divendres, 27 de març del 2020

niños

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez


niños


un niño hunde la mano en su fiebre y saca astros que tira
al aire/y ninguno ve/
yo tampoco los veo/
yo sólo veo un niño con fiebre que tiene los ojos cerrados y ve
animalitos que pasan por el cielo/pacen en su temblor/
yo no veo esos animalitos/
yo veo al niño que ve animalitos/
y me pregunto por qué esto pasa hoy/
¿pasaría otra cosa ayer?/¿se sacaría el niño mucha pena
del alma ayer?/yo sólo sé que el niño tiene fiebre/
tiene el alma cerrada y la hunde
en las cenizas que dejará porque ardió/
pero ¿es así?/¿hunde su alma en las cenizas de sí?/un árbol
mira detrás de la ventana al sol/
hay sol/
detrás de la ventana hay un árbol en la calle/
ahora por la calle pasa un niño con una mano en el bolsillo
del pantalón/
está contento y saca la mano del bolsillo/
abre la mano y suelta fiebres que ninguno ve/
yo tampoco las veo/
yo sólo veo su palma abierta a la luz/
y él/¿qué ve?/
¿ve bueyes que tiran del sol?/
yo no sé nada/
no sé qué ve el niño de la mano en el pantalón/
ni el niño que tiene fiebre y ve los huesos del Atlántico
y los huesos de todos los mares revueltos en su corazón/
yo no veo nada / no sé nada
ni sé en qué día nací/
conozco la fecha pero no el día en que nací/
¿o ese día es este día en que muero por enésima vez?/
¿es este día en que todos los que han muerto
se vuelven a morir conmigo?/¿o yo con ellos?
¿en esta luz dulcísima y abierta?/
¿y qué hace el niño con esta luz en su palma?/
¿mientras todos trabajan para hacer dinero fuera de esta luz?/
¿encerrados afuera de esta luz que es imposible mirar sin una luz adentro?/
¿sin un amor con pena adentro?/
ahora pasan las cartas que nunca me escribiste/
hijo/vos/que tanto nacés de esta luz/
tus cartas tienen fiebres de las que no sé nada/
y nunca sabré nada/
parecen pajaritos que vuelan con su serenidad
astros que tiraste al aire y ninguno ve/
yo no los veo ni los ve mi dolor inseguro/
pensabas en una vida más limpia que ésta/
una vida que se podía lavar/
tender al sol de tu bondad/
una vida llena de rostros como viajes/
¿dónde están esos rostros/esos viajes?/
la vida está desnuda como un mar sin orillas/
y no puedo volver la vida atrás/
llevarla hasta tu cuna/
ni llevarla adelante/
yo soy menos real que la mesa donde como/
yo como para ser real como el árbol detrás de la ventana/
ahora un niño se le paró al lado/
saca la mano del bolsillo del pantalón/
abre su palma a la luz
y piensa que la muerte es la muerte
y no más que eso/


Juan Gelman, En abierta oscuridad (antología)
Siglo XXI Editores, 2010


dimarts, 24 de març del 2020

glorias

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

glorias 


¿Era rubia la pulpera de Santa Lucía? ¿tenía los ojos celeste?
¿y cantaba como una calandria la pulpera?
¿reflejaban los ojos la gloria del día?
¿era ella la gloria del día inmensa luz?

son preguntas inútiles para este invierno
no se las puede echar al fuego para que ardan
no sirven para calentarse en el país
no sirven para calentar al país helado de sangre

por una sábana de luz iría la pulpera santa de voz
graciosamente moviendo sus alrededores sus invitaciones
y el olor de sus pechos y la penumbra de sus pechos
hacían bajar el sol sobre la pampa bajaban a la noche como un telón.

¿quién no se iba a perder en esa noche? ¿Quién no se iba a 
encontrar allí mesmo pasando 
su furia por la suavidad que la pulpera fundó?
horas se podría estar contando esta historia y otras parejamente tristes
sin calentar un solo gramo del país sin calentarle ningún pie

¿acaso no está corriendo la sangre de los 16 fusilados en Trelew?
por las calles de Trelew y demás calles del país ¿No está corriendo esa sangre?
¿hay algún sitio del país donde esa sangre no está corriendo ahora?
¿no están las sábanas pegajosas de sangre amantes?

