Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Else Lasker-Schüler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Else Lasker-Schüler. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de març del 2021

A l'encisador

Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez


A L'ENCISADOR


Tentinejo pel prat daurat del teu cos,
a la sendera de l'amor centellegen les pedres diamantines
i també cap a les meves entranyes
menen turqueses de mil reflexos.

Eternament t'he buscat —els peus em sagnen—,
he apagat la set amb la dolçor del teu somriure.
I, amb tot, temo que es tanqui
la porta del somni.

T'envio, abans d'assaborir una gota de l'alba,
salutacions embolcallades amb un núvol blau
i besos acabats de florir recollits dels meus llavis.
Abans de fondre'm, exaltada, en el matí.


Else Lasker-Schüler, El meu piano blau
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2017


***


DEM HOLDEN

Ich taumele über deines Leibes goldene Wiese,
Es glitzern auf dem Liebespfade hin die Demantkiese
Und auch zu meinem Schoße
Führen bunterlei Türkise.

Ich suchte ewig dich —es bluten meine Füße—
Ich löschte meinen Durst mit deines Lächelns Süße.
Und fürchte doch, daß sich das Tor
Des Traumes schließe.

Ich sende dir, eh ich ein Tropfen frühes Licht genieße,
In blauer Wolke eingehüllte Grüße
Und von der Lippe abgepflückte eben erst erblühte Küsse.
Bevor ich schwärmend in den Morgen fließe.


Else Lasker-Schüler, Mein blaues Klavier (1943)



diumenge, 24 de gener del 2021

Existencia

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


                           EXISTENCIA


Tuve un ondeante cabello nocturno,
Hace tiempo que yace sepultado.
Tuve dos ojos como arroyos claros,
Antes de que fuese mi huésped el pesar,
Tuve manos de nácar rojiblancas
Pero el trabajo consumió su blancura.
Y entonces llega el Último
Y deja caer irrevocable su mirada
Sobre lo pasajero de mi cuerpo
Y arroja de mí todo lo mortal.
Y mi alma respira
Y bebe lo eterno...


Else Lasker-Schüler, Estigia
Traducció de Carlos Dante Capella
Editorial Tresmolins, 2020


***

           DASEIN


Hatte wogendes Nachthaar,
Liegt lange schon wo begraben.
Hatte zwei Augen wie Bäche klar,
Bevor die Trübsal mein Gast war,
Hatte Hände muschelrotweiß,
Aber die Arbeit verzehrte ihr Weiß.
Und einmal kommt der Letzte,
Der senkt den unabänderlichen Blick
Nach meines Leibes Vergänglichkeit
Und wirft von mir alles Sterben.
Und es atmet meine Seele auf
Und trinkt das Ewige...


Else Lasker-Schüler, Styx (1902)