Anhel del cercle

 

Carlingford. Fotografia: Empar Sáez

Anhel del cercle

L'aire encalmat com una vall.

Unes mans florides com la vall sota el sol,

remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.

Unes mans benèfiques com les séquies

que recorren la vall.

Un cos fondo com la vall

oberta com un cos,

com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall

dins d'un únic cos en calma.

En el vertigen blau,

l'eternitat voreja

l'anhel del cercle.

Maria Josep Escrivà, Flors a casa, dins: La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022)

Pagès Editors, 2023

Aquelles hores en ruïnes

 

Cobh. Fotografia: Empar Sáez

AQUELLES HORES EN RUÏNES

Molt sovint el món se'm fa de mentida

i jo sóc un cristall, tota mentida,

fusió de l'ona trencada i del rem.

Maria Josep Escrivà, A les palpentes del vidre

Columna Edicions, 1998

Arbre

 

Cleggan. Fotografia: Empar Sáez

Arbre


El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.

El seu cos, que és present

per al viu dels meus dits

venturosos. Als dits,

un banquet, una festa, 

una banda de música

que passa, a poc a poc, 

de música a brogit

en branques que s'encontren.

Les branques del seu arbre,

que cruix, i cruix, content,

quan amb braços i amb cames 

m'hi enfile, fins al cim

més alt, a l'últim cel,

destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam

i enfilar-se, cos

amunt, arbre amunt,

pels mateixos camins

que recorre la saba.

Maria Josep Escrivà, Serena barca

Edicions del Buc, 2016 

El fortuït miracle d'existir

Dublín. Fotografia: Empar Sáez

 

EL FORTUÏT MIRACLE D'EXISTIR

La primavera ha dut fins a la porta

de casa un ocell caigut del niu:

indici inútil d'ales i un gran bec

mut demanant auxili. Travessar

el llindar i oblidar l'ocell darrere

ha sigut una pura qüestió

de jerarquies. La més trista farsa

a l'hora d'exhibir certs privilegis.

Als jardins, la mateixa primavera

s'esgarrifa quan toca els arbres, tan 

bells que no es pot entendre que no sàpien

com és de noble la seua bellesa.

En aquesta inconstància de l'aire

de maig, que tan aviat buida nius

com ompli d'ombra blava les figueres,

vacil·la, abstrús com una paradoxa,

el fortuït miracle d'existir.

Maria Josep Escrivà, Tots els noms de la pena

EditoriaL Denes, 2002

Biologia d'un poema

Belfast. Fotografia: Empar Sáez

                      

                      BIOLOGIA D'UN POEMA

Intrusió radical en el món. L'últim estadi. La part que aflora entre la terra i l'aire. El lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència.

Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes, endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema. Flors. Calzes en el desempar de la terra.

Maria Josep Escrivà, Flors a casa

Edicions 62, 2007

Eruga lenta, 2

 

Gósol. Fotografia: Empar Sáez

                  ERUGA LENTA, 2

plou i      s'han clivellat

les cireres.

Qualsevol metafísica       ara

és fruit                   tan sols

de la petulància.

Maria Josep Escrivà, L'alegria de l'oblit

Edicions 62, 2025

No les paraules

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

No les paraules.     Tan sols el dolor pot     dir el dolor.

A Manel Marí in memoriam

31 de gener de 2018

Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 

Edicions Proa, 2020