 |
| Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez PARENTIUS Era la selva que creixia en mi, salvatge entre les mans de l'assassí que obria la mà que violava els parentius. De nou floreixen carns i algú soterra les llavors sota la terra roja, èbria de tants respirs. Però m'he lliurat, tot sol, al flamareig que dansa i que s'encela. Endins s'hi adreça, encara, l'aleteig. I ronda el corb, allí, a la vora, mesclant carronya i or per fer-ne aliatge. Així el destí daura els seus fems, davant del nen que implora el cos que reconeix el vell carnatge. L'espessorall? M'hi endinso: el tronc, l'ocell, el cuc, la larva. Ben endins, a la fronda, el meu dolor és un arbre. Guaita, el veus? La tomba s'obre, es crema, es clou. El viure m'asfixia quan imagino els crits —roents, aguts— dels qui van infantar-me. Lluís Calvo, Selvàtica Lleonard Muntaner Editor, 2015 |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Calvo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Calvo. Mostrar tots els missatges
dijous, 31 de juliol del 2025
Parentius
diumenge, 29 de juny del 2025
Ran dels cirerers
 |
| Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez |
Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers.
Però més aviat
soc el riu que flueix,
la llum que parpelleja
entre els rosers silvestres,
el pas de la tardor
en cada arbre,
la veu que reverbera en el coval.
No m'anomenis, llavors,
ni em defineixis.
Ni pensis en mi
com una cosa que puguis heure
o que et plagui retenir.
Jo no et sóc: m'esvaeixo.
I deixo en cada petja
un nou parany.
Has vingut de lluny
i el meu cor t'estalona,
silenciós.
Però ara ja ets lliure.
Quan arribis al cim
continua pujant.
Lluís Calvo, Talismà
LaBreu Edicions, 2017
dimecres, 30 d’abril del 2025
Curtcircuits
 |
| Tuixent. Fotografia: Empar Sáez |
Curtcircuits
La vida consisteix, a grans trets, en la percepció d'una realitat incognoscible.
El poema, doncs, és una contradictio in terminis.
Però la lírica no equival al dret civil,
car les seves ones mostren un comportament
anàrquic i febril:
marea refluent, ritme singular
o imprevisió, subtil, del mot.
Dir l'amor abans d'hora equival a sagnar la virtut de l'amant.
Enllà, entre les penínsules de llum, hi ha la noia que es banya
en les llengües punyents de la paraula.
El llenguatge és una manera d'ordenar el caos.
I el poema equival a reconèixer
que el seny és, sempre, lliscadís.
La idea és la submissió de la mirada al punt de fuga:
la profunditat de camp.
I la forma és la boirina
que converteix, il·lusòriament,
l'aparença en mesura.
La urbanitat expressa una convenció,
però la idea no sempre se sotmet
a l'ordenament social.
És llavors quan els murs s'enderroquen,
les portes grinyolen
i els codis vessen lletres fins al límit de la dissolució.
L'art no ha d'agradar-nos,
si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions.
Estranyament
Malestar
Això és poesia
Alteritat
Esquinçament
El carrer ha d'emmirallar-se en l'art.
I viceversa.
No hi ha, però, cap traç unívoc
entre els dos termes de la proposició:
el poeta escombra el pati;
el pati és escombrat pel poeta.
La veritat és el convenciment de la pregunta,
l'alba en l'aigua d'una sínia.
Un borrall sense essència ni ésser:
tal vegada, com sostingué el de Röcken,
tan sols aparença o il·lusió.
Ara bé:
la veritat no pot enganyar-se, mai,
a si mateixa.
Allò que anomenem veritat
remet sempre a un subjecte.
En conseqüència,
cal fugir de l'ésser
que esborra, amb menyspreu, el qui l'és.
Qui iguala literatura amb guany és un assassí
en sèrie,
un lacai de la vulgaritat,
una hamburguesa al cor de la ignomínia.
La diferència no és la indiferència,
sinó la ment que bull.
Hi ha qui substitueix, inadvertidament,
la poesia religiosa
pel mite de la llengua.
S'ha confós de volum.
El pecat original consistí en la superació
de l'originalitat immòbil.
La còpia pirata de la vida va guanyar, així,
la patent de cors de la reproducció.
Afirmar que ja s'ha dit tot
és una manera, perillosa, de parlar.
El verb bíblic
resta encara sense conjugació,
ja que el principi etern s'ha demorat
per causes alienes a la direcció.
La feina del poeta és capturar
la fluència de les coses.
És a dir: reanimar.
O oferir els primers auxilis a una realitat atropellada.
En llegir hem d'estar en desacord amb nosaltres mateixos,
car el consens és la mort de la literatura.
El lliure canvi, aplicat al mot,
evita el risc eixorc del proteccionisme.
Ningú no pot deixar de pensar el món,
fins i tot en negar-lo.
El poema no és l'el·lipsi de la realitat, sinó la seva conclusió.
Però també el poema, al capdavall, és un artefacte il·lusori.
Pervertir la poesia
és posar-se la perruca de Lluís XIV
i exhibir-se, a colzades,
a la Galeria dels Miralls.
Les cortesanes van deixar de ser verges
quan el gran curtcircuit
va escampar, burlesc, la multiplicitat.
Formen part de l'innombrable sense deixar, mai, de parlar.
Una sola paraula és més innocent que una frase.
I una frase més volàtil que un paràgraf.
El llenguatge, per agregació,
comporta la responsabilitat del dir.
Som bèsties lingüístiques.
Aquesta és la presó i la llibertat.
Els poetes som els kamikazes
de la definició.
Lluís Calvo, Al ras
Perifèric Edicions, 2007
dilluns, 31 d’agost del 2020
Restes
 |
| Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez Restes Mai no sabràs si entre les masies esfondrades s'amaga un prec, o bé la lleu remor d'una llengua trèmula. Fes-te sols pregunta i avança pels llocs desconeguts. Si tu has canviat, o si ho han fet les coses, és irrellevant. El moviment mai no interroga: fa i desfà, crea i exalta. I ara on ets? Respon-me. De la llibertat te'n parlaran els nens o els àngels. No pas els angoixats. Lluís Calvo, L'espai profund Edicions Proa, 2020 |
diumenge, 22 de juliol del 2018
La imaginadora o l'escena del poema
 |
| Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez
LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)
TEMA
El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.
ARBRES
L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.
ESCRIURE
Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.
ECOS
Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.
SILENCI
El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.
MISTERI
Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.
L'UNIVERS
Un aquari dins del mar.
AIRE
La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.
Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)