 |
| Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez
Invoques la respiració, la correcta
posició del coixí, l'accent
que des dels límits del món arriba aquí,
obre les finestres, invoca
a cada poema la curació.
No té més contorns
la ferida que habitava en el pit,
prem sobre els vidres i sobre les olles,
surt entre els semàfors
de la Prenestina, crida que res
es convertirà en paraula, que tot
estava escrit.
Milo De Angelis, Tema de l'adéu, (Edicions Saldonar, 2016)
Traducció de Joan-Elies Adell
***
Invochi il respiro, la giusta
posizione del cuscino, l’accento
che dai limiti del mondo giunge qui,
apre le finestre, chiama
ogni poesia alla guarigione.
Non ha più contorno
la ferita che abitava nel seno,
preme sui vetri e sulle pentole,
esce tra i semafori
della Prenestina, grida che niente
diventerà parola, che tutto
era scritto.
Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)
|
 |
| Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez
Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,
Com hom pot morir-se?
He dut la llum, he cercat,
arreu regnava la sang.
I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.
Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953
(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977)
Traducció personal
***
Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté,
Comment peut-on mourir?
J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,
Partout régnait le sang.
Et je criais et je pleurais de tout mon corps.
Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953
|
 |
| Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Arequipa. Fotografia: Empar Sáez
He vuelto porque tenía frío
frío de muerte antigua
de antes del mundo
frío de cuando no había agua ni fuego
frío de cuando todo era silencio
Un frío de siempre
El frío que nace con nosotros.
Tenía frío y miedo
El miedo que muere con nosotros
Y aquí me tenéis
con la sangre alertada
Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)
|
 |
| Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
Vidre
et vaig veure rere el vidre
quan t'hagi passat un desert pel damunt
espolsaré en qualsevol moment la sorra
i et miraré sense haver d'inventar res
les flors del vestit sempre porpres
el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari
però quan dormo m'aturo al vidre
i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles
omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre
et somio viva
Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)
|
 |
| Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez
Ahir ja tenia els ulls oberts
i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.
Cadascuna ancorada en la vinent
i totes en mi.
Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.
Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació
que fa temps que va deixar de ser meva.
N'hi ha d´èpoques fosques
i de les d'èpoques fosques moltes riuen,
i se'm fa estrany
però recordo aquelles rialles.
Era feliç?
Reia com els colors insòlits presos per una flor
forçada per la supervivència.
Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)
|
 |
| Tavertet. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Tavertet. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
DESIG
Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.
Oriol Izquierdo, Moments feliços (Edicions 62, 2008)
|
 |
| San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez
Desolació
(3)
Tot plegat una única agressió
total
pertot
i més
arreu
inscripcions obsessives
en inútils parets,
record d'amables penombres
perdudes.
(La llum calcina.)
És un temps que amb el temps
es va fent més hostil.
Els ulls segueixen
buscant algun consol.
Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)
|
 |
| San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Àrreu. Fotografia: Empar Sáez
Sala d'espera
M'han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l'uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d'abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d'espera,
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.
Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)
|
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
Una suite d'aparicions
per a Octavio i Marie Jo Paz
III
Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent
A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer
Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,
Fora del brunzit, perquè si no moriria
Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores
No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant
Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu
Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,
Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega
I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit
Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,
Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,
I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant
Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.
Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)
Godall Edicions, 2016
***
A Suite of Appearances
for Octavio i Marie Jo Paz
III
How it comes forward, and deposits itself like wind
In the ear which hears only the humming at first, the first
Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,
Out of the humming because if it didn't it would die
In the graveyard of sound without being known, and then
Nothing would happen for days or weeks until something like it
Came back, a sound announcing itself as your own, a voice
That is yours, bending under the weight of desire,
Suddenly turning your language into a field unfolding
And all the while the humming can still be detected, the original
Humming before it was yours, and you lie back and hear it,
Surprised that what you are saying was something you meant,
And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth
Any idea of yourself must include a body surrounding a song.
Mark Strand, Blizzard of one, 1998
|
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
silenciar el desig, alliberar-te'n
voldries. no t'enganyis,
vesteix els ossos que t'aguanten dret.
fa temps que ho saps.
les hores que voldries
no haver o haver estimat,
s'hi tornen
com hostes oblidats a la gran festa
dels llavis i les mans:
t'acusaran
i no sabràs com dir-los
que tot va ser comèdia,
disfressa,
quixots del gran guinyol
del viure.
també el dolor.
Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)
|
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
això és tot el que tinc,
res més:
l'atzar que dorm al meu costat
mirall i sostre,
més quatre lletres que s'emporta el temps
per la finestra oberta al sol.
això i el meu barret de mendicant
per esperar l'almoina dels capvespres,
quan a la rambla el vent remou les fulles
dels vells desigs
i escombra al mar les esperances brutes.
Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)
|
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
camins i no
camí
per no anar enlloc.
sempre és enlloc a tot arreu.
la pell s'esquerda,
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans?
tot és i no.
quan el que ve no ve
s'escurça el temps
de pluges
en terres mal llaurades.
cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacta
del blanc de plana de llibreta.
només ens manca l'última sorpresa.
tot és i no.
Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)
|
 |
| Mérida. Fotografia: Empar Sáez |
 |
| Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez
és una mà, una gran mà
damunt un cos més gran encara
translúcids ocells acabats de néixer
vagament intuïdors de la llum
freds corredors de la ciutat
què engoleixen?
com una ombra, la mà plana
damunt una ciutat indefensa
plena de llum
Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)
|
 |
| Pamiers. Fotografia: Empar Sáez |
dRESSORGIR
No coneixes la veu que
imperiosa a l'alba et diu
camina.
Camines.
Pel viarany queden trossos dels teus ulls.
A les vores entre albons
llacor de venes
obertes. I quan la llum del dia fuig
els arbres surten a fer la seva ronda.
Allà a on hi havia un taronger hi creix
un fantasma.
Allà a on hi havia un ullastre hi creix
un fantasma.
Allò que només era nigul borrer
ara és cadolla pudent amb el
compostatge de tots els somnis.
Antònia Vicens, Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)
|
 |
| Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez
VEU EN LA NIT
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!
Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)
|
