diumenge, 9 de desembre del 2018

NOTÍCIA

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez



NOTÍCIA


Ja no sabem del vaixell
però hi ha sempre un nàufrag:
un que sobreviu
al vaixell i a si mateix
per tallar en la roca
la soledat.


Orides Fontela, Transposició (1966-1967) dins: Poesia completa
Traducció de Joan Navarro. 
Edicions de 1984, 2018


***


NOTÍCIA


Não mais sabemos do barco
mas há sempre um náufrago:
um que sobrevive
ao barco e a si mesmo
para talhar na rocha
a solidão.

Orides FontelaTransposição


I aquella gota

Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez  



I aquella gota de cafè caurà sobre la neu
i un blanc trencat exhumarà els colors
que vestiran el buit d'abans de ser-hi.


Cèlia Sànchez-Mústich, La gota negra
Pagès editors, 2018.



dissabte, 8 de desembre del 2018

miro los campos

Salers, Alvèrnia. Fotografia: Empar Sáez


miro los campos,
comienzo de la blanca primavera,
nadie me habla,
anido en una anciana silenciosa.


Olvido García Valdésella, los pájaros (1989-1992) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008) Galaxia Gutenberg, 2008

esta luz amarilla

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez


esta luz amarilla
viene de la bombilla aquella
aquellas voces
la chapa al rojo vivo
la cal es amarilla allí
donde la masa de eucaliptus
y el barro que se adhiere
a los chanclos
es la memoria no comprende
mansedumbre quien conoce 
sometimiento
tampoco sirve rebelarse se está
donde nos amasó la luz
atados y violentos infelices


Olvido García Valdés, Caza nocturna (1992-1996) dins: Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008)
Galaxia Gutenberg, 2008

LA NIT

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


LA NIT


Fantasmal cau la nit. Davalla lentament
ara que s'extingeixen les brases del crepuscle.
Davalla sobre cases i carrers
de la ciutat frement que va aixecant 
la cúpula de llum per oblidar-la.
Sento el soroll de l'engranatge còsmic
que s'arrossega sobre el firmament:
el cel novè que mou les vuit esferes.
Fantasmal cau la nit i el seu sospir tan ample,
i percebo els batecs de la seva ànima
saturada d'antigues flamarades,
que, tot callant, envairan els somnis.
Fantasmal cau la nit quan s'adorm l'argelaga,
i sé que tard o d'hora m'arribarà el moment
de caminar a les fosques com un cec
per la nit virginal.


Quim Español, Elegies (Edicions de 1984, 2018)


ÉSSER

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez


ÉSSER

          A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


                novembre 2005


Teresa d'Arenys, Esteles íntimes (1965-2015)dins: Obra poètica (1973-2015)Edicions Vitel·la, 2017



VISTA DE MEDIO CLAUSTRO

Magyikan village. Fotografia: Empar Sáez

VISTA DE MEDIO CLAUSTRO. Acto segundo (fragment)
            

            Las cosas bien 
redondas son difíciles
de guardar.
Una pelota en un armario, por ejemplo.
O un ojo en una cerradura.
La verdad no cabía en ningún sitio
salvo en algunas frases
hechas a la medida.


Chantal Maillard, Cual menguando
Tusquets Editores, 2018

 

divendres, 7 de desembre del 2018

Nocturn

Llívia. Fotografia: Empar Sáez

Nocturn
(Canta Isabel Shelley, 25 de desembre de 1827)


  Hi ha tanta boira! Una barca sobre el llac glaçat.
  La meva ànima de gossa hi ha corregut. Aquí l'espero com només
la matèria sap esperar.
  Qui no s'ha begut la tinta del remordiment no sap.
  El bes va servir per arrencar la boca de la pròpia carn.
  Darrere un bes hi ha uns ulls. Rere els ulls un paisatge. Hi neva.
  Un cor de dona crema com una brasa a la mà.
  Em pregunto si són la meva carn o la meva ànima aquells borralls
blancs.
  Em ve la sang, fuig de mi, s'eixorca.
  Les nostres faules no van ser escrites a la vegada. La flama
del primer tronc no va alimentar el darrer foc. I entre tots dos,
l'estructura del fum dolia.
  Es crema una barca sobre l'aigua.
  Els meus ossos alimenten aquesta breu passió com s'alleta.
  La meva vida és un crit d'ocell entre canyes.



j.l.badal, Cants materials (Cafè Central, 2017)


Ferides transparents

Florència. Fotografia: Empar Sáez



Ferides transparents


Mentre s'acomplia el que era, succeí
en els objectes la visió d'un canvi
que feia quasi impossible una altra cosa
que no fos transitar ferides transparents.
Es clava en el meu cap l'aresta
del vidre de Duchamp.
¿Serà morir la representació d'un acte
que purament no és
sinó la pròpia vida?



