dijous, 17 de setembre de 2020

No et despertis enmig del somni

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

 
No et despertis enmig del somni
quan escrius.
Així seràs llançada infinitament
més lluny de la realitat,
                          de la consciència


i del mateix somni que escrius.


Així hauràs plenament
la mà que ordeix i perfà els somnis.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016


***


Non svegliarti nel mezzo del sogno
quando scrivi.
Così sarai rilasciata infinitamente
più lontano dalla realtà,
                           della coscienza
e dello stesso sogno che scrivi.

Così avrai pienamente
la mano che ordina e perfeziona i sogni.



Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló


dijous, 3 de setembre de 2020

la finestra mig oberta

Casa Batlló, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

 

la finestra mig oberta ven al carrer
ardits de doble joc

en aquesta hora la llum comença la lluita amb les ombres
per cada bri d'herba

el poeta fa escales dins la veu del silenci
i tard acollirà les paraules

ningú no para atenció als dubtes d'aquest
color aspre que esbossa un ritme
com el ball maldestre de les pedres

l'home avança amb l'ofrena de les seves mans buides
entre tants desastres llegits només en els astres

el pensament no entén l'infinit però l'agafa amb la mar
i el gronxa als seus braços


Dinu Flamand, Ombres i escullera
Traducció de Corina Oproae i Jordi Valls
Cafè Central & Llibres del Segle, 2019


***


fereastra întredeschisă îşi vinde-n stradă 
viclenia de joc secund

la această oră lumina începe să se bată cu umbrele
pe fiece fir de iarbă

poetul îşi face gamele în vocea tăcerii
iar târziu va întâmpina cuvintele

nimeni nu ia în seamă tatonările acestei
culori păroase ce schiţează un ritm ca
bâţâitul pietrelor

omul avansează cu ofranda mâinilor sale goale
printre atâtea dezastre citite numai de astre

gândirea nu înţelege infinitul dar îl ia cu mare cu tot 
şi îl leagănă-n poală



Dinu FlamandUmbre și faleze (2010)

dimecres, 2 de setembre de 2020

A veces cerrando los postigos

Casa Batlló. Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



A VECES CERRANDO LOS POSTIGOS O CORRIENDO
el cerrojo no puedo impedirme echar
una última mirada a los terrones volcados
durante la noche.

Algo termina en esta tierra al revés.

Lo que mucho tiempo miró las estrellas se orienta
a las raices para observar los secretos
enterrados en el jardín.

Hormiguean las miradas como una jauría de lombrices
y excavan galerías
y el aire inmóvil dudando entre
subir muy alto o flotar a ras del suelo
se lanza a las arterias subterráneas
que abren las miradas.

Así trabaja la sombra.

Toca los secretos.

Y cuando a veces cierro los postigos o 
corro el cerrojo y arrojo una última mirada
al jardín es como si el tiempo hubiera él también
sido volcado durante la noche
y que algo de infinito
terminara en ese tiempo al revés.


Jean Portante, La reinvención de la sombra
Traducció de Suzana Cella 
La Garúa Poesía, 2019
 

cal o prezo da tua posesión?

 

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



cal o prezo da tua posesión?

resistirei:
cando pasen os anos
e fagan do teu corpo unha aparéncia ingrata
penetrarei no alcázar
entre a poeira e o siléncio
e na devastación
beixarei o teu pubis
as pregas do teu manto
e a tua boca dormida acaso me responda

será un rumor tan triste
como a carícia no torso destrozado dunha estátua



Pilar Pallarés, Livro das devoracións
Edicións Espiral Maior, 2009

Apertura

Casa Batlló, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


APERTURA



Qué fácil era

Bastaba con arrancarse
y hacer silencios

Arrancarse
y hacer del silencio un útero a medida.



Marta Fuembuena Loscertales, Nosotros, isla
La Garúa Poesia, 2019


dimarts, 1 de setembre de 2020

Era de noche

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 

ERA de noche o de día en mi biblioteca emocional. Primeras aventuras, casi graves, casi tristes, y el amor ni al este ni al oeste de la zona oscura. Sin consuelo, el monólogo de la vida. Tuve que parar al primero que pasaba y preguntar: ¿Cuál yo es yo? El hombre pareció desesperarse. Bajó las escaleras de un libro a otro, y empezó a desvestirme de mis frases de piedra.


