Sempre hi ha una penúltima finestra

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

Sempre hi ha una penúltima finestra

on no hi bat de ple el sol.

Hi pots acostar la cadira, abocar-t'hi

i visitar els records amb els ulls d'ahir.

No és una traïció: els arbres antics

no han mudat el verd ni l'aire ha deixat

de bellugar-ne les mateixes fulles.

Faig córrer la cadira uns minuts enrere

perquè els ulls no es cremin.

Però pesa. La fusta du boscos a dins.

Cèlia Sánchez-Mústich, Mudança endins

Tanit Poesia, 2022

Muy adentro

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

Muy adentro

el soplo de lo desconocido

presagia el vuelo

de unas palabras.

Persigue su canción

lo que no tiene voz.

Joan de la Vega, En torno a Issa y otros difuntos

RIL Editores, 2021

Llum perfecta

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

LLUM PERFECTA

Ets aquí, en tota la teva innocència,

asseguda entre els narcisos, com en una foto,

posant com si el títol fos: «Innocència».

Una llum perfecta t'il·lumina la cara

com un narcís. Com qualsevol d'aquells narcisos,

seria el teu únic abril a la terra

entre els narcisos. Als braços,

com un osset de peluix, el fill acabat de néixer,

tot just començat, fa només unes setmanes, el camí de la innocència.

Mare i fill, com en la sagrada maternitat.

I al teu costat, alçant els ulls, somrient-te,

la filla, dos anys encara tendres. Com un narcís,

acales els ulls cap a ella i li dius alguna cosa.

Paraules que la càmera ha perdut.

                                  El coneixement,

dins el turó on estàs asseguda

—un turó com un fortí, voltat d'un fossat més gran que la casa—,

no va arribar al retrat. Mentrestant, l'instant següent,

venint cap a tu com un soldat d'infanteria

que torna a poc a poc d'una terra de ningú,

inclinat sota alguna cosa, mai no et va arribar:

es va fondre, senzillament, en la llum perfecta.


Ted Hughes, Cartes d'aniversari

Traducció de Josep M. Fulquet Vidal

Edicions 62, 1999


***

PERFECT LIGHT

There you are, in all your innocence,
Sitting among your daffodils, as in a picture
Posed as for the title: ‘Innocence’.
Perfect light in your face lights it up
Like a daffodil. Like any one of those daffodils
it was to be your only April on earth
Among your daffodils. In your arms,
Like a teddy bear, your new son,
Only a few weeks into his innocence.
Mother and infant, as in the Holy portrait.
And beside you, laughing up at you,
Your daughter, barely two. Like a Daffodil
Your turn your face down to her, saying something.
Your words were lost in the camera.
                                    And the knowledge
Inside the hill on which you are sitting,
A moated fort hill, bigger than your house,
Failed to reach the picture. While your next moment,
Coming towards you like an infantryman
Returning slowly out of no-man’s-land,
Bowed under something, never reached you –
Simply melted into the perfect light.

Ted Hughes, Birthday Letters (1998)

Nua

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 NUA

Vestida vas sempre, nuesa,

amb el plaer i dolor vestida

amb millor o pitjor destresa,

desvestida, sempre vestida.

Embolcall immaterial

fet amb fils teixits per la vida,

ben nua amb la impura puresa,

ben nua, dia i nit vestida.

Tònia Passola, Nua

Poesia 3i4, 2019

Un murmullo interno

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

UN MURMULLO INTERNO

Un murmullo interno

avanza arrastrándose

los pozos se ahogan

las casas se pierden

los bosques reptan 

por la tierra.

     Yo no murmuro

     no quiero 

     arrastrarme.

     No quiero hablar

     de cosas

     que se destruyen.

Un murmullo interno

avanza arrastrándose

a través de todos nosotros.

Animales y personas

se alejan en los remolinos

del agua.

     ¿Y si

     has olvidado

     la palabra

     que vuelve 

     a separar

     las aguas?

Inger Christensen, Luz / Hierba
Traducció de Daniel Sancosmed Masiá
Editorial Sexto Piso, 2021

***

EN INDRE MUMLEN 

En indre mumlen 

maver sig frem 

brønde drukner 

huse farer vild 

skovene kryber 

langs jorden. 

     Jeg mumler ikke 

     jeg vil ikke mave 

     mig frem. 

     Jeg vil ikke tale 

     om ting 

     der går under. 

En indre mumlen 

maver sig frem 

gennem os alle. 

Dyr og mennesker 

hvirvles af sted 

gennem vand. 

     Hvis nu 

     du har glemt 

     ordet 

     der skiller 

     vandene 

     igen.

Inger Christensen, Lys (1962)

Només les línies

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

Només les línies 

discontínues, 

         clots inesperats

         enmig del camí,

donen valor al buit.

Només les línies

que ensopeguen

        obren portes a l'erm;

saben d'absències,

d'afraus de foscor.

Podries creure't

d'un sol traç

         de línia gruixuda

sense clivelles,

sense caus on reposar.

        

Pots creure't,    a més,

que camines

fent-te desfent-te,

com si els paranys

no fossin cosa teva.

Hauries de saber, però,

que una ferida és tan sols

una mancança,

un silenci forçat,

un forat negre per omplir.

Sabràs,         per fi sabràs,

que el buit és només

una espera furtiva

        pendent de respiració,

un instant no viscut,

        un encara.

Enric Umbert-Reixach, Aritmètica llum

Cafè Central & Llibres del Segle, 2021

 

Asserena't dolça herba

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Asserena't dolça herba
que lluques de la terra,
no cantis la tendra harmonia
de les coses vivents,
mossega la teva mesura;
puix que el meu cor està trist
no pot oferir cap harmonia.

Asserena't herba verda
no t'enfilis per les séquies
amb el teu cant de llum,
oh, resta sota terra
nua dins la teva llavor
com ho faig jo, sense oferir
herba d'una paraula.


Alda Merini, La Terra Santa (dins: Buidor d'amor)
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021


***

Quiètati erba dolce
che sali dalla terra,
non suonare la tenera armonia
delle cose viventi,
mordi la tua misura
perché il mio cuore è triste
non può dare armonia.

Quiètati erba verde
non salire sui fossi
col tuo canto di luce,
oh rimani sotterra
nuda dentro il tuo seme
com'io faccio e non do
erba di una parola.


Alda Merini, La Terra Santa (1984)

Elegia

 

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Elegia

   Oh la naturalesa dels àngels blaus,

els cercles de les seves ales felices,

tal volta els he vistos en els meus somnis?

   Oh, sí, quan et vaig estimar,

   quan desitjava tenir-te,

oh els pinacles dolços del paradís,

   les selves del trasbals,

quan m'hi vaig endinsar amb l'ànima oberta

   lacerada d'amor,

oh els indicis dels àngels de Déu,

   les doloroses contrapartides del cor.

Ànima oberta, protegeix les ales:

   jo viatjo dins la immensitat

i la immensitat em torba les pestanyes.

   He vist com un àngel dolç

s'apoderava del teu dolç somriure

i me'l duia a la boca.

Alda Merini, Buidor d'amor

Traducció de Nora Albert

Edicions Aïllades, 2021

***

Elegia

O la natura degli angeli azzurri,
i cerchi delle loro ali felici,
ne vidi mai nei miei sogni?
O Sì, quando ti amai,
quando ho desiderato di averti,
o i pinnacoli dolci del paradiso,
le selve del turbamento,
quando io vi entrai anima aperta,
lacerata di amore,
o i sintomi degli angeli di Dio,
i dolorosi tornaconti del cuore.
Anima aperta, ripara le ali:
io viaggio dentro l'immenso
e l'immenso turba le mie ciglia.
Ho visto un angelo dolce
ghermire il tuo dolce riso
e portarmelo nella bocca.