Margarita Ballester, L'infant i la mort (1989) dins: Després de la pluja, Cafè Central, 2018.



dissabte, 13 d’octubre del 2018

La llar

Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez



La llar
és finestra i bressol,
és foc, camí i hostatge,
i és la justa mesura
del temps que ens toca viure.
La llar és aixopluc,
i és camp
i és pasturatge,
és font on abeurar
i terra on arrelar-se
fins convertir-se en tija
núvol, ocell o flama,
que haurem de transcendir
un jorn, no molt llunyà,
per esdevenir arbre,
pluja, celatge o foc.


Pep Cortès, Poema per a Jana
Pagès editors, 2018

timbre

Clermont-Ferrand (Clarmont d'Alvèrnia). Fotografia: Empar Sáez

timbre

21 de marzo de 2016

En el quicio mellado de la puerta
los zapatos se sueldan al mármol.
El dedo al timbre, la intención
a la madera pintada, y el ojo
a la mirilla.
Hasta que la poesía abra
o me echen los vecinos.


David Yeste, Pintura roja y papel de fumar
In-Verso, 2018

Quan vaig néixer, tenia ales

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
memtre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.


Laia Martinez i Lopez, Venus volta
Lleonard Muntaner Editors, 2018


Cinètica II

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez


Cinètica II

Passejo part del dia entre la cuina i la lectura de poetes anglesos; enfarino entre els dits la carn més dura. Deixo la fragilitat d'aquest trajecte en mans de qui perdona la submissió al dinar de cada dia i no espera que l'arbre faci anissos. Entre els diferents plats destrio les espines de la meva experiència. També hi ha roses a les urpes del dia.

Menorca, estiu 94


Margarita Ballester, Els ulls (1995) dins: Després de la pluja, Cafè Central/Eumo Editorial, 2018.





diumenge, 22 de juliol del 2018

La imaginadora o l'escena del poema

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez


LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)


TEMA

El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.


ARBRES

L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.


ESCRIURE

Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.


ECOS

Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.


SILENCI

El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.


MISTERI

Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.


L'UNIVERS

Un aquari dins del mar.


AIRE

La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.


Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.


dijous, 19 de juliol del 2018

Semblava la mort

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



SEMBLAVA LA MORT

GANDIA 2010


Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre. 
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.


Joan Pons, L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016

dimecres, 18 de juliol del 2018

Via espessa

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Via espessa

     I


De cigales i pedres, volen néixer paraules.
Però el poeta viu
Sol, i de dol, en un corredor de llunes, una casa d'aigües.
De mapamundis, de dreceres, volen néixer viatges.
Però el poeta habita
El camp d'hostals de la follia.

De carn de dones, volen néixer els homes.
I el poeta preexisteix, entre la llum i el sense-nom.


Hilda HilstDel desig
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall
Prometeu Edicions, 2017


**

Via espessa

     I


De cigarras e pedras, querem nascer palavras.
Mas o poeta mora
A sós num corredor de luas, uma casa de águas.
De mapas-múndi, de atalhos, querem nascer viagens.
Mas o poeta habita
O campo de estalagens da loucura.

Da carne de mulheres, querem nascer os homens.
E o poeta preexiste, entre a luz e o sem-nome.




Hilda HilstDo desejo


dimarts, 17 de juliol del 2018

Brunzit d'insectes

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



Brunzit d'insectes. Brunzit de llum solar. Brunzit de sang a l'oïda interna. Brunzit de pensaments-fullaraca que passen a frec. Brunzit de flors que despleguen pètals olorosos acabats de planxar. Brunzit de les aspes del ventilador que penja del sostre com una ànima en pena encallada camí del cel. Brunzit de paraules futures, prematures, immadures. Brunzit de l'aigua que romanceja a les canonades i no vol rajar. I se suposava que era una tarda silenciosa.


Gemma Gorga, Indi visible
Tushita edicions, 2018

Espai viu

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez
Espai viu


Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s'arrapen a juntures que es baden.
L'estructura sencera s'inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d'un univers esbiaixat,
acollint la llum 
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker (The Terrorist at my Table, 2007). 

Traducció del poema: Gemma GorgaDins:Indi visible, Tushita edicions, 2018.

**

Living Space


There are just not enough
straight lines. That
is the problem.
Nothing is flat
or parallel. Beams
balance crookedly on supports
thrust off the vertical.
Nails clutch at open seams.
The whole structure leans dangerously
towards the miraculous.


Into this rough frame,
someone has squeezed
a living space


and even dared to place
these eggs in a wire basket,
fragile curves of white
hung out over the dark edge
of a slanted universe,
gathering the light
into themselves,
as if they were

the bright, thin walls of faith.

Imtiaz Dharker (Poema original: https://www.bbc.com/education/guides/z9y76fr/revision/8)


dilluns, 16 de juliol del 2018

De vegades

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez
De vegades


1. 

Alguna cosa va sorgir
de la foscor.
No era res que hagués vist abans.
No era animal
       ni flor,
potser era totes dues coses.

Alguna cosa va sorgir de l'aigua,
       un cap com de gat
però ple de fang i sense orelles.
No sé què és Déu.
No sé què és la mort.

Però penso que entre ells hi ha
        un acord fervorós i necessari.


3.

