Déus escàpols

Sitges. Fotografia: Gemma Gorga

Déus escàpols


Oberta la ferida d'ésser viva,
per ella se t'en van, del fons de l'ànima,
el cor i els seus batecs. Car el temps roda,
pouant-te del teu pou, sènia viva.

I amb tu i amb la teua ànima, se'n fugen
els altres dons dels déus: el sol, la lluna
creixent del breu delit, la pena lenta
que minva tots els noms de l'alegria.

Mes queden escorrims del ser, paraules
que el temps deixa vessar en la memòria:
«amor» i «amic», i «benvingut» i «queda't».

I tu te les aprens, per no oblidar-te
dels íntims hostes que se te n'absenten.
I t'agafes al nom de l'esperança.


Antoni Ferrer, Cant espiritual
(dins de: Poesia Reunida 1979-2006)

l'ombra i l'ocell

Sant Hilari Sacalm. Fotografia: Jordi Domingo Abad

 

 

l'ombra i l'ocell


sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.


Anna Montero, el pes de la llum

A l'hivern

Narssarssuaq, Kujalleq (Groenlàndia). Fotografia: Joan Ramell

A l’hivern

s’estrenyen els colors

i l’aire és una mitja negra

per on ascendeixen

espesses

les últimes flors

que encara

vas ser a temps

de pronunciar.

Elles,

amb el seu calendari atapeït

de núvies i difunts. 


Gemma Gorga, Diafragma

Un dia vaig passar el dit

 Mas d'Azil. Fotografia: Empar Sáez

 (...) Un dia vaig passar el dit 
pel forat del nus d'una fusta i se m'hi va encallar; no vaig provar 
d'arrencar-lo -m'havia unit amb la fusta, amb l'arbre, amb el bosc-; 
dels meus genolls ja brotaven tanys i minúscules fulles 
i dins meu hi havia una gran calma. Fins que em vaig espantar, 
no fos cas que desaparegués en aquella unió impersonal, 
no fos cas, sobretot, que perdés la veu (com passa en els malsons 
o, segons diuen, com aquelles dones a qui els déus com a favor 
transformaven en arbres, o en marbre, magnífiques estàtues 
ran de l'abisme, per salvar-les de la caiguda, 
i el crit que no havien cridat romania eternament gravat 
des de les ungles dels peus fins a les arrels dels cabells, 
un «auxili» tens, incorpori —tant de bo que no ens el facin mai, aquest favor—).

Aleshores vaig clavar una forta estrebada al dit, i estava ple de sang,
i jo sentia tristesa pel meu dit, més que no dolor,
com si fos un últim prometatge trencat, pel fet d'haver-me tret
del dit l'anell aquell fet de fusta boscana.


Iannis Ritsos, Els Atrides

Poemes a la platja de Cesarea

Pont l'Abbé . Fotografia: Empar Sáez

Poemes a la platja de Cesarea

III

Nedant vaig allunyar-me, sol,
més enllà de l'escullera, i de sobte
vaig aturar-me com vaixells
que paren al bell mig del mar
sense que els passatgers sorpresos
sàpiguen per què.
No és que estigués cansat. La mar
estava en calma i jo encara tenia forces.
Va ser veure'm mancat de raons per tornar.
Per què tornar a la platja?
Se la veia groga i grisa, no com la terra
que era, sinó com un horitzó,
com el de ponent, marcant amb un traç fi 
l'inici de moltes més distàncies.
Per què tornar?
Després se m'engegà de nou
com un motor que fa trémer el vaixell.
Era l'oblit que funcionava:
un motor molt més potent del que la meva vida
necessita, més gran que el meu cos
i molt més extens que tots els meus records,
un motor que em duu més enllà de la mort,
lluny.

Iehuda Amikhai, Queda't amb mi (Columna edicions, 1985)
Traducció: Manuel Forcano



 

Alba de nit

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Alba de nit

III

Dins l'alba negra res i més,
enyorança del mai, del després:
el paisatge del propi vers.
Tant se val que sigui rimat,
s'hagi concebut sense estrofa.
Sota l'ombratge blau del fum;
sota els moments del seu perfum,
endins l'arbreda del desig,
en cada lluita dels sentits.
Ser antic i nou vers, revolta i res.
Alba i recés, química només, més.
Veu que retroba el propi vers.


Tònia Passola, L'horitzó que no hi és
Edicions 3 i 4, 2010

Too small to fall

Saint-Girons. Fotografia: Empar Sáez

Too small to fall


Tot és boira
i ombra, nit mirada.
Quan dius terra a la vista,
et llancen arena als ulls:
quan dius tempesta,
no se t'endú el vent.
Mai no caus de la messana
i dius que no ho entens.

Ansiós estilista,
afamat i escanyolit,
no hi penses,
no ho calcules,
no et mortifiques més;
llegeix la mar 
sota la lluna i aprèn 
l'oratge de l'espera
si el vaixell ha encallat.

Tu vibres si dius mar,
i ets viu
en la remor que et sosté
d'onada a onada.
Tu tremoles si dius amor,
i ets viu
en la carícia ajornada a frec
de pell.

Abans caurà un àngel
que el teu alè lluner.
Més grinyola la impaciència
que guindar el masteler.