Alda Merini, Vuoto d'amore (1991)

Babel, el despertar

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

BABEL, EL DESPERTAR

Hay mañanas como ésta

en que Babel despierta difícilmente

del lecho legendario de la especie

allí donde una vez fue

sólida raíz de un árbol cuaternario

rugosa piel de un volcán adormecido

lenta mutación de dinosaurio.

       La membrana arcaica del sueño

la envuelve, amniótica.

«No sé qué sueño he soñado, extranjero», me dice,

y en las arrugas de su frente

yo descubro ríos que se secaron

senderos que la arena cubrió.

       Como si hubiera dormido en otro siglo,

       en otra esfera,

       en el fondo enmarañado de un río.

       Como si —innominado planeta—

       estuviera rotando en el cosmos lejano

       después de la explosión inicial

       y por azar hubiera caído

       en este lecho,

       en esta almohada.

       De lo cual conserva sólo una memoria oscura,

sílabas espesas,

lianas que la abrazan.

Cristina Peri Rossi, Babel bárbara (1991), dins: Poesía reunida

Editorial Lumen, 2005

SALM PRIMER

Murano. Fotografia: Empar Sáez

 

SALM PRIMER

1. Que espantós és a la nit el rostre convex del país negre!

2. Damunt el món hi ha els núvols, pertanyen al món. Damunt els núvols no hi ha res.

3. L'arbre solitari al pedregam deu tenir la sensació que tot és debades. Encara no ha vist mai un arbre. No hi ha arbres.

4. Sempre penso: no som observats. La lepra és l'única estrella, a la nit, abans que es pongui!

5. El vent càlid encara s'esforça a establir relacions, ell, el catòlic.

6. N'hi ha molt pocs com jo. No tinc paciència. El nostre pobre germà Déu-l'hi-pagui va dir del món:  «No fa res.»

7. Ens dirigim a gran velocitat cap a un astre de la via làctia. Hi ha una gran calma a la faç de la terra. El meu cor va massa ràpid. Altrament, tot és en ordre.

Bertolt Brecht, Devocionari domèstic
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2014

***


Erste Psalm


1. Wie erschreckend in der Nacht ist das konvexe Gesicht des schwarzen Landes!

2. Über der Welt sind die Wolken, sie gehören zur Welt. Über den Wolken ist nichts.

3. Der einsame Baum im Steinfeld muß das Gefühl haben, daß alles umsonst ist. Er hat noch nie einen Baum gesehen. Es gibt keine Bäume.

4. Immer denke ich: wir werden nicht beobachtet.
Der Aussatz eines einzigen Sternes in der Nacht, vor er untergeht!

5. Der warme Wind bemüht sich noch um die Zusammenhänge, der Katholik.

6. Ich komme sehr vereinzelt vor. Ich habe keine Geduld. Unser armer Bruder That's-all sagte von der Welt: sie macht nichts.

7. Wir fahren mit großer Geschwindigkeit auf ein Gestirn in der Milchstraße zu. Es ist eine große Ruhe in dem Gesicht der Erde. Mein Herz geht zu schnell. Sonst ist alles in Ordnung.

Bertolt Brecht, Hauspostille

Primavera

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

PRIMAVERA


¿Amb quin propòsit, abril, tornes cada vegada?
No n'hi ha prou amb la bellesa.
Ja no pots calmar-me amb la vermellor
de les fulletes que s'obren, enganxoses.
Sé el que sé.
Sento l'escalfor del sol al clatell mentre
em fixo en les espines dels crocus.
La terra fa bona olor.
Sembla que la mort no existeixi.
Però ¿això, què significa?
No és només que sota terra els cucs es mengin
els cervells dels homes.
La vida en si
no és res,
una copa buida, un tram d'escala sense catifa.
No n'hi ha prou que cada any, sota aquest turó,
l'abril
arribi com un idiota, barbotejant i escampant flors.


