divendres, 30 de desembre de 2022

Fredes

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

2

A la nit assalten malsons atàvics els ulls de l'infant,
ombres prematures que han aflorat
en la soledat blanca del Maestrat,
la dels arbres ferits,
la de les pedres cansades de temps.

Estrenys ben fort la mà càlida i petita
per abrigar la nítida passió de la mirada
que veu nevar per primer colp.


Manel Rodríguez-Castelló, Passatge
Edicions del Buc, 2022


dijous, 29 de desembre de 2022

Per les nostres terres

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez


Per les nostres terres

                                                          3


Si hagués de presentar què és per a mi el món
agafaria un hàmster o un eriçó o un talp,
el col·locaria en una butaca de teatre al vespre
i acostant l'orella al musell humit
escoltaria què diu de la llum dels focus,
dels sons de la música i dels moviments del ball.



Czeslaw MiloszEl rei Popiel i altres poemes (1962) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006


dimecres, 28 de desembre de 2022

Cançó

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 CANÇÓ


Et preguntes si estic sola:
d'acord, sí, estic sola,
com un avió que planeja solitari i s'anivella
amb els senyals de ràdio, dirigint-se
a través de les Rocalloses
cap als passadissos de fil blavós
de l'aeròdrom que és l'oceà

Vols preguntar-me si estic sola?
Bé, és clar, sola,
com una dona que condueix país a través
dia rere dia, i deixa enrere
quilòmetre rere quilòmetre
petits pobles on hauria pogut aturar-se
i viure-hi i morir-hi, sola

Si estic sola
deu ser la solitud
de llevar-se primera, de respirar
el primer alè fred de l'alba a la ciutat,
de ser l'única que està desperta
en una casa embolcallada de son

Si estic sola
és amb la barca encallada al gel allà a la riba
en l'última llum vermella de l'any,
que sap el que és, que sap que no és ni
gel ni fang ni llum d'hivern
sinó fusta, i que sap com inflamar-se


Adrienne Rich, Submergir-se en el naufragi
Traducció de Pol Guasch
Edicions Poncianes, 2022

***

SONG


You’re wondering if I’m lonely:
OK then, yes, I’m lonely
as a plane rides lonely and level
on its radio beam, aiming
across the Rockies
for the blue-strung aisles
of an airfield on the ocean

You want to ask, am I lonely?
Well, of course, lonely
as a woman driving across country
day after day, leaving behind
mile after mile
little towns she might have stopped
and lived and died in, lonely

If I’m lonely
it must be the loneliness
of waking first, of breathing
dawn’s first cold breath on the city
of being the one awake
in a house wrapped in sleep

If I’m lonely
it’s with the rowboat ice-fast on the shore
in the last red light of the year
that knows what it is, that knows it’s neither
ice nor mud nor winter light
but wood, with a gift for burning


Adrienne Rich, Diving into the wreck (1973)


dimarts, 27 de desembre de 2022

També aquests són versos de guerra

Gant. Fotografia: Empar Sáez


XIII

                                                                                                                       per a Nathan Zach

També aquests són versos de guerra
escrits mentre hi ha grans estralls, no pas lluny no pas a prop
asseguts de biaix a una taula il·luminada per bombetes
mentre encerclen les portes amb palmes
també aquest és un cant a Déu
perquè abaixi la mirada vers nosaltres, cucs,
i se'ns endugui
estimats i no estimats.
No és pas una treva —un regal
per a aquesta terra fulminada. 


Antonella Anedda, Nits de pau occidental
Traducció de Nora Albert
Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

***


XIII

                                                                                                                                                a Nathan Zach

Anche questi sono versi di guerra
composti mentre infuria, non lontano, non vicino
seduti di sghembo a un tavolo rischiarato da lumi
mentre cingono le porte di palme
anche questo è un canto verso Dio
che chini lo sguardo sui suoi vermi e ci travolga
amati e non amati.
Non una tregua - ma un dono
Per questa terra folgorata.


Antonella Anedda, Notti di pace occidentale (1999)


dijous, 22 de desembre de 2022

Desiderata

Gant. Fotografia: Empar Sáez


  PRÒLEG


    II

DESIDERATA

«El món és un fragment: 
no vulguis dir-ho tot.»

