1

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

1

He dado el salto de mí al alba. 

He dejado mi cuerpo junto a la luz 

y he cantado la tristeza de lo que nace.

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VIII 

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D'AQUELLA NIT, CERCÀVEM L'ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLIEN DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA

Al vesprejar d’invisibles palmeres, 

Entre llaguts i veles desmaiades 

S’obren, secrets, els esguards i les timbes 

Escumejants a l’encís dels aiguatges.

 

Claregen cels llunyans a les alcoves, 

Els ors ocults als paviments pirates, 

Els coralls somnolents de les mestisses, 

Els ventres púbers als miralls murals. 

Tu i jo passem per l’estranya sendera 

—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra— 

Arran de falls ferejants i cingleres, 

Nous i florents a flocs tardans desclosos, 

Els ulls tancats per no perdre la ruta, 

El peu descalç a l’encalç del silenci, 

El nom balder pintat damunt la vesta, 

I compromès, amb lletres malforjades. 

Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen 

Als sorramolls amb remoreigs salobres; 

Calla la ment, i defalleix un astre. 

Al call pedrós, a les amples porxades, 

A les negrors d’immarcescibles malles

 —En fer-nos nit en nit profunda oberta 

A l’albaneix de la Nit Immutable—

Som espiats per cares ignorades 

—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—. 

I quan el son desclou la flor exclusiva 

En prats trements i espurnejants pinedes, 

En empordans i en ordals i llurs nèctars 

—Blats regalats i ermites solelloses—, 

A l’arenell braceja la basarda. 

Dolços gemecs germinen a la broixa 

I el cel s’encén amb guspireigs d’escata: 

Càlides mans, manyagues, ens acotxen 

Amb tremolors de pol·len sense antera, 

Rou i sement de delirants captaires. 

Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça, 

Entre ombra i murs travats, a la drecera 

Del carrer clos que cercàvem sense esma.

                                           Cadaqués, 1931

J.V. Foix, Les irreals omegues

Edicions 62, 2025

20

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

                 

                     20

dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
dice que tiene miedo de la muerte del amor
dice que el amor es muerte es miedo
dice que la muerte es miedo es amor
dice que no sabe


A Laure Bataillon

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

Vindrà la son als cossos

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Vindrà la son als cossos
i tallareu les flors dels llavis     adormits.

Tot seran veus escampades
pels camins,
matèria solar, ofrena d’ordre i ombra.

L’himne infrangible vindrà a tu
entre els paisatges salvats        dels somnis.

I una mà pàl·lida encendrà els astres:
munió de resurreccions
blanques
fecundant la teva mirada.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Deien que es deia amor

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

DEIEN QUE ES DEIA AMOR


Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d'ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l'havia parit
—em deien— i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meus pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
—vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s'avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.


Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017