dimarts, 12 de desembre de 2017

XXXVI

Hofn. Fotografia: Empar Sáez


XXXVI

Un altre matí sense color
un matí desbordant i ple
com un codony
com un magraner de Déu,
un matí amb olor de falgueres
i de galopades pels boscos,
mes no hi haurà ni falgueres
ni cavalls resplendents de llum,
aquest dolç matí
durà al seu front el segell
de les meves decadències...


Alda Merini, La Terra Santa
Traducció de Nora Albert
Editorial Arrela, 2016 

***

XXXVI

Ancora un mattino senza colore
un mattino inesausto pieno
come una mela cotogna,
come il melograno di Dio,
un mattino che odori di felci
e di galoppate nei boschi,
ma non ci saranno né felci
né cavalli prorompenti in luce,
questo dolce mattino
porterà in fronte il sigillo
delle mie decadenze…


Alda Merini, La Terra Santa (1984)


dilluns, 11 de desembre de 2017

La finestra oberta

Sant Julià de Vilatorta. Fotografia: Empar Sáez


La finestra oberta

Un escriptor ancià s'havia acostumat a escriure la paraula FINAL en un full de paper abans de començar les seves històries, i després d'això solia agafar una pila de papers, normalment prima a l'hivern quan la llum de dia durava poc, i en comparació gruixuda a l'estiu quan el pensament tornava a ser fluid i associatiu, expansiu com el pensament d'un home jove. Independentment de la quantitat, disposava aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que quedava tapada. Només així li venia la història, casta i refinada a l'hivern, més lliure a l'estiu. Així és com havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.

Preferia treballar en una habitació sense rellotges, i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia. A l'estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va poder, doncs, a l'estiu, entrar el vent de l'hivern a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat, aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un déu! I es va estirar al terra fred de l'estudi a mirar com el vent escampava les pàgines i mesclava les escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa
Traducció de Núria Busquet
edicions del buc, 2017

***


The Open Window


An elderly writer had formed the habit of writing the words THE END on a piece of paper before he began his stories, after which he would gather a stack of pages, typically thin in winer when the daylight was brief, and comparatively dense in summer when his thought became again loose and associative, expansive like the thought of a young man. Regardless of their number, he would place these blank pages over the last, thus obscuring it. Only then would the story come to him, chaste and refined in winter, more free in summer. By these means he had become an acknowledged master.

He worked by preference in a room without clocks, trusting the light to tell him when the day was finished. In summer, he liked the window open. How then, in summer, did the winter wind enter the room? You are right, he cried to the wind, this is what I have lacked, this decisiveness and abruptness, this surpriseO, if I could do this I would be a god! And he lay on the cold floor of the study watching the wind stirring the pages, mixing the written and unwritten, the end among them.


Louise Glück, Faithful and Virtuous Night, 2014

Com si res

Reykjahlid. Fotografia: Empar Sáez


Com si res


I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot


Feliu Formosa, Cap claredat no dorm
Pagès editors, 2001





dissabte, 4 de novembre de 2017

Tindrem temps d'anar ben lluny

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz



Tindrem temps d'anar ben lluny
de travessar les cruïlles, els mars, els núvols
d'habitar aquest món que va entre els nostres passos
d'un infinit secret a l'altre, podrem escoltar
el bellugueig dels cossos a través de la sorra;
tindrem el temps
de dir-nos-ho tot i de deixar d'estar espantats
per les nostres tendreses, les nostres caigudes comunes;

podrem escriure-ho tot
del pas del vent damunt els nostres rostres
aquests murmuris de l'univers, aquests esclats d'immensitat;
tindrem temps de trobar
un metre quadrat de terra i de viure-hi
el que se'ns escapa?

encara no ho sé.


Hélène Dorion, Un rostre recolzat contra el món
Traducció de Carles Duarte
Pagès editors, 2003

dimecres, 1 de novembre de 2017

Plantaré el cos

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz


Plantaré el cos

 Plantaré el cos en una cala oscura.MONTSERRAT ABELLÓ


Plantaré el cos en una cala obscura,
sense onades ni vent que em seguin els flancs:
s'aturarà l'instant, retindré la paraula
al clos de les mans
mentre la nit s'adorm al ginestar
i cau sobre les pedres.
Retindré la paraula al meu mirall desert
per dir aquest no saber que esglaia
i desteixir-ne l'ombra.
Retindré la paraula entre els meus dits
perquè digui la llum que encén la vida.



