La belleza

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez

LA BELLEZA

no proporciona dulces sueños; cunde

en el insomnio azul del hielo

y en la materia del relámpago.

En cales vivas, en

láminas abrasadas,

gira sin descanso; su

perfección es el vértigo.

La belleza no es 

un lugar donde van

a parar los cobardes.

Viva en su luz

mi pensamiento. Quiero

morir en libertad.

Antonio Gamoneda, Sublevación inmóvil, 1960 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006) 

Nit fidel i virtuosa

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Nit fidel i virtuosa (fragment)


Era cert:
no em sortien sons de la boca. I tanmateix
eren al cap, expressats, possiblement,
com una cosa menys exacta, pensats segurament,
tot i que aleshores no deixaven de semblar-me sons.

Hi havia alguna cosa allà on no hi havia hagut res.
O hauria de dir, no hi havia res allà
però havia estat profanat amb preguntes.

Les preguntes m'encerclaven el cap; tenien la qualitat
d'estar organitzades d'alguna manera, com planetes.

A fora, es feia de nit. ¿Era aquesta,
aquella nit perduda, coberta d'estrelles, esquitxada de lluna,
com un compost químic que conserva
tot el que hi submergeixes?

La tieta havia encès l'espelma.

La foscor va escombrar la terra
i al mar flotava la nit
lligada a un tros de fusta.

Si pogués parlar, ¿què hauria dit?


Louise Glück, Nit fidel i virtuosa 
Traducció de Núria Busquet
Edicions del Buc, 2017

***

Faithful and Virtuous Night (fragment)

It was true—
sounds weren’t coming out of my mouth. And yet
they were in my head, expressed, possibly,
as something less exact, thought perhaps,
though at the time they still seemed like sounds to me.

Something was there where there had been nothing.
Or should I say, nothing was there
but it had been defiled by questions—

Questions circled my head; they had a quality
of being organized in some way, like planets—

Outside, night was falling. Was this
that lost night, star-covered, moonlight-spattered,
like some chemical preserving
everything immersed in it?

My aunt had lit the candle.

Darkness overswept the land
and on the sea the night floated
strapped to a slab of wood—

If I could speak, what would I have said?

Louise Glück, Faithful and Virtuous Night (2014)

LES NO PARAULES

Vilanant., Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez

LES NO PARAULES

Ell em va estendre una fulla com una mà amb dits.

Jo li vaig estendre una mà com una fulla amb dents.

Ell em va estendre una branca com un braç.

Jo li vaig estendre el braç com una branca.

Ell va inclinar cap a mi el tronc

com un pomer.

Jo vaig inclinar cap a ell l'espatlla

com un troc nuós.

Jo sentia envigorir-me la seva saba bategant

com la sang.

Ell sentia alentir-se la meva sang pujant com la saba.

Jo vaig passar a través d'ell.

Ell va passar a través de mi.

Jo vaig quedar-me un arbre sol.

Ell

un home sol.

Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017



***


Necuvintele

El a întins spre mine o frunză ca o mână cu degete.
Eu am întins spre el o mână ca o frunză cu dinţi.
El a întins spre mine o ramură ca un braţ.
Eu am întins spre el braţul ca o ramură.
El şi-a înclinat spre mine trunchiul
ca un măr.
Eu am inclinat spre el umărul
ca un trunchi noduros.
Auzeam cum se-nţeteşte seva lui bătând
ca sângele.
Auzea cum se încetineşte sângele meu suind ca seva.
Eu am trecut prin el.
El a trecut prin mine.
Eu am rămas un pom singur.
El
un om singur.


Nichita Stănescu, Necuvintele, 1969

Desconfii de la gent deshabitada

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.


Antonina Canyelles, Piercing, 2005 (Dins Putes i consentits. Antologia poètica, Lapislàtzuli Editorial, 2011)

GELERA

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

GELERA


Li extirparies
l'estampa de blauet que porta als llavis,
ofrena tova
d'aquell pinzell de fred
que bada.
Però no pots. Cap goma d'esborrar
sap la carícia fosca d'apagar
la neu més negra,
la flor de gel que cicatritza voluntat
de permanència.
El tacte fòssil de la fusta sota el gel
fragmenta l'Arbre en una llum
com de forat
que besaries.


Marc Romera, Neu negra
labreu edicions, 2016

LA POESIA

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

LA POESIA

                                             A Matei Călinescu 

La poesia és l'ull que plora

És l'espatlla que plora

l'ull de l'espatlla que plora

És la mà que plora

l'ull de la mà que plora

És la planta del peu que plora

l'ull del taló que plora

Oh, vosaltres, amics,

la poesia no és llàgrima

és el plor mateix

el plor d'un ull no inventat

la llàgrima de l'ull

de qui ha de ser bell,

la llàgrima de qui ha de ser feliç.

Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984

Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli

Lleonard Muntaner Editor, 2017

***

Poezia 

                                             Lui Matei Călinescu

Poezia este ochiul care plânge
Ea este umărul care plânge
ochiul umărului care plânge
Ea este mâna care plânge
ochiul mâinii care plânge
Ea este ţapa care plânge
ochiul călcâiului care plânge
O voi, prieteni,
poezia nu este lacrimă
ea este însuşi plânsul
plânsul unui ochi neinventat
lacrima ochiului
celui care trebuie să fie frumos,
lacrima celui care trebuie să fie fericit.

Nichita Stănescu,Necuvintele, 1969

Dos I

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Dos I


Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d'ofici,
l'altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m'espanten.



Antonina Canyelles, Nus baixant una escala
Lapislàtzuli Editorial, 2015

El poema de l'aigua

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Saéz

EL POEMA DE L'AIGUA


Submergí els dits en el desert,
i amb l'aigua del miratge va escriure un poema.



Fawzía Abú Jáled, Diván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)

Cada ésser

Vilanant, Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez

CADA ÉSSER


Cada ésser està sol,
no pot sortir-ne, de l'u meravellós,
arreu és el punt isolat
i la seva rodona.

M'ho diu i torna a dir
l'eco superior: existir
és fer-ho a l'aigua i el foc. Tots dos
ens reclamen amorosament.

Aquesta solitud prové del pacte
entre l'elegit i l'insaciable
devorador dels àngels expulsats. Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.


Màrius Sampere, Dèmens
LaBreu Edicions, 2017

Sola sola

Maó. Fotografia: Empar Sáez

SOLA SOLA

I

Nua sota el xiulet del sol,
sola en la caserna deserta
t'atures
i t'estens com una pregunta
penjada que oscil·la sense resposta
en el buit, més enllà del buit.

II

Sola et mors, ànima,
sola et colgues en la tomba,
la mort va escandalitzar a aquest món,
no donà lucidesa a cap geni.

Fadwa Tuqán, Diván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)

Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni

(Traduït al català per Empar Sáez)

Justícia

Amalfi. Fotografia: Empar Sáez

JUSTÍCIA


La nit és justa:
no distingeix entre mar i cel,
entre ocell estrany a la finestra
i home estrany a la seva pàtria.
La nit és justa en la seva obscuritat.



Souzanne Alaywan, Diván de poetisas árabes contemporáneas 
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)
Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)

René Char

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez

XI

Convé que la poesia sigui inseparable del predicible, però encara no formulat.

Il convient que la poésie soit inséparable du prévisible, mais non encore formulé.


XXX

El poema és l'amor fet del desig que roman desig.

Le poème est l'amour réalisé du désir demeuré désir.


XLIV

El poeta, amb l'ajut de secrets impossibles d'avaluar, turmenta la veu i la forma de les seves deus.

Le poéte tourmente à l'aide d'injaugeables secrets la forme et la voix de ses fountaines.


René Char, Seuls Demeurent (Dins: Furor y misterio) Traducció al castellà: Jorge Riechmann. Traducció al català: Empar Sàez


***


El temps vist a través de la imatge és un temps perdut de vista. El ser i el temps són ben diferents. La imatge centelleja eterna, quan ha avançat el ser i el temps.

Le temps vu à travers l'image est un temps perdu de vue. L'être et le temps sont bien différents. L'image scintille éternelle, quand elle a dépassé l'être et le temps.

*

El poeta no pot romandre massa temps en l'estratosfera del Verb. S'ha d'arraulir en noves llàgrimes i empènyer cap endavant la seva condició.

Le poéte ne peut pas longtemps demeurer dans la stratosphère du Verb. Il doit se lover dans de nouvelles larmes et pousser plus avant dans son ordre.

*

Migdia separat de la llum. Mitjanit apartada dels homes. Mitjanit de putrefacte repic fúnebre, que una, dos, tres, quatre hores no aconsegueixen emmordassar...

Midi séparé du jour. Minuit retranché des hommes. Minuit au glas pourri, qu'une, deux, trois, quatre heures ne parviennent pas à bâillonner...

*

A voltes, si no fos per la impermeabilitat de l'avorriment, el cor deixaria de batre. 

S'il n'y avait parfois l'étanchéité de l'ennui, le coeur s'arrêterait de batre.

*

Amics, la neu està esperant la neu per a un treball senzill i pur, en el límit entre l'aire i la terra. 

Amis, la neige attend la neige pour un travail simple et pur, à la limite de l'air et de la terre.


