dijous, 18 de juliol de 2019

El gran poema americà

Castellcir, Vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez



El gran poema americà

Si això fos una novel·la
començaria amb un personatge,
un home sol en un tren cap al sud
o amb una noia en un gronxador al costat d'una granja.

I, a mesura que passessin les pàgines, et diria
que era de matí o al cor de la nit,
i jo, el narrador, descriuria
per a tu els núvols miscel·lanis damunt de la granja

i com anava vestit l'home al tren
fins a la bufanda vermella de quadres,
i el barret que llançà al prestatge per sobre del seu cap,
i les vaques que lliscaven per la finestra.

En algun punt —no es pot llegir prou de pressa—
sabries o bé que el tren duia l'home
de tornada allà on un dia va néixer
o bé que viatjava cap al gran inconegut,

i potser ho toleraries tot plegat mentre
esperaves pacientment l'esclat dels trets
al barranc on l'home s'amaga
o que aparegués a la porta una morena alta.

Però això és un poema,
i aquí els únics personatges som tu i jo,
sols en una cambra imaginària
que desapareixerà d'aquí a uns quants versos

sense haver-nos deixat temps per apuntar-nos amb pistoles
o per llançar tota la roba a una llar de foc ardent.
T'ho pregunto: qui necessita l'home del tren
i a qui l'importa què conté la seva maleta negra?

Nosaltres tenim una cosa millor que aquesta turbulència
que es precipita cap a una cloenda desastrosa.
Parlo del soroll que sentirem
així que deixi d'escriure i alci la ploma.

Una vegada vaig sentir algú comparar-lo
al so dels grills en un camp de blat
o, de forma més vaga, al vent
sobre el camp agitant coses que mai no veurem.


Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja
Traducció de Jaume Subirana
Godall Edicions, 2019

***


The Great American Poem

If this were a novel,
it would begin with a character,
a man alone on a southbound train
or a young girl on a swing by a farmhouse.

And as the pages turned, you would be told
that it was morning or the dead of night,
and I, the narrator, would describe
for you the miscellaneous clouds over the farmhouse

and what the man was wearing on the train
right down to his red tartan scarf,
and the hat he tossed onto the rack above his head,
as well as the cows sliding past his window.

Eventually —one can only read so fast—
you would learn either that the train was bearing
the man back to the place of his birth
or that he was headed into the vast unknown,

and you might just tolerate all of this
as you waited patiently for shots to ring out
in a ravine where the man was hiding
or for a tall, raven-haired woman to appear in a doorway.

But this is a poem, not a novel,
and the only characters here are you and I,
alone in an imaginary room
which will disappear after a few more lines,

leaving us no time to point guns at one another
or toss all our clothes into a roaring fireplace.
I ask you: who needs the man on the train
and who cares what his black valise contains?

We have something better than all this turbulence
lurching toward some ruinous conclusion.
I mean the sound that we will hear
as soon as I stop writing and put down this pen.

I once heard someone compare it
to the sound of crickets in a field of wheat
or, more faintly, just the wind
over that field stirring things that we will never see.



Billy Collins, Ballistics (2008)


dissabte, 29 de juny de 2019

Una estrella de fusta

Murat. Fotografia: Empar Sáez


UNA ESTRELLA DE FUSTA, blava,
feta de petits rombes. Avui, per
la més jove de les nostres mans.

La paraula, mentre
fas precipitar sal de la nit i la mirada
cerca de nou el fals sol:

Una estrella, posa-la,
posa l'estrella dins la nit.


(—Dins la meva, dins 
la meva.)


Paul Celan, Reixes de llengua
Traducció d'Arnau Pons
LaBreu Edicions, 2019

***

EIN HOLZSTERN,blau,
aus kleinen Rauten gebaut. Heute, von
der jüngsten unserer Hände.

Das Wort, während
du Salz aus der Nacht fällst, der Blick
wieder die Windgalle sucht:

- Ein Stern, tu ihn,
tu den Stern in die Nacht.

(- In meine, in
meine.)



Paul Celan, Sprachgitter

Avalancha de hojas

Sitges. Fotografia: Empar Sáez



Avalancha de hojas

y su lamento seco y rojo



el río se inclina

hacia su sed

              el tiempo va más aprisa que yo



la noche se desgaja

toco su desnudez de agua

                         y ella grita dentro del grito.



Gloria Gervitz, Migraciones
Editorial Fondo de Cultura Económica, 2013




El ruido algo quebrándose

Sitges. Fotografia: Empar Sáez


El ruido algo quebrándose
que emana del silencio
la miel de la nostalgia pegándose a los ojos
—casi
los párpados cerrados—
el mundo y su belleza entrando sólo por
una estrecha rendija —un consuelo
pequeño
y siempre insuficiente
para 
el corazón—. Y ahora
dices tu
creer en lo imposible
ahora dices no
vivir con este frío
—el brasero encendido pero ese
agujero en el techo
esa grieta en la paret—.
¿Demasiado aterida? Pero qué
si me faltas.


