He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Deseo

El Vendrell. Fotografia: Empar Sáez

DESEO

Amaneció lloviendo en Barcelona

—ciudad de aguas escasas—.

Hilos transparentes

agujas de araña

se descolgaban lentamente.

Sostuve el cielo con las manos

con los sueños con el pensamiento.

Una oración

una pequeña súplica

una demanda:

que las aguas no se detuvieran

hasta tu llegada

para flotar contigo en el diluvio.

Cristina Peri Rossi,  Estrategias del deseo (2004),  dins: Poesía reunida

Editorial Lumen, 2005

Los grandes ciclos

El Vendrell

 LOS GRANDES CICLOS

                   II

En la bruma hay árboles que nadie ve.

(La nieve está hecha de silencio y de eternidad:

me cubres, con tu presencia, y yo me recojo.)

                   III

La nieve es la gran ordenadora.

Inmensos parques desiertos donde se extienden palacios de cristal

y árboles irreales;

las estatuas se recortan en el hielo

como sobrevivientes de una gran catástrofe.

Cristina Peri Rossi, Europa después de la lluvia (1987), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

Segunda vez

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez

SEGUNDA VEZ



En el acto ingenuo
de tropezar dos veces
con la misma piedra
algunos perciben
tozudez
Yo me limito a comprobar
la persistencia de las piedras
el hecho insólito
de que permanezcan en el mismo lugar
después de haber herido a alguien.



Cristina Peri Rossi, Inmovilidad de los barcos (1997), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

Decía

El Vendrell. Fotografïa: Empar Sáez

 

decía: hay preguntas

que no se han de hacer porque confunden

origen y respuesta: tu miedo, tu

no ser

decía: no hablen de los objetos

transicionales, el poema, el arte, eso

que a nadie interesa más que al niño

el osito, la esquina de la manta

decía: si no te amas, morirás, lo que

siempre ocurre al final de la vida

leía: ¡qué suerte estar antes del principio! Nada

puede pasarnos porque no podemos chocar

con nosotros mismos

Olvido García Valdés, Confía en la gracia

Tusquets Editores, 2020

Lisèrgia

Calafell. Fotografia: Empar Sáez

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum

dins cada cos secretament s'enquista

i persisteix,

vibrant, com una cosa viva?

I aquest intens

fred dolcíssim que desvetlla

la vella ànima de l'os,

d'on ve, per quin camí

descert s'allunya i no retorna?

Quin fil d'or subtil

sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar

alè d'un déu o fou la pluja,

a qui importa?

Un sol cop ens és permès de veure

i resistir.

Tota la nostra vida

no és sinó l'oblit d'una imatge,

les seves deixalles

lluen contra l'eternitat.

Andreu Vidal, L'animal que no existeix (1993) dins:  Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits 

Edicions del Salobre, 2008

De la mirada interior

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez

DE LA MIRADA INTERIOR

¿DÓNDE cae esta nieve que aquí no cae?

¿Dónde se oyen las voces que aquí no oigo?

¿Dónde estoy cuando miro, sin ver, los techos

o los cielos que pasan quién sabe a dónde?

¿Se repiten los cielos? ¿Son siempre otros?

En el muro que soy, pinta una mano

las figuras cambiantes de la memoria.

¿En dónde detenerme para encontrarlas

como son, como fueron, como me hacen?

Los nombres olvidados, ¿cuándo los dije?

Nombres que me labraron o destruyeron

en el fulgor que oculta mi solo nombre;

esplendor que llamamos vida y que sólo

nombra al puro vacío, al polvo incierto

del silencio infinito tras nuestro paso.

Todavía otro esfuerzo... Hechos de añicos,

nieves de otro glaciar, huellas borradas,

miradas que no miran sino a horizontes

que aunque sean los mismos semejan otros

cuando veo esta nieve que aquí no cae.

¿Llamaría tortura a los haceres

del tiempo en lo que todos llamamos alma?

La palabra es espejo, nube dispersa,

forma que se deforma tentando ecos

y al final estructura de esos paisajes

en los que el sol muriente al fin descubre

aquello que creeremos que nos contiene

mientras el mar se apaga con nuestros ojos.

Julia Uceda, Zona desconocida

Fundación José Manuel Lara, 2006

Conec un home

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez

CONEC UN HOME

Conec un home

que va fotografiar el paisatge que veia

des de la finestra d'una habitació on havia estimat,

i no pas la cara de qui va estimar.

Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d'ànima

Traducció de Manuel Forcano

Adesiara Editorial, 2018

OP. 98

Capafonts, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

 

OP. 98

El desistiment de la vida real,

exposat al primer moviment, que inicien els instruments de corda

amb molta precisió: per Brahms, als cinquanta anys,

el que comptava era ser desapassionat.

Un arquet de violí ¿fóra l'esfondrament 

del món visible? És la veritat pràctica:

no vol dir l'inefable ni expressarà conceptes;

la incertesa, si n'hi ha, no alterarà el discurs; no es demana

cap participació activa de l'auditori. És una exposició 

no del dolor mateix, sinó d'una experiència 

del dolor. La poesia és ara impersonal.

Així, la gamma freda dels blaus, els espais buits,

aquelles perspectives fins a perdre's de vista,

la fredor en l'enunciat. Els mots no són: designen. Cap poder taumatúrgic.

L'antic noi ¿qui el recorda? És una veritat

d'un ordre ben divers: llunyà, però immutable,

com el rodar dels astres al blau de l'ull.

                                                               Quan l'art

no invoca els sentiments ni les potències lògiques

ni el foc irracional: designa un fet directe.

Era això, doncs? Una emoció semblant

a la paraula última de Rimbaud o de Ducasse?

¿Pertany al mateix ordre? La destrucció de l'art,

la construcció de l'art, són el mateix camí?

Quan l'art s'anul·la, quan es fa transparència

i és allò que està dient, i només diu el que és,

quan s'ha fet evident i alhora expositiu —la llum

que en té prou essent la llum— ¿per què, un cop més, ens sobta,

ens fereix, ens demana —torna a ser art? ¿El gir

s'ha acomplert en sentit invers, i així la música

restableix el silenci i la pintura el buit —i la paraula

l'espai en blanc?

Gener-juliol del 1970

Pere Gimferrer, Els miralls (1970) dins: Marea solar, marea lunar

Ediciones Universidad de Salamanca, 2000

Retorn al meu poble

Ulldemolins. Fotografia: Empar Sáez

 RETORN AL MEU POBLE

(Després de dues guerres)

I

Oh memòria impietosa, ¿què n'has fet,

del meu poble?

Un poