Pozo

 

Oulad Driss. Fotografia: Empar Sáez

POZO

Así

como un silencio cabe dentro de otro silencio

de repente el vacío se abisma a otro vacío

y del dolor caemos al dolor.

Ya no hay afuera entonces.

Apenas si podemos respirar nuestro aire

pues volvemos a ser oscuros animales

que nadan en el pozo de la entraña

como antes de nacer

                                    o de morir

Piedad Bonnett, Los habitados

Visor Libros, 2017

Transformacions

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

TRANSFORMACIONS

 

      III

Qui plora massa endins
perquè les llàgrimes li surtin
pels ulls és una terra estèril.
Quan plou per fi,
de sobte la vegetació envaeix,
com una onada, les esquerdes,
i tots els animals del món
s'hi acosten, mengen,
s'abeuren al blau fosc de les pupil·les.



Xènia Dyakonova, Dos viatges
Edicions del Buc, 2020

No hi ha res encara

 

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

No hi ha res encara:
sols la idea d'una flor sota la runa,
l'esbós d'un màrtir sense rostre,
el color inventat d'un bosc llunyà
que s'infla quan el mulla la pluja,
el crani inexpressiu d'aquest món nostre
amb els ulls plens de no-mirar,
la promesa d'un hivern que consoli
els animals enfredorits a dins dels caus,
la solcada d'un silenci que respecti
l'aleteig desesperat de mil ocells
atrapats dins d'una església buida.

No hi ha res encara:
sobrevivim
perquè ens batega a la boca
el cor d'un nadó.


Xavier Mas Craviotto, La llum subterrània
Edicions 62, 2023

De l'infinit del plec

Gant. Fotografia: Empar Sáez

 

DE L'INFINIT DEL PLEC

En tots els plecs del vent, un infinit:

la brevetat dels límits que prolonga

el relleu de les venes, les parets

de calç, la densitat de la matèria.

Un infinit tan fràgil que es replega

davant de la llum crua de l'hivern,

tan fràgil que ha tombat una per una

les fulles que han caigut dels freds obscurs.

Tan fràgil com les corbes del desert,

la línia trencada de la corba

interior del món en cada cos:

els últims plecs dels plecs en cada mort.

Teresa Pasqual, Tot passa baix

LaBreu Edicions, 2022

Em regalaves estrelítzies

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

Em regalaves estrelítzies.

D'una elegància estranya i bella, deies.

Jo en temia les arestes

i la geometria acolorida com un parany.

Les posava en un gerro

per veure-les marcir-se, altives i humiliades.

En plantarem a casa, deies.

Planta'n, planta'n. Per què no en plantes?

Vaig fer un clot, amb les mans, just al cor.

Vaig fer un niu, un fossar. Vaig fer un plor.

En brosta un bec sagnant de cresta triforme:

una enyorança agresta, fonda, insultant.

Isabel M. Ortega Rion, Gravetat

Godall Edicions, 2023

(Carn i cor)

 

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

(Carn i cor)

Hi ha qui us bat el cor

en un morter de granit.

Déu ens prengué la carn i l'ànima

i va barrejar-ne les fronteres.

La nostra carn és dèbil, informe,

i somia que la llancin dins el granit

per perdre-hi el cor.

Alda Merini, Clínica de l'abandó

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba

Cafè Central & Eumo Editorial, 2016

***

C’è gente che prende il granito
per farvi battere un cuore.
Dio ci prese la carne e l’anima
mettendo insieme i confini.
La nostra carne così debole, così informe
sogna di essere buttata nel granito
per perdere il cuore.

Alda Merini, Clinica dell'abbandono (2004)