diumenge, 10 de febrer de 2019

Elegías de Duino

Florència. Fotografia: Empar Sáez

¡Y nosotros
meros espectadores
en todo tiempo, en todos los lugares,
vueltos siempre hacia todo y nunca más allá!
El mundo nos agobia.
Lo organizamos. Pero
se derrumba en añicos.
Lo organizamos otra vez y, entonces,
nosotros mismos
caemos rotos en menudas trizas.

¿Quien nos conformó así,
que hagamos lo que hagamos,
tenemos siempre la actitud 
de quien se va?
Como el que sobre la última colina,
desde donde divisa todo el valle,
una vez más, se vuelve, se detiene y rezaga,
así vivimos
despidiéndonos siempre.


Rainer Maria RilkeElegías de Duino (fragment de la vuitena elegia)
Versión de Juan Rulfo
Editoria Sexto Piso, 2015


***


Und wir: Zuschauer, immer, überall,
dem allen zugewandt und nie hinaus!
Uns überfüllts. Wir ordnens. Es zerfällt.
Wir ordnens wieder und zerfallen selbst.


Wer hat uns also umgedreht, daß wir,
was wir auch tun, in jener Haltung sind
von einem, welcher fortgeht? Wie er auf
dem letzten Hügel, der ihm ganz sein Tal
noch einmal zeigt, sich wendet, anhält, weilt –,
so leben wir und nehmen immer Abschied.


Rainer Maria Rilke, Duineser Elegien



dijous, 7 de febrer de 2019

No m'importa

Palaung. Fotografia: Empar Sáez


No m'importa gens el principi del món.

Ara les seves fulles s'avaloten
ara palpo la fusta afligida
d'un arbre immens

I la llum a través seu
brilla de llàgrimes



Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.


***


Peu m'importe le commencement du monde

Maintenant ses feuilles bougent 

maintenant c'est un arbre immense 
dont je touche le bois navré

Et la lumière à travers lui 
brille de larmes



Philippe Jaccottet, Airs (1967)

dissabte, 26 de gener de 2019

Al matí

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez



Al matí
m'empasse en silenci
el meu pa quotidià

Mentre que fora
els arbres retenen
els darrers parracs
de la nit

Qui pot dir-me
a quina distància
es manté la mort


Anise Koltz, La terra calla
Traducció d'Anna Montero
Cafè Central / Eumo Editorial, 2005


***


Le matin
j'avale en silence
mon pain quotidien

Tandis que dehors
les arbres retiennent
les derniers lambeaux
de la nuit

Qui peut me dire
à quelle distance
se tient la mort


Anise Koltz, La terre se tait (1999)




dimecres, 23 de gener de 2019

La cançó de l'òliba

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


La cançó de l'òliba


Cantà
com el cigne blanquejà per sempre
com el llop llençà el seu cor delator
i els estels deixaren estar les pretensions
l'aire abandonà les aparences
l'aigua s'entumí expressament
la roca es rendí sense esperança
i morí el fred, més enllà del coneixement;

cantà
com tot ja no tenia res a perdre

i s'assegué, encara amb por,

a mirar les petjades de l'estrella
a sentir l'aleteig de la roca

i la seva pròpia cançó.


Ted Hughes, Corb. De la vida i les cançons del Corb
Traducció: Núria Busquet Molist
Lleonard Muntaner Editor, 2018


***


Owl's Song


He sang
how the swan blanched forever
How the wolf threw away its telltale heart
And the stars dropped their pretence
The air gave up appearances
Water went deliberately numb
The rock surrendered its last hope
And cold died beyond knowledge

He sang
How everything had nothing more to lose

Then sat still with fear

Seeing the clawtrack of star
Hearing the wingbeat of rock

And his own singing


Ted Hughes, Crow. From de Life and Songs of the Crow, 1970.


Seràs Reialme

Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol

17-23 Seràs Reialme


A dins hi tens la cambra.
Si et tapes les orelles
i tanques els ulls
i parles callant
sentiràs com tremola
l'espelma que abrasa
els mobles que moren
tan lentament
dins teu.


Jaume C. Pons Alorda, Era
LaBreu Edicions, 2018

Brànquies

Granera,  Moianès. Fotografia: Empar Sáez


Brànquies

Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l'acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l'oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l'avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t'enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t'arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d'on tornaves a emergir com d'un somni; com ara, contenint l'exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d'una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l'oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l'estança o l'angle on es concentra la memòria de l'aire.


