dimecres, 15 de juliol de 2020

Reflectida, la nit creua la retina

Moià. Fotografia: Empar Sáez


Reflectida, la nit creua la retina d’una vora a l’altra. Puc escorcollar els forats de les pupil·les, penetrar-me pel raig estès de la mirada. Endins, convertiré els ulls en aigua; lliscaré mullada pel camí ondulat. Més endins, la llum cerca l’animal en flames.

No era cap amunt que havíem de buscar el cel.


Empar Sáez, Òrbita
La Garúa Libros - Tanit, 2020

diumenge, 12 de juliol de 2020

Rebentar d'una vegada

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


           XXXVII


Rebentar d'una vegada,
fer bocis del meu jo
i esquitxar tota cosa borda.
El cap en dues meitats
com una síndria esberlada
que raja aigua rosada
i és manà i és alè per l'assedegat.



Bel Granya, Síndria esberlada
La Garúa Libros - Tanit, 2020

dilluns, 6 de juliol de 2020

Una fe

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez


UNA FE


En els projectes trobo un nord que em fila
i descabdella, far que des del lluny
em fa camí. Si no atenyo la costa,
la costa ha d'aflorar-me al més efímer
del solc, que el litoral és llarg i pròxim
per a tothom qui navega una fe.



M. Dolors Coll Magrí, Mals pensaments i altres animals de companyia
La Garúa Libros - Tanit, 2020.


dissabte, 4 de juliol de 2020

Si ens podíem estar quiets en un punt

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez



Si ens podíem estar quiets en un punt, els anys que fos, fins a l'instant que un arbre, en créixer, ens toqués de tronc o de branca.


***


Tot això s'arrenca, ara, com una decoració que s'alcés: fons de taller.


Entre els arbres a mig fer, en l'encara no dels arbres, només n'hi ha un que ho és del tot: l'obra encertada. Amb els troncs assagetats per les branques, i les rames assagetades per les fulles: l'obra encertada.


Per si aconseguia de posar tot l'arbre en paraula, l'esmicava sencer en estelles molt petites i obria les lletres i les atapeïa d'estelles per dins.


Després assajava el so d'un arbre no visible. O, per contra, assajava l'obra que converteix un arbre en imatge, en tan únicament imatge que, per més que el vent s'hi enganyi, no emet cap so.


I l'arbre que fa dir a l'aire les més estranyes paraules que a l'aire se li poden fer dir. I l'arbre que s'agita sense vent. I l'arbre que es fa i es desfà. I l'arbre amb brogit de paraula. I el so d'arbre espès i endurit com un arbre. I l'arbre que ara brota en el so... I, al final de tots ells, la pomera amb els timbals a sota, amb les pomes que s'esqueixen de la branca i, en caure, percudeixen fort. 



Perejaume, Els arbres (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)

L'obra posa les mans dins l'autor

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez



L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.

***


Tot el que fa el cel és obra seva.

***


La terra posseeix l'esperit de la pobresa.
La força misteriosa de la terra és aquest esperit.

***


La terra prepara les paraules,
la terra negra, flonja, fèrtil,
amb les lletres carnals dels cucs
d'una escriptura travessadora,
demorada fins al temps establert
perquè, amb la consegüent
mastegada i podrida foscor,
la terra arribi a resplendir.

***


Anant a peu percebem, sovint, una voluntat pròpia de les passes, com si fossin les passes que duguessin un home dret a sobre, amb el cel estès a l'altura dels turmells, com una terra veremada d'enfonsar-hi llum, d'airesembrar-la, fins que les passes veuen les paraules alçar-se, refiades, just per allà on és conduïda la quietud.



Perejaume, Pagèsiques (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)



divendres, 12 de juny de 2020

Van brotando una a una del silencio

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



VAN brotando una a una
del silencio,
palabras que se escriben
sin razón,
igual que sin razón
se ha levantado el viento
y sigues respirando.
El viento se levanta,
y de repente cesa.
Respiras y, de pronto,
dejas de respirar.
Simplemente, tú dejas 
de oír esas palabras.
Los versos siempre ignoran,
como tú, como el viento,
cuándo van a cesar.