Ada Salas, Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018


Coral

Léotoing. Fotografia: Empar Sáez


Coral:


             No repares en qué

             parecen esas bocas

             ni siquiera en lo que

             tu piensas

             que articulan. Entra hasta

             su estómago. Deja que

             te dijieran. Hazte carne en su carne

             sé

             lo que quieren decir.


Ada Salas, Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018


No se oye el mar hoy en el bosque

Castellcir, vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez


NO SE OYE EL MAR HOY EN EL BOSQUE...

Para Aitana


NO SE OYE hoy el mar en el bosque ¿Acaso
irrumpió en él de pronto esta mañana,
quedándose encantado,
mudo sueño de sal, entre las ramas?
Corro, inquieto, a buscarlo
antes que el bosque cierre sus ventanas
y el mar se muera sin saber ya nunca
los caminos que llevan a la playa.


Rafael Alberti, Poemas de Punta del Este (Dins Rafael Alberti. Poemas de Punta del Este, Buenos Aires en tinta china). Editorial Seix Barral, 1979



Tuétano

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Saéz



TUÉTANO


La muerte se pasea por mi cuerpo.

Examina el terreno.
Acaricia los huesos y los cuenta.

Toma medidas,
habla,
yo la oigo.

Está cómoda aquí.

De algún modo, consuela
que alguien se sienta a gusto con mi cuerpo.


Ernesto Frattarola, Cuarto menguante
Ars Poetica, 2018


dijous, 30 de maig de 2019

A dolls

Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez


A DOLLS


Soc qui soc.
Atzar incomprensible
com ho és tot atzar.

Podria haver tingut
altres ancestres,
haver abandonat volant
un altre niu o, amb l'escata,
haver-me arrossegat
per sota un altre tronc.

Al camerino de la natura
de vestits no en falten.
Vestits d'aranya, gavina, ratolí.
Cadascú s'ajusta a la mida
i es porta amb obediència
fins que es fa malvé.

Jo tampoc no l'he escollit,
amb tot, no em queixo.
Podria haver sigut algú
molt menys aïllat.
Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,
una part del paisatge agitada pel vent.

Algú molt menys feliç
que es cria per fer-ne pells,
o objectes per a una taula de festa,
o una cosa que neda sota un vidre.

Un arbre clavat a terra
quan hi arriba l'incendi.

Un bri trepitjat per la cursa
d'esdeveniments incomprensibles.

Algú feroç i fosc
que per a d'altres brilla.

I si fes por a la gent
o tan sols fàstic
o tan sols pietat?

I si hagués nascut
en una tribu errònia i davant meu
es tanquessin camins?

Per ara el destí
m'ha estat bondadós.

Podria no haver-me estat donada
la memòria de bons moments.

Podria haver estat privada
de la tendència a comparar.

Podria haver sigut jo mateixa
però sense sorprendre'm
i així seria algú del tot diferent.


Wislawa Szymborska, Instant
Traducció de Joanna Bielak
Cafè Central/Eumo Editorial, 2018


***

W zatrzęsieniu


Je­stem kim je­stem. 
Nie­po­ję­ty przy­pa­dek 
jak każ­dy przy­pa­dek. 

Inni przod­ko­wie 
mo­gli być prze­cież mo­imi, 
a już z in­ne­go gniaz­da 
wy­fru­nę­ła­bym, 
już spod in­ne­go pnia 
wy­peł­zła w łu­sce. 

W gar­de­ro­bie na­tu­ry 
jest ko­stiu­mów spo­ro. 
Ko­stium pa­ją­ka, mewy, my­szy po­lnej. 
Każ­dy od razu pa­su­je jak ulał 
i no­szo­ny jest po­słusz­nie 
aż do zdar­cia. 

Ja też nie wy­bie­ra­łam, 
ale nie na­rze­kam. 
Mo­głam być kimś 
o wie­le mniej osob­nym. 
Kimś z ła­wi­cy, mro­wi­ska, brzę­czą­ce­go roju, 
szar­pa­ną wia­trem cząst­ką kra­jo­bra­zu. 

Kimś dużo mniej szczę­śli­wym, 
ho­do­wa­nym na fu­tro, 
na świą­tecz­ny stół, 
czymś, co pły­wa pod szkieł­kiem. 

Drze­wem uwię­złym w zie­mi, 
do któ­re­go zbli­ża się po­żar. 

Źdźbłem tra­to­wa­nym 
przez bieg nie­po­ję­tych wy­da­rzeń. 

Ty­pem spod ciem­nej gwiaz­dy, 
któ­ra dla dru­gich ja­śnie­je. 

