dissabte, 26 de gener del 2019

Al matí

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez



Al matí
m'empasse en silenci
el meu pa quotidià

Mentre que fora
els arbres retenen
els darrers parracs
de la nit

Qui pot dir-me
a quina distància
es manté la mort


Anise Koltz, La terra calla
Traducció d'Anna Montero
Cafè Central / Eumo Editorial, 2005


***


Le matin
j'avale en silence
mon pain quotidien

Tandis que dehors
les arbres retiennent
les derniers lambeaux
de la nuit

Qui peut me dire
à quelle distance
se tient la mort


Anise Koltz, La terre se tait (1999)




dimecres, 23 de gener del 2019

La cançó de l'òliba

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


La cançó de l'òliba


Cantà
com el cigne blanquejà per sempre
com el llop llençà el seu cor delator
i els estels deixaren estar les pretensions
l'aire abandonà les aparences
l'aigua s'entumí expressament
la roca es rendí sense esperança
i morí el fred, més enllà del coneixement;

cantà
com tot ja no tenia res a perdre

i s'assegué, encara amb por,

a mirar les petjades de l'estrella
a sentir l'aleteig de la roca

i la seva pròpia cançó.


Ted Hughes, Corb. De la vida i les cançons del Corb
Traducció: Núria Busquet Molist
Lleonard Muntaner Editor, 2018


***


Owl's Song


He sang
how the swan blanched forever
How the wolf threw away its telltale heart
And the stars dropped their pretence
The air gave up appearances
Water went deliberately numb
The rock surrendered its last hope
And cold died beyond knowledge

He sang
How everything had nothing more to lose

Then sat still with fear

Seeing the clawtrack of star
Hearing the wingbeat of rock

And his own singing


Ted Hughes, Crow. From de Life and Songs of the Crow, 1970.


Seràs Reialme

Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol

17-23 Seràs Reialme


A dins hi tens la cambra.
Si et tapes les orelles
i tanques els ulls
i parles callant
sentiràs com tremola
l'espelma que abrasa
els mobles que moren
tan lentament
dins teu.


Jaume C. Pons Alorda, Era
LaBreu Edicions, 2018

Brànquies

Granera,  Moianès. Fotografia: Empar Sáez


Brànquies

Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l'acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l'oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l'avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t'enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t'arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d'on tornaves a emergir com d'un somni; com ara, contenint l'exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d'una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l'oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l'estança o l'angle on es concentra la memòria de l'aire.


Abraham Mohino Balet, Ànemos
Godall Edicions, 2018 

Poema de la durada

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


Poema de la durada (fragments seleccionats)


(...)
I jo, 
perquè em sorgeixin els moments de durada
i m'emmotllin la cara rígida
i em posin un cor al pit buit,
he de practicar el meu amor
incondicionalment
un any rere l'altre.


(...)
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembal útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar,
et sona com la més bella de les músiques.


(...)
Però això sí: en tots dos llacs senyoreja
la mateixa calma amorosa de la durada
i sempre que puc peregrino a l'un o l'altre.
En la calma d'aquests llacs
sé què faig
i sabent què faig
experimento qui sóc.
M'estic a la riba,
els ulls oberts, tot orelles,
i deixo que arribi el vespre.


(...)

Amb el suport de la durada,
jo, ésser d'un dia,
porto els meus predecessors i els meus successors a les espatlles,
una càrrega sublim.


Peter HandkePoema de la durada 
Traducció de Marta Pera Cucurell
Cafè Central / Eumo Editorial, 2015