María Negroni, Interludio en Berlín
Editorial Pre-Textos, 2014

Lo ordenó ella

Casa Batlló, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



XXXIX


Lo ordenó Ella.
Cese la quimera del Infinito.
La fila de los siglos se detuvo convirtiéndose en piedras opacas, y el mundo se apagó en el caos con chirrido de carbón encendido.



Teresa Wilms, Anuarí
Ediciones Torremozas, 2009

En la immensitat del despertar

Olite. Fotografia: Empar Sáez


VI


En la immensitat del despertar
són innombrables
les estances del matí,
solitud alta i serena
com un son sense somnis.

Per boscos de niguls
la lluna desplega el seu vol
i quietament suspeses
les oronelles inventen
direccions resplendents
en l'aquàrium del cel.

Una teranyina de pensaments
ens exilia de les coses,
mentre clavats en més miralls
de la nostra imatge fem
un lloc on amagar-nos,
atemorits per l'agitació del món.


Pietro Civitareale, Ombres dibuixades
Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera
Cafè Central & Llibres del Segle, 2020


***


VI

Nella vastità del risveglio
innumerevoli sono
le stanze del mattino,
solitudine alta e serena
come un sonno senza sogni.

Per foreste di nubi
fa il suo volo la luna
e quietamente sospese
le rondini inventano
direzioni lucenti
nell'acquario del cielo.

Una ragnatela di pensieri
ci esilia dalle cose,
mentre fissati in più specchi
della nostra immagine facciamo
un luogo dove nascondersi,
timorosi del tumulto del mondo.


Pietro Civitareale, Ombre disegnate (2001)


dilluns, 31 d’agost de 2020

Port Arthur

Garaioa. Fotografia: Empar Sáez



PORT ARTHUR


Enmudece la visión de las montañas:
hay un cuerpo flotando en su interior.

Cabeza abajo, 
pequeños gusanos bailan y lo levantan a su manera,
la mínima, una puntuación.
Un signo que se estira hasta que vuelve.

Todos los mundos son aquí
y aquí se reúnen,


Marco Antonio Raya, Mono
La Garúa Poesía, 2016

Barco hundido

Cadaqués. Fotografia: Empar Sáez


BARCO HUNDIDO


Hay una regla precisa que permite establecer en una novena parte aquello que del hielo o el iceberg emerge de las aguas. Tratándose de barcos es difícil fijar regla alguna. Un barco hundido es siempre un fracaso del corazón.



Rafael Pérez Estrada, Libro de horas (1985) dins: Poesía (1985-2000) 
Editorial Renacimiento, 2020
 

Intemporal

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez


INTEMPORAL


un poema
ignoro absolutamente las causas
puede llegar a ser más longevo que una piedra
el otro día leí que mientras
destruían un muro de 500 años
los obreros encontraron una carta de amor entre las piedras
entre las piedras hechas polvo
un poema puede llegar a ser eterno
sobrevivir al fuego
saltar de la piedra al papiro
y del papiro a la memoria
para ponerse a salvo
un poema puede llegar a ser eterno
así parece.


Rolando Kattan, Gabinete de curiosidades. Antología poética
La Garúa Poesía, 2020
 

Cua de sargantana

Uxué. Fotografia: Empar Sáez


Cua de sargantana 



Escindida del cos, la cua es mou:
aparença de vida.

L'infant depredador oblida el que ha fugit
i s'entreté amb la resta
com un gat juganer.

Els records només són espasmes del passat,
un fingiment del temps.
El temps que se'ns escapa.



Isabel M. Ortega RionCues de sargantana
Edicions Tres i Quatre, 2019


Restes

Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez


Restes


Mai no sabràs
si entre les masies
esfondrades
s'amaga un prec,
o bé la lleu remor
d'una llengua trèmula.

Fes-te sols pregunta
i avança pels llocs desconeguts.

Si tu has canviat, 
o si ho han fet les coses,
és irrellevant.
El moviment mai no interroga:
fa i desfà, crea i exalta.

I ara on ets?
Respon-me.

De la llibertat
te'n parlaran els nens
o els àngels.
No pas els angoixats.



Lluís Calvo, L'espai profund
Edicions Proa, 2020
 

Heroi

Portlligat. Fotografia: Empar Sáez


Heroi


Estimo el que en resta.
Tu, pres en els meus llavis
com una engruna de sal
de tot el blau de mar que eres.



Marta Pérez i Sierra, Punta de plom
Pagès Editors, 2020
 

Ben amarg és el cor del poema

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 


Ben amarg és el cor del poema.
La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,
a baix l'altra mà
remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,
que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir 
amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai
de mà en mà salada, entre els ulls,
en els alvèols de la boca.
La sang que es mou en les veus que magnifiquen
la fosca rere les coses,
els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres
que escrius
entre els meteors. Cus-te: brilles 
per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes
enlaire i l'altra mà que blancament 
treballa
a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici
d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig
negre de l'obra et mors
de llum compacta.
I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola
violència
dels nuclis folls de l'ànima.


Herberto Helder, Última ciència
Traducció d'Arnau Pons
Pagès Editors, 2000


***


É amargo o coração do poema.
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.


Herberto HelderÚltima Ciência, Poesia Toda (1996)

dimecres, 19 d’agost de 2020

Hauria de recordar qui sóc

Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez
 


Hauria de recordar qui sóc
per escriure’m.

Hauria de descolgar
entre les rels i la terra
la paraula que germina,
trèmulament invisible.

Tornar a la innocència
que habita el món dels dorments.

Tornar a ser allò que era
                          abans de néixer.

Tornar,
                  donar fe del meu despertar.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016


***


Dovrei ricordare chi sono
per scrivermi.

Dovrei staccare
tra le radici e la terra
la parola che germina,
tremulamente invisibile.

Ritornare all'innocenza
che abita il mondo dei dormienti.

Ritornare a essere quello che era
                                  prima di nascere.

Ritornare,
                          testimoniare il mio risveglio.



Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló


dimecres, 29 de juliol de 2020

Pido excusas

Magyikan village. Fotografia: Empar Sáez


Pido excusas,
porque sin
darme cuenta
hice soplar mis brisas
sobre tus ramas,
y cayó
la única flor
que había brotado.


Maram al-Masri, Cereza roja sobre losas blancas
Traducción de Rafael Ortega.
Editorial Lancelot, 2009

Vas recorriendo a solas

Inle. Fotografia: Empar Sáez



VAS recorriendo a solas
el jardín,
despacio y sin cuidados,
mientras el verso fluye
entre la niebla
y el asomo lejano
de la luz.
Todo lo que vas viendo
te sorprende.
¿Qué puedes esperar,
más que lo inesperado?
Que las hierbas que pisas
son carne de tu carne.
Que la luna saldrá
cuando tú se lo digas.
Que no hay diferencias
entre el jardín y tú.
Caminas muy despacio,
para que todo pueda
sorprenderte.
Y te vas alejando,
tanto que, ya incapaz
el verso de seguirte,
se detiene.



José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007


El viatge

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez


EL VIATGE


Un brunzeig fosc com el motor sord
d'un poderós transatlàntic

(que sentim estirats al llit, desperts,
en un camarot amb un ull de bou)

és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,
les vàlvules que aletegen i el fetge congestionat de sang.

Amb curiositat morbosa
els morts i els no-nats s'hi apinyen.

Estri meravellós,
delícia de rellotger suís.

I si un càncer la rosega i estrangula,
l'esgarrapa i obtura, l'esquinça...

llavors altres vides la substituiran
amb menuts gemecs de goig a la primavera!

Un petit cercle de llum;
una sola bombeta que fa pampallugues.

Foscor que s'estén sempre cap enfora;
un oreig lleuger que agita la quietud.



David H. Rosenthal, El viatge
Traduït per l'autor i Francesc Parcerisas.
Columna, 1992.


***

THE JOURNEY


A dark thrumming like the muffled engine
within a mighty oceanliner

(that one hears lying awake
in a portholed cabin)

is life! with its throbbing capillaries,
flapping valves, and blood-flushed liver.

With morbid curiosity
the dead and unborn crowd around.

A marvelous contrivance,
Swiss watchmaker's delight.

And should a cancer gnaw and strangle,
claw and clog, rend asunder...

then other lives will take its place
with whimpers of joy in springtime!

A small circle of light;
a single flickery bulb.

Darkness stretching forever outward;
a slight breeze that stirs the stillness.



David H. Rosenthal, The journey 

Todo amor

Inle. Fotografia: Empar Sáez



Todo amor es un viaje en el tiempo.

Orilla pulida, cuevas pintadas,
desfiladeros de caliza.
Ciruelas y agua fría en el desierto.

El río en invierno. Esta lejanía.



Anne Michaels, Buceadores de la piel
Traducción de Jaime Priede
Bartleby Editores, 2003.

Voces reunidas

San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez



279- Cada vez que me despierto, comprendo que es fácil ser nada.

357- Un hombre solo es mucho para un hombre solo.