René Char, Feuillets d'Hypnos (Dins: Furor y misterio) Traducció al castellà: Jorge Riechmann. Traducció al català: Empar Sàez

Muda

Àger, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

                                                          MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure

com tels de ceba cada pell del cor.

I desfaran el niu on es congria

la pluja que s'escola per l'avenc.

I, finalment, assoliran el nucli,

allò que has estat fent,

una durícia.

Lala Blay, Abstància

Pont del Petroli, 2016

Entre el llavi furtiu

Llimiana, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

ENTRE EL LLAVI FURTIU I LA PELL INCENDIADA

clavo una falca de mar.

De l'una a l'altra riba tinc cura

de la cesura.

Lala Blay, Plec de claror

Edicions Proa, 2005

Dimensions

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez

DIMENSIONS


¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i per jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l'obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L'instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva de no ser-hi. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s'han creat. El cel va ple d'àngels. Regna l'estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.


Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa
Edicions 62, 2017

El primer amor

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

EL PRIMER AMOR


Cal envestir el vermell de dret, amb l'espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d'ell. Que som el brau i la capa.

    Roig o vermell, què importa?

    El vermell ho és fins a la bogeria.

    Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.

    Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.

    El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.

   El vermell és l'únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.

   La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!

   Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, (de la sèrie "Teoria dels colors" dins: Poemes de l'alquimista)

     

Sumas

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

SUMAS

                      ... caballo y caballero son ya dos animales

                                               J. D. GARCÍA BACCA

Uno más uno, decimos. Y pensamos:

una manzana más una manzana,

un vaso más un vaso,

siempre cosas iguales.

Qué cambio cuando

uno más uno sea un puritano

más un gamelán,

un jazmín más un árabe,

una monja y un acantilado,

un canto y una máscara,

otra vez una guarnición y una doncella,

la esperanza de alguien

más el sueño de otro.

Ida Vitale, Reducción del infinito (Dins: Cerca de cien. Antología poètica. Visor libros, 2015)

La palabra infinito

Lo Puèi de Velai (Le Puy-en-Velay). Fotografia: Empar Sáez

LA PALABRA INFINITO

La palabra infinito es infinita,

la palabra misterio es misteriosa.

Ambas son infinitas, misteriosas.

Sílaba a sílaba intentas convocarlas

sin que una luz anuncie su dominio,

una sombra señale a qué distancia de ellas

está la opacidad en que te mueves.

Van a algún punto del resplandor y anidan,

cuando las dejas libres en el aire

esperando que un ala inexplicable

te lleve hasta su vuelo.

¿Es más que su sabor el gusto de la vida?

Ida Vitale, Procura de lo imposible (Dins: Cerca de cien. Antología poética. Visor libros, 2015)

L'autòpsia

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

L'AUTÒPSIA

De més a més, s'hi descobrí que l'or de l'arrel de l'olivera

               havia gotejat damunt les fulles del seu cor.

I de tantes nits com havia vetllat, a tocar del canelobre,

               esperant besllums d'alba, una cremada li 

               havia arrabassat les entranyes.

Una mica més avall de la pell, la blava línia de l'horitzó

               dibuixada amb colors vius. I petjades freqüents

               de color blau enmig de la sang.

Les veus dels ocells, que en hores d'extrema solitud havia

               après, sembla que s'havien estès totes fins a un punt

               que no fou possible que fes camí fins al fons de

               tot el ganivet.

Prou bastà el propòsit per al Mal.

Que el trobà —és ben clar— en la posició esparverada de

                l'innocent. Oberts amb arrogància els ulls i tot

                el bosc agitant-se encara en la immaculada xarxa

                de la retina.

En el cervell no res, llevat d'una remor de cel destruïda.

I només dins de la seva orella esquerra, una mica de fina

                arena menuda, com si fos dins d'una conquilla, ço

                que significa que moltes vegades havia caminat vora

                la mar, ell tot sol, amb la pena de l'amor i el crit

                del vent.

Quant a aquestes guspires de flama que remunten a la jovenesa,

                mostren que cada volta que s'unia a una dona

                havia caminat de debò moltes hores abans.

Tindrem fruits precoços, enguany.

Odisseas Elitis, Sis i un remordiments pel cel (dins: Set poetes neogrecs. Antologia. Edicions 62, 1988). Traducció de Carles Miralles.

El mirall de l'entrada

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

El mirall de l'entrada

A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.

Konstandinos P. Kavafis (Traducció de Carles Riba)

Edicions Cal·lígraf, 2016

Home

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

És el moment d'anar-me'n. Conec un pi que es vincla arran d'una mar. Al migdia regala al cos cansat una ombra feta a la mida de la nostra vida i a la tarda el vent entona una singular cançó en passar a través de les seves agulles, com ànimes que haguessin abolit la mort en el precís instant de començar a esdevenir pell i llavis. Una vegada vaig fer nit al dessota d'aquest arbre. A l'alba jo era un home nou, com tallat aleshores i acabat de sortir de la pedrera.

Ah, si almenys un hom pogués viure així, amb indiferència!

Iorgos Seferis, Fragment del poema: Home 

Set poetes neogrecs (Antologia i traducció de Carles Miralles)

Edicions 62, 1988

Des del punt de partida

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

Des del punt de partida de la nit buida alguna cosa indeterminada hi havia anterior al cataclisme hi havia el verb segurament sí el verb i milions d'explosions xocs entre galàxies nebuloses col·lisions estel·lars pols escampada formant i deformant cossos esfèrics amb una marcada tendència a l'el·lipse obeint no sabem quins codis

àtoms quarks neutrons espirals forats negres acceleració contínua de l'univers en convulsió barrejat amb la cosa buida que es manifesta en la complexitat que origina una llàgrima en la llangor avorrida d'una tarda adolescent en el mecanisme de defensa que em torna a la infantesa a l'esquerdill d'amor que va ser tot l'amor i encara m'alimenta.



Josefa Contijoch, Baix continu
Edicions de 1984, 2014

Parar-se i esperar

Lo Cailar (Le Caylar). Fotografia: Empar Sáez

Parar-se i esperar
al punt de l'horitzó
on s'encreuen els somnis
esperar al mig de l'espera
(no es pot saquejar el cor
com si fos un fortí)
parar-se a frec del dibuix de sorra
del vel de seda
tocar el voraviu
d'alló que no té nom
i et salva.


Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions
Edicions 62, 2001

Un record d'infància de Wordsworth

Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

UN RECORD D'INFÀNCIA DE WORDSWORTH

Com, dins del Preludi, aquest infant

que va dins l'inconscient de la llum

i descobreix una barca i, entre terra i cel,

hi baixa, per a remar fins a l'altra riba,

però llavors veu créixer, com una amenaça,

allà un cim, negre, darrere uns altres,

i sent por i torna cap a les canyes

on unes vides mínimes murmuren l'etern,

així aquest gran poeta haurà empès

el seu pensament sobre una hora en calma del llenguatge,

s'ha cregut redimit per la seva paraula.

Però els corrents duien, silenciosos,

els seus mots més lluny que ell en la consciència, 

i va tenir por de ser més que el seu desig. 

Yves Bonnefoy, La larga cadena del ancla. La hora presente

Traducció al castellà: Enrique Moreno Castillo (Galaxia Gutenberg, 2016)

Versió al català: Empar Sáez

***


UN SOUVENIR D’ENFANCE DE WORDSWORTH

Comme, dans le Prélude, cet enfant
Qui va, dans l’inconscient de la lumière
Et avise une barque et, entre terre et ciel,
Y descend, pour ramer vers une autre rive,

Mais voit alors s’accroître, menaçante,
Une cime là-bas, noire, derrière d’autres,
Et prend peur et retourne à ces roseaux
Où de minimes vies murmurent l’éternel,

Ainsi ce grand poète aura poussé
Sa pensée sur une heure calme du langage,
Il se crut rédimé par sa parole.

Mais des courants prenaient, silencieux,
Ses mots vers plus avant que lui dans la conscience,
Il eut peur d’être plus que son désir.

Yves Bonnefoy, La longue chaîne de l’ancre, Mercure de France, 2008

Poema V

Leyveau. Fotografia: Empar Sáez

Poema V

Clos de miralls, la cambra, i jo al bell mig.

No em reconec en cap imatge. ¿Qui

pot destriar l’aigua de l’aigua? El temps

passa a través dels múltiples miralls

i es dilueix. No hi ha vials secrets,

canten els galls a fora. L’heura creix

i ofega panys de mur. Pujo a l’areny

d’un altre jo i em veig —sóc jo?— quallat.

Tinc por de tot, inevitablement.

Si moc els dits caurà una pluja d’anys

i esclatarà de nou la bonior.

Manllevo mots: qui sóc, què sóc, on sóc?

No em respondran ni l’heura ni els miralls.

Punyclòs desfaig la ruta: ungles, dits,

ombra i no-res. Des de tots els miralls,

ninot amb ulls de vidre, em miro. Cau

la nit i esborra els rastres. Sobrevisc.

Miquel Martí i Pol, Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
Dins de: Miquel Martí i Pol. Nova Antologia poètica, Edicions 62 (1997)