divendres, 18 de novembre de 2016

Llibre d'Amic e Amat

Lavaudieu. Fotografia: Empar Sáez


24. Digueren a l’amic:
—On vas?
—Vinc del meu amat.
—On véns?
—Vaig al meu amat.
—Quan tornaràs?
—Estaré amb el meu amat.
—Quant estaràs amb el teu amat?
—Tant de temps com seran en ell els meus pensaments.

26. Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell:
—Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor; car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.

46. Estava l’Amic tot sol sota l’ombra d’un bell arbre. Passaren homes per aquell lloc, i li demanaren per què estava sol. I l’Amic respongué que estigué sol quan els hagué vistos i sentits; i que abans estava en companyia del seu Amat.

61. —Digues, foll: si et desamava el teu Amat, ¿què faries?
Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal com desamor és mort i amor és vida.

172. Deia l'Amic:
—Si vosaltres, amadors, voleu foc, veniu al meu cor i enceneu les vostres llànties; i si voleu aigua veniu als meus ulls que s’escolen de llàgrimes; i si voleu pensaments d’amor, veniu-los a prendre en les meves reflexions.

175. —Digues, home que vas com foll per amor, ¿fins quant de temps seràs serf i sotmès a plorar i a sostenir treballs i llanguiments?
Respongué:
—Fins el temps en què el meu Amat separi la meva ànima del meu cos.

176. —Digues, foll, ¿tens diners?
Respongué:
—Tinc Amat.
—¿Tens viles, castells i ciutats, comptats i ducats?
Respongué:
—Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.

247. L’Amat deixà lliure l’amor i donà llicència a la gent que en prengués a la seva plena voluntat; i a penes trobà l’amor qui el posés en el seu ànim. I per això plorà l’Amic i tingué tristor del deshonor que l’amor obté, aquí a baix entre nosaltres, de part de falsos amadors i d’homes ignorants.

262. —Digues, foll, ¿què feia el teu Amat abans que existís el món?
Respongué:
—Li convenia l’existir degut a diverses propietats eternals, personals, infinites, en què hi ha Amic i Amat.

294. —Foll, digues, ¿què és amor?
Respongué que amor és aquella cosa que als lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està més a prop l’amor: de llibertat o de servitud.

295. Cridava l’Amat el seu Amic, i ell li responia dient:
—¿Què et plau, Amat, que ets ulls dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, i plenitud de les meves plenituds, i amor dels meus amors, i encara començament dels meus començaments?

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat
Text en català modern per Miquel Peix
Editorial Claret, 1982 
A excepció del versicle 24: Versió de Dolors Miquel, Cap home és visible. Poesia catalana medieval. Edicions 62, 2010


dissabte, 5 de novembre de 2016

DORMENT II

Clermont-Ferrand. Fotografia: Empar Sáez


DORMENT II

Quan et pregunto on dorms,
no et pregunto pel llit que configura
el teu segment discret i horitzontal.
No et pregunto tampoc
sota quin sostre
t'aventures als límits de la son.
No vull saber del jaç ni del llençol,
ni d'una nit on l'acampada és fèrtil.
Dorment, quan et demano on dorms,
només pregunto
en quin dels mons
ets l'únic.


Eduard Sanahuja, Compàs d'espera
Edicions Bromera, 2006

dimarts, 1 de novembre de 2016

La teulada

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

La teulada

I que el que calia dir, ja t'ho he dit quan tocava:
que la teulada de la casa està trencada,
que a la nit veig des del coixí les estrelles,
i quan plou, plou també als nostres plats,
i quan fa sol, fa sol també als nostres plats.
Arregla la teulada, arregla la teulada! t'he pregat.
I ara el vent l'ha arrencada,
i quan el cel és negre també casa nostra és negra,
i quan el cel és vermell també casa nostra és vermella,
que ja no tenim un interior nostre,
i ja no tenim un a fora nostre.

Ion Mureșan, el llibre Alcohol
Traducció de Xavier Montoliu Pauli
AdiA Edicions, 2016
***

Acoperişul

Şi ce a fost de zis, ţi-am zis la timpul potrivit:
că acoperişul casei e spart,
încât noaptea văd de pe pernă stelele,
iar când plouă, plouă şi în farfuriile noastre,
iar când e soare, e soare şi în farfuriile noastre.
Repară acoperişul, repară acoperişul! te-am rugat.
Iar acum vântul l-a smuls,
iar când cerul e negru şi casa noastră e neagră,
iar când cerul e roşu şi casa noastră e roşie,
de nu mai avem un înăuntru al nostru,
şi nu mai avem un afară al nostru.

Ion Mureșan, cartea Alcool


dilluns, 31 d’octubre de 2016

Oh nit on els estels menteixen

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez


Oh nit on els estels menteixen llum, oh nit, única cosa de la mida de l'univers, torna'm, cos i ànima, part del teu cos, que em perdi essent simple tenebra i em torni nit també, sense somnis que siguin estels en mi, ni sol esperat que il·lumini des del futur.


Fernando Pessoa, Llibre del desassossec
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Me pedís palabras que consuelan

Salers. Fotografia: Empar Sáez


Me pedís palabras que consuelan,
palabras que os confirmen
vuestras ansias profundas
y os libren
de angustias permanentes.
Pero yo ya no tengo
palabras de este género.
Aceptad mi silencio: lo mejor
de mí. Huid del soplo que pronuncia,
en mi boca,
la amarga condición de lo humano.
Y, entretanto, dejadme contemplar
el vuelo de la ropa
tendida en las ventanas.


Chantal Maillard, Hilos
Tusquets Editores

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Ocupacions d'estiu

Le Caylar. Fotografia: Empar Sáez



OCUPACIONS D'ESTIU


Finalment disposo de temps, disposo inclús de tot el temps, puc fer el que vulgui dels meus dies, per exemple, estendre'm al sol i esperar l'arribada de les formigues. No poden tardar, i quan arriben aquí em trobaran, a mi, que sóc vacil·lació, o el que resti de mi, bona nit, unes sandàlies, unes ulleres, algunes síl·labes quasi de vidre. He de pensar què diré a bestioles tan susceptibles; seria de mal gust distreure-les de les seves ocupacions, els parlaré del blat vermell d'Hongria, de vegades quasi violeta, dels cards d'Epidaure arrossegant-se en la terra a la recerca del cor de l'aigua. Però quan em vaig girar per seguir el vol d'un ocell, vaig percebre que el temps havia mudat, les formigues ja no vindrien. En efecte, el sol s'havia enfosquit, la pluja no tardaria, torrencial. Qui m'ajudarà ara a rosegar l'eternitat?


Eugénio de Andrade, Memòria d'un altre riu
Traducció de Jordi Sebastià. Edicions Bromera, 2016


***


Ocupações de Verão


Finalmente disponho de tempo, disponho mesmo do tempo todo, posso fazer o que quiser dos meus dias, por exemplo, estender-me ao sol e aguardar a chegada das formigas. Não podem tardar, e quando chegarem já aqui me encontram, a mim, que sou vacilação, ou o que restar de mim, boa-noite, umas sandálias, uns óculos, algumas sílabas quase de vidro. Tenho de pensar no que direi a criaturas tão susceptíveis; seria de mau gosto distraí-las das suas ocupações, falar-lhes-ei do trigo vermelho da Hungria, às vezes quase violeta, dos cardos de Epidauro rastejando na terra, à procura do coração da água. Mas quando me voltei para seguir o voo do pássaro, apercebi-me que o tempo mudara, as formigas já não viriam. Com efeito o sol escurecera, a chuva não tardaria, torrencial. Quem me ajudará agora a rilhar a eternidade?


Eugénio de Andrade, Memória Doutro Rio (2014)




dissabte, 1 d’octubre de 2016

No haver sabut

Champeix. Fotografia: Empar Sáez


XXV


No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els els pètals, 
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.



M. Dolors Coll Magrí, Rostoll
Godall Edicions, 2014


dimecres, 28 de setembre de 2016

Tancar el cercle


Brioude, França. Fotografia: Empar Sáez

Tancar el cercle


Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua. 