Després era en un camp de gira-sols.
Sentia la calor de ple estiu.
Pensava en la dolça i elèctrica
        somnolència de la creació,

quan va començar la tempesta.

A l'oest, els núvols s'amuntegaven.
Núvols de tempesta.
En una hora, el cel n'era ple.

En una hora el cel era ple 
       de dolcesa de pluja i rastres de llampecs.
Seguits de fondes campanades de trons.

Aigua del cel! Electricitat directa de les deus!
Folles les dues per crear alguna cosa!

Els llampecs eren més lluminosos que les flors.
Els trons tenien ben desperts els ossos dins el cos.


7.

La mort em sotja, ho sé,
        des d'aquesta cantonada o l'altra.
No em diverteix.
Tampoc no m'atemoreix.

Després de la pluja, vaig tornar al camp de gira-sols.
Sentia el fred i estava amatent.
Caminava a poc a poc i escoltava

les arrels esbojarrades, que creixien i reien, dins la terra molla.


Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018

*


Sometimes

1.

Something came up
out of the dark.
It wasn’t anything I had ever seen before.
It wasn’t an animal
          or a flower,
unless it was both.

Something came up out of the water,
        a head the size of a cat
but muddy and without ears.
I don’t know what God is.
I don’t know what death is.

But I believe they have between them
         some fervent and necessary arrangement.


3.

Later I was in a field full of sunflowers.
I was feeling the heat of midsummer.
I was thinking of the sweet, electric
         drowse of creation,

when it began to break.

In the west, clouds gathered.
Thunderheads.
In an hour the sky was filled with them.

In an hour the sky was filled
         with the sweetness of rain and the blast of lightning.
Followed by the deep bells of thunder.

Water from the heavens! Electricity from the source!
Both of them mad to create something!

The lighting brighter than any flower.
The thunder without a drowsy bone in its body.


7.

Death waits for me, I know it, around
       one corner or another.
This doesn’t amuse me.
Neither does it frighten me.

After the rain, I went back into the field of sunflowers.
It was cool, and I was anything but drowsy.
I walked slowly, and listened

to the crazy roots, in the drenched earth, laughing and growing.


Mary Oliver, Red Bird


Visita al cementiri

Salers. Auvèrnia. Fotografia: Empar Sáez
Visita al cementiri


Quan penso en la mort
veig una ciutat prou lluminosa,
i cada any hi ha més rostres
que em són familiars,

però cap d'ells
no nota la meva presència,
encara que ho desitgi,
i quan es reuneixen per parlar,

cosa que fan
en veu molt baixa,
és en una llengua desconeguda—
n'agafo el to,

però no entenc ni una sola paraula—
i quan obro els ulls,
hi ha el camp misteriós, els bells arbres.
Hi ha les pedres.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018


**


Visiting the Graveyard


When I think of death
it is a bright enough city,
and every year more faces there
are familiar

but not a single one
notices me,
though I long for it,
and when they talk together,

which they do
very quietly,
it’s in an unknowable language—
I can catch the tone

but understand not a single word—
and when I open my eyes
there’s the mysterious field, the beautiful trees.
There are the stones.


Mary Oliver, Red Bird



Poema en metamorfosi

Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez


            POEMA EN METAMORFOSI


Darrera els mots el paper es transforma 
en mar i les lletres en peixos


Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 
Editorial Barcanova, 1998


divendres, 13 de juliol del 2018

Terra lliure

Reyðarfjörður. Fotografia: Empar Sáez



                 TERRA LLIURE 


Unes gallines mig plomades i portant 

a les potes cintes amb frases subversives 

van sortir d'una caixa deixada al carrer. 

Qui sembri espines, que no vagi sense sabates. 



Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 
Editorial Barcanova, 1998 


diumenge, 3 de juny del 2018

Palpem a mà estesa

L'Aïnsa, Osca. Fotografia: Empar Sáez



Pal-
pem a mà estesa, amb dits prènsils,
com qui grapeja en la terra un subsòl
aeri, de química respirable.

Hem perdut alguna cosa? Tot recula i crida
l'esdevenir a ser tornada.
desbrancament, caiguda, pluja
prima, insonoritat.

Tant de cel! ¿Sabríem mirar
els arpegis del migdia?
¿Com és que ens rebullen qualls als ulls,
grumers iridiscents,
palpitacions del cos?

Alguna cosa, potser
nosaltres, desfà el camí de la saba,
com la gota caiguda a la fulla més alta
que regalima pel tronc i s'enfonsa
a les arrels.

I ara que el cel, amb el seu color
de pedra, se'ns vol clavar
amb la naturalitat amb què es clava
la llum a les coses,

ara ens aquietem
entre sanefes de fulles,
d'estimbada lenta i callament progressiu.

És així, a les vores del no-res,
abismats, amb plor i desa-
presa paraula,

que un què de nosaltres estén la
mà enlaire i juga amb els
dits i les ungles més
tendres, nounat,

com qui polsa les cordes d'un
guitarró universal.


Joan Puigdefàbrega, Deshora
Edicions 62, 2017