José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007



dimarts, 2 de juny de 2020

L'escena de l'odi (fragment)

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez


(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,
cua amputada de sargantana,
laberint cec de talps,
raça d'abjectes miops, tísics, tarats,
anèmics, cancerosos i arsenicats!
Deixa la ciutat!
Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,
aquest vaivé cínic de bandits muts,
aquest bellugueig esponjós de carn viva,
aquest ésser-llimac fastigós i macabre,
aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,
aquest aire expirat i espiritista,
aquest Infern del Dant per cantar,
aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,
aquest silenci pneumònic
de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!
Deixa la ciutat i fuig!
Deixa la ciutat!
Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.
Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!
Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!
Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!
La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!
Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?
Deixa-ho tot!
—Els altres, els sentiments, els instints,
i deixa't a tu també, a tu sobretot!
Deixa-ho tot i vés-te'n al camp
i deixa el camp també, deixa-ho tot!
—Posa't a néixer una altra vegada!
No vulguis tenir pare ni mare,
no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!
La Intel·ligència és el meu càncer:
puc sentir-La dins el cap que li manca aire!
La Intel·ligència és la febre de la Humanitat
i ningú no la sap regular!
I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!
Després posa't a viure sense cap,
veges tan sols allò que vegin els ulls,
olora les olors de la Terra,
menja allò que doni la Terra,
beu dels rius i de les mars,
—Posa't a la Naturalesa!
Sent la Terra, escolta-La.
La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!
Després posa't a vigilar els que neixen
i no els deixis néixer.
Vés-te'n després de nit dins la fosca
i roba a tothom la Intel·ligència
i rasca'ls bé el cap per dintre
amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,
ben rascat, sense deixar-hi res,
i vés-te'n després de pressa ben de pressa,
sense que el sol et vegi,
a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!
Deixa-ho tot i a tu també!

José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Cafè Central / Eumo Editorial, 2013


***

(... ) 
Larga a cidade masturbadora, febril,
rabo decepado de lagartixa, 
labirinto cego de toupeiras, 
raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,
anêmicos, cancerosos e arseniados! 
Larga a cidade! 
Larga a infâmia das ruas e dos boulevards, 
esse vaivém cínico de bandidos mudos, 
esse mexer esponjoso de carne viva,
esse ser-lesma nojento e macabro, 
esse S ziguezague de chicote autofustigante,
esse ar expirado e espiritista...
esse Inferno de Dante por cantar,
esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,
esse silêncio pneumônico 
de lua enxovalhada sem vir a lavadeira! 
Larga a cidade e foge! 
Larga a cidade! 
Vence as lutas da família na vitória de a deixar. 
Larga a casa, foge dela, larga tudo!
Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!
Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo! 
A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu! 
Mas larga tudo primeiro, ouviste? 
Larga tudo! 
— Os outros, os sentimentos, os instintos,
e larga-te a ti também, a ti principalmente! 
Larga tudo e vai para o campo 
e larga o campo também, larga tudo! 
— Põe-te a nascer outra vez!
Não queiras ter pai nem mãe, 
não queiras ter outros nem Inteligência! 
A Inteligência é o meu cancro: 
eu sinto-A na cabeça com falta de ar! 
A Inteligência é a febre da Humanidade 
e ninguém a sabe regular! 
E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!
Depois põe-te a virar sem cabeça, 
vê só o que os olhos virem, 
cheira os cheiros da Terra, 
come o que a Terra der, 
bebe dos rios e dos mares, 
— põe-te na Natureza! 
Ouve a Terra, escuta-A. 
A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!
Depois põe-te à coca dos que nascem 
e não os deixes nascer. 
Vai depois pla noite nas sombras 
e rouba a toda a gente a Inteligência
e raspa-lhes a cabeça por dentro 
coas tuas unhas e cacos de garrafas, 
bem raspado, sem deixar nada, 
e vai depois depressa, muito depressa,
sem que o sol te veja,
deitar tudo no mar onde haja tubarões!
Larga tudo e a ti também!


José de Almada Negreiros, A cena do ódio

dilluns, 1 de juny de 2020

Espero el meu capvespre

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez


ESPERO EL MEU CAPVESPRE


El cel estelat m'inunda la mirada
—i sé que jo també duc
a l'ànima moltes estrelles, moltes,
i vies làcties,
les meravelles de la foscor.
Però no les veig,
tinc massa sol a dintre,
per això no les veig.
Espero la posta del meu dia,
veure el meu horitzó, cloure les parpelles,
espero el meu capvespre, la nit i el dolor,
que el cel se m'enfosqueixi
i que surtin estrelles dins meu,
les meves estrelles,
que no he vist mai
encara.