Clara Mir Maristany, Els Déus i les Bèsties
Pagès editors, 2012


dilluns, 1 d’agost de 2016

Els universos dormien



Els universos dormien
fins que una Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s'ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s'ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l'espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.


Màrius Sampere, Ignosi (Edicions Poncianes, 2015)


diumenge, 24 de juliol de 2016

Invoques la respiració, la correcta

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



Invoques la respiració, la correcta
posició del coixí, l'accent
que des dels límits del món arriba aquí,
obre les finestres, invoca 
a cada poema la curació.
No té més contorns
la ferida que habitava en el pit,
prem sobre els vidres i sobre les olles,
surt entre els semàfors
de la Prenestina, crida que res
es convertirà en paraula, que tot
estava escrit.

Milo De AngelisTema de l'adéu,  (Edicions Saldonar, 2016)
Traducció de Joan-Elies Adell


***

Invochi il respiro, la giusta
posizione del cuscino, l’accento
che dai limiti del mondo giunge qui, 
apre le finestre, chiama 
ogni poesia alla guarigione.
Non ha più contorno
la ferita che abitava nel seno, 
preme sui vetri e sulle pentole,
esce tra i semafori
della Prenestina, grida che niente
diventerà parola, che tutto 
era scritto.


Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)


dilluns, 18 de juliol de 2016

Cette pierre ouverte

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez




Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,
Com hom pot morir-se?

He dut la llum, he cercat,
arreu regnava la sang.
I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.


Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953 
(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977) 
Traducció personal


***

Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté, 
Comment peut-on mourir?

J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,
Partout régnait le sang.
Et je criais et je pleurais de tout mon corps.


Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953

diumenge, 17 de juliol de 2016

Ja ho sé!... No reveure res!

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez


    (...) 

    Ja ho sé!... No reveure res!  Però si tot m'és conegut, viure no és altre que reveure?
    ... I tot ens és reconeixença. I sempre, oh memòria, ens avançareu, en tota terra nova on encara no havíem viscut.
   En el maó, i el guix, i la teula, color de corn o de nou moscada, un mateix trànsit està en vetlla, que sempre ens precedeix; i els signes que en els murs retraça l'ombra remoguda de les fulles en tot lloc, ja els havíem traçat.


Saint-John Perse, Vents (Cafè Central / Eumo Editorial, 2009)
Traducció d'Isidor Marí 


***


    Je sais !… Ne rien revoir ! – Mais si tout m’est connu, vivre n’est-il que revoir?
    … Et tout nous est reconnaissance. Et toujours, ô mémoire, vous nous devancerez, en toute terre nouvelle où nous n’avions encore vécu.
    Dans l’adobe, et le plâtre, et la tuile, couleur de corne ou de muscade, une même transe tient sa veille, qui toujours nous précède ; et les signes qu’aux murs retrace l’ombre remuée des feuilles de tout lieu, nous les avions déjà tracés.




Saint-John PerseVents (Éditions Gallimard, 1946)



dilluns, 11 de juliol de 2016

De puntetes

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez 

De puntetes

Vaig avançar de puntetes
Gairebé fins a la línia,
Només la volia tocar
Amb la punta del peu nu,
Com toco a l'estiu la línia
Que separa la terra i el mar.
Però la línia va recular
Com si es defensés ella de mi,
I jo continuo endavant
Damunt la sorra xopa de mort,
Viva i orgullosa
De poder empènyer la frontera,
O potser traspassar-la a poc a poc,
Sense saber-ho.

Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Cafè Central / Eumo Editorial, 2015)
Traducció de Corina Oproae


***

Tiptil

Am înaintat tiptil

Până aproape de linie,
Am vrut doar s-o ating
Cu vârful piciorului gol,
Aşa cum ating vara linia
Dintre pământ şi mare.
Dar linia s-a tras înapoi
Ca şi cum s-ar fi apărat ea de mine,
Şi eu continui să înaintez
Pe nisipul umezit de moarte,
Vie şi mândră
Că pot atinge hotarul,
Sau poate trecându-l puţin,
Fără să ştiu.

