Paraules

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

PARAULES

Destrals

que fan retrunyir el bosc a cada cop,

i els ecos!

Ecos que es desplacen

des del centre com cavalls.

La saba

brolla com llàgrimes, com

l'aigua que lluita

per restablir el seu mirall

damunt la roca

que cau i rodola,

un crani blanc

rosegat de males herbes.

Al cap dels anys

les trobo pels camins.

Paraules eixutes, sense genet,

el trepig infatigable dels cascs.

Mentrestant

des del fons de l'estany, fixes estrelles

governen una vida.

Sylvia Plath, Ariel 1965 no inclosos a Ariel restituït, dins: Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963

Traducció de Montserrat Abelló

Proa, 2018

***

WORDS

Axes
After whose stroke the wood rings,
And the echoes!
Echoes traveling
Off from the center like horses.

The sap
Wells like tears, like the
Water striving
To re-establish its mirror
Over the rock

That drops and turns,
A white skull,
Eaten by weedy greens.
Years later I
Encounter them on the road-

Words dry and riderless,
The indefatigable hoof-taps.
While
From the bottom of the pool, fixed stars
Govern a life.

Sylvia Plath, Ariel (1965)

 

 

 

Graula negra en temps plujós

Brno, Moràvia. Fotografia: Empar Sáez

Graula negra en temps plujós

En aquella branca ferma d'allà dalt

encorbada, una graula negra i molla

ordena i reordena les plomes sota la pluja.

No espero cap miracle

ni cap accident

que faci que els ulls

se m'enceguin, ni busco ja

cap designi en aquest temps inestable,

sinó deixar que les plomes tacades caiguin com cauen,

sense cerimònia ni portent.

Tot i que, ho admeto, desitjo,

ocasionalment, alguna rèplica

del cel mut, francament no puc queixar-me:

una certa llum menor pot encara

sorgir, incandescent,

de la taula de la cuina o la cadira

com si un foc celestial s'apoderés,

de tant en tant, dels objectes més obtusos,

i hi consagrés així un interval

altrament inconseqüent,

conferint-li resplendor, honor,

amor, fins i tot. En tot cas, ara camino

amb compte (perquè podria passar,

fins i tot en aquest paisatge trist i ruïnós); escèptica,

però prudent; ignorant

si de sobte algun àngel podria deixar anar un esclat

a prop meu. Només sé que una graula

ordenant les seves plomes negres pot brillar prou

per omplir-me els sentits, obligant-me

a alçar parpelles i concedir-me

un breu respir de la por

de la indiferència completa. Amb sort,

si segueixo, tossuda, per aquesta estació

de fatiga, podré

dotar-me de

contingut. Els miracles s'esdevenen,

si és que se'n pot dir així, d'aquests trucs espasmòdics de joia radiant?

L'espera s'inicia de nou,

l'espera llarga de l'àngel,

per aquest rar i atzarós descens. 

Sylvia Plath, El colós

Traducció de Núria Busquet Molist

Jardins de Samarcanda (Cafè Central & Eumo Editorial, 2019)

***

Black Rook In Rainy Weather

On the stiff twig up there

Hunches a wet black rook

Arranging and rearranging its feathers in the rain.

I do not expect a miracle

Or an accident

To set the sight on fire

In my eye, nor seek

Any more in the desultory weather some design,

But let spotted leaves fall as they fall,

Without ceremony, or portent.

Although, I admit, I desire,

Occasionally, some backtalk

From the mute sky, I can’t honestly complain:

A certain minor light may still

Lean incandescent

Out of kitchen table or chair

As if a celestial burning took

Possession of the most obtuse objects now and then —

Thus hallowing an interval

Otherwise inconsequent

By bestowing largesse, honour,

One might say love. At any rate, I now walk

Wary (for it could happen

Even in this dull, ruinous landscape); sceptical,

Yet politic; ignorant

Of whatever angel may choose to flare

Suddenly at my elbow. I only know that a rook

Ordering its black feathers can so shine

As to seize my senses, haul

My eyelids up, and grant

A brief respite from fear

Of total neutrality. With luck,

Trekking stubborn through this season

Of fatigue, I shall

Patch together a content

Of sorts. Miracles occur,

If you care to call those spasmodic

Tricks of radiance miracles. The wait's begun again,

The long wait for the angel,

For that rare, random descent.

Sylvia Phath, The Colossus

La cançó de Maria

Barri jueu, Trebic, República Txeca. Fotografia: Empar Sáez

La cançó de Maria

El xai del diumenge cruix en el seu greix.

El greix

sacrifica la seva opacitat...

Una finestra, or sagrat.