Rosa Font, Em dic la veu
Llibres del Segle, 2017


diumenge, 15 d’octubre de 2017

Algun naixement

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


ALGUN NAIXEMENT

Aquell matí va ser

igual que l'últim dia
del món que coneixíem, no baixava
l'aigua convinguda, l'herba
era seca, també el cel era sec
i la pols que em venia als ulls
portava tot el sol acumulat.

Aquell matí vaig decidir
que seria humà, que sentiria
l'alegria estranya 
de tenir set.

I no hi havia mare
enlloc, sinó els meus llavis
premuts contra la finestra.


Màrius Sampere, L'estació dels espiadimonis
Lleonard Muntaner, Editor, 2010


dissabte, 7 d’octubre de 2017

Desde los balcones

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez



Desde los balcones, sobre el portal oscuro, yo miraba con el rostro pegado a las barras frías; oculto tras las begonias, espiaba el movimiento de hombres cenceños. Algunos tenían las mejillas labradas por el grisú, dibujadas con terribles tramas azules; otros cantaban acunando una orfandad oculta. Eran hombres lentos, exasperados por la prohibición y el olor de la muerte. 


(Mi madre, con los ojos muy abiertos, temerosa del crujido de las tarimas bajo sus pies, se acercó a mi espalda y, con violencia silenciosa, me retrajo hacia el interior de las habitaciones. Puso el dedo índice de la mano derecha sobre sus labios y cerró las hojas del balcón lentamente). 



Antonio Gamoneda, Lápidas, 1986 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006) 


Gàbia

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

GÀBIA


Em fan mal aquests ocells amoïnadors
cada cop que les seves ales s'agiten en l'espai
i inicien el seu cant com si es rifessin del meu domini,

o potser pensen
que estic sola en aquest assetjament.


Fawzía Abú JáledDiván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)




dissabte, 9 de setembre de 2017

La belleza

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez



LA BELLEZA
no proporciona dulces sueños; cunde
en el insomnio azul del hielo
y en la materia del relámpago.

En cales vivas, en
láminas abrasadas,
gira sin descanso; su
perfección es el vértigo.

La belleza no es 
un lugar donde van
a parar los cobardes.

Viva en su luz
mi pensamiento. Quiero
morir en libertad.


Antonio Gamoneda, Sublevación inmóvil, 1960 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006) 

dijous, 31 d’agost de 2017

Nit fidel i virtuosa

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Nit fidel i virtuosa (fragment)


Era cert:
no em sortien sons de la boca. I tanmateix
eren al cap, expressats, possiblement,
com una cosa menys exacta, pensats segurament,
tot i que aleshores no deixaven de semblar-me sons.

Hi havia alguna cosa allà on no hi havia hagut res.
O hauria de dir, no hi havia res allà
però havia estat profanat amb preguntes.

Les preguntes m'encerclaven el cap; tenien la qualitat
d'estar organitzades d'alguna manera, com planetes.

A fora, es feia de nit. ¿Era aquesta,
aquella nit perduda, coberta d'estrelles, esquitxada de lluna,
com un compost químic que conserva
tot el que hi submergeixes?

La tieta havia encès l'espelma.

La foscor va escombrar la terra
i al mar flotava la nit
lligada a un tros de fusta.

Si pogués parlar, ¿què hauria dit?


Louise Glück, Nit fidel i virtuosa 
Traducció de Núria Busquet
Edicions del Buc, 2017


***

Faithful and Virtuous Night (fragment)


It was true—
sounds weren’t coming out of my mouth. And yet
they were in my head, expressed, possibly,
as something less exact, thought perhaps,
though at the time they still seemed like sounds to me.

Something was there where there had been nothing.
Or should I say, nothing was there
but it had been defiled by questions—

Questions circled my head; they had a quality
of being organized in some way, like planets—

Outside, night was falling. Was this
that lost night, star-covered, moonlight-spattered,
like some chemical preserving
everything immersed in it?

My aunt had lit the candle.

Darkness overswept the land
and on the sea the night floated
strapped to a slab of wood—

If I could speak, what would I have said?


Louise Glück, Faithful and Virtuous Night (2014)


divendres, 25 d’agost de 2017

LES NO PARAULES

Vilanant., Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez


LES NO PARAULES

Ell em va estendre una fulla com una mà amb dits.
Jo li vaig estendre una mà com una fulla amb dents.
Ell em va estendre una branca com un braç.
Jo li vaig estendre el braç com una branca.
Ell va inclinar cap a mi el tronc
com un pomer.
Jo vaig inclinar cap a ell l'espatlla
com un troc nuós.