                      DAVID GIL

Els poemes ben curts,
que amassin en un puny
substància de memòria,
oxigen del bambú,
hipnosi de la mar,
llum perquè es doni a llum
un mirar desmirat.


Eduard Sanahuja i YllMagnicidi
AdiA Edicions, 2022


dimarts, 20 de desembre de 2022

Pregària del matí de maig

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 

PREGÀRIA DEL MATÍ DE MAIG



Senyor, doneu-me la innocència dels animals
per poder beure aquest matí
l'harmonia i la força de les coses naturals.

Esborreu la màscara buida i vana
de la humanitat,
esborreu la vanitat,
perquè em perdi i em dissolgui
en la perfecció del matí
i perquè el vent em torni
la part de mi que viu
vora el jardí que sols jo vaig tenir.


Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia del mar
Traducció de Rosina Ballester
AdiA Edicions, 2022


**


Reza da Manhã de Maio


Senhor, dai-me a inocência dos animais
Para que eu possa beber nesta manhã
A harmonia e a força das coisas naturais.

Apagai a máscara vazia e vã
De humanidade,
Apagai a vaidade,
Para que eu me perca e me dissolva
Na perfeição da manhã
E para que o vento me devolva
A parte de mim que vive
​À beira dum jardim que só eu tive.


Sophia de Mello Breyner AndresenDia do mar (1947)


divendres, 16 de desembre de 2022

Poesia

Gant. Fotografia: Empar Sáez



Les coses que no existeixen són les més boniques. (Felisdônio)

*

Les coses que no tenen nom són les més pronunciades pels infants.

*

El silenci de les pedres no té altura.

*

Poesia és volar fora de l'ala.



Manoel de Barros, Riba del dessemblat. Antologia poètica
Selecció i traducció: Zoraida Burgos, Ricard Martínez-Pinyol, Mariona Masgrau Juanola, Cinta Massip Bonet, Ricardo Pieretti, Núria Prats Espar i Albert Roig
Lleonard Muntaner, 2006


**


As coisas que não existem são ais bonitas. (Felisdônio)

*

As coisas que não têm nome são mais pronunciadas por crianças.

*

Não tem altura o silêncio das pedras.

*

Poesia é voar fora da asa.


Manoel de Barros, O livro das ignorãças, 1993


divendres, 9 de desembre de 2022

Poesia d'hivern

Gant. Fotografia: Empar Sáez

POESIA D'HIVERN


 III


Qui gosaria dir:

seda nacre rosa

perquè ningú no ha teixit amb les seves mans la seda — en dies llargs en fusos llarguers i amb dits fins i sedosos

i ningú no ha collit al marge del matí la rosa — lleu i pesat ganivet de dolçor

perquè el riu ja no és sagrat i per això ni tan sols és riu

i l'univers no brosta de les mans d'un déu del gest i de l'alè d'un déu de l'alegria i de la vehemència d'un déu

i l'home que pensa al marge del destí mira d'obtenir permís de residència a la caserna provisional dels sobrevivents 


Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (dins: Sophia de Mello Breyner Andresen. Quaderns de Versàlia, VII, 2017)
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol


***


III


Quem ousaria dizer:


Seda nácar rosa


Porque ninguém teceu com suas mãos a seda - em longos dias em
compridos e com finos sedosos dedos


E ninguém colheu na margem da manhã a rosa - leve e pesada faca
de doçura


Pois o rio já não é sagrado e por issonem sequer é rio


E o universo não brota das mãos de um deus do gesto e do sopro de um
deus da alegria e da veemência de um deus


E o homem pensando à margem do destino procura arranjar licença
de residência na caserna provisória dos sobreviventes


Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (1967)


dilluns, 5 de desembre de 2022

Escalantes


Gant. Fotografia: Empar Sáez


ESCALANTES
Dos esculturas de Adriana Veyrat


                 I

La esquina me adelgazó
y la escalera
que entraba
en su ángulo recto
me condujo al punto
de la desaparición.
Pero ya en todo el espacio
me encontraba,
confundida con el aire.
Reconoce al dios del lugar
en el don
de la transparencia,
me dije.
Avanza hacia el misterio
de la negación de los bordes
donde nada arroja sombra. 



