Alegoría de la primavera

Vilanant, Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez

ALEGORÍA DE LA PRIMAVERA


La tierra gira y gira y va a buscarla

a un prado rosa donde está yemando,

y viene a saltos y se trepa al lomo

del mundo y latiguea el viejo musgo.

Se hacen trompos los árboles y zumban,

y la piedra cojín y canto el agua;

y aprieta el pomo de las golondrinas

y desata las cajas de las flores.

Desgremia el cielo sus torzones lila

y cuelgan de ciudades y montañas,

y un tibio, verde viento ondula. 

La mano al hombre en la cintura pone 

y aguas de vida subénsele al pecho
y alza el Ensueño largas sus trompetas. 


Alfonsina Storni, Mascarilla y trébol, 1938 (Dins: La caricia perdida, Plaza & Janés Editores, 1999)

Per què dansen les pedres

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Per què dansen les pedres si cap àngel

no es commou ni m'ajuda

a travessar el desert de la pàgina en blanc?

Pens roses i taràntules.

Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegides

Cafè Central / Eumo Editorial, 2017 

Vida entrellaçada

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

Vida entrellaçada amb el pas de les hores

en un cel de marbre amb blau de vidre...,

de cos que s'espolsa la pressió

i mirada d'oceà que penetra la tendresa.

Geni de la força gravitatòria que empeny l'amor!

Qui mira amb tanta bella ràbia d'estimar?

Qui clou els ulls per deixar-se seduir?

Marc Freixas, Damunt les passes

El Petit Editor, 2017

L'esquer de l'illa

Florència. Fotografia: Empar Sáez

L'esquer de l'illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t'ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l'estrany i el conegut.

Entre un i l'altre se't dilata el badall per on t'escoles.


M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles
Godall Edicions, 2017

És lluny

Florència. Fotografia: Empar Sáez

És lluny.

Tant, que el perfil

del seu nom

es desdibuixa

en l'aire obscur

i t'obre un solc al cor,

com en l'aigua negra

de proes afilades.

Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit

Edicions 62, 2016 

Descansa

Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol

VIII

Descansa.

L'Home ja s'ha fet

L'obscur cec irat animal

Que pretenies.

Hilda Hilst, Via buida (dins Del desig)

Prometeu Edicions, 2017

*

VIII

Descansa.

O Homem já se fez

O escuro cego raivoso animal

Que pretendias.

Hilda Hilst, Via vazia

dos punts

Florència. Fotografia: Empar Sáez

dos punts

una cadira

dos ulls en actiu

una plana fèrtil, poc poblada

dirigiu la cadira envers l'horitzó.

alineeu les ninetes dels ulls amb la línia de l'horitzó,

que hi penetrin.

deixeu la resta del cos immòbil, que hi creixi la felicitat.

només calen dos punts per traçar una línia:

la naixença i una mort.

Eduard Escoffet, Menys i tot

LaBreu Edicions, 2017

deshabitar la ciutat

Florència. Fotografia: Empar Sáez

deshabitar la ciutat

on hi ha aquells barris, imagineu-hi camps.

on hi ha aquell estadi, imagineu-hi una masia.

on hi ha aquella avinguda, imagineu-hi maresmes.

on hi ha aquell jardí, imagineu-hi una pedrera.

on hi ha aquell port, imagineu-hi una platja.

on hi ha aquell passeig , imagineu-hi una riera.

on hi ha aquell carrer, imagineu-hi horts.

on hi ha aquella plaça, imagineu-hi un cementiri.

i així tota l'estona, fins a esborrar-ho tot.

i així tota l'estona, fins a esborrar-nos del tot.

Eduard Escoffet, Menys i tot

LaBreu Edicions, 2017

XXIV

Florència. Fotografia: Empar Sáez


XXIV

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Marta Pérez i Sierra, Llavors, els peixos (Poemes de Marta Pérez i Sierra i pintures de Jordi Vila i Llàcer)

La Garúa Libros, 2017

La noche me salva

Florència. Fotografia: Empar Sáez

(...) La noche me salva. No podemos ver sin peligro de enloquecer: las cosas nos revelan, sin revelar nada y por su simple estar ahí frente a nosotros, el vacío de los nombres, la falta de mesura del mundo, su mudez esencial. Y a medida que la noche se acumula en mi ventana, yo siento que no soy de aquí, sino de allá, de ese mundo que acaba de borrarse y aguarda la resurrección del alba. De allá vengo, de allá venimos todos y allà hemos de volver. Fascinación por el otro lado, seducción por la vertiente no humana del universo: perder el nombre, perder la medida. Cada individuo, cada cosa, cada instante: una realidad única, incomparable, inconmensurable. Volver al mundo de los nombres propios.

