Burnt Norton

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

BURNT NORTON

                                             IV

Temps i campana han enterrat el jorn,
el núvol negre s'emporta el sol.
¿Es girarà el gira-sol cap a nosaltres? ¿Baixarà
i s'inclinarà la clemàtide cap a nosaltres? ¿Circell i branquilló
s'arraparan i es fixaran?
¿Els glaçats
dits del teix es cargolaran
doblegant-se damunt nostre? Després que l'ala de l'alció
ha replicat llum a llum i està silent, la llum és encara
al punt immòbil del món que gira.


T. S. Eliot, Quatre quartets, dins: Poesia completa
Traducció de Josep M. Jaumà
Edicions de 1984, 2021


***


BURNT NORTON

                                              IV

Time and the bell have buried the day,
The black cloud carries the sun away.
Will the sunflower turn to us, will the clematis
Stray down, bend to us; tendril and spray
Clutch and cling?
Chill
Fingers of yew be curled
Down on us? After the kingfisher's wing
Has answered light to light, and is silent, the light is still
At the still point of the turning world.


T. S. Eliot, Four Quartets

Els homes balmats

Gant. Fotografia: Empar Sáez

 ELS HOMES BALMATS 

Un penic per al Vell Guy

                                  I

Som els homes balmats

som els homes farcits

recolzats l'un en l'altre

closca plena de palla. Ai las!

Les nostres veus seques quan

xiuxiuegem plegats

són sense sentit, tranquil·les,

com el vent a l'herba seca

o peus de rates sobre vidres trencats

al nostre celler exhaust

figura sense forma, ombra sense color,

força paralitzada, gest sense moviment:

els qui han passat,

amb ulls fits, a l'altre Regne de la mort,

ens recorden —si ho fan— no pas com a ànimes

perdudes, violentes, sinó sols

com els homes balmats

els homes farcits.

                                 II

Ulls que no goso trobar en somnis

en el regne del somni de la mort

aquests no apareixen:

allí els somnis són

llum de sol sobre una columna trencada

allí hi ha un arbre balancejant-se

i les veus són

en el cant del vent

més distants i més solemnes

que un estel que s'esvaeix.

Que no m'apropi més 

al regne del somni de la mort

que porti també 

disfresses tan intencionades

com pelatge de rata, pell de corb, pals creuats

en un camp

comportant-me com ho fa el vent

no més a prop…

No aquesta trobada final

en el regne del crepuscle

amb ulls que no goso trobar en somnis.

                                    III

Aquesta és la terra morta

aquesta és terra de cactus

aquí les imatges de pedra

són alçades, aquí reben

la súplica de la mà d'un mort

sota el guspireig d'un estel que s'esvaeix.

És així

en l'altre regne de la mort

despertar sol

en l'hora en què

tremolem de tendresa

llavis que voldríem besar

formulen pregàries a una pedra trencada.

                                   IV

Els ulls no són aquí

aquí no hi ha ulls

en aquesta vall d'estels que moren

en aquesta vall balmada

aquesta maixella trencada dels nostres regnes perduts

en aquest últim lloc de trobada

anem junts a les palpentes

i evitem de parlar

reunits en aquesta platja del túmid riu

sense vista, a menys que

els ulls reapareguin

com l'estrella perpètua

rosa multifoliada

del regne crepuscular de la nit

l'única esperança

dels homes buits.

                          

                                 V

Ballem entorn de la figa de moro

figa de moro figa de moro

ballem entorn de la figa de moro

a les cinc en punt del matí.

Entre la idea

i la realitat

entre el moviment

i l'acció

cau l'Ombra

                                      Perquè Teu és el Regne

entre la concepció

i la creació

entre l'emoció

i la resposta

cau l'Ombra

                                      La vida és molt llarga

entre el desig

i l'espasme

entre la potència

i l'existència

entre l'essència

i la concreció

cau l'Ombra

                                    Perquè Teu és el Regne

perquè teu és

la Vida és

perquè Teu és el

És així com acaba el món

és així com acaba el món

és així com acaba el món

no amb una explosió sinó amb un gemec.

T. S. Eliot, L'home balmat, dins: Poesia completa

Traducció de Josep M. Jaumà

Edicions de 1984, 2021

***

THE HOLLOW MEN

A penny for the Old Guy

I

We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
Or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour,
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other Kingdom
Remember us—if at all—not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men
The stuffed men.


II

Eyes I dare not meet in dreams
In death's dream kingdom
These do not appear:
There, the eyes are
Sunlight on a broken column
There, is a tree swinging
And voices are
In the wind's singing
More distant and more solemn
Than a fading star.

Let me be no nearer
In death's dream kingdom
Let me also wear
Such deliberate disguises
Rat's coat, crowskin, crossed staves
In a field
Behaving as the wind behaves
No nearer—

Not that final meeting
In the twilight kingdom

With eyes I dare not meet in dreams.


III

This is the dead land
This is cactus land
Here the stone images
Are raised, here they receive
The supplication of a dead man's hand
Under the twinkle of a fading star.

Is it like this
In death's other kingdom
Waking alone
At the hour when we are
Trembling with tenderness
Lips that would kiss
Form prayers to broken stone.


IV

The eyes are not here
There are no eyes here
In this valley of dying stars
In this hollow valley
This broken jaw of our lost kingdoms

In this last of meeting places
We grope together
And avoid speech
Gathered on this beach of the tumid river

Sightless, unless
The eyes reappear
As the perpetual star
Multifoliate rose
Of death's twilight kingdom

The hope only
Of empty men.


V

Here we go round the prickly pear
Prickly pear prickly pear
Here we go round the prickly pear
At five o'clock in the morning.

Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the Shadow
                                    For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the Shadow
                                    Life is very long

Between the desire
And the spasm
Between the potency
And the existence
Between the essence
And the descent
Falls the Shadow
                                     For Thine is the Kingdom

For Thine is
Life is
For Thine is the

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.


T. S. Eliot, The hollow men (1925)

Burnt Norton

Barcelona. Fotografia: Núria Claverol i Català

Burnt Norton 

I 

El temps present i el temps passat 

són tots dos potser presents en el temps futur, 

i el temps futur contingut en el temps passat. 

Si tot temps és eternament present 

tot temps és irredimible. 

El que podia haver estat és una abstracció 

que resta com a possibilitat perpètua 

sols en un món d’especulació. 

El que podia haver estat i el que ha estat 

tendeixen a un sol final, que és sempre present. 

Ressonen passos dins la memòria 

pel viarany que no vam agafar 

cap a la porta que mai no vam obrir 

al jardí de roses. Així ressonen els meus mots 

en la teva ment. 

                Per què, però, 

remoure les cendres d’un bol ple de pètals de rosa? 

No ho sé. 

          Altres ecos 

habiten el jardí. Els seguim? 

De pressa, va dir l’ocell, busca’ls, busca’ls 

aquí al costat. Enllà de la primera porta, 

en el nostre primer món, deixarem que el tord 

ens continuï enganyant? En el nostre primer món. 

Eren allí, solemnes, invisibles, 

movent-se amb calma sobre les fulles seques, 

en l’escalf de la tardor, a través de l’aire vibrant, 

i l’ocell va cridar, en resposta 

a la inoïda música amagada als matolls, 

i una llambregada no vista es va creuar, car les roses 

tenien tot l’aire de flors que són observades. 

Allí s’estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants. 

Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal, 

pel vial desert, cap al cercle de boixos, 

per abocar-nos a l’estany dessecat. 

Sec estany, sec morter, fosques vores, 

i l’estany es va omplir d’aigua de la llum del sol, 

i els lotus van aparèixer, silenciosament, 

la superfície va espurnejar des del cor de la llum 

i van quedar rere nostre, reflectint-se en l’estany. 

Llavors va passar un núvol, i l’estany es va buidar. 

Vés, va dir l’ocell, perquè les fulles eren plenes de nens 

esverats que s’amagaven i s’aguantaven el riure. 

Vés, va dir l’ocell, vés, vés: als humans 

els costa suportar la realitat. 

El temps passat i el temps futur, 

el que podia haver estat i el que ha estat 

tendeixen a un sol final, que és sempre present. 

T.S. Eliot, Quatre Quartets 

Traducció: Àlex Susanna 

Viena Edicions, 2010

***

Burnt Norton 

I 

Time present and time past 

Are both perhaps present in time future, 

And time future contained in time past. 

If all time is eternally present 

All time is unredeemable. 

What might have been is an abstraction 

Remaining a perpetual possibility 

Only in a world of speculation. 

What might have been and what has been 

Point to one end, which is always present. 

Footfalls echo in the memory 

Down the passage which we did not take 

Towards the door we never opened 

Into the rose-garden. My words echo 

Thus, in your mind. 

                  But to what purpose 

Disturbing the dust on a bowl of rose-leaves 

I do not know. 

                 Other echoes 

Inhabit the garden. Shall we follow? 

Quick, said the bird, find them, find them, 

Round the corner. Through the first gate, 

Into our first world, shall we follow 

The deception of the thrush? Into our first world. 

There they were, dignified, invisible, 

Moving without pressure, over the dead leaves, 

In the autumn heat, 

through the vibrant air, 

And the bird called, in response to 

The unheard music hidden in the shrubbery, 

And the unseen eyebeam crossed, for the roses 

Had the look of flowers that are looked at. 

There they were as our guests, accepted and accepting. 

So we moved, and they, in a formal pattern, 

Along the empty alley, into the box circle, 

To look down into the drained pool. 

Dry the pool, dry concrete, brown edged, 

And the pool was filled with water out of sunlight, 

And the lotos rose, quietly, quietly, 

The surface glittered out of heart of light, 

And they were behind us, reflected in the pool. 

Then a cloud passed, and the pool was empty. 

Go, said the bird, for the leaves were full of children, 

Hidden excitedly, containing laughter. 

Go, go, go, said the bird: human kind 

Cannot bear very much reality. 

Time past and time future 

What might have been and what has been 

Point to one end, which is always present. 

T.S. Eliot, Four Quartets