Clara Janés, Fractales
Pre-Textos, 2015


dilluns, 28 de novembre de 2022

Un cas qualsevol

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez


UN CAS QUALSEVOL


Podia haver passat.
Havia d'haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.

T'has salvat perquè anaves el primer.
T'has salvat perquè anaves l'últim.
Perquè estaves sol. Acompanyat.
Perquè eres a la dreta. A l'esquerra.
Perquè plovia. Perquè feia un dia rúfol.
Perquè feia un sol espaterrant.

Per sort, hi havia un bosc.
Per sort, no hi havia arbres.
Per sort: un rail, un ganxo, una biga, un fre,
una bretxa, una corba, un mil·límetre, un segon.
Per sort, hi havia un ferro roent a què agafar-se.

De resultes, perquè, tanmateix i malgrat.
Què hauria passat, si la mà, el peu
s'haguessin trobat a un pas, a un pèl
del concurs de circumstàncies?

Així doncs, ¿ets aquí? Directament d'un instant encara entrebadat?

La malla tenia un sol ull, ¿i tu t'hi has esquitllat?
No me'n sé avenir, no trobo paraules.
Escolta
que de pressa que em batega el teu cor.


Wislawa Szymborska, Vista amb un gra de sorra
Traducció de Josep M. de Sagarra
Columna Edicions, 1997
 

divendres, 25 de novembre de 2022

Cavalls


Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


Cavalls


Cavalls, vostès els veuen! No m'obrin els ulls i mirin-los: n'estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquest silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l'abisme de l'animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l'astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una ampolla de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l'ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.



Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021


dimecres, 23 de novembre de 2022

Les onades que se'n tornen

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 
LES ONADES QUE SE'N TORNEN


     Una vegada, un home que, per una sèrie de problemes, es trobava en una posició difícil a la capital es dirigí cap a les províncies orientals. En arribar a la platja que separa les províncies d'Ise i d'Owari, veié l'escuma blanca de les onades i va compondre aquest poema:


                 Tot i recar-me,
                 cada passa m'allunya
                 d'allò que estimo.
                 Com envejo les ones
                 que en arribar se'n tornen!


Contes d'Ise
Traducció de Jordi Mas López
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005
 
 

dilluns, 21 de novembre de 2022

Alguns arbres

Burano. Fotografia: Empar Sáez


ALGUNS ARBRES


Són sorprenents: s'uneix
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar. 

I contents de no haver creat 
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.


John Ashbery, Alguns arbres
Traducció de Melcion Mateu i Adrover
Edicions 62, 2001
 

***

SOME TREES


These are amazing: each
Joining a neighbor, as though speech
Were a still performance.
Arranging by chance

To meet as far this morning
From the world as agreeing
With it, you and I
Are suddenly what the trees try

To tell us we are:
That their merely being there
Means something; that soon
We may touch, love, explain.

And glad not to have invented
Such comeliness, we are surrounded:
A silence already filled with noises,
A canvas on which emerges

A chorus of smiles, a winter morning.
Placed in a puzzling light, and moving,
Our days put on such reticence
These accents seem their own defense.


John Ashbery, Some Trees
 
 

divendres, 11 de novembre de 2022

Siguin com siguin

Burano. Fotografia: Empar Sáez


Siguin com siguin aquests repapiejos, les passades (aparentment) planetàries d'un univers accelerat són una de les meravelles de la Mescalina. A més, plasma experimentalment el món de la relativitat. En fa una exhibició. De sobte, quaranta minuts després d'haver-ne ingerit, la velocitat de les imatges augmenta fabulosament i el temps es capgira. Tot es modifica. Les idees són més aviat boles de billar que idees. La inversemblant irrealitat de la realitat és patent, violenta: les reflexions decapades i ràpides circulen com cossos astrals. 
En sortir de la Mescalina saps millor que cap budista que tot no és més que aparença. El que era abans no era sinó il·lusió de la salut. El que ha estat durant era il·lusió de la droga. Et converteixes.


Henri Michaux, Miserable miracle. La mescalina
Traducció de Guillem Usandizaga
Edicions Poncianes, 2021

divendres, 4 de novembre de 2022

Les muntanyes

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


Les muntanyes


Ocupen com immenses dones
el vespre:
amb les mans de pedra recollides al pit
guaiten els enforcalls dels camins, callant
la infinita esperança d'un retorn.