Lucian Blaga, Els poemes de la llum
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***


Mi-aştept amurgul


În bolta înstelată-mi scald privirea 
și ştiu că şi eu port 
în suflet stele multe, multe,
și căi lactee,
minunile întunericului.
Dar nu le văd,
am prea mult soare-n mine
de aceea nu le văd.
Aştept să îmi apună ziua
și zarea mea pleoapa să-şi închidă,
mi-aştept amurgul, noaptea şi durerea
sa mi se-ntunece tot cerul
și să răsară-n mine stelele,
stelele mele
pe care încă niciodată
nu le-am văzut.


Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919


Després em preparo un nescafè i pico a màquina

Reus. Fotografia: Empar Sáez

DESPRÉS EM PREPARO UN NESCAFÈ I PICO A MÀQUINA


fa molt més fred fora del que em pensava
vaig a buscar llet i pa un matí de primavera
piulen uns pardals —ja els veig sota una bardissa
de molt lluny sento la dringadissa de les ampolles de llet
fa fred i hi ha una llum groga encegadora
xiula un tramvia per colentina
el somni encara fumeja
s'esvaeix

vent fort en tombar la cantonada del bloc
els cabells se m'han glaçat, porto només la caçadora, per primer cop enguany.
recordo: anit a la televisió els jocs universitaris: buf,
la patinadora de cul al gel
passo pel sol

encara estic adormit, és molt d'hora
però la gent s'ha despertat: una velleta
entra a la tenda
un nen s'espera a la porta del forn que surti sa mare
(porta un impermeable blau)
al cel blau fosc es dibuixa tallant el bloc amb «elèctrics»
els arbres ja fullegen, els bat el vent

estic tremolant, feliç, entro al forn
dono els diners, agafo el pa
a l'aparador hi ha cactus i altres plantes estranyes
visita a la pastisseria
després a la lleteria
dono els diners i agafo les ampolles de llet —em mullen les mans
amb la seva suor freda
i torno cap a casa

tot va bé, l'ascensor funciona
ella encara dorm
li veig el colze que surt de sota l'edredó quan passo prop del dormitori
poso la llet a bullir i miro per la finestra


Mircea Cărtărescu, Res. Poemes (1988-1992)
Traducció de Xavier Montoliu Paulí
Lleonard Muntaner Editor, 2018


NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA


Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

X
NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA


No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me'l trobo cuit a la família
que m'ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L'oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema, 
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t'oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d'aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d'Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!


Poemes de Calvus. Carmina Calvi (a cura d'Eduard Sanhuja Yll)
La Garúa Libros - Tanit, 2020

diumenge, 10 de maig de 2020

Aquestes paraules s'escrigueren

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac.

Fes-ne una polsera per a un canell. No empunyis cap espasa ni brandis allò que es podria brandar, car la saviesa és un ocell moribund, gravat en un palmell. Gairebé no res. I aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac, abans que l’ésser com a ésser fos dat i beneït. Una bandada de vides, cadascuna amb cara de guanyar, cadascuna amb aquest encàrrec ruboritzant:

Burxa aquí. A partir d'ara la mà ja és lliure.


Patti SmithAuguris d'innocència
Traducció de Laia Martínez i López
LaBreu Edicions, 2019



***



These words were written by a lake.

String them around a wrist. Do not grip a sword or draw what might be drawn, for wisdom is a dying bird, engraved on a palm. Next to nothing. And these words were written by a lake, before being as being was scripted and dealt. A pack of lives, each with a winning face, each with this blushing command:

Prick this. This moment the hand is free.



Patti SmithAuguries of innocence, 2005.

Por qué has preferido dar

Brioude. Fotografia: Empar Sáez



POR QUÉ HAS PREFERIDO DAR
este beso apátrida en la mejilla
del tiempo y no
en sus labios.

Y esa caricia
por qué ha de recorrer
las callejas extrañas
de la sombra.

Se diría un rostro 
extinto surgido
de un estanque.

Húmeda es la huida
y fría
y tiembla.



Jean Portante, La reinvención de la sombra
Traducció del francès: Carlos Clementson, José Reyes de la Rosa y Antonio R. López.
La Garúa Poesía, 2019.

Tanta soledad

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez




Tanta soledad para qué

si no es contigo

¿acaso el grito resplandece igual
cuando asume lo vacío de su eco?



Fer Gutiérrez, Todos los febreros cada dieciocho
La Garúa Poesía, 2020

dissabte, 2 de maig de 2020

Durante milenios


Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez


Durante milenios la lengua era invisible. Nube mágica, o alma. Aliento animado y animante y animal en el viento transparente del mundo.
    De pronto, a causa del libro a causa de la inscripción gráfica la lengua conoce un inimaginable cara a cara consigo misma.



