 |
| L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez
Pal-
pem a mà estesa, amb dits prènsils,
com qui grapeja en la terra un subsòl
aeri, de química respirable.
Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida
l'esdevenir a ser tornada.
desbrancament, caiguda, pluja
prima, insonoritat.
Tant de cel! ¿Sabríem mirar
els arpegis del migdia?
¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,
grumers iridiscents,
palpitacions del cos?
Alguna cosa, potser
nosaltres, desfà el camí de la saba,
com la gota caiguda a la fulla més alta
que regalima pel tronc i s'enfonsa
a les arrels.
I ara que el cel, amb el seu color
de pedra, se'ns vol clavar
amb la naturalitat amb què es clava
la llum a les coses,
ara ens aquietem
entre sanefes de fulles,
d'estimbada lenta i callament progressiu.
És així, a les vores del no-res,
abismats, amb plor i desa-
presa paraula,
que un què de nosaltres estén la
mà enlaire i juga amb els
dits i les ungles més
tendres, nounat,
com qui polsa les cordes d'un
guitarró universal.
Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017
|
diumenge, 3 de juny de 2018
Palpem a mà estesa
divendres, 1 de juny de 2018
Jardí del canal
 |
| Dorres (Alta Cerdanya). Fotografia: Empar Sáez |
Jardí del canal
I
a estimar el silenci.
Commou, de vegades, més que la música.
En el silenci apareixen senyals colpidors,
i a les cruïlles de la memòria
copses els noms
que el temps intentava ofegar.
De nit, a les capçades dels arbres,
sento els cors dels ocells.
I un capvespre, al cementiri,
vaig percebre, del fons d'una tomba,
el cruixir d'un taüt.
Jaroslav Seifert, El crit dels fantasmes i altres poemes
Versió de Monika Zgustová
Edicions del Mall, 1984
A la vora d'un crisantem
 |
| Puigcerdà. Fotografia: Empar Sáez |
A la vora d'un crisantem
Perquè florissis, crisantem,
el cucut* t'ha abocat les llàgrimes
tota la primavera.
Perquè florissis, crisantem,
el tro ha hagut de travessar
els núvols foscos.
Crisantem, sembles la meva germana gran,
que es posa davant del mirall
després de tornar dels camins llunyans de la joventut,
on va ser colpejada pel desig i el desengany.
Per veure com els teus pètals grocs s'obrien,
endurits amb el glaç de la matinada,
m'he hagut de passar despert tota la nit.
So Jong - Ju, Poesies
Traducció de Hwang Seung Ok i Hermínia Mas
Edicions del roure de can roca, 2017
*Que el cucut plori és un senyal de bon averany
Gaza
 |
| Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez |
Gaza
—I tu qui ets?
—Jo sóc la pròxima guerra. Des d'ara et visito en els teus malsons, estimat fetus.
Bàssem An-Nabrís, La camisa blanca i altres contes
Traducció: Valèria Macías Pagès
Editorial Karwán, 2018
dijous, 31 de maig de 2018
Poètica
 |
| Puigcerdà. Fotografia: Empar Sáez
Poètica
Les dones de Jeju*,
quan baixen fins al fons marí,
no agafen pas el millor nacre que troben,
Deixen estar,
ben enganxades a les roques,
les millors orelles de mar,
per quan trobin el seu amor.
Deixa el nacre dels poemes
també al fons del mar.
Si el treus tot,
et sentiràs buit.
L'art de la poesia
és deixar un tresor
esperant al fons.
So Jong - Ju, Poesies
Traducció de Hwang Seung Ok i Hermínia Mas
Edicions del roure de can roca, 2017
|
dimecres, 30 de maig de 2018
No sé què em posseeix
 |
| Llívia. Fotografia: Empar Saéz |
No sé què em posseeix
No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.
Manuel de Pedrolo. Reixes a través (Poemes 1944-1952). Dins: Obra poètica completa I (Pagès editors, 1996)
dimarts, 22 de maig de 2018
Alegoría de la primavera
 |
| Vilanant, Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez
ALEGORÍA DE LA PRIMAVERA
La tierra gira y gira y va a buscarla
a un prado rosa donde está yemando,
y viene a saltos y se trepa al lomo
del mundo y latiguea el viejo musgo.
Se hacen trompos los árboles y zumban,
y la piedra cojín y canto el agua;
y aprieta el pomo de las golondrinas
y desata las cajas de las flores.
Desgremia el cielo sus torzones lila
y cuelgan de ciudades y montañas,
y un tibio, verde viento ondula.