Octavio Paz, El Mono Gramático

Seix Barral, 1974

A l'hora del passeig

Florència. Fotografia: Empar Sáez

A l'hora del passeig sortim
de casa amb una ca-
deneta aquí al canell, com
per al gos, per a a bèstia
que ens acompanya,

i a cada escocell fem
parada i clavem
el nas. Ah, però: tot

fa olor de lletra, tot flaira
cosa escrita molt 
i molt endins, i llavors
imaginem que és lletra el que dicta

l'alçada dels fanals i la força
de la llum, la que
adreça amb rectitud
la vorera, la que grava
llinatges als embornals, i també la
que entalla en la fusta els
versos

que el poble repeteix
als tombants del calendari.

Sí, enderiats per la lletra, fem
com si ho volguéssim tot escrit, com
si d'haver passat nosaltres n'hagués
de quedar una 
cal·ligrafia invisible i universal, una
injecció gramatical
fins i tot en la quàntica més
secreta del silici.

¿És doncs d'aquesta mena
l'impuls que ens capfica,
asseguts als bancs,
en dintres de paper?

¿El que ens diu de deixar
caure amb descuit els fulls, com si alguna
cosa a l'avinguda n'hagués
de seguir el dictat?

Potser sí, potser tal
vegada, com diuen alguns,
de bona fe, un dia creixerem
nosaltres en nosaltres d'un nostre traç,
ufanament assaonats
per la grafia, però

mestrestant que això no passa, l'angoixa,
la nostra angoixeta
borda i rondina perquè no en sap
res. Ara, que també
pot ser el seu remuc
l'avís, si te-

morosament
s'ensuma que en acabar
el volt ens troba-

rem amb una ca-
de-
neta tota
escrita al coll,
sota els fanals,

alçant el nas quan passi l'aire
pel carrer, com per
atrapar la salvatge i deslletrada
ferum del món, que sempre

fa la seva, esgra-
fiat.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017

Les ballarines vanes

Florència. Fotografia: Empar Sáez

Les ballarines vanes

Són aquí les que són flors de l'ombra, han vingut
esbart diví i afable vagarós sota els nuus
que esquinça o crea, cómplice, la lluna... Són aquí
fugint melodioses pel boscatge esclarit.
Són malves i són lliris, i roses moridores
les gràcies de nit que amb llurs danses desclouen
i regalen al vent el perfum dels seus dits.
Es fan totes atzur i boscosa fondària
on l'aigua prima lluu a penes, reposada
com un pàl·lid tresor d'una eternal rosada
d'on un silenci immens emana... Són aquí
fugint misterioses pel boscatge esclarit,
furtives com un vol d'exquisides mentides.
Van descloent els somnis dels calzes que trepitgen 
i, gràcils, els seus braços amb actes adormits
barregen, com en somnis, sota els murters amics,
carícies de l'una a l'altra... Però alguna,
que es deixa anar del ritme i de la font s'allunya,
va, abrivada la set pel misteri acomplit,
a beure als lliris l'aigua frèvola on dorm l'oblit.

Paul Valéry, Àlbum de versos antics 
Traducció de Josep A. Vidal
Pagès Editors, 2017

***

Les vaines danseuses

Celles qui sont des fleurs de l'ombre sont venues,
Troupe divine et douce errante sous les nues
Que effleure ou crée un clin de lune… Les voici
Mélodieuses fuir dans le bois éclairci.
De mauves et d’iris et de mourantes roses
Sont les grâces de nuit sous leurs danses écloses
Qui dispensent au vent le parfum de leurs doigts.
Elles se font azur et profondeur du bois
Où de l’eau mince luit dans l'ombre, reposée
Comme un pâle trésor d’eternelle rosée
Dont un silence immense émane… Les voici
Mysterieuses fuir dans le bois éclairci,
Furtives comme un vol de gracieux mensonges.
Des calices fermés elles foulent les songes;
Et leurs bras délicats aux actes endormis
Mêlent comme en rêvant sous les myrtes amis,
Les caresses de l'une à l'autre… Mais certaine,
Qui se défait du rythme et qui fuit la fontaine,
Va, ravissant la soif du mystère accompli,
Boire des lys l’eau frêle où dort le pur oubli.

Paul Valéry, Album de vers anciens

MORNING GLORIES

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez

MORNING GLORIES

S'obria, cada matí, una flor nova

de la branca escapçada,

fragilitat esvelta en el vas d'aigua.

S'obrien els capolls

sota el reflex del sol, claror primera,

tonalitats exactes dels colors,

miracle les transparències idèntiques dels pètals.

