La llar

Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez

La llar

és finestra i bressol,

és foc, camí i hostatge,

i és la justa mesura

del temps que ens toca viure.

La llar és aixopluc,

i és camp

i és pasturatge,

és font on abeurar

i terra on arrelar-se

fins convertir-se en tija

núvol, ocell o flama,

que haurem de transcendir

un jorn, no molt llunyà,

per esdevenir arbre,

pluja, celatge o foc.

Pep Cortès, Poema per a Jana

Pagès editors, 2018

timbre

Clermont-Ferrand (Clarmont d'Alvèrnia). Fotografia: Empar Sáez

timbre

21 de marzo de 2016

En el quicio mellado de la puerta

los zapatos se sueldan al mármol.

El dedo al timbre, la intención

a la madera pintada, y el ojo

a la mirilla.

Hasta que la poesía abra

o me echen los vecinos.

David Yeste, Pintura roja y papel de fumar

In-Verso, 2018

Quan vaig néixer, tenia ales

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
memtre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.


Laia Martinez i Lopez, Venus volta
Lleonard Muntaner Editors, 2018

Cinètica II

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Cinètica II

Passejo part del dia entre la cuina i la lectura de poetes anglesos; enfarino entre els dits la carn més dura. Deixo la fragilitat d'aquest trajecte en mans de qui perdona la submissió al dinar de cada dia i no espera que l'arbre faci anissos. Entre els diferents plats destrio les espines de la meva experiència. També hi ha roses a les urpes del dia.

Menorca, estiu 94

Margarita Ballester, Els ulls (1995) dins: Després de la pluja, Cafè Central/Eumo Editorial, 2018.

La imaginadora o l'escena del poema

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez

LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)

TEMA

El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.

ARBRES

L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.

ESCRIURE

Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.

ECOS

Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.

SILENCI

El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.

MISTERI

Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.

L'UNIVERS

Un aquari dins del mar.

AIRE

La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.

Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.

Semblava la mort

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



SEMBLAVA LA MORT

GANDIA 2010

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.

Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre. 

Semblava un atac de cor i era una rampa.

Semblava un tumor maligne i era una piga.

Semblava la mort i era la mort.

Joan Pons, L'illa dels arbres vençuts

AdiA Edicions, 2016

Via espessa

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Via espessa

     I

De cigales i pedres, volen néixer paraules.

Però el poeta viu

Sol, i de dol, en un corredor de llunes, una casa d'aigües.

De mapamundis, de dreceres, volen néixer viatges.

Però el poeta habita

El camp d'hostals de la follia.

De carn de dones, volen néixer els homes.

I el poeta preexisteix, entre la llum i el sense-nom.

Hilda Hilst, Del desig
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

Prometeu Edicions, 2017

**

Via espessa

     I


De cigarras e pedras, querem nascer palavras.
Mas o poeta mora
A sós num corredor de luas, uma casa de águas.
De mapas-múndi, de atalhos, querem nascer viagens.
Mas o poeta habita
O campo de estalagens da loucura.

Da carne de mulheres, querem nascer os homens.
E o poeta preexiste, entre a luz e o sem-nome.

Hilda Hilst, Do desejo

Brunzit d'insectes

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Brunzit d'insectes. Brunzit de llum solar. Brunzit de sang a l'oïda interna. Brunzit de pensaments-fullaraca que passen a frec. Brunzit de flors que despleguen pètals olorosos acabats de planxar. Brunzit de les aspes del ventilador que penja del sostre com una ànima en pena encallada camí del cel. Brunzit de paraules futures, prematures, immadures. Brunzit de l'aigua que romanceja a les canonades i no vol rajar. I se suposava que era una tarda silenciosa.

Gemma Gorga, Indi visible

Tushita edicions, 2018

Espai viu

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

Espai viu

Senzillament, no hi ha prou

línies rectes. Aquest

és el problema.

Res no és pla

o paral·lel. Les bigues

fan equilibris de gairell sobre suports

empesos lluny de la verticalitat.

Els claus s'arrapen a juntures que es baden.

L'estructura sencera s'inclina perillosament

cap al miracle.

En aquest marc precari,

algú li ha fet un raconet

a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar

aquests ous en una cistella metàl·lica,

fràgils corbes blanques

repenjades sobre vores fosques

d'un univers esbiaixat,

acollint la llum 

dins seu,

com si fossin

les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker (The Terrorist at my Table, 2007). 

Traducció del poema: Gemma Gorga. Dins:Indi visible, Tushita edicions, 2018.

**

Living Space


There are just not enough
straight lines. That
is the problem.
Nothing is flat
or parallel. Beams
balance crookedly on supports
thrust off the vertical.
Nails clutch at open seams.
The whole structure leans dangerously
towards the miraculous.

Into this rough frame,
someone has squeezed
a living space

and even dared to place
these eggs in a wire basket,
fragile curves of white
hung out over the dark edge
of a slanted universe,
gathering the light
into themselves,
as if they were

the bright, thin walls of faith.