¿y llena de sangre la pulpera y sus ojos celestes ahogados en sangre?
¿y la calandria hundida en sangre y la gloria del día
con las alas empapadas de sangre sin poder volar?
¿no hay sangre en la penumbra de tus pechos amada?

¿y dónde no la hay esa sangre caída de los 16 fusilados en Trelew?
¿y no habría que ir a buscarla?
¿y no se la habría de oír en lo que está diciendo o cantando?
¿no está esa sangre acaso diciendo o cantando?

¿y quién la va a velar? ¿quién hará el duelo de esa sangre?
¿quién le retira amor? ¿quién le da olvido?
¿no está ella como astro brillando amurada a la noche?
¿no suelta acaso resplandores de ejército mudo bajo la noche del país?

con sangre verdaderamente están regando el país ahora
oh amores 16 que todavía volarán aromando
la justicia por fin conseguida el trabajo furioso de la felicidad
oh sangre así caída condúcenos al triunfo

como calandria de sus pechos caía y
como sangre para apagar la muerte y
como sangre para apagar la noche y
como sol como día


Juan Gelman, En abierta oscuridad (antología), Siglo XXI Editores, 2010


dilluns, 23 de març del 2020

NON HOUBO BARCA


Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez




No existí cap barca, però estic en la mort.
Sota el formigó hi ha terra obscura,
un temps fòssil.
Èlitres- i una conquilla que irrompí en el somni
(no pots respirar).
Cap a algun indret les hores lliscaven
lluny de les brúixoles.
Intentem estirar els braços,
moure els genolls.
Màscara mortuòria que es fendeix
quan vol somriure
(per recordar com era).


Pilar Pallarés, Tiempo fósil, Marisma, 2019
(Traducció al català: Empar Sáez)


***


NON HOUBO BARCA, mais estou na morte.
Debaixo do formigón hai terra escura,
un tempo fósil.
Élitros -e unha buguina que irrompeu no sono
(non podes respirar).
Para algures as horas esvararan,
lonxe das miñas búsolas.
Tentamos esticar os brazos,
xogar os xoellos.
Máscara mortuoria que se fende
cando quere sorrir
(por lembrar como era).


Pilar Pallarés, Tempo fósil (dins: Tiempo fósil, Marisma, 2019)




 

dissabte, 21 de març del 2020

e de novo

Sant Pere del Burgal, Escaló. Fotografia: Empar Sáez


e de novo sair às ruas do mencer
pisoteando unha rosa de pulmón delicado



Pilar Pallarés, Livro das devoracións
Edicións Espiral Maior, 2009 



***



i de nou sortir als carrers de l'albada
trepitjant una rosa de pulmó delicat



Pilar Pallarés, Livro das devoracións
(Traducció: Empar Sáez)






dimarts, 17 de març del 2020

Figuras del sueño

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez

FIGURAS DEL SUEÑO

II

El sueño sobre mi carne
asegura su isla leve.
Lo que se abre por dentro,
el almendro, la cal eterna,
domesticado revuela,
paloma que se va
al fuego o al nido pasajero
caído de sus alas.
Todo lo que se deja caer,
mirada al pasar
y el sueño al decaer.
La llama que se sabe alzar.
El sueño que cae.
La cal fugaz
que quiere destrenzar
símbolos en la pared.
El gamo que atraviesa el sueño
se asusta
en oblicuo chillido,
pero como sostiene al cielo
el cristal rodará.