La mano al hombre en la cintura pone
y aguas de vida subénsele al pecho
y alza el Ensueño largas sus trompetas. Alfonsina Storni, Mascarilla y trébol, 1938 (Dins: La caricia perdida, Plaza & Janés Editores, 1999) |
divendres, 27 d’abril de 2018
Per què dansen les pedres
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez
Per què dansen les pedres si cap àngel
no es commou ni m'ajuda
a travessar el desert de la pàgina en blanc?
Pens roses i taràntules.
Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegides
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017
|
Vida entrellaçada
 |
| Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez
Vida entrellaçada amb el pas de les hores
en un cel de marbre amb blau de vidre...,
de cos que s'espolsa la pressió
i mirada d'oceà que penetra la tendresa.
Geni de la força gravitatòria que empeny l'amor!
Qui mira amb tanta bella ràbia d'estimar?
Qui clou els ulls per deixar-se seduir?
Marc Freixas, Damunt les passes
El Petit Editor, 2017
|
L'esquer de l'illa
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
L'esquer de l'illa
|
Mentre ni un sol mar t'ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires
cap a embogir,
confoses les nocions
de vidre i aigua. Imbricades escates
l'estrany i el conegut.
Entre un i l'altre se't dilata el badall per on t'escoles.
M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles
Godall Edicions, 2017
dimecres, 14 de març de 2018
És lluny
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
És lluny.
Tant, que el perfil
del seu nom
es desdibuixa
en l'aire obscur
i t'obre un solc al cor,
com en l'aigua negra
de proes afilades.
Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit
Edicions 62, 2016
|
dimarts, 6 de març de 2018
Descansa
 |
| Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol
VIII
Descansa.
L'Home ja s'ha fet
L'obscur cec irat animal
Que pretenies.
Hilda Hilst, Via buida (dins Del desig)
Prometeu Edicions, 2017
*
VIII
Descansa.
O Homem já se fez
O escuro cego raivoso animal
Que pretendias.
Hilda Hilst, Via vazia
|
dissabte, 3 de març de 2018
dos punts
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
dos punts
una cadira
dos ulls en actiu
una plana fèrtil, poc poblada
dirigiu la cadira envers l'horitzó.
alineeu les ninetes dels ulls amb la línia de l'horitzó,
que hi penetrin.
deixeu la resta del cos immòbil, que hi creixi la felicitat.
només calen dos punts per traçar una línia:
la naixença i una mort.
Eduard Escoffet, Menys i tot
LaBreu Edicions, 2017
|
divendres, 2 de març de 2018
deshabitar la ciutat
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
deshabitar la ciutat
on hi ha aquells barris, imagineu-hi camps.
on hi ha aquell estadi, imagineu-hi una masia.
on hi ha aquella avinguda, imagineu-hi maresmes.
on hi ha aquell jardí, imagineu-hi una pedrera.
on hi ha aquell port, imagineu-hi una platja.
on hi ha aquell passeig , imagineu-hi una riera.
on hi ha aquell carrer, imagineu-hi horts.
on hi ha aquella plaça, imagineu-hi un cementiri.
i així tota l'estona, fins a esborrar-ho tot.
i així tota l'estona, fins a esborrar-nos del tot.
Eduard Escoffet, Menys i tot
LaBreu Edicions, 2017
|
dijous, 15 de febrer de 2018
XXIV
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez XXIV
Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.
Marta Pérez i Sierra, Llavors, els peixos (Poemes de Marta Pérez i Sierra i pintures de Jordi Vila i Llàcer)
La Garúa Libros, 2017
|
dilluns, 12 de febrer de 2018
La noche me salva
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez
(...) La noche me salva. No podemos ver sin peligro de enloquecer: las cosas nos revelan, sin revelar nada y por su simple estar ahí frente a nosotros, el vacío de los nombres, la falta de mesura del mundo, su mudez esencial. Y a medida que la noche se acumula en mi ventana, yo siento que no soy de aquí, sino de allá, de ese mundo que acaba de borrarse y aguarda la resurrección del alba. De allá vengo, de allá venimos todos y allà hemos de volver. Fascinación por el otro lado, seducción por la vertiente no humana del universo: perder el nombre, perder la medida. Cada individuo, cada cosa, cada instante: una realidad única, incomparable, inconmensurable. Volver al mundo de los nombres propios.