Ana Blandiana, Patria mea A4 (Bucarest; Humanitas, 2010)


dimecres, 6 de juliol de 2016

He vuelto porque tenía frío

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez



He vuelto porque tenía frío
frío de muerte antigua
de antes del mundo

frío de cuando no había agua ni fuego
frío de cuando todo era silencio

              Un frío de siempre

El frío que nace con nosotros.
Tenía frío y miedo


       El miedo que muere con nosotros

       Y aquí me tenéis

                con la sangre alertada



Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)


Neu i viatge

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

NEU I VIATGE

                                                                              A Eugenia Garnica i Pere Salinas


                                                                    Tal dia como hoy empezamos a andar

                                                                                               JOSÉ ÁNGEL VALENTE

                                            
                                                                      II


Llaurar el buit d'aquesta terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



Joan Navarro, El plom de l'ham (Edicions 62, 2014)


dimarts, 5 de juliol de 2016

Vidre

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Vidre


et vaig veure rere el vidre


quan t'hagi passat un desert pel damunt
espolsaré en qualsevol moment la sorra
i et miraré sense haver d'inventar res
les flors del vestit sempre porpres
el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari
però quan dormo m'aturo al vidre
i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles
omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre
et somio viva


Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)



dilluns, 4 de juliol de 2016

Ahir ja tenia els ulls oberts

Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez


Ahir ja tenia els ulls oberts
i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.
Cadascuna ancorada en la vinent
i totes en mi.
Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.
Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació
que fa temps que va deixar de ser meva.
N'hi ha d´èpoques fosques
i de les d'èpoques fosques moltes riuen,
i se'm fa estrany
però recordo aquelles rialles.
Era feliç?
Reia com els colors insòlits presos per una flor
forçada per la supervivència.


Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)

dijous, 30 de juny de 2016

No sóc pas jo qui pateix: és un altre

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez


No sóc pas jo qui pateix: és un altre.

Jo no ho resistiria. El que ha passat,

Que ho cobreixin amb un llenç negre

I s'emportin els fanals...

                              Nit.


Anna Akhmàtova, Rèquiem 
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

("Marina Tsvetàieva. Poema de la fi i altres poemes. Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes", Edicions Proa, 2004)


dilluns, 27 de juny de 2016

és que a vegades a un pescador

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil   i et quedes al fons de
la mar
amb l'ham clavat 
a les genives


Antònia Vicenç, Fred al ulls (Cafè Central/Eumo Editorial, 2015)


dimecres, 15 de juny de 2016

Desig

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


DESIG


Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir 
adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.


Oriol Izquierdo, Moments feliços (Edicions 62, 2008)

dilluns, 13 de juny de 2016

Desolació

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez


Desolació

   (3)


Tot plegat una única agressió
total
       pertot
              i més
                     arreu
inscripcions obsessives
en inútils parets,
record d'amables penombres
perdudes.

(La llum calcina.)

És un temps que amb el temps
es va fent més hostil.
Els ulls segueixen
                    buscant algun consol.



Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)

dijous, 2 de juny de 2016

M'empassaré l'anell de les paraules

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez


M'empassaré l'anell de les paraules
per blindar-me per dins
quan vingui el monstre.
Sé prou bé que és inútil.
El monstre és tan perfecte
que aconsegueix que el seu damnat l'estimi.
M'hi lliuro
com qui dóna a un vampir
un ram de sang,
la flor que li reserva.


Eduard SanahujaEl llançador d'espases (2013, Pagès editors)



diumenge, 29 de maig de 2016

Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera


M'han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l'uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d'abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d'espera,
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.


Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)

divendres, 29 d’abril de 2016

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent
A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer
Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria
Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores
No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu
Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,
Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit
Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,
Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant
Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.


Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)
Godall Edicions, 2016


***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind
In the ear which hears only the humming at first, the first
Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die
In the graveyard of sound without being known, and then
Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice
That is yours, bending under the weight of desire,
Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original
Humming before it was yours, and you lie back and hear it,
Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth
Any idea of yourself must include a body surrounding a song.


Mark Strand, Blizzard of one, 1998