Mudes ventre endins maduren fills
de l'absència. (Ho anomenaren veles
allà baix —o batalles. Per això, blau cel o roja
els semblarà la terra.) Ara una esllavissada
de passes a la grava
els fa trontollar les grans espatlles. El cel
parpalleja, li tremolen les blanques pestanyes.

Mares. I alcen el front, s'enretiren
dels vastos ulls les branques dels estels
si al caire extrem de l'espera
neix una aurora

i a l'erm de les entranyes els fa florir rosers. 


Antonia Pozzi, Espaiosa tardor
Traducció de Marta Nin
Godall Edicions, 2021

***

Le montagne


Occupano come immense donne
la sera:
sul petto raccolte le mani di pietra
fissan sbocchi di strade, tacendo
l’infinita speranza di un ritorno.

Mute in grembo maturano figli
all’assente. (Lo chiamaron vele
laggiù – o battaglie. Indi azzurra e rossa
parve loro la terra). Ora a un franare
di passi sulle ghiaie
grandi trasalgon nelle spalle. Il cielo
batte in un sussulto le sue ciglia bianche.

Madri. E s’erigon nella fronte, scostano
dai vasti occhi i rami delle stelle:
se all’orlo estremo dell’attesa
nasca un’aurora

e al brullo ventre fiorisca rosai.


Antonia Pozzi


dimecres, 26 d’octubre de 2022

El vent

Pau. Fotografia: Empar Sáez

 El vent

  El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maníac, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil.
  Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
  Però el seu malson ja fa molt de temps que dura. 


Henri Michaux, La nit es mou
Traducció de Manuel de Pedrolo
Pagès editors, 2001

***


Le vent

  Le vent essaie d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.

  Comme les vagues de la mer lui sont indifférentes! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cesse enfin d'être vent.
  Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.


Henri Michaux, La nuit remue (1967)

dissabte, 22 d’octubre de 2022

Cercle

Luz-Saint-Sauveur. Fotografia: Empar Sáez



CERCLE


El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
      nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.


Melcion Mateu, Jardí amb cangurs
Edicions 62, 2005



divendres, 14 d’octubre de 2022

Los cent noms de Déu

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

 LOS CENT NOMS DE DÉU
 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.


Melcion Mateu, Illes lligades
Labreu Edicions, 2014

dissabte, 8 d’octubre de 2022

Rosas

Murano. Fotografia: Empar Sáez

 
ROSAS


El mundo es mío.
Por dondequiera que voy
lanzo rosas a todos.
El artista ama cada oído de mármol que entiende sus palabras.
¿Qué son para mi el dolor, la miseria?
Todo estalló con un chasquido:
yo canto.
Así es como se alza el gran himno del dolor desde un pecho feliz.


Edith Södergran, Encontraste un alma. Poesía completa.
Traducción de Neila García
Nórdica Libros, 2017


***


ROSOR


Världen är min.
Vartän jag går
karstar jag rosor åt alla.
Konstnären älskar varje marmoröra som uppfattar hans ord.
Vad är mig smärta, elände?
Allt störtade tillsammans med ett brak:
jag sjunger.
Så stiger smärtans stora hymn ur lyckligt bröst.


Edith Södergran

diumenge, 25 de setembre de 2022

Presents com un bloc

Blanes. Fotografia: Empar Sáez


     Presents com un bloc entre arrels i cel. Les nostres mans es mouen. Com si escoltessin. Retenen allà l'actualitat del cos de la carn del món. El temps s'esmuny — fins a la total blancor de les nostres retines — ràpid lluny. Fins i tot l'amenaça que ens fueteja passa. Fins i tot quan la intentem aferrar quan torna a passar. Sorprenentment sense pressa ni necessitat s'esmuny. L'absència d'avui demà s'esmuny paparra. L'amenaça fa via. El buit. Massa pesant per portar. Per tornar a començar.



Denise Desautels, D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó
Traducció: Antoni Clapés
Labreu edicions, 2022


diumenge, 18 de setembre de 2022

L'arribada de Déu

Molló. Fotografia: Empar Sáez


L'arribada de Déu


Veu 1

Molts morts són com papallones de tardor.
Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.


Veu 3

Naixem perfectes per a la mort,
malforjats per a la vida.