Pascal Quignard, Tratado XXIII. La garganta degollada (Dins: Pequeños tratados. Traducció de Miguel Morey. Sexto Piso, 2016)


dissabte, 25 d’abril de 2020

Honorem la tija

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



Honorem la tija
maldestre de la flor
quatre pètals
emboscats en l'aire

honorem l'harmonia
supervivent de la por
els fruits del temps

però no
no pronunciïs
la paraula home
la paraula destral
la paraula tall

la paraula home
bull a besllum
des de l'úter de la son
fins al badoc dels captards

                          [turó de l'home]


Joan de la Vega, El tot solitari
LaBreu Edicions, 2019

dijous, 23 d’abril de 2020

Pagina

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


Parece, si se considera al lector silencioso, inmóvil, de un libro —está sentado en un sillón, con el volumen mudo entre las manos, la cabeza inclinada, la lámpara a su lado, o la ventana—, que esta forma arqueada, apenas palpitante, envuelta a medias por la noche, o por la sombra, pero cuerpo que se mueve lentamente hacia la luz, emite unos signos poco propios sin duda de las criaturas que el aire anima; están próximos a los que apunta una planta que se mueve hacia el día.

*


Pascal Quignard, Tratado VI. Pagina (Dins: Pequeños tratados. Traducció de Miguel Morey. Sexto Piso, 2016)

diumenge, 19 d’abril de 2020

Graula negra en temps plujós

Brno, Moràvia. Fotografia: Empar Sáez


Graula negra en temps plujós


En aquella branca ferma d'allà dalt
encorbada, una graula negra i molla
ordena i reordena les plomes sota la pluja.
No espero cap miracle
ni cap accident

que faci que els ulls
se m'enceguin, ni busco ja
cap designi en aquest temps inestable,
sinó deixar que les plomes tacades caiguin com cauen,
sense cerimònia ni portent.

Tot i que, ho admeto, desitjo,
ocasionalment, alguna rèplica
del cel mut, francament no puc queixar-me:
una certa llum menor pot encara
sorgir, incandescent,

de la taula de la cuina o la cadira
com si un foc celestial s'apoderés,
de tant en tant, dels objectes més obtusos,
i hi consagrés així un interval
altrament inconseqüent,

conferint-li resplendor, honor,
amor, fins i tot. En tot cas, ara camino
amb compte (perquè podria passar,
fins i tot en aquest paisatge trist i ruïnós); escèptica,
però prudent; ignorant

si de sobte algun àngel podria deixar anar un esclat
a prop meu. Només sé que una graula
ordenant les seves plomes negres pot brillar prou
per omplir-me els sentits, obligant-me
a alçar parpelles i concedir-me

un breu respir de la por
de la indiferència completa. Amb sort,
si segueixo, tossuda, per aquesta estació
de fatiga, podré
dotar-me de

contingut. Els miracles s'esdevenen,
si és que se'n pot dir així, d'aquests trucs espasmòdics de joia radiant?

L'espera s'inicia de nou,
l'espera llarga de l'àngel,
per aquest rar i atzarós descens. 



Sylvia Plath, El colós
Traducció de Núria Busquet Molist
Jardins de Samarcanda (Cafè Central & Eumo Editorial, 2019


***


Black Rook In Rainy Weather


On the stiff twig up there
Hunches a wet black rook
Arranging and rearranging its feathers in the rain.
I do not expect a miracle
Or an accident

To set the sight on fire
In my eye, nor seek
Any more in the desultory weather some design,
But let spotted leaves fall as they fall,
Without ceremony, or portent.

Although, I admit, I desire,
Occasionally, some backtalk
From the mute sky, I can’t honestly complain:
A certain minor light may still
Lean incandescent


Out of kitchen table or chair
As if a celestial burning took
Possession of the most obtuse objects now and then —
Thus hallowing an interval
Otherwise inconsequent

By bestowing largesse, honour,
One might say love. At any rate, I now walk
Wary (for it could happen
Even in this dull, ruinous landscape); sceptical,
Yet politic; ignorant

Of whatever angel may choose to flare
Suddenly at my elbow. I only know that a rook
Ordering its black feathers can so shine
As to seize my senses, haul
My eyelids up, and grant


A brief respite from fear
Of total neutrality. With luck,
Trekking stubborn through this season
Of fatigue, I shall
Patch together a content

Of sorts. Miracles occur,
If you care to call those spasmodic
Tricks of radiance miracles. The wait's begun again,
The long wait for the angel,
For that rare, random descent.


Sylvia Phath, The Colossus