Anhelava el meu cos l'impossible prodigi,

la força de la saba,

la precisa simetria de les corbes,

la negació del temps,

l'epidermis nua, inassolible, de la flor.

Zoraida Burgos, Poemes dispersos, dins Convivència d'aigües. Obra poètica. 

LaBreu edicions, 2017

A poc a poc

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz

A poc a poc,

a la cruïlla on s'encreuen

els somnis,

se't van morint el temps,

les roses del capvespre.

Josep Maria Fulquet, Natura d'infinit

Edicions 62, 2016

CRIPTA

Akureyri. Fotografia: Empar Saéz


CRIPTA

Nit sobre nit, blanca remor de silenci.

Hem caminat per un passadís estret fins arribar allà on el temps pretèrit resta immòbil. L'aurora, sensual, li ofereix el cos, però ell, amb l'índex als llavis, mira el crepuscle de rostre inacabat.

Lent esguard de dolor.

Rodolfo del Hoyo, Els dits de l'intèrpret

Edicions L'Esguard, 2003

ÀLBUM

Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez

ÀLBUM

No en tinc prou amb els mots per fixar el sentit

i traçar la línia entre el no-res

i la passió.

               Qui, doncs, m'ha de creure?

Ni tan sols qui en va decidir els tons

ja esvaïts, només jo que ara visc

de nou el moment que la imatge evoca:

cave i adobe els clots per als timons

i agraïsc a les mans l'escalfor de la terra,

regire les arrels, acaricie

els bulbs abandonats, peces d'un vell mosaic

on els anys han fixat memòria de mi.

Imagine? Potser sí. Qui podria,

si no, recordar el goig que, immòbil

encara habita els meus ulls?

                             Aleshores i ara

hi ha el vell garrofer sempre vigilant,

però hi sóc també la prova d'una absència:

cap llorer abriga ja els nius dels somnis,

amagatalls d'anhels entre les branques,

ni la pluja és capaç de dibuixar somriures.

Si oblidem per recordar, qui i on som?

D'on ens ve aquest desig irrefrenable 

de ser i perdre per tornar a ser?

Vicent Alonso, Vinces

Cafè Central /Eumo Editoral, 2016

Transitar el silenci

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Transitar el silenci

Baixo del cotxe. Em poso les ulleres de sol per transitar el silenci i endinsar-me en la nit dels meus vidres fumats.

          I

El cel va girant sota els meus peus:

de la terra endolada,

m'arriba el cant somort dels roures;

un núvol esllanguit que punxa l'aire

abraça, tremolós, les arrels i el fullam;

una garsa travessa la boca dels meus ulls

i va teixint meandres sobre els líquens.

Contemplo el lloc precís on neix l'il·limitat

mentre em tenalla els peus el cor de l'heura.

És curt, aquest camí. La terra és infinita.

          II

De la terra endolada, l'alça el lladruc d'un gos,

el cant somort del vent, el cruixit de les fulles.

M'arriba des de lluny el remoreig de l'aigua,

el tritlleig que ressona al vidre dels meus ulls.

El cel va girant sota els meus peus:

se m'enganxa als turmells, l'ala oscada d'un núvol

i l'ombra d'una garsa em cenyeix els talons.

És curt el meu camí. La terra és infinita.

Rosa Font, Em dic la veu

Llibres del Segle, 2017

XXXVI

Hofn. Fotografia: Empar Sáez

XXXVI

Un altre matí sense color

un matí desbordant i ple

com un codony

com un magraner de Déu,

un matí amb olor de falgueres

i de galopades pels boscos,

mes no hi haurà ni falgueres

ni cavalls resplendents de llum,

aquest dolç matí

durà al seu front el segell

de les meves decadències...

Alda Merini, La Terra Santa

Traducció de Nora Albert

Editorial Arrela, 2016 

***

XXXVI

Ancora un mattino senza colore
un mattino inesausto pieno
come una mela cotogna,
come il melograno di Dio,
un mattino che odori di felci
e di galoppate nei boschi,
ma non ci saranno né felci
né cavalli prorompenti in luce,
questo dolce mattino
porterà in fronte il sigillo
delle mie decadenze…

Alda Merini, La Terra Santa (1984)

La finestra oberta

Sant Julià de Vilatorta. Fotografia: Empar Sáez

La finestra oberta

Un escriptor ancià s'havia acostumat a escriure la paraula FINAL en un full de paper abans de començar les seves històries, i després d'això solia agafar una pila de papers, normalment prima a l'hivern quan la llum de dia durava poc, i en comparació gruixuda a l'estiu quan el pensament tornava a ser fluid i associatiu, expansiu com el pensament d'un home jove. Independentment de la quantitat, disposava aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que quedava tapada. Només així li venia la història, casta i refinada a l'hivern, més lliure a l'estiu. Així és com havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.