José Lezama Lima, Enemigo rumor, 1941 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)

diumenge, 15 de març del 2020

Raor de raó

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez



Raor de raó


Érem bocins de lluna morta
i no quèiem al pou, ens hi tiràvem.
Si no dormíem, que no dormíem,
decidíem tallar-nos amb destrals de raó.
Segats d'enmig, amb horitzons diferents
i desfets de maneres, no érem ni andrògins. 
I la follia, guardiana amiga,
la fèiem inversa: més folla que folla
i tan folla que no, que ni enfollia.
Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang
sense costella i sigues pols sense principi.
Però de nit la traíem: li obríem la porta
i au vés, vés-hi amb consciència,
havíem gosat poder dir-li.
I nosaltres pensant. I nosaltres petits,
però ocupant massa, recordàvem
la marca i no l'escàndol.
Tocàvem la crosta i oblidàvem
que endins no era el mal, sinó el cor
qui s'atrevia a eixamplar-se.
Si volíem curar-nos la cura era curta
i tan curta no es veia.
Per això ens estripàvem: per veure
que enlloc s'hi fan arrels,
per veure que enlloc hi ha lloc sabut
ni terra natal ni terra prohibida.
I alletàvem, això sí, alletàvem l'inici.
I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues
tall, sí, sigues destral, però amb insurgència.
I el món va fer lloc a un cos petit.
I avesats a trencar-nos, va ser que no.



Blanca Llum Vidal, Amor a la brega
Pagès Editors, 2018


Han volat ventiladors

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez.


Han volat ventiladors


El plat es trenca,
el got es vessa
i el neguit 
és com de plor,
de pena teva
i de por santa.
Veus l'esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la, 
esgarrapant-la,
t'hi comuniques
i et fas entendre.



Blanca Llum Vidal, Nosaltres i tu
Lleonard Muntaner, 2011

dissabte, 14 de març del 2020

Terre sans pain

Cardona. Fotografia: Empar Sáez



Terre sans pain


Matar un gall des del cap
i beure's la sang
perquè sí,
perquè és sang.
O, encara pitjor,
matar un gall des del cap
i beure's la sang
per costum,
perquè és de llei,
perquè és el pacte.
Casar-se amb la gana 
i repartir la misèria
a tall de creença i de bèstia.
Llepar terra eixorca.
Llepar terra bruta i malalta
i estabornir-se per dins
com una cabra espenyada
i, si et toca l'infern,
tornar-se l'infern
-tan escorxat i cretí
com un poble sense aigua,
sense cançó i sense pa;
tan xafogós i tan clos
com un poble avesat a la creu,
a la santíssima creu
que no tries
i al ritual de l'horror
que, convençut i robust,
es perpetua en silenci
i fa ventrades de fills.


Blanca Llum Vidal, Amor a la brega
Pagès Editors, 2018


Nus, embriagats d'estiu

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez



Nus, embriagats d'estiu,
rient i rodolant
a raig fet, com baldufes,
sense ser forts ni bells,
amagant els ralets
dins del puny clos, arran
dels pins, arran de mar,
per així nar fent-nos
amb cura, de la mida 
de les coses senzilles. 


Cristina López Garcia, Erosions
Edicions Tremendes, 2019

dissabte, 7 de març del 2020

EL PAPER

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


EL PAPER


El paper de cel·lulosa,
llargues cadenes de polialcohols encreuades, 
parts cristal·lines (amb fenòmens d'adsorció),
parts amorfes,
desfici de canalicles per on s'escampa l'aigua.
Si el cremes te'n queden les cendres,
restes d'impureses metàl·liques.
Ben tintat, sobre el paper, el poema.

Amat o amada, no n'esqueixis
l'extrema fragilitat. 