A co, gdy­bym bu­dzi­ła w lu­dziach strach, 
albo tyl­ko od­ra­zę, 
albo tyl­ko li­tość? 

Gdy­bym się uro­dzi­ła 
nie w tym, co trze­ba, ple­mie­niu 
i za­my­ka­ły się przede mną dro­gi? 

Los oka­zał się dla mnie 
jak do­tąd ła­ska­wy. 

Mo­gła mi nie być dana 
pa­mięć do­brych chwil. 

Mo­gła mi być od­ję­ta 
skłon­ność do po­rów­nań. 

Mo­głam być sobą - ale bez zdzi­wie­nia, 
a to by ozna­cza­ło, 
że kimś cał­kiem in­nym.


Wislawa Szymborska, Chwila (2002)

dimarts, 14 de maig de 2019

Per fer el retrat d'un ocell

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

Per fer el retrat d'un ocell


Pinta per començar una gàbia
amb una porta oberta
després pinta
una cosa bonica
una cosa senzilla
una cosa maca
una cosa útil
per a l'ocell
recolza després la tela contra un arbre
en un jardí
en un bosc
o en una selva
amaga't darrere l'arbre
sense dir res
sense bellugar-te...
De vegades l'ocell arriba aviat
però pot molt bé ser que passin anys i panys
abans no es decideixi
No et desanimis
espera
espera si cal durant anys
que la rapidesa o la lentitud de l'arribada de l'ocell
no té cap relació
amb l'encert del quadre
Quan l'ocell arribi
si és que arriba
guarda el silenci més profund
espera que l'ocell entri a la gàbia
i quan hagi entrat
tanca suaument la porta amb el pinzell
en acabat
esborra l'un rere l'altre tots els barrots
amb compte de no tocar cap de les plomes de l'ocell
Fes després el retrat de l'arbre
i escull la branca més bonica
per a l'ocell
pinta també el fullam i la frescor del vent
el polsim del sol
i la fressa de les bestioles de l'herba en la calor de l'estiu
i després espera que l'ocell es decideixi a cantar
Si l'ocell no canta
és mal senyal
senyal que el quadre és dolent
però si canta és bon senyal
senyal que pots signar
Llavors arrenques molt dolçament
una de les plomes de l'ocell
i escrius el teu nom en un angle del quadre.

Jacques Prévert, Preversions
Traducció de Miquel Desclot
Edicions Proa, 2001


***


Pour faire le portrait d'un oiseau


Peindre d'abord une cage
avec une porte ouverte
peindre ensuite
quelque chose de joli
quelque chose de simple
quelque chose de beau
quelque chose d'utile
pour l'oiseau
placer ensuite la toile contre un arbre
dans un jardin
dans un bois
ou dans une forêt
se cacher derrière l'arbre
sans rien dire
sans bouger ...
Parfois l'oiseau arrive vite
mais il peut aussi bien mettre de longues années
avant de se décider
Ne pas se décourager
attendre
attendre s'il le faut pendant des années
la vitesse ou la lenteur de l'arrivée de l'oiseau
n'ayant aucun rapport
avec la réussite du tableau
Quand l'oiseau arrive
s'il arrive
observer le plus profond silence
attendre que l'oiseau entre dans la cage
et quand il est entré
fermer doucement la porte avec le pinceau
puis
effacer un à un tous les barreaux
en ayant soin de ne toucher aucune des plumes de l'oiseau
Faire ensuite le portrait de l'arbre
en choisissant la plus belle de ses branches
pour l'oiseau
peindre aussi le vert feuillage et la fraîcheur du vent
la poussière du soleil
et le bruit des bêtes de l'herbe dans la chaleur de l'été
et puis attendre que l'oiseau se décide à chanter
Si l'oiseau ne chante pas
c'est mauvais signe
signe que le tableau est mauvais
mais s'il chante c'est bon signe
signe que vous pouvez signer
Alors vous arrachez tout doucement
une des plumes de l'oiseau
et vous écrivez votre nom dans un coin du tableau.




Jacques Prévert, Paroles, 1945


dimarts, 7 de maig de 2019

Alienació

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez



ALIENACIÓ


En els arbres no puc ja recconéixer cap arbre.
Les branques no tenen les fulles que s'aguanten al vent.
Els fruits estan dolços però sense amor.
Ni tan sols satisfan.
Què passarà?
Per davant dels meus ulls fuig el bosc,
per davant de la meua oïda tanquen els ocells la boca,
per a mi cap prat no serà un llit.
Estic saciada abans de temps
i famolenca d'ell.
Què passarà?


Els focs s'encendran de nit a les muntanyes.
He de posar-me en camí, acostar-me a tot de nou?


En cap camí no puc reconéixer un camí.