Octavio Paz, El Mono Gramático
Seix Barral, 1974
|
dissabte, 10 de febrer de 2018
A l'hora del passeig
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez |
de casa amb una ca-
deneta aquí al canell, com
per al gos, per a a bèstia
que ens acompanya,
i a cada escocell fem
parada i clavem
el nas. Ah, però: tot
fa olor de lletra, tot flaira
cosa escrita molt
i molt endins, i llavors
imaginem que és lletra el que dicta
l'alçada dels fanals i la força
de la llum, la que
adreça amb rectitud
la vorera, la que grava
llinatges als embornals, i també la
que entalla en la fusta els
versos
que el poble repeteix
als tombants del calendari.
Sí, enderiats per la lletra, fem
com si ho volguéssim tot escrit, com
si d'haver passat nosaltres n'hagués
de quedar una
cal·ligrafia invisible i universal, una
injecció gramatical
fins i tot en la quàntica més
secreta del silici.
¿És doncs d'aquesta mena
l'impuls que ens capfica,
asseguts als bancs,
en dintres de paper?
¿El que ens diu de deixar
caure amb descuit els fulls, com si alguna
cosa a l'avinguda n'hagués
de seguir el dictat?
Potser sí, potser tal
vegada, com diuen alguns,
de bona fe, un dia creixerem
nosaltres en nosaltres d'un nostre traç,
ufanament assaonats
per la grafia, però
mestrestant que això no passa, l'angoixa,
la nostra angoixeta
borda i rondina perquè no en sap
res. Ara, que també
pot ser el seu remuc
l'avís, si te-
morosament
s'ensuma que en acabar
el volt ens troba-
rem amb una ca-
de-
neta tota
escrita al coll,
sota els fanals,
alçant el nas quan passi l'aire
pel carrer, com per
atrapar la salvatge i deslletrada
ferum del món, que sempre
fa la seva, esgra-
fiat.
Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017
dilluns, 5 de febrer de 2018
Les ballarines vanes
 |
| Florència. Fotografia: Empar Sáez |
Les ballarines vanes
Són aquí les que són flors de l'ombra, han vingut
esbart diví i afable vagarós sota els nuus
que esquinça o crea, cómplice, la lluna... Són aquí
fugint melodioses pel boscatge esclarit.
Són malves i són lliris, i roses moridores
les gràcies de nit que amb llurs danses desclouen
i regalen al vent el perfum dels seus dits.
Es fan totes atzur i boscosa fondària
on l'aigua prima lluu a penes, reposada
com un pàl·lid tresor d'una eternal rosada
d'on un silenci immens emana... Són aquí
fugint misterioses pel boscatge esclarit,
furtives com un vol d'exquisides mentides.
Van descloent els somnis dels calzes que trepitgen
i, gràcils, els seus braços amb actes adormits
barregen, com en somnis, sota els murters amics,
carícies de l'una a l'altra... Però alguna,
que es deixa anar del ritme i de la font s'allunya,
va, abrivada la set pel misteri acomplit,
a beure als lliris l'aigua frèvola on dorm l'oblit.
Paul Valéry, Àlbum de versos antics
Traducció de Josep A. Vidal
Pagès Editors, 2017
***
Les vaines danseuses
Celles qui sont des fleurs de l'ombre sont venues,
Troupe divine et douce errante sous les nues
Que effleure ou crée un clin de lune… Les voici
Mélodieuses fuir dans le bois éclairci.
De mauves et d’iris et de mourantes roses
Sont les grâces de nuit sous leurs danses écloses
Qui dispensent au vent le parfum de leurs doigts.
Elles se font azur et profondeur du bois
Où de l’eau mince luit dans l'ombre, reposée
Comme un pâle trésor d’eternelle rosée
Dont un silence immense émane… Les voici
Mysterieuses fuir dans le bois éclairci,
Furtives comme un vol de gracieux mensonges.
Des calices fermés elles foulent les songes;
Et leurs bras délicats aux actes endormis
Mêlent comme en rêvant sous les myrtes amis,
Les caresses de l'une à l'autre… Mais certaine,
Qui se défait du rythme et qui fuit la fontaine,
Va, ravissant la soif du mystère accompli,
Boire des lys l’eau frêle où dort le pur oubli.
Paul Valéry, Album de vers anciens
diumenge, 4 de febrer de 2018
MORNING GLORIES
 |
| Akureyri. Fotografia: Empar Sáez
MORNING GLORIES
S'obria, cada matí, una flor nova
de la branca escapçada,
fragilitat esvelta en el vas d'aigua.