Àngel Terron, Iniciació a la química (1977) dins: El llibre del mercuri (1975-1985), Lleonard Muntaner Editor, 2019.

dimecres, 4 de març del 2020

Ocells

Sitges. Fotografia: Empar Sáez


VIII



    Els ocells, que una llarga afinitat manté en els confins de l’home… Són aquí, per a l’acció, armats com a filles de l'esperit. Són aquí, el trànsit previ a la creació, més nocturns per a l'home que la gran nit del somni clar on s'exerceix la lògica del somni.
    En la maduresa d’un text immens, tothora en vies de formació, han madurat com a fruita, o millor encara, com les paraules: de la mateixa saba i la substància original. Doncs bé, són com paraules sota la seva càrrega màgica: pinyols de força i acció, fogall de llampecs i emissions que porten lluny la iniciativa i la premonició.
    Damunt la pàgina en blanc amb marges infinits, l’espai que ells amiden no és més que un encanteri. Són, com en la mètrica, quantitats sil·làbiques. I provenen, com les paraules, d’ascendència remota. Ells perden, com les paraules, el seu significat en els límits de la felicitat.
    De l’aventura poètica n'eren part antiga, amb l'auguri i el presagi. I són aquí, mots lligats a la mateixa baula, per a l'exercici enllà d’una nova profecia ... En la nit de les civilitzacions antigues, un ocell de fusta, els braços en creu agafats per un oficial, qui té el rol de l'escriba mèdium, com les mans del cercador o del geomàntic.
    Ocells, nascuts d’un primer acord per a la més llarga entonació... Són, com les paraules, portats pel ritme universal; s'inscriuen a ells mateixos, per afinitat, dins l'estrofa més dilatada i errant que mai hem vist desplegar sobre el món.
    Benaurats! Que ells atansen cap nosaltres, d’un costat a l'altre de l’oceà celeste, aquest immens arc d’ales pintades que ens protegeix i ens encercla. Que ells carreguen tot l'honor amb la força de l’ànima, entre nosaltres! ...
    L’home porta el pes de la seva gravitació com una pedra de molí al coll, l’ocell com una ploma pintada al seu front. Però, al final d'un fil invisible, l’ocell de Braque no fuig millor de la fatalitat terrenal que una partícula rocosa de la geologia de Cézanne. 

Saint-John Perse, Pájaros (Editorial Pre-Textos, 1997)


Traducció al català d'Empar Sáez

    

***


VIII


    Oiseaux, et qu’une longue affinité tient aux confins de l’homme… Les voici, pour l’action, armés comme filles de l’esprit. Les voici, pour la transe et l’avant-création, plus nocturnes qu’à l’homme la grande nuit du songe clair où s’exerce la logique du songe.
    Dans la maturité d’un texte immense en voie toujours de formation, ils ont mûri comme des fruits, ou mieux comme des mots: à même la sève et la substance originelle. Et bien sont-ils comme des mots sous leur charge magique: noyaux de force et d’action, foyers d’éclairs et d’emissions, portant au loin l’initiative et la prémonition.
    Sur la page blanche aux marges infinies, l’espace qu’ils mesurent n’est plus qu’incantation. Ils sont, comme le mètre, quantités syllabiques. Et procédant, comme les mots, de lointaine ascendance, ils perdent, comme les mots, leur sens à la limite de la felicité.
    A l’aventure poétique ils eurent part jadis, avec l’augure et l’auspice. Et les voici, vocables assujettis au même enchaînement, pour l’exer-cice au loin d’une divination nouvelle… Au soir d’antiques civilisations, c’est un oiseau de bois, les bras en croix saisis par l’officiant, qui tient le rôle du scribe médiumnique, comme aux mains du sourcier ou du géomancien.
    Oiseaux, nés d’une inflexion première pour la plus longue intonation… Ils sont, comme les mots, portés du rythme universel; ils s’incrivent d’eux-mêmes, et comme d’affinité, dans la plus large strophe errante que l’on ait vue jamais se dérouler au monde.
    Heureux, ah! qu’ils tendent jusqu’à nous, d’un bord à l’autre de l’océan céleste, cet arc immense d’ailes peintes qui nous assiste et qui nous cerce, ah! qu’ils en portent tout l’honneur à force d’âme, parmi nous!…
    L’homme porte le poids de sa gravitation comme une meule au cou, l’oiseau comme une plume peinte au front. Mais au bout de son fil invisible, l’oiseau de Braque n’échappe pas plus à la fatalité terrestre qu’une particule rocheuse dans la géologie de Cézanne.


Saint-John Perse,Oiseaux, 1963