Edna St. Vincent Millay, L'amor no ho és tot. Antologia poètica
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2017


***

SPRING


To what purpose, April, do you return again?
Beauty is not enough.
You can no longer quiet me with the redness
Of little leaves opening stickily.
I know what I know.
The sun is hot on my neck as I observe
The spikes of the crocus.
The smell of the earth is good.
It is apparent that there is no death.
But what does that signify?
Not only under ground are the brains of men
Eaten by maggots.
Life in itself
Is nothing,
An empty cup, a flight of uncarpeted stairs.
It is not enough that yearly, down this hill,
April
Comes like an idiot, babbling and strewing flowers.

Edna St. Vincent Millay, Second April (1921)

Luz

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 LUZ

I

Reconozco de nuevo

una luz en el idioma

las palabras cerradas

que están para ser amadas

y repetirlas hasta hacerlas sencillas

Un cisne que lleva volando

tus ojos hacia el sol

es una vez más

la profecía de un milagro

En la palabra se consigue

reconocer la luz

acto inconcebible

del hombre a la mujer

Una palabra que transforma

tu mente en un cisne

es lo bastante simple 

para dar forma a un huevo

Y el idioma que se encierra

en el huevo

tiene alas que lo sustentan

desde el nacimiento hasta la luz

Y el sol está para ser amado

Inger Christensen, Luz / Hierba

Traducció de Daniel Sancosmed Masiá

Editorial Sexto Piso, 2021

***

Lys

 I 

Jeg genkender atter
en lysning i sproget
de lukkede ord
som er til for at elskes
og gentages ind til det enkle
En svane som folder sig
sammen om ægget
er endnu et ekko
af skabelsen i os
Og svanen som flyver
dit øje mot solen
er endnu engang
profeti om et under

Det lykkes i ordet
at genkende lyset
ufattelig handling
fra manden til kvinden
Et ord som forvandler
dit sind til en svane
har enkelhed nok
til at forme et æg
Og sproget som lukker sig
inde i ægget
har vinger som bærer
fra fødsel til lys
Og solen er til for at elskes

Inger Christensen, Lys (1962)

A la muda veu de l'àngel

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 

III

A la muda veu de l'àngel

                         creix la paraula de la neu.

Enllà de la nit on s'ajoca

                           el blau ocell alatrencat.

Enllà del mar que es juga als daus

                                   la memòria de les brànquies,

vent d'una música sola,

                       cant i ceguesa desllunada.

Al clos del cel només s'escolta

                               l'esquer sord de l'infinit.

                                       (La veu de l'àngel)

Jaume Pont, Enlloc

Proa Edicions, 2007

Fragments alçats pel vent

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

En aquesta nit,

en aquest instant d'aquesta nit,

crec que fins i tot si els déus calessin foc

al món,

sempre en restaria una brasa

per tornar a florir com una rosa

en l'inconegut.

No soc pas jo qui ho ha pensat ni qui ho ha dit,

sinó aquesta nit d'hivern,

sinó un instant, que ja ha passat, d'aquesta nit d'hivern.

Philippe Jaccottet, Quadern de verdor

Traducció d'Antoni Clapés

Adia Edicions, 2021

***

En cette nuit,
en cet instant de cette nuit,
je crois que même si les dieux incendiaient
le monde,
il en resterait toujours une braise
pour refleurir en rose
dans l’inconnu.

Ce n’est pas loi qui l’ai pensé ni qui l’ai dit,
mais cette nuit d’hiver,
mais un instant, passé déjà, de cette nuit d’hiver.

Philippe Jaccottet, Cahier de verdura (1990)

Al capità Roald Amundsen

Burano. Fotografia: Empar Sáez

AL CAPITÀ ROALD AMUNDSEN QUE ES VA PERDRE AL POL NORD

T'amagava un secret

encara

la mar de neu

La descoberta del seu revers

i tu embolicat en aquella mortalla blanca

Oh silenci glaçat!

vinga repetir a les oïdes del món

el crit victoriós

                  Terra!

Manoel Antonio, De quatre a quatre i altres textos

Traducció de Joan Puigdefàbrega

Lleonard Muntaner, Editor, 2020

Oblit

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

OBLIT

Allá, allá lejos;

Donde habite el olvido.