El foc la fa preciosa,

el mateix foc

fon els heretges de sèu

foragitant els jueus.

Els seus pal·lis gruixuts suren

damunt la cicatriu de Polònia, Alemanya

cremada.

No moren pas.

Aus grises m’obsessionen el cor,

cendra de boca, cendra d’ull.

S’assenten. En l’alt

precipici

que buidà un home dins l’espai

els forns lluïren com cels, incandescents.

És un cor,

aquests holocaust on camino,

oh infant d’or, el món vol matar i menjar.

Sylvia Plath, Arbres d’hivern (Traducció: Montserrat Abelló)

Edicions del Mall, 1985

***

Mary’s song

The Sunday lamb cracks in its fat.

The fat

Sacrifices its opacity. . . .

A window, holy gold.

The fire makes it precious,

The same fire

Melting the tallow heretics,

Ousting the Jews.

Their thick palls float

Over the cicatrix of Poland, burnt-out

Germany.

They do not die.

Grey birds obsess my heart,

Mouth-ash, ash of eye.

They settle. On the high

Precipice

That emptied one man into space

The ovens glowed like heavens, incandescent.

It is a heart,

This holocaust I walk in,

O golden child the world will kill and eat.

Sylvia Plath, Winter Trees

Sóc vertical

Florència. Fotografia: Empar Sáez

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m’esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n’adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m’hi a la perfecció

-els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran

temps per a mi.

Sylvia Plath, Travessant l’aigua (Traducció de Montserrat Abelló)

***

I Am Vertical

But I would rather be horizontal.

I am not a tree with my root in the soil

Sucking up minerals and motherly love

So that each March I may gleam into leaf,

Nor am I the beauty of a garden bed

Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,

Unknowing I must soon unpetal.

Compared with me, a tree is immortal

And a flower-head not tall, but more startling,

And I want the one's longevity and the other's daring.

Tonight, in the infinitesimal light of the stars,

The trees and flowers have been strewing their cool odors.

I walk among them, but none of them are noticing.

Sometimes I think that when I am sleeping

I must most perfectly resemble them--

Thoughts gone dim.

It is more natural to me, lying down.

Then the sky and I are in open conversation,

And I shall be useful when I lie down finally:

The the trees may touch me for once, and the flowers have

time for me.

Sylvia Plath

Els Maniquins de Munic

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

Els Maniquins de Munic

La perfecció és terrible, no pot tenir fills.

Freda com l’alè de neu, obstrueix la matriu

on els teixos udolen com les hidres,

l’arbre de la vida i l’arbre de la vida

que afluixa cada mes les seves llunes, per a no res.

El fluix de sang és el fluix de l’amor,

el sacrifici absolut.

Vol dir: cap ídol sinó jo,

jo i tu.

Així, amb sulfúrica bellesa, amb somriures,

els maniquins s’inclinen aquesta nit

a Munic, morgue entre París i Roma,

calbs i nus sota els abrics de pells,

caramels de taronja amb pal de plata,

intolerables, sense ànima.

La neu escampa bocins de foscor,

no hi ha ningú. Dins els hotels,

les mans obriran portes i deixaran

negres sabates per llustrar,

on l’endemà s’encabiran enormes dits.

Oh, l’aire casolà de les finestres,

les puntes dels nadons, dolços de verd fullatge,

els feixucs alemanys aclofats dins el seu Stolz* sense fons!

I els negres telèfons que pengen

relluint,

relluint i engolint

veus inexistents. La neu no té veu.

Sylvia Plath, Ariel (Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Mur)

***

The Munich Mannequins

Perfection is terrible, it cannot have children.

Cold as snow breath, it tamps the womb

Where the yew trees blow like hydras,

The tree of life and the tree of life

Unloosing their moons, month after month, to no purpose.

The blood flood is the flood of love,

The absolute sacrifice.

It means: no more idols but me,

Me and you.

So, in their sulfur loveliness, in their smiles

These mannequins lean tonight

In Munich, morgue between Paris and Rome,

Naked and bald in their furs,

Orange lollies on silver sticks,

Intolerable, without minds.

The snow drops its pieces of darkness,

Nobody's about. In the hotels

Hands will be opening doors and setting

Down shoes for a polish of carbon

Into which broad toes will go tomorrow.

O the domesticity of these windows,

The baby lace, the green-leaved confectionery,

The thick Germans slumbering in their bottomless Stolz.

And the black phones on hooks

Glittering

Glittering and digesting

Voicelessness. The snow has no voice

Sylvia Plath

(*): orgull. “Stolz der nation” (Orgull Nacional): títol d'un film de propaganda naci.