Jo sentia envigorir-me la seva saba bategant
com la sang.
Ell sentia alentir-se la meva sang pujant com la saba.
Jo vaig passar a través d'ell.
Ell va passar a través de mi.
Jo vaig quedar-me un arbre sol.
Ell
un home sol.


Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017



***


Necuvintele

El a întins spre mine o frunză ca o mână cu degete.
Eu am întins spre el o mână ca o frunză cu dinţi.
El a întins spre mine o ramură ca un braţ.
Eu am întins spre el braţul ca o ramură.
El şi-a înclinat spre mine trunchiul
ca un măr.
Eu am inclinat spre el umărul
ca un trunchi noduros.
Auzeam cum se-nţeteşte seva lui bătând
ca sângele.
Auzea cum se încetineşte sângele meu suind ca seva.
Eu am trecut prin el.
El a trecut prin mine.
Eu am rămas un pom singur.
El
un om singur.


Nichita Stănescu, 
Necuvintele, 1969

dimecres, 23 d’agost de 2017

Desconfii de la gent deshabitada

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez


Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.


Antonina Canyelles, Piercing, 2005 (Dins Putes i consentits. Antologia poètica, Lapislàtzuli Editorial, 2011)


GELERA

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

GELERA


Li extirparies
l'estampa de blauet que porta als llavis,
ofrena tova
d'aquell pinzell de fred
que bada.
Però no pots. Cap goma d'esborrar
sap la carícia fosca d'apagar
la neu més negra,
la flor de gel que cicatritza voluntat
de permanència.
El tacte fòssil de la fusta sota el gel
fragmenta l'Arbre en una llum
com de forat
que besaries.


Marc Romera, Neu negra
labreu edicions, 2016

divendres, 18 d’agost de 2017

LA POESIA

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


LA POESIA
                                             A Matei Călinescu 


La poesia és l'ull que plora
És l'espatlla que plora
l'ull de l'espatlla que plora
És la mà que plora
l'ull de la mà que plora
És la planta del peu que plora
l'ull del taló que plora
Oh, vosaltres, amics,
la poesia no és llàgrima
és el plor mateix
el plor d'un ull no inventat
la llàgrima de l'ull
de qui ha de ser bell,
la llàgrima de qui ha de ser feliç.


Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017


***

Poezia 

                                             Lui Matei Călinescu

Poezia este ochiul care plânge
Ea este umărul care plânge
ochiul umărului care plânge
Ea este mâna care plânge
ochiul mâinii care plânge
Ea este ţapa care plânge
ochiul călcâiului care plânge
O voi, prieteni,
poezia nu este lacrimă
ea este însuşi plânsul
plânsul unui ochi neinventat
lacrima ochiului
celui care trebuie să fie frumos,
lacrima celui care trebuie să fie fericit.


Nichita Stănescu,Necuvintele, 1969

dimecres, 16 d’agost de 2017

Dos I

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


Dos I


Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d'ofici,
l'altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m'espanten.



Antonina Canyelles, Nus baixant una escala
Lapislàtzuli Editorial, 2015

dimarts, 11 de juliol de 2017

El poema de l'aigua

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Saéz


EL POEMA DE L'AIGUA


Submergí els dits en el desert,
i amb l'aigua del miratge va escriure un poema.



Fawzía Abú Jáled, Diván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)





diumenge, 9 de juliol de 2017

Cada ésser

Vilanant, Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez

CADA ÉSSER


Cada ésser està sol,
no pot sortir-ne, de l'u meravellós,
arreu és el punt isolat
i la seva rodona.

M'ho diu i torna a dir
l'eco superior: existir
és fer-ho a l'aigua i el foc. Tots dos
ens reclamen amorosament.

Aquesta solitud prové del pacte
entre l'elegit i l'insaciable
devorador dels àngels expulsats. Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.


Màrius Sampere, Dèmens
LaBreu Edicions, 2017



dilluns, 3 de juliol de 2017

Sola sola

Maó. Fotografia: Empar Sáez
SOLA SOLA

I

Nua sota el xiulet del sol,
sola en la caserna deserta
t'atures
i t'estens com una pregunta
penjada que oscil·la sense resposta
en el buit, més enllà del buit.



II

Sola et mors, ànima,
sola et colgues en la tomba,
la mort va escandalitzar a aquest món,
no donà lucidesa a cap geni.


Fadwa TuqánDiván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)

Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)

diumenge, 2 de juliol de 2017

Justícia

Amalfi. Fotografia: Empar Sáez


JUSTÍCIA


La nit és justa:

no distingeix entre mar i cel,
entre ocell estrany a la finestra
i home estrany a la seva pàtria.
La nit és justa en la seva obscuritat.