Luis CERNUDA 

L'arbre escolta pels seus ulls innombrables
La rosada acarona pel seu contacte humit
Em torc els llavis amb anemones i lliris

El foc lluita amb el líquid i el venç

Mortal visc dins la llum l'aire el temps

En la respiració es conjuguen verb i veu

La substància de l'inexistent m'alimenta

No ho veus? La cendra s'ha fet cristall

Ho pots ben creure perquè és impossible

Biel Mesquida, Carpe Momentum

Cafè Central / Eumo Editorial, 2021

Escolt el blues

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.

Són efluvis, ecos llunyans

i amorosos dels pares.

¿Qualcú condescendent, qualque música

els deu agombolar mentre caminen

a les palpentes pels deserts de no-res?

Antoni Vidal Ferrando, Si entra boira no tendré on anar

Edicions Proa, 2022

L'àngel de les mans

Murano. Fotografia: Empar Sáez

L'àngel de les mans

Una finestra oberta al bosc, una renglera d'ametllers, una duella, un radiolari. Camp a través, un llapis de presències, uns ulls color de vent, un apilament de pedres sense cara, unes fulles odoroses, un esborrany fet amb grafit i al fons un llarg pinar, l'espatlla de la muntanya, un cel rogenc, un cel en flames.   

Et mires dins l'espill i saps que ets tu, després mires el meu rostre i somrius, però tot d'una et gires cap a mi per comprovar que hi sóc.

Espontànies, les mans, l'àngel de les mans, el seu bellugueig, la primera dansa, un gest d'albat que, agafant-se al buit, no sap que atrapa l'existència. 

Ricard Martínez Pinyol, La inspiració i el cadàver

Editorial Moll, 2010

Com entre l'esperit i el cos

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

Com entre l'esperit i el cos


Com entre l'esperit i el cos
entre el sentit i la paraula que l'oculta
hi ha una gran confusió,
com si es tractés d'un sol miracle
inseparable,
quan el miracle és la separació mateixa,
l'instant en què la carn de la paraula cau
dels ossos blancs i secs
del sentit,
i descobrim
que l'ànima sempre ens ha unit
molt més que la sang.


Ana Blandiana, Variacions sobre un tema donat
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central & Eumo Editorial, 2021

***

Ca între spirit şi trup

Ca între spirit şi trup
Între sens şi cuvântul care-l ascunde
E o mare confuzie,
Ca şi când ar fi un singur miracol
De nedespărţit,
Când miracolul e chiar despărţirea,
Clipa când carnea cuvântului cade
De pe oasele albe, uscate
Ale înţelesului,
Şi descoperim
Că întotdeauna sufletul ne-a legat
Mai mult decât sângele.

Ana Blandiana, Variaţiuni pe o temă dată (2018)

La poesia

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

LA POESIA


Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és, com si, de sobte, no esperant-ho.
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra
i en la llengua un adàmic pregust d’algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...


Joan Fuster, Terra en la boca (1953), dins: Set llibres de versos
Edicions Tres i Quatre, 1987

Deseo

El Vendrell. Fotografia: Empar Sáez

DESEO

Amaneció lloviendo en Barcelona

—ciudad de aguas escasas—.

Hilos transparentes

agujas de araña

se descolgaban lentamente.

Sostuve el cielo con las manos

con los sueños con el pensamiento.

Una oración

una pequeña súplica

una demanda:

que las aguas no se detuvieran

hasta tu llegada

para flotar contigo en el diluvio.

Cristina Peri Rossi,  Estrategias del deseo (2004),  dins: Poesía reunida

Editorial Lumen, 2005

On? Quan? Per què?

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

On? Quan? Per què?

«Si Déu és l'univers, Ell és el do suprem, fet a Déu, per Déu mateix», deia un savi.

Morir de no res després d'haver viscut de tot.

Derisió.

Celebrar la rosa i perir d'una punxada d'espina.

El dia ens segueix.

«Oh certitud de la font, enmig de la sorra.