Veu 2

A tots més d'una vegada ens tocarà morir.
Jo vaig morir l'any passat.
Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.

Veu 1

Ofegar un mort és cosa de pètals.


Veu 2

En tots els morts hi veig el mateix mort.
A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.


Veu 1

A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí
i un riu que hi corre.
L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:
es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.


Veu 2

Els morts cal lligar-los als seus llits,
enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,
dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.
Les seves ànimes els segueixen tèrboles.
N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús
a la parada equivocada.


Veu 3

Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.
Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:
fa tard.
Molt tard.

Veu 2

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L'home l'experimenta però no la pot conèixer.


Veu 1

La tensió es palpa.


Veu 3

La família pren possessió del mort.
Sospesa amb usura nom, possessions.
Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.
Ho vol tot. Tot és seu!


Veu 2

Tot és seu!
Però no l'ànima.
Cap ànima és engendrada.
Cap ànima és parenta d'altra.



Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021

dimarts, 13 de setembre de 2022

punyents vestigis

Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez


punyents vestigis
de gent que coneixia
allà on vaig créixer

Sōchō

mishi wa mina / furusatobito no / ato mo ushi



quan la vellesa arribi,
on podré recolzar-me?

Sōgi 

oi no yukue yo / nani ni kakaran



i, encara, aquesta
passió per paraules
descolorides

Shōhaku

iro mo naki / koto no ha o dani / aware shire



Sōgi, Shōhaku, SōchōTres veus lligades a Minase. 
Traducció de Jordi Mas López
Cafè Central - Eumo Editorial, 2017

dimecres, 7 de setembre de 2022

Una sola ruïna, somni d'un arc

Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez



10 de juny de 1962


Una sola ruïna, somni d'un arc,
d'una volta romana, o romànica,
en un prat on escumeja un sol
d'una escalfor en calma com un mar:
allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús 
i litúrgia, ara profundament apagats,
viuen en el seu estil —i en el sol—
per a qui en comprengui presència i poesia.
Fas quatre passos, i ets a l'Appia
o a la Tuscolana: allà tot és vida,
per a tothom. De fet, més bon còmplice
d'aquesta vida és qui estil i història
no en coneix. Els seus significats
s'intercanvien en la sòrdida pau
indiferència i violència. Milers,
milers de persones, putxinel·lis
d'una modernitat de foc, en el sol
d'un significat també en acte,
es creuen pul·lulant, fosques,
per les encegadores voreres, contra
l'Ina-Case enfonsades en el cel.
Jo soc una força del Passat.
Només en la tradició hi ha el meu amor.
Vinc de les ruïnes, de les esglésies,
dels retaules, de les viles
abandonades als Apenins o als Prealps,
on visqueren els meus germans.
Volto per la Tuscolana com un boig,
i per l'Appia com un gos sense amo.
O miro els crepuscles, els matins
sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,
com els primers actes de la Posthistòria,
a què assisteixo, per privilegi censal,
des del caire extrem d'alguna edat
sepulta. Monstruós qui ha nascut
de les entranyes d'una dona morta.
I jo, fetus adult, volto
més modern que cap modern
buscant germans que ja no hi són.


Pier Paolo Pasolini, Poema en forma de rosa
Traducció de Xavier Valls Guinovart
Edicions Poncianas, 2022


***
10 giugno 1962


Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.


Pier Paolo PasoliniPoesia in forma di rosa

dissabte, 3 de setembre de 2022

el nom de déu desconec

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

 

el nom de déu desconec   però em sorprenc agraint-li cada albada
el teu son al meu costat   quan em desperto
i encara m'ignores
                             quina paraula dona vista al cec
quina sent el sord i pronuncia el mut   quina em serà mà per tocar l'horitzó
com un inici
                    i amb la panxa plena
de nou   predicar saber esperar el pa   l'eclosió de l'ou
la fe   a llesques ullada


M. Dolors Coll Magrí, De mineral
Godall Edicions, 2022

diumenge, 28 d’agost de 2022

La mirada s'endolceix

Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez

 

La mirada s'endolceix
quan et puc anomenar

i deixes de ser una mata,
una flor o l'ocell marró.