Josep Porcar, Llambreig

Final de l'estiu

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez

FINAL DE L'ESTIU


Reitere les paraules,
en mi es desfan en síl·labes

que naufraguen,
de llavi a llavi,

inabastables com la carn
que crema el tacte i la mirada.

Reitere les paraules
com Orfeu reprèn els viatges

que fracassen.
Pas a pas, mot a mot,

va passant tota aquesta vida
que no pot contindre's en mi.

Tanta vida en el reduït món
d'arena que a diari s'esborra.

Per què moriré jo
si cada gra d'arena

edifica...?


Vicent Berenguer, La terra interior i altres poemes

Geografies

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez

Geografies

A Laia Noguera

La pàtria ens queda petita

el silenci el refugi

les nostres veus

quan ens somiï la fosca

caurem encegats

pels xàfecs de verd

ens tindrem a nosaltres

de pedra i de paraula

germans

Joan de la Vega, Y tú, Pirene

Cerques l'arrel pregona de l'aire

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez.
Escultura de Guy-Alain Trani

Cerques l’arrel pregona de l’aire, 
el tacte inaprehensible de tot, 
la forma vàcua que conté en essència la llum. 

Cal erigir un cel, 
un reialme per a estendre el vol, 
cal resseguir amb remorosos llavis    el bes. 

Lluny del buit esfereïdor, 
de l’aspror immutable d’escorça, 
prens la capçada abans de fondre’s 
en l’ombra abstracta, 

invoques la pell que tot ho abraça. 


Empar Sáez, Dona i ocell
Editorial Denes, 2014

 

Quan tot ha desaparegut

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez

Quan tot ha desaparegut, 
la llum i la seva absència s'han 
equivalgut, sí i no 
fosos amb el silenci 
interior, exterior, 
definitius, majors, 
així i tot ha faltat 
oblidar-ho tot. Però, 
sobretot, 
mai més ni recordar-se 
que ho ha oblidat. 

Ronald Polito, Terminal 
Traducció de Josep Domènech Ponsatí 


*** 

Quando tudo desapareceu, 
a luz e sua ausência se 
equivaleram, sim e não 
fundidos ao silêncio 
interior, exterior, 
definitivos, maiores, 
ainda assim ficou 
faltando esquecer 
tudo. Mas, 
sobretudo, 
nunca mais nem se lembrar
que esqueceu. 

Ronald Polito, Terminal

Adam

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez

ADAM


Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que es dol
llambrejant somniosa
pel foli ple d'algues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra
compacta que diu:

  Jo no faig el poema.
El poema em fa a mi. 


Ponç Pons, Desert encès

Llamarada

Quiberon. Fotografia: Ferran d'Armengol

Llamarada

¿Quien encendió la llama

de esas flores

de color pálpito

que abren sus ojos

en la noche?

¿Acaso fuiste tú

                 [silencio]

para que hiciéramos volar

nuestros nombres?

Joan de la Vega, Y tú, Pirene

Infancia

Sant Romà de Sau. Fotografia: Jordi Domingo Abad

Infancia


Hora en que la yerba crece
en la memoria del caballo.
El viento pronuncia discursos ingenuos
en honor de las lilas,
i alguien entra en la muerte
con los ojos abiertos
como Alicia en el país de lo ya visto.


Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches

Un cop acomiadat

Sant Sadurní d'Osormort. Fotografia: Jordi Domingo Abad

Un cop acomiadat, tanmateix, he tingut un sol desig:
adossar-me a aquest mur
per mirar, des de l'altra banda, tan sols el dia,
per ajudar millor les aigües que tenen la deu en aquestes muntanyes
a cavar un bressol en les herbes,
a dur, sota les branques de les figueres,
a través de la nit d'agost,
les barques plenes d'ardents sospirs.

Philippe Jaccottet, A la llum de l'hivern
Traducció: Antoni Clapés


***


Plutôt, le congé dit, n'ai-je plus eu qu'un seul désir: 
m'adosser à ce mur 
pour ne plus regarder à l'opposé que le jour, 
pour mieux aider les eaux qui prennent source en ces montagnes 
à creuser le berceau des herbes, 
à porter sous les branches basses des figuiers, 
à travers la nuit d'août, 
les barques pleines de brûlants soupirs. 


Philippe Jaccottet, À la lumière d'hiver 

Reinventes el passatge

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

Reinventes el passatge


Veus passar suaument 
pel cel de la tarda
la breu volada de coloms
contra un paisatge insignificant
d'antenes, finestres i teules,
el cel clar que emmarca aquest silenci
on escrius el gest d'una mirada
maldant per franquejar
els propis límits,
lluny d'aquell que sempre t'acompanya,
la seua veu gastada a cau d'orella
al fons tremolós d'una tarda.

I reinventes el passatge.
Qui va veure florir un colp
la nova primavera espera sempre. 


Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
Pagès Edicions, 2005

Ella i ell

Quimper. Fotografia: Empar Sáez

Ella i ell

Poema 3


Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.

L'ombra era la més llunyana carn de les coses.

Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
i va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres 
que perden el miracle del seu eclipsi.

Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do si e non
Traducció: Xavier Sierra


***


Ela i el

Poema 3


Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.

A sombra era a máis lonxana carne das cousas.

Ela avanzou por diante dos cóbados e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros 
que perden o miragre do eclipse.

El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non