Abraham Mohino Balet, Ànemos
Godall Edicions, 2018 

Poema de la durada

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


Poema de la durada (fragments seleccionats)


(...)
I jo, 
perquè em sorgeixin els moments de durada
i m'emmotllin la cara rígida
i em posin un cor al pit buit,
he de practicar el meu amor
incondicionalment
un any rere l'altre.


(...)
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembal útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar,
et sona com la més bella de les músiques.


(...)
Però això sí: en tots dos llacs senyoreja
la mateixa calma amorosa de la durada
i sempre que puc peregrino a l'un o l'altre.
En la calma d'aquests llacs
sé què faig
i sabent què faig
experimento qui sóc.
M'estic a la riba,
els ulls oberts, tot orelles,
i deixo que arribi el vespre.


(...)

Amb el suport de la durada,
jo, ésser d'un dia,
porto els meus predecessors i els meus successors a les espatlles,
una càrrega sublim.


Peter HandkePoema de la durada 
Traducció de Marta Pera Cucurell
Cafè Central / Eumo Editorial, 2015



diumenge, 9 de desembre de 2018

NOTÍCIA

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez



NOTÍCIA


Ja no sabem del vaixell
però hi ha sempre un nàufrag:
un que sobreviu
al vaixell i a si mateix
per tallar en la roca
la soledat.


Orides Fontela, Transposició (1966-1967) dins: Poesia completa
Traducció de Joan Navarro. 
Edicions de 1984, 2018


***


NOTÍCIA


Não mais sabemos do barco
mas há sempre um náufrago:
um que sobrevive
ao barco e a si mesmo
para talhar na rocha
a solidão.

Orides FontelaTransposição


I aquella gota

Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez  



I aquella gota de cafè caurà sobre la neu
i un blanc trencat exhumarà els colors
que vestiran el buit d'abans de ser-hi.


Cèlia Sànchez-Mústich, La gota negra
Pagès editors, 2018.



dissabte, 8 de desembre de 2018

miro los campos

Salers, Alvèrnia. Fotografia: Empar Sáez


miro los campos,
comienzo de la blanca primavera,
nadie me habla,
anido en una anciana silenciosa.


Olvido García Valdésella, los pájaros (1989-1992) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008) Galaxia Gutenberg, 2008

esta luz amarilla

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez


esta luz amarilla
viene de la bombilla aquella
aquellas voces
la chapa al rojo vivo
la cal es amarilla allí
donde la masa de eucaliptus
y el barro que se adhiere
a los chanclos
es la memoria no comprende
mansedumbre quien conoce 
sometimiento
tampoco sirve rebelarse se está
donde nos amasó la luz
atados y violentos infelices


Olvido García Valdés, Caza nocturna (1992-1996) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008)
Galaxia Gutenberg, 2008

LA NIT

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


LA NIT


Fantasmal cau la nit. Davalla lentament
ara que s'extingeixen les brases del crepuscle.
Davalla sobre cases i carrers
de la ciutat frement que va aixecant 
la cúpula de llum per oblidar-la.
Sento el soroll de l'engranatge còsmic
que s'arrossega sobre el firmament:
el cel novè que mou les vuit esferes.
Fantasmal cau la nit i el seu sospir tan ample,
i percebo els batecs de la seva ànima
saturada d'antigues flamarades,
que, tot callant, envairan els somnis.
Fantasmal cau la nit quan s'adorm l'argelaga,
i sé que tard o d'hora m'arribarà el moment
de caminar a les fosques com un cec
per la nit virginal.


Quim Español, Elegies (Edicions de 1984, 2018)


ÉSSER

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


ÉSSER

          A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


                novembre 2005


Teresa d'Arenys, Esteles íntimes (1965-2015)dins: Obra poètica (1973-2015)Edicions Vitel·la, 2017



VISTA DE MEDIO CLAUSTRO

Magyikan village. Fotografia: Empar Sáez

VISTA DE MEDIO CLAUSTRO. Acto segundo (fragment)
            

            Las cosas bien 
redondas son difíciles
de guardar.
Una pelota en un armario, por ejemplo.
O un ojo en una cerradura.
La verdad no cabía en ningún sitio
salvo en algunas frases
hechas a la medida.