Souzanne Alaywan, Diván de poetisas árabes contemporáneas 

(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)


diumenge, 11 de juny de 2017

René Char

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez
XI

Convé que la poesia sigui inseparable del predicible, però encara no formulat.

Il convient que la poésie soit inséparable du prévisible, mais non encore formulé.


XXX

El poema és l'amor fet del desig que roman desig.

Le poème est l'amour réalisé du désir demeuré désir.


XLIV

El poeta, amb l'ajut de secrets impossibles d'avaluar, turmenta la veu i la forma de les seves deus.

Le poéte tourmente à l'aide d'injaugeables secrets la forme et la voix de ses fountaines.


René Char, Seuls Demeurent (Dins: Furor y misterio) Traducció al castellà: Jorge Riechmann. Traducció al català: Empar Sàez


***


El temps vist a través de la imatge és un temps perdut de vista. El ser i el temps són ben diferents. La imatge centelleja eterna, quan ha avançat el ser i el temps.

Le temps vu à travers l'image est un temps perdu de vue. L'être et le temps sont bien différents. L'image scintille éternelle, quand elle a dépassé l'être et le temps.

*

El poeta no pot romandre massa temps en l'estratosfera del Verb. S'ha d'arraulir en noves llàgrimes i empènyer cap endavant la seva condició.

Le poéte ne peut pas longtemps demeurer dans la stratosphère du Verb. Il doit se lover dans de nouvelles larmes et pousser plus avant dans son ordre.

*

Migdia separat de la llum. Mitjanit apartada dels homes. Mitjanit de putrefacte repic fúnebre, que una, dos, tres, quatre hores no aconsegueixen emmordassar...

Midi séparé du jour. Minuit retranché des hommes. Minuit au glas pourri, qu'une, deux, trois, quatre heures ne parviennent pas à bâillonner...

*

A voltes, si no fos per la impermeabilitat de l'avorriment, el cor deixaria de batre. 

S'il n'y avait parfois l'étanchéité de l'ennui, le coeur s'arrêterait de batre.

*

Amics, la neu està esperant la neu per a un treball senzill i pur, en el límit entre l'aire i la terra. 

Amis, la neige attend la neige pour un travail simple et pur, à la limite de l'air et de la terre.


René Char, Feuillets d'Hypnos (Dins: Furor y misterio) Traducció al castellà: Jorge Riechmann. Traducció al català: Empar Sàez


dimarts, 23 de maig de 2017

Muda

Àger, Lleida. Fotografia: Empar Sáez


                                                          MUDA


Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s'escola per l'avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.


Lala Blay, Abstància
Pont del Petroli, 2016

Entre el llavi furtiu

Llimiana, Lleida. Fotografia: Empar Sáez



ENTRE EL LLAVI FURTIU I LA PELL INCENDIADA
clavo una falca de mar.
De l'una a l'altra riba tinc cura
de la cesura.


Lala Blay, Plec de claror
Edicions Proa, 2005

dimecres, 3 de maig de 2017

Dimensions

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez


DIMENSIONS


¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i per jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l'obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L'instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva de no ser-hi. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s'han creat. El cel va ple d'àngels. Regna l'estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.


Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa
Edicions 62, 2017

dimecres, 19 d’abril de 2017

El primer amor

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


EL PRIMER AMOR


Cal envestir el vermell de dret, amb l'espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d'ell. Que som el brau i la capa.
    Roig o vermell, què importa?
    El vermell ho és fins a la bogeria.
    Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
    Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
    El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
   El vermell és l'únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
   La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
   Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.


14 de desembre del 1946


Josep Palau i Fabre, (de la sèrie "Teoria dels colors" dins: Poemes de l'alquimista)
     


diumenge, 9 d’abril de 2017

Sumas

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

SUMAS

                      ... caballo y caballero son ya dos animales
                                               J. D. GARCÍA BACCA

Uno más uno, decimos. Y pensamos:
una manzana más una manzana,
un vaso más un vaso,
siempre cosas iguales.

Qué cambio cuando
uno más uno sea un puritano
más un gamelán,
un jazmín más un árabe,
una monja y un acantilado,
un canto y una máscara,
otra vez una guarnición y una doncella,
la esperanza de alguien
más el sueño de otro.


Ida Vitale, Reducción del infinito (Dins: Cerca de cien. Antología poètica. Visor libros, 2015)