El nom m'acostuma a tu
i en dir-te et fas present,

com si el món que el camí
em mostra emergís dissemblant,

vida i consciència
manifesta.


                crespinell, sempreviva, tallarol



Víctor Mañosa, ull nu
Témenos Edicions, 2022


diumenge, 21 d’agost de 2022

Nombro con el silencio

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

ANOMENAR AMB EL SILENCI


Puc dir el que és innominat amb la paraula
puc dir la pàtria
l'amor l'or una rosa
puc cridar o callar
puc enunciar els colors
els mars les illes els ocells les fruites.
Dic el nom de la meva estimada
a la pàtria l'anomeno pel seu nom
repeteixo dos cops una paraula
dic el que és innominat amb el silenci.


Tadeusz Różewicz, Poesía abierta (Traducción de Fernando Presa González). 
La Poesía, señor hidalgo, 2003
Traducció al català: Empar Sáez


divendres, 12 d’agost de 2022

III

Venècia. Fotografia: Empar Sáez



 

»Immutable Destí, bocaclòs sentinella,

Freda Necessitat!... Atzar que, anticipant-te
Entre els mons extingits sota la neu eterna,
A poc a poc refredes l'univers que s'apaga,

¿Saps potser què en fas tu, poder original,
Dels teus sols apagats, que l'un amb l'altre xoquen...
¿De debò creus transmetre un immortal alè,
Entre un món que agonitza i un altre que reneix?...

Pare, pare!, és a tu que sento dintre meu?
Tens el poder de viure i de vèncer la mort?
¿No hauràs pas sucumbit sota l'últim esforç

De l'àngel de les nits colpit per l'anatema?...
Car em sento tot sol per plorar i per sofrir
Ai las!, i, si jo moro, és que tot morirà!»


Gérard de Nerval, "Crist a l'hort de les oliveres" dins:  Les quimeres i altres poemes
Versió catalana d'Alfred Sargatal
Llibres del Mall, 1976


***


 »Immobile Destin, muette sentinelle,
Froide Nécessité!... Hasard qui, t'avançant
Parmi les mondes morts sous la neige éternelle,
Refroidis, par degrés, l'univers pâlissant,

Sais-tu ce que tu fais, puissance originelle,
De tes soleils éteints, l'un l'autre se froissant...
Es-tu sûr de transmettre une haleine immortelle,
Entre un monde qui meurt et l'autre renaissant?

O mon père! est-ce toi que je sens en moi-même?
As-tu pouvoir de vivre et de vaincre la mort?
Aurais-tu succombé sous un dernier effort

De cet ange des nuits qui frappa l'anathème...
Car je me sens tout seul à pleurer et souffrir,
Hélas! et, si je meurs, c'est que tout va mourir!»



Gérard de Nerval, Le Christ aux Oliviers
 
 

dilluns, 8 d’agost de 2022

Escriure, ara, únicament per fer saber

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

  Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d'existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l'àguila, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l'infinit els gestos de l'adeu al món.
  Sí, únicament per confirmar que vaig deixar d'existir el dia que l'ocell rapaç va ocupar tot sol l'espai de la meva vida i del llibre, per regnar-hi com a senyor i devorar el que, una vegada més, intentava néixer dins meu i que jo mirava d'expressar.

Inútil és el llibre quan la paraula no té esperança.



Edmon Jabès, El llibre de l'hospitalitat
Traducció de David Cuscó i Escudero
Editorial Flâneur, 2019


***


  Écrire, maintenant, uniquement pour faire savoir qu’un jour j’ai cessé d’exister; que tout, au dessus et autour de moi, est devenu bleu, immense étendue vide pour l’envol de l’aigle dont les ailes puissantes, en battant, répètent à l’infini les gestes de l’adieu au monde.
  Oui, uniquement pour confirmer que j’ai cessé d’exister le jour où l’oiseau rapace a occupé seul l’espace de ma vie et du livre, pour régner en maître et dévorer ce qui, une fois encore, cherchait, en moi à naître et que je tentait d’exprimer.

Inutile est le livre quand le mot est sans espérance.


Edmond Jabès, Le livre de l’Hospitalité (1991)


diumenge, 7 d’agost de 2022

Veu

 

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Veu


I la corda vocal tremola sola

quan el funàmbul mut hi balla.



Laura López Granell, Coratge
Godall Edicions, 2020