Chantal Maillard, Cual menguando
Tusquets Editores, 2018

 

divendres, 7 de desembre de 2018

Nocturn

Llívia. Fotografia: Empar Sáez

Nocturn
(Canta Isabel Shelley, 25 de desembre de 1827)


  Hi ha tanta boira! Una barca sobre el llac glaçat.
  La meva ànima de gossa hi ha corregut. Aquí l'espero com només
la matèria sap esperar.
  Qui no s'ha begut la tinta del remordiment no sap.
  El bes va servir per arrencar la boca de la pròpia carn.
  Darrere un bes hi ha uns ulls. Rere els ulls un paisatge. Hi neva.
  Un cor de dona crema com una brasa a la mà.
  Em pregunto si són la meva carn o la meva ànima aquells borralls
blancs.
  Em ve la sang, fuig de mi, s'eixorca.
  Les nostres faules no van ser escrites a la vegada. La flama
del primer tronc no va alimentar el darrer foc. I entre tots dos,
l'estructura del fum dolia.
  Es crema una barca sobre l'aigua.
  Els meus ossos alimenten aquesta breu passió com s'alleta.
  La meva vida és un crit d'ocell entre canyes.



j.l.badal, Cants materials (Cafè Central, 2017)


Ferides transparents

Florència. Fotografia: Empar Sáez



Ferides transparents


Mentre s'acomplia el que era, succeí
en els objectes la visió d'un canvi
que feia quasi impossible una altra cosa
que no fos transitar ferides transparents.
Es clava en el meu cap l'aresta
del vidre de Duchamp.
¿Serà morir la representació d'un acte
que purament no és
sinó la pròpia vida?



Margarita Ballester, L'infant i la mort (1989) dins: Després de la pluja, Cafè Central, 2018.



dissabte, 13 d’octubre de 2018

La llar

Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez



La llar
és finestra i bressol,
és foc, camí i hostatge,
i és la justa mesura
del temps que ens toca viure.
La llar és aixopluc,
i és camp
i és pasturatge,
és font on abeurar
i terra on arrelar-se
fins convertir-se en tija
núvol, ocell o flama,
que haurem de transcendir
un jorn, no molt llunyà,
per esdevenir arbre,
pluja, celatge o foc.


Pep Cortès, Poema per a Jana
Pagès editors, 2018

timbre

Clermont-Ferrand (Clarmont d'Alvèrnia). Fotografia: Empar Sáez

timbre

21 de marzo de 2016

En el quicio mellado de la puerta
los zapatos se sueldan al mármol.
El dedo al timbre, la intención
a la madera pintada, y el ojo
a la mirilla.
Hasta que la poesía abra
o me echen los vecinos.


David Yeste, Pintura roja y papel de fumar
In-Verso, 2018

Quan vaig néixer, tenia ales

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
memtre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.


Laia Martinez i Lopez, Venus volta
Lleonard Muntaner Editors, 2018


Cinètica II

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


Cinètica II

Passejo part del dia entre la cuina i la lectura de poetes anglesos; enfarino entre els dits la carn més dura. Deixo la fragilitat d'aquest trajecte en mans de qui perdona la submissió al dinar de cada dia i no espera que l'arbre faci anissos. Entre els diferents plats destrio les espines de la meva experiència. També hi ha roses a les urpes del dia.

Menorca, estiu 94


Margarita Ballester, Els ulls (1995) dins: Després de la pluja, Cafè Central/Eumo Editorial, 2018.





diumenge, 22 de juliol de 2018

La imaginadora o l'escena del poema

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez


LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)


TEMA

El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.


ARBRES

L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.


ESCRIURE

Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.


ECOS

Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.


SILENCI

El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.


MISTERI

Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.


L'UNIVERS

Un aquari dins del mar.


AIRE

La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.


Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.


dijous, 19 de juliol de 2018

Semblava la mort

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



SEMBLAVA LA MORT

GANDIA 2010


Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre. 
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.


Joan Pons, L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016

dimecres, 18 de juliol de 2018

Via espessa

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Via espessa

     I


De cigales i pedres, volen néixer paraules.
Però el poeta viu
Sol, i de dol, en un corredor de llunes, una casa d'aigües.
De mapamundis, de dreceres, volen néixer viatges.
Però el poeta habita
El camp d'hostals de la follia.

De carn de dones, volen néixer els homes.
I el poeta preexisteix, entre la llum i el sense-nom.


Hilda HilstDel desig
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall
Prometeu Edicions, 2017


**

Via espessa

     I


De cigarras e pedras, querem nascer palavras.
Mas o poeta mora
A sós num corredor de luas, uma casa de águas.
De mapas-múndi, de atalhos, querem nascer viagens.
Mas o poeta habita
O campo de estalagens da loucura.

Da carne de mulheres, querem nascer os homens.
E o poeta preexiste, entre a luz e o sem-nome.




Hilda HilstDo desejo