Imtiaz Dharker (Poema original: https://www.bbc.com/education/guides/z9y76fr/revision/8)

De vegades

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez

De vegades


1. 

Alguna cosa va sorgir
de la foscor.
No era res que hagués vist abans.
No era animal
       ni flor,
potser era totes dues coses.

Alguna cosa va sorgir de l'aigua,
       un cap com de gat
però ple de fang i sense orelles.
No sé què és Déu.
No sé què és la mort.

Però penso que entre ells hi ha
        un acord fervorós i necessari.


3.

Després era en un camp de gira-sols.
Sentia la calor de ple estiu.
Pensava en la dolça i elèctrica
        somnolència de la creació,

quan va començar la tempesta.

A l'oest, els núvols s'amuntegaven.
Núvols de tempesta.
En una hora, el cel n'era ple.

En una hora el cel era ple 
       de dolcesa de pluja i rastres de llampecs.
Seguits de fondes campanades de trons.

Aigua del cel! Electricitat directa de les deus!
Folles les dues per crear alguna cosa!

Els llampecs eren més lluminosos que les flors.
Els trons tenien ben desperts els ossos dins el cos.


7.

La mort em sotja, ho sé,
        des d'aquesta cantonada o l'altra.
No em diverteix.
Tampoc no m'atemoreix.

Després de la pluja, vaig tornar al camp de gira-sols.
Sentia el fred i estava amatent.
Caminava a poc a poc i escoltava

les arrels esbojarrades, que creixien i reien, dins la terra molla.


Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018

*


Sometimes

1.

Something came up
out of the dark.
It wasn’t anything I had ever seen before.
It wasn’t an animal
          or a flower,
unless it was both.

Something came up out of the water,
        a head the size of a cat
but muddy and without ears.
I don’t know what God is.
I don’t know what death is.

But I believe they have between them
         some fervent and necessary arrangement.

3.

Later I was in a field full of sunflowers.
I was feeling the heat of midsummer.

I was thinking of the sweet, electric

         drowse of creation,

when it began to break.

In the west, clouds gathered.

Thunderheads.

In an hour the sky was filled with them.

In an hour the sky was filled

         with the sweetness of rain and the blast of lightning.

Followed by the deep bells of thunder.

Water from the heavens! Electricity from the source!
Both of them mad to create something!

The lighting brighter than any flower.
The thunder without a drowsy bone in its body.

7.

Death waits for me, I know it, around
       one corner or another.
This doesn’t amuse me.
Neither does it frighten me.

After the rain, I went back into the field of sunflowers.
It was cool, and I was anything but drowsy.
I walked slowly, and listened

to the crazy roots, in the drenched earth, laughing and growing.

Mary Oliver, Red Bird

Visita al cementiri

Salers. Auvèrnia. Fotografia: Empar Sáez

Visita al cementiri


Quan penso en la mort
veig una ciutat prou lluminosa,
i cada any hi ha més rostres
que em són familiars,

però cap d'ells
no nota la meva presència,
encara que ho desitgi,
i quan es reuneixen per parlar,

cosa que fan
en veu molt baixa,
és en una llengua desconeguda—

n'agafo el to,

però no entenc ni una sola paraula—

i quan obro els ulls,
hi ha el camp misteriós, els bells arbres.
Hi ha les pedres.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018


**

Visiting the Graveyard

When I think of death
it is a bright enough city,
and every year more faces there
are familiar

but not a single one
notices me,
though I long for it,
and when they talk together,

which they do
very quietly,
it’s in an unknowable language—

I can catch the tone

but understand not a single word—

and when I open my eyes
there’s the mysterious field, the beautiful trees.
There are the stones.

Mary Oliver, Red Bird

Poema en metamorfosi

Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez

            POEMA EN METAMORFOSI


Darrera els mots el paper es transforma 
en mar i les lletres en peixos


Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 
Editorial Barcanova, 1998

Terra lliure

Reyðarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

                 TERRA LLIURE 

Unes gallines mig plomades i portant 

a les potes cintes amb frases subversives 

van sortir d'una caixa deixada al carrer. 

Qui sembri espines, que no vagi sense sabates. 

Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 

Editorial Barcanova, 1998 

Palpem a mà estesa

L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez

Pal-

pem a mà estesa, amb dits prènsils,

com qui grapeja en la terra un subsòl

aeri, de química respirable.

Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida

l'esdevenir a ser tornada.

desbrancament, caiguda, pluja

prima, insonoritat.

Tant de cel! ¿Sabríem mirar

els arpegis del migdia?

¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,

grumers iridiscents,

palpitacions del cos?

Alguna cosa, potser

nosaltres, desfà el camí de la saba,

com la gota caiguda a la fulla més alta

que regalima pel tronc i s'enfonsa

a les arrels.

I ara que el cel, amb el seu color

de pedra, se'ns vol clavar

amb la naturalitat amb què es clava

la llum a les coses,

ara ens aquietem

entre sanefes de fulles,

d'estimbada lenta i callament progressiu.

És així, a les vores del no-res,

abismats, amb plor i desa-

presa paraula,

que un què de nosaltres estén la

mà enlaire i juga amb els

dits i les ungles més

tendres, nounat,

com qui polsa les cordes d'un

guitarró universal.

Joan Puigdefàbrega, Deshora

Edicions 62, 2017

Jardí del canal

Dorres (Alta Cerdanya). Fotografia: Empar Sáez

                  Jardí del canal

               I

Només de gran he après
a estimar el silenci.
Commou, de vegades, més que la música.
En el silenci apareixen senyals colpidors,
i a les cruïlles de la memòria
copses els noms
que el temps intentava ofegar.

De nit, a les capçades dels arbres,
sento els cors dels ocells.
I un capvespre, al cementiri,
vaig percebre, del fons d'una tomba,
el cruixir d'un taüt.



Jaroslav Seifert, El crit dels fantasmes i altres poemes
Versió de Monika Zgustová
Edicions del Mall, 1984

A la vora d'un crisantem

Puigcerdà. Fotografia: Empar Sáez

A la vora d'un crisantem


Perquè florissis, crisantem,
el cucut* t'ha abocat les llàgrimes
tota la primavera.

Perquè florissis, crisantem,
el tro ha hagut de travessar
els núvols foscos.

Crisantem, sembles la meva germana gran,
que es posa davant del mirall
després de tornar dels camins llunyans de la joventut,
on va ser colpejada pel desig i el desengany.

Per veure com els teus pètals grocs s'obrien,
endurits amb el glaç de la matinada,
m'he hagut de passar despert tota la nit.



So Jong - Ju, Poesies
Traducció de Hwang Seung Ok i Hermínia Mas
Edicions del roure de can roca, 2017

*Que el cucut plori és un senyal de bon averany

Gaza

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez

    Gaza

—I tu qui ets?

—Jo sóc la pròxima guerra. Des d'ara et visito en els teus malsons, estimat fetus.

Bàssem  An-Nabrís, La camisa blanca i altres contes

Traducció: Valèria Macías Pagès

Editorial Karwán, 2018

Poètica

Puigcerdà. Fotografia: Empar Sáez

Poètica

Les dones de Jeju*,

quan baixen fins al fons marí,

no agafen pas el millor nacre que troben,

Deixen estar,

ben enganxades a les roques,

les millors orelles de mar,

per quan trobin el seu amor.

Deixa el nacre dels poemes

també al fons del mar.

Si el treus tot,

et sentiràs buit.

L'art de la poesia

és deixar un tresor

esperant al fons.

So Jong - Ju, Poesies

Traducció de Hwang Seung Ok i Hermínia Mas

Edicions del roure de can roca, 2017

* Jeju és una illa coreana d'origen volcànic. Moltes dones d'aquesta illa, les anomenades haenyo o dones del mar, es guanyen la vida agafant nacre del fons marí a pulmó lliure.

No sé què em posseeix

Llívia. Fotografia: Empar Saéz

No sé què em posseeix


No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.


Manuel de Pedrolo. Reixes a través (Poemes 1944-1952). Dins: Obra poètica completa I (Pagès editors, 1996)

Alegoría de la primavera

Vilanant, Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez

ALEGORÍA DE LA PRIMAVERA


La tierra gira y gira y va a buscarla

a un prado rosa donde está yemando,

y viene a saltos y se trepa al lomo

del mundo y latiguea el viejo musgo.

Se hacen trompos los árboles y zumban,

y la piedra cojín y canto el agua;

y aprieta el pomo de las golondrinas

y desata las cajas de las flores.

Desgremia el cielo sus torzones lila

y cuelgan de ciudades y montañas,

y un tibio, verde viento ondula. 

La mano al hombre en la cintura pone 

y aguas de vida subénsele al pecho
y alza el Ensueño largas sus trompetas. 


Alfonsina Storni, Mascarilla y trébol, 1938 (Dins: La caricia perdida, Plaza & Janés Editores, 1999)

Per què dansen les pedres

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Per què dansen les pedres si cap àngel

no es commou ni m'ajuda

a travessar el desert de la pàgina en blanc?

Pens roses i taràntules.

Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegides

Cafè Central / Eumo Editorial, 2017 

Vida entrellaçada

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

Vida entrellaçada amb el pas de les hores

en un cel de marbre amb blau de vidre...,

de cos que s'espolsa la pressió

i mirada d'oceà que penetra la tendresa.

Geni de la força gravitatòria que empeny l'amor!

Qui mira amb tanta bella ràbia d'estimar?

Qui clou els ulls per deixar-se seduir?

Marc Freixas, Damunt les passes

El Petit Editor, 2017

L'esquer de l'illa

Florència. Fotografia: Empar Sáez

L'esquer de l'illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t'ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l'estrany i el conegut.

Entre un i l'altre se't dilata el badall per on t'escoles.


M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles
Godall Edicions, 2017

És lluny

Florència. Fotografia: Empar Sáez

És lluny.

Tant, que el perfil

del seu nom

es desdibuixa

en l'aire obscur

i t'obre un solc al cor,

com en l'aigua negra

de proes afilades.

Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit

Edicions 62, 2016