divendres, 12 de juny del 2020

Van brotando una a una del silencio

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



VAN brotando una a una
del silencio,
palabras que se escriben
sin razón,
igual que sin razón
se ha levantado el viento
y sigues respirando.
El viento se levanta,
y de repente cesa.
Respiras y, de pronto,
dejas de respirar.
Simplemente, tú dejas 
de oír esas palabras.
Los versos siempre ignoran,
como tú, como el viento,
cuándo van a cesar.


José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007



dimarts, 2 de juny del 2020

L'escena de l'odi (fragment)

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez


(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,
cua amputada de sargantana,
laberint cec de talps,
raça d'abjectes miops, tísics, tarats,
anèmics, cancerosos i arsenicats!
Deixa la ciutat!
Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,
aquest vaivé cínic de bandits muts,
aquest bellugueig esponjós de carn viva,
aquest ésser-llimac fastigós i macabre,
aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,
aquest aire expirat i espiritista,
aquest Infern del Dant per cantar,
aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,
aquest silenci pneumònic
de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!
Deixa la ciutat i fuig!
Deixa la ciutat!
Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.
Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!
Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!
Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!
La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!
Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?
Deixa-ho tot!
—Els altres, els sentiments, els instints,
i deixa't a tu també, a tu sobretot!
Deixa-ho tot i vés-te'n al camp
i deixa el camp també, deixa-ho tot!
—Posa't a néixer una altra vegada!
No vulguis tenir pare ni mare,
no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!
La Intel·ligència és el meu càncer:
puc sentir-La dins el cap que li manca aire!
La Intel·ligència és la febre de la Humanitat
i ningú no la sap regular!
I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!
Després posa't a viure sense cap,
veges tan sols allò que vegin els ulls,
olora les olors de la Terra,
menja allò que doni la Terra,
beu dels rius i de les mars,
—Posa't a la Naturalesa!
Sent la Terra, escolta-La.
La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!
Després posa't a vigilar els que neixen
i no els deixis néixer.
Vés-te'n després de nit dins la fosca
i roba a tothom la Intel·ligència
i rasca'ls bé el cap per dintre
amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,
ben rascat, sense deixar-hi res,
i vés-te'n després de pressa ben de pressa,
sense que el sol et vegi,
a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!
Deixa-ho tot i a tu també!

José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Cafè Central / Eumo Editorial, 2013


***

(... ) 
Larga a cidade masturbadora, febril,
rabo decepado de lagartixa, 
labirinto cego de toupeiras, 
raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,
anêmicos, cancerosos e arseniados! 
Larga a cidade! 
Larga a infâmia das ruas e dos boulevards, 
esse vaivém cínico de bandidos mudos, 
esse mexer esponjoso de carne viva,
esse ser-lesma nojento e macabro, 
esse S ziguezague de chicote autofustigante,
esse ar expirado e espiritista...
esse Inferno de Dante por cantar,
esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,
esse silêncio pneumônico 
de lua enxovalhada sem vir a lavadeira! 
Larga a cidade e foge! 
Larga a cidade! 
Vence as lutas da família na vitória de a deixar. 
Larga a casa, foge dela, larga tudo!
Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!
Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo! 
A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu! 
Mas larga tudo primeiro, ouviste? 
Larga tudo! 
— Os outros, os sentimentos, os instintos,
e larga-te a ti também, a ti principalmente! 
Larga tudo e vai para o campo 
e larga o campo também, larga tudo! 
— Põe-te a nascer outra vez!
Não queiras ter pai nem mãe, 
não queiras ter outros nem Inteligência! 
A Inteligência é o meu cancro: 
eu sinto-A na cabeça com falta de ar! 
A Inteligência é a febre da Humanidade 
e ninguém a sabe regular! 
E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!
Depois põe-te a virar sem cabeça, 
vê só o que os olhos virem, 
cheira os cheiros da Terra, 
come o que a Terra der, 
bebe dos rios e dos mares, 
— põe-te na Natureza! 
Ouve a Terra, escuta-A. 
A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!
Depois põe-te à coca dos que nascem 
e não os deixes nascer. 
Vai depois pla noite nas sombras 
e rouba a toda a gente a Inteligência
e raspa-lhes a cabeça por dentro 
coas tuas unhas e cacos de garrafas, 
bem raspado, sem deixar nada, 
e vai depois depressa, muito depressa,
sem que o sol te veja,
deitar tudo no mar onde haja tubarões!
Larga tudo e a ti também!


José de Almada Negreiros, A cena do ódio

dilluns, 1 de juny del 2020

Espero el meu capvespre

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez


ESPERO EL MEU CAPVESPRE


El cel estelat m'inunda la mirada
—i sé que jo també duc
a l'ànima moltes estrelles, moltes,
i vies làcties,
les meravelles de la foscor.
Però no les veig,
tinc massa sol a dintre,
per això no les veig.
Espero la posta del meu dia,
veure el meu horitzó, cloure les parpelles,
espero el meu capvespre, la nit i el dolor,
que el cel se m'enfosqueixi
i que surtin estrelles dins meu,
les meves estrelles,
que no he vist mai
encara.


Lucian Blaga, Els poemes de la llum
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***


Mi-aştept amurgul


În bolta înstelată-mi scald privirea 
și ştiu că şi eu port 
în suflet stele multe, multe,
și căi lactee,
minunile întunericului.
Dar nu le văd,
am prea mult soare-n mine
de aceea nu le văd.
Aştept să îmi apună ziua
și zarea mea pleoapa să-şi închidă,
mi-aştept amurgul, noaptea şi durerea
sa mi se-ntunece tot cerul
și să răsară-n mine stelele,
stelele mele
pe care încă niciodată
nu le-am văzut.


Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919


Després em preparo un nescafè i pico a màquina

Reus. Fotografia: Empar Sáez

DESPRÉS EM PREPARO UN NESCAFÈ I PICO A MÀQUINA


fa molt més fred fora del que em pensava
vaig a buscar llet i pa un matí de primavera
piulen uns pardals —ja els veig sota una bardissa
de molt lluny sento la dringadissa de les ampolles de llet
fa fred i hi ha una llum groga encegadora
xiula un tramvia per colentina
el somni encara fumeja
s'esvaeix

vent fort en tombar la cantonada del bloc
els cabells se m'han glaçat, porto només la caçadora, per primer cop enguany.
recordo: anit a la televisió els jocs universitaris: buf,
la patinadora de cul al gel
passo pel sol

encara estic adormit, és molt d'hora
però la gent s'ha despertat: una velleta
entra a la tenda
un nen s'espera a la porta del forn que surti sa mare
(porta un impermeable blau)
al cel blau fosc es dibuixa tallant el bloc amb «elèctrics»
els arbres ja fullegen, els bat el vent

estic tremolant, feliç, entro al forn
dono els diners, agafo el pa
a l'aparador hi ha cactus i altres plantes estranyes
visita a la pastisseria
després a la lleteria
dono els diners i agafo les ampolles de llet —em mullen les mans
amb la seva suor freda
i torno cap a casa

tot va bé, l'ascensor funciona
ella encara dorm
li veig el colze que surt de sota l'edredó quan passo prop del dormitori
poso la llet a bullir i miro per la finestra


Mircea Cărtărescu, Res. Poemes (1988-1992)
Traducció de Xavier Montoliu Paulí
Lleonard Muntaner Editor, 2018


NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA


Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

X
NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA


No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me'l trobo cuit a la família
que m'ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L'oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema, 
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t'oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d'aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d'Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!


Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll)
La Garúa Libros - Tanit, 2020