»Déu és certitud  —deia un savi—. Ell és el pou.

»Dues certituds es disputen el desert. L'una és d'aigua; l'altra,

de pols.»

Deia: «La mort és, potser, de Déu, el pensament més fred».

«Envellir: la vida comença a oblidar-me; la mort, a reconèixer-me», havia escrit.

«El dolor —deia un savi— és el llibre més vast, ja que conté tots els llibres.»

La vida s'escriu amb la saba dels nostres arbres.

La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes.

Acaricia la teva ànima. Acaricia el teu llibre. Tots dos estan assedegats de tendresa.

«A dues passes de mi, hi ets tu. A dues passes de tu, hi és ell. A dues passes d'ell, hi érem nosaltres», deia un savi.

Generositat de l'invisible.

La nostra gratitud és infinita.

El criteri és l'hospitalitat.

Edmond Jabès, El llibre de l'hospitalitat

Traducció de David Cuscó i Escudero

Editorial Flâneur, 2019

***

Où? Quand? Porquoi?

« Si Dieu est l'univers, Il est le suprême don, fait à Dieu, par Dieu même », disait un sage.

Mourir de rien après avoir vécu de tout.

Dérision.

Célébrer la rose et périr d'une piqûre d'épine.

Le jour nous suit.

« Ô certitude de la source, au milieu des sables.

« Dieu est certitude — disait un sage —. Il est le puits.

« Deux certitudes se disputent le désert. L'une est d'eau ; l'autre, de poussière. »

Il disait : « La mort est, peut-être, de Dieu, la plus froide pensée. »

« Vieillir : la vie commence à m'oblier ; la mort, à me reconnaître », avait-il écrit.

« La douleur — disait un sage — est le livre le plus vaste, car il contient tous les livres. »

La vie s'écrit avec la sève de nos arbres.

La mort se lit dans leurs feuilles jaunies.

Caresse ton âme. Caresse ton livre. Tous deux sont assoifflés de tendresse.

« À deux pas de moi, il y a toi. À deux pas de toi, il y a lui. À deux pas de lui, il y avait nous », disait un sage.

Générosité de l'invisible.

Notre gratitude est infinie.

Le critère est l'hospitalité.

Edmond Jabès, Le livre de l'Hospitalité

Éditions Gallimard, 1991

Cuatro

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 CUATRO

Yo te estaré esperando al borde del silencio.

Mis manos, sin espinas, tendrán olor de alba

tendiéndose al ocaso con nostalgia punzante.

Y tú vendrás con la luz en la espalda.

Y amanecerá de modo inverso,

y las rosas del viento caerán desorientadas

en un escorzo tímido de guía equivocado.

Y todo mi silencio florecerá de extrañas

palabras olvidadas,

quedándose mi yo de ahora arrodillado

frente a mi yo de entonces, trascendente

de amanecer y estrella.

Y toda la distancia en la mano de un niño

será un pájaro tibio que se duerme.

Y este tu yo de ahora dirá adiós con la mano

a ese tu yo de entonces, completo como un mundo.

Julia Uceda, Mariposa de cenizas (1959), dins: En el viento, hacia el mar (1959-2002)

Fundación José Manuel Lara, 2002

Los grandes ciclos

El Vendrell

 LOS GRANDES CICLOS

                   II

En la bruma hay árboles que nadie ve.

(La nieve está hecha de silencio y de eternidad:

me cubres, con tu presencia, y yo me recojo.)

                   III

La nieve es la gran ordenadora.

Inmensos parques desiertos donde se extienden palacios de cristal

y árboles irreales;

las estatuas se recortan en el hielo

como sobrevivientes de una gran catástrofe.

Cristina Peri Rossi, Europa después de la lluvia (1987), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

Art poètica

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

ART POÈTICA

Alguna cosa més que el do de síntesi:

veure en la llum el trànsit de la llum.

Pere Gimferrer, Com un epíleg (1980) dins: Marea solar, marea lunar

Ediciones Universidad de Salamanca, 2000