367- Crees que te falta todo, y sólo te faltan unas flores, para sobrarte todo.

393- Y si nada se repite igual, todas las cosas son últimas cosas.

400- Algunos, adelantándose a todos, van ganando el desierto.

411- Cuando no ando en las nubes, ando como perdido.

412- Mi sed agradece un vaso de agua, no un mar de agua.

443- El amor, cuando cabe en una sola flor, es infinito.

475- Cuando el mal crece el pequeño bien se agranda.

486- El sueño que no se alimenta de sueño desaparece.

521- Las distancias no hicieron nada. Todo está aquí.

532- En toda cosa hay un antes de su comienzo y un después de su fin, que borran su comienzo y su fin. 

583- Todas las cosas pronuncian nombres.

590- Siempre me fue más fácil amar que elogiar.

607- Si no existiese lo breve, no existirían las flores.

646- Lo creado es la dificultad que halla todo creador en crear.

705- Las flores son eternamente bellas, sin un mañana.

820- Ninguna persona cabe totalmente en otra, ni la que se llama hijo.

875- ¿Por qué vuelve otra vez, mañana?

899- Una flor en las manos muere, apagando una estrella.

972- Acabo de sacrificar un pequeño insecto y miro la sangre. ¡Dios mío, que infinito mar de sangre!

987- La seriedad, en el niño, la veo seriedad, y en el hombre, la veo comicidad.

1002- No te pongas delante de tus ojos. Deja de ver tus ojos.

1007- Hasta las flores, para emanar sus perfumes, han menester morirse un poco.

1131- Te entierran casi siempre, cuando no eres un muerto.



Antonio Porchia, Voces reunidas, Pre-Textos, 2006


dimecres, 15 de juliol de 2020

Reflectida, la nit creua la retina

Moià. Fotografia: Empar Sáez


Reflectida, la nit creua la retina d’una vora a l’altra. Puc escorcollar els forats de les pupil·les, penetrar-me pel raig estès de la mirada. Endins, convertiré els ulls en aigua; lliscaré mullada pel camí ondulat. Més endins, la llum cerca l’animal en flames.

No era cap amunt que havíem de buscar el cel.


Empar Sáez, Òrbita
La Garúa Libros - Tanit, 2020

diumenge, 12 de juliol de 2020

Rebentar d'una vegada

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


           XXXVII


Rebentar d'una vegada,
fer bocis del meu jo
i esquitxar tota cosa borda.
El cap en dues meitats
com una síndria esberlada
que raja aigua rosada
i és manà i és alè per l'assedegat.



Bel Granya, Síndria esberlada
La Garúa Libros - Tanit, 2020

dilluns, 6 de juliol de 2020

Una fe

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez


UNA FE


En els projectes trobo un nord que em fila
i descabdella, far que des del lluny
em fa camí. Si no atenyo la costa,
la costa ha d'aflorar-me al més efímer
del solc, que el litoral és llarg i pròxim
per a tothom qui navega una fe.



M. Dolors Coll Magrí, Mals pensaments i altres animals de companyia
La Garúa Libros - Tanit, 2020.


dissabte, 4 de juliol de 2020

Si ens podíem estar quiets en un punt

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez



Si ens podíem estar quiets en un punt, els anys que fos, fins a l'instant que un arbre, en créixer, ens toqués de tronc o de branca.


***


Tot això s'arrenca, ara, com una decoració que s'alcés: fons de taller.


Entre els arbres a mig fer, en l'encara no dels arbres, només n'hi ha un que ho és del tot: l'obra encertada. Amb els troncs assagetats per les branques, i les rames assagetades per les fulles: l'obra encertada.


Per si aconseguia de posar tot l'arbre en paraula, l'esmicava sencer en estelles molt petites i obria les lletres i les atapeïa d'estelles per dins.


Després assajava el so d'un arbre no visible. O, per contra, assajava l'obra que converteix un arbre en imatge, en tan únicament imatge que, per més que el vent s'hi enganyi, no emet cap so.


I l'arbre que fa dir a l'aire les més estranyes paraules que a l'aire se li poden fer dir. I l'arbre que s'agita sense vent. I l'arbre que es fa i es desfà. I l'arbre amb brogit de paraula. I el so d'arbre espès i endurit com un arbre. I l'arbre que ara brota en el so... I, al final de tots ells, la pomera amb els timbals a sota, amb les pomes que s'esqueixen de la branca i, en caure, percudeixen fort. 



Perejaume, Els arbres (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)