Preferia treballar en una habitació sense rellotges, i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia. A l'estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va poder, doncs, a l'estiu, entrar el vent de l'hivern a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat, aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un déu! I es va estirar al terra fred de l'estudi a mirar com el vent escampava les pàgines i mesclava les escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa

Traducció de Núria Busquet

edicions del buc, 2017

***

The Open Window

An elderly writer had formed the habit of writing the words THE END on a piece of paper before he began his stories, after which he would gather a stack of pages, typically thin in winer when the daylight was brief, and comparatively dense in summer when his thought became again loose and associative, expansive like the thought of a young man. Regardless of their number, he would place these blank pages over the last, thus obscuring it. Only then would the story come to him, chaste and refined in winter, more free in summer. By these means he had become an acknowledged master.

He worked by preference in a room without clocks, trusting the light to tell him when the day was finished. In summer, he liked the window open. How then, in summer, did the winter wind enter the room? You are right, he cried to the wind, this is what I have lacked, this decisiveness and abruptness, this surprise—O, if I could do this I would be a god! And he lay on the cold floor of the study watching the wind stirring the pages, mixing the written and unwritten, the end among them.

Louise Glück, Faithful and Virtuous Night, 2014

Com si res

Reykjahlid. Fotografia: Empar Sáez

Com si res

I anar-te fent a la idea

Del no-res

Tot des-

Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta

Sinó d'habituar-se

A la pròpia solitud

I així cada vegada

Desvetllar més el gaudi

De l'instant

I sempre retornar

Als records i al combat

Com si res

Com si tot

Feliu Formosa, Cap claredat no dorm

Pagès editors, 2001

Tindrem temps d'anar ben lluny

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz

Tindrem temps d'anar ben lluny

de travessar les cruïlles, els mars, els núvols

d'habitar aquest món que va entre els nostres passos

d'un infinit secret a l'altre, podrem escoltar

el bellugueig dels cossos a través de la sorra;

tindrem el temps

de dir-nos-ho tot i de deixar d'estar espantats

per les nostres tendreses, les nostres caigudes comunes;

podrem escriure-ho tot

del pas del vent damunt els nostres rostres

aquests murmuris de l'univers, aquests esclats d'immensitat;

tindrem temps de trobar

un metre quadrat de terra i de viure-hi

el que se'ns escapa?

encara no ho sé.

Hélène Dorion, Un rostre recolzat contra el món

Traducció de Carles Duarte

Pagès editors, 2003

Plantaré el cos

Reykjavík. Fotografia: Empar Saéz

Plantaré el cos

 Plantaré el cos en una cala oscura.MONTSERRAT ABELLÓ

Plantaré el cos en una cala obscura,

sense onades ni vent que em seguin els flancs:

s'aturarà l'instant, retindré la paraula

al clos de les mans

mentre la nit s'adorm al ginestar

i cau sobre les pedres.

Retindré la paraula al meu mirall desert

per dir aquest no saber que esglaia

i desteixir-ne l'ombra.

Retindré la paraula entre els meus dits

perquè digui la llum que encén la vida.

Rosa Font, Em dic la veu

Llibres del Segle, 2017

Algun naixement

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

ALGUN NAIXEMENT

Aquell matí va ser
igual que l'últim dia
del món que coneixíem, no baixava
l'aigua convinguda, l'herba
era seca, també el cel era sec
i la pols que em venia als ulls
portava tot el sol acumulat.

Aquell matí vaig decidir
que seria humà, que sentiria
l'alegria estranya 
de tenir set.

I no hi havia mare
enlloc, sinó els meus llavis
premuts contra la finestra.


Màrius Sampere, L'estació dels espiadimonis
Lleonard Muntaner, Editor, 2010

Desde los balcones

Akureyri. Fotografia: Empar Sáez

Desde los balcones, sobre el portal oscuro, yo miraba con el rostro pegado a las barras frías; oculto tras las begonias, espiaba el movimiento de hombres cenceños. Algunos tenían las mejillas labradas por el grisú, dibujadas con terribles tramas azules; otros cantaban acunando una orfandad oculta. Eran hombres lentos, exasperados por la prohibición y el olor de la muerte. 

(Mi madre, con los ojos muy abiertos, temerosa del crujido de las tarimas bajo sus pies, se acercó a mi espalda y, con violencia silenciosa, me retrajo hacia el interior de las habitaciones. Puso el dedo índice de la mano derecha sobre sus labios y cerró las hojas del balcón lentamente). 

Antonio Gamoneda, Lápidas, 1986 (Dins Antonio Gamoneda. Antología poética. Alianza Editorial, 2006)