S'obrien els capolls
sota el reflex del sol, claror primera,
tonalitats exactes dels colors,
miracle les transparències idèntiques dels pètals.
Anhelava el meu cos l'impossible prodigi,
la força de la saba,
la precisa simetria de les corbes,
la negació del temps,
l'epidermis nua, inassolible, de la flor.
Zoraida Burgos, Poemes dispersos, dins Convivència d'aigües. Obra poètica.
LaBreu edicions, 2017
|
dissabte, 13 de gener de 2018
A poc a poc
 |
| Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz
A poc a poc,
a la cruïlla on s'encreuen
els somnis,
se't van morint el temps,
les roses del capvespre.
Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit
Edicions 62, 2016
|
CRIPTA
 |
| Akureyri. Fotografia: Empar Saéz CRIPTA
Nit sobre nit, blanca remor de silenci.
Hem caminat per un passadís estret fins arribar allà on el temps pretèrit resta immòbil. L'aurora, sensual, li ofereix el cos, però ell, amb l'índex als llavis, mira el crepuscle de rostre inacabat.
Lent esguard de dolor.
Rodolfo del Hoyo, Els dits de l'intèrpret
Edicions L'Esguard, 2003
|
diumenge, 7 de gener de 2018
ÀLBUM
 |
| Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez
ÀLBUM
No en tinc prou amb els mots per fixar el sentit
i traçar la línia entre el no-res
i la passió.
Qui, doncs, m'ha de creure?
Ni tan sols qui en va decidir els tons
ja esvaïts, només jo que ara visc
de nou el moment que la imatge evoca:
cave i adobe els clots per als timons
i agraïsc a les mans l'escalfor de la terra,
regire les arrels, acaricie
els bulbs abandonats, peces d'un vell mosaic
on els anys han fixat memòria de mi.
Imagine? Potser sí. Qui podria,
si no, recordar el goig que, immòbil
encara habita els meus ulls?
Aleshores i ara
hi ha el vell garrofer sempre vigilant,
però hi sóc també la prova d'una absència:
cap llorer abriga ja els nius dels somnis,
amagatalls d'anhels entre les branques,
ni la pluja és capaç de dibuixar somriures.
Si oblidem per recordar, qui i on som?
D'on ens ve aquest desig irrefrenable
de ser i perdre per tornar a ser?
Vicent Alonso, Vinces
Cafè Central /Eumo Editoral, 2016
|
dimarts, 12 de desembre de 2017
Transitar el silenci
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez |
Transitar el silenci
Baixo del cotxe. Em poso les ulleres de sol per transitar el silenci i endinsar-me en la nit dels meus vidres fumats.
I
El cel va girant sota els meus peus:
de la terra endolada,
m'arriba el cant somort dels roures;
un núvol esllanguit que punxa l'aire
abraça, tremolós, les arrels i el fullam;
una garsa travessa la boca dels meus ulls
i va teixint meandres sobre els líquens.
Contemplo el lloc precís on neix l'il·limitat
mentre em tenalla els peus el cor de l'heura.
És curt, aquest camí. La terra és infinita.
II
De la terra endolada, l'alça el lladruc d'un gos,
el cant somort del vent, el cruixit de les fulles.
M'arriba des de lluny el remoreig de l'aigua,
el tritlleig que ressona al vidre dels meus ulls.
El cel va girant sota els meus peus:
se m'enganxa als turmells, l'ala oscada d'un núvol
i l'ombra d'una garsa em cenyeix els talons.
És curt el meu camí. La terra és infinita.
Rosa Font, Em dic la veu
Llibres del Segle, 2017
|
XXXVI
 |
| Hofn. Fotografia: Empar Sáez
XXXVI
Un altre matí sense color
un matí desbordant i ple
com un codony
com un magraner de Déu,
un matí amb olor de falgueres
i de galopades pels boscos,
mes no hi haurà ni falgueres
ni cavalls resplendents de llum,
aquest dolç matí
durà al seu front el segell
de les meves decadències...
Alda Merini, La Terra Santa
Traducció de Nora Albert
Editorial Arrela, 2016
|
XXXVI
Ancora un mattino senza colore
un mattino inesausto pieno
come una mela cotogna,
come il melograno di Dio,
un mattino che odori di felci
e di galoppate nei boschi,
ma non ci saranno né felci
né cavalli prorompenti in luce,
questo dolce mattino
porterà in fronte il sigillo
delle mie decadenze…
Alda Merini, La Terra Santa (1984)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)