Ingeborg Bachmann, Poemes 1948 - 1953 (Dins: Poesia Completa). 
Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 
Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers


***


Entfremdung


In den Bäumen kann ich keine Bäume mehr sehen.
Die Äste haben nicht die Blätter, die sie in den Wind halten.
Die Früchte sind süß, aber ohne Liebe.
Sie sättigen nicht einmal.
Was soll nur werden?
Vor meinen Augen flieht der Wald,
vor meinem Ohr schließen die Vögel den Mund,
für mich wird keine Wiese zum Bett.
Ich bin satt vor der Zeit
und hungre nach ihr.
Was soll nur werden? 


Auf den Bergen werden nachts die Feuer brennen.
Soll ich mich aufmachen, mich allem wieder nähern? 


Ich kann in keinem Weg mehr einen Weg sehen.


Ingeborg Bachmann


dissabte, 4 de maig de 2019

No li ordeneu a aquest llinatge cap fe

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


NO LI ORDENEU A AQUEST LLINATGE CAP FE


No li ordeneu a aquest llinatge cap fe,
són suficients estrelles, vaixells i fum,
es dóna als objectes, determina
les estrelles i el nombre infinit,
i un tret més pur, dis-li tret d'amor,
arriba des de totes les coses.

Els cels pengen marcits i les estrelles
es solten del lligam amb la lluna i la nit.



Ingeborg Bachmann, Poemes 1957 - 1961 (Dins: Poesia Completa). 
Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 
Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers


***


VERORDNET DIESEM GESCHLECHT KEINEN GLAUBEN



Verordnet diesem Geschlecht keinen Glauben,
genug sind Sterne, Schiffe und Rauch,
es legt sich in die Dinge, bestimmt
Sterne und die unendliche Zahl
und ein Zug tritt, nenn ihn Zug einer Liebe,
reiner aus allem hervor.

Die Himmel hängen welk und Sterne lösen
sich aus der Verknüpfung mit Mond und Nacht.


Ingeborg Bachmann



dijous, 11 d’abril de 2019

Límite

Peschici. Fotografia: Empar Sáez


Límite


Qué oscuro el borde de la luz
donde ya nada
reaparece.




José Ángel ValenteEl inocente (Dins: Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)
Galaxia Gutenberg, 2006


XV

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


XV
(« No digáis que agotado su tesoro»)


Nos quedábamos tenues
emitiendo señales desde otro planeta
sin que nadie supiera
si el valor de los signos
era igual o distinto al suspiro o la lágrima.  


José Ángel Valente, Trenta y siete fragmentos (Dins Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)
Galaxia Gutenberg, 2006

dijous, 4 d’abril de 2019

Lloc del sol

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez



LLOC DEL SOL


Hi ha un lloc a la taula on el sol
va abdicar del seu ofici.
Ja va ésser del sol
i del blat aquell lloc: ara
per més que escoltis, no tornaràs
a sentir la veu de qui,
fa molts anys, era la delicadesa
de la terra quan deia: "No embrutis
les estovalles"; "No et menges la poma?"
Tampoc ja no hi ha qui s'aboqui
a la finestra per sentir
el cos travessat pel matí.
Potser només un o altre vers
aconsegueixi ajuntar en el seu ritme
llum, veu i poma.


Eugénio de Andrade, Ofici de paciència
El Gall Editor, 2008
Traducció d'Antoni Xumet Rosselló

***

Lugar do sol 


Há um lugar na mesa onde a luz 
abdicou do seu ofício. 
Já foi do sol 
e do trigo esse lugar – agora 
por mais que me escutes, não voltarás 
a ouvir a voz de quem, 
há muitos anos, era a delicadeza 
da terra a falar: “Não sujes 
a toalha”; “Não comes a maçã?” 
Também já não há quem se debruce 
na janela para sentir 
o corpo atravessado pela manhã. 
Talvez só um ou outro verso 
consiga juntar seu ritmo 
luz, voz, maçã.


Eugénio de Andrade, Oficio de paciéncia

AL FINAL...

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez

AL FINAL...


Al final la claror esdevé folla d'octubre
El paisatge és transparent i descarnat
Les ombres travessen el terra fins al cor
Les glaceres toquen els ulls i quina cremor
L'exquisida aurora blava no abandona el dia
Veritablement tremolen d'irisacions i d'amor
Davant aquesta rossa
Mestressa transparent de les altures.


Pierre Jean Jouve, Suor de sang
Edicions 62, 1981
Traducció d'Alfred Sargatal

***

A LA FIN...

A la fin la clarté devient folle d’octobre
Le paysage est transparent et décharné
Les ombres percent le sol jusqu’au coeur
Les glaciers touchent les yeux et quelle brûlure
L’exquise aurore bleue ne quitte pas le jour
Vraiment on tremble d’irisations et d’amour
Devant cette blonde
Maîtresse transparente des hauteurs.


Pierre Jean Jouve, Sueur de sang, 1964