divendres, 29 d’abril del 2016

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent
A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer
Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria
Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores
No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu
Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,
Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit
Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,
Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant
Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.


Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)
Godall Edicions, 2016


***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind
In the ear which hears only the humming at first, the first
Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die
In the graveyard of sound without being known, and then
Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice
That is yours, bending under the weight of desire,
Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original
Humming before it was yours, and you lie back and hear it,
Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth
Any idea of yourself must include a body surrounding a song.


Mark Strand, Blizzard of one, 1998 


dissabte, 16 d’abril del 2016

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


silenciar el desig, alliberar-te'n
voldries. no t'enganyis,
vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries
no haver o haver estimat,
s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa
dels llavis i les mans:
t'acusaran

i no sabràs com dir-los
que tot va ser comèdia,
disfressa,
quixots del gran guinyol
del viure.

també el dolor.


Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


això és tot el que tinc,

res més:
l'atzar que dorm al meu costat
mirall i sostre,
més quatre lletres que s'emporta el temps
per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant
per esperar l'almoina dels capvespres,
quan a la rambla el vent remou les fulles
dels vells desigs
i escombra al mar les esperances brutes.


Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

divendres, 15 d’abril del 2016

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
camins i no 
camí
per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve
s'escurça el temps
de pluges
en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacta
del blanc de plana de llibreta.
només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.


Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)


dimarts, 5 d’abril del 2016

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez
HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

diumenge, 3 d’abril del 2016

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez


és una mà, una gran mà
damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer
vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat
què engoleixen?

com una ombra, la mà plana
damunt una ciutat indefensa
plena de llum



Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)



dRESSORGIR

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

dRESSORGIR


No coneixes la veu que
                        imperiosa a l'alba et diu
camina.

Camines.

Pel viarany queden trossos dels teus ulls.
A les vores entre albons
llacor de venes
obertes. I quan la llum del dia fuig
els arbres surten a fer la seva ronda.
Allà a on hi havia un taronger hi creix
un fantasma.
Allà a on hi havia un ullastre hi creix
un fantasma.
Allò que només era nigul borrer
ara és cadolla pudent amb el
compostatge de tots els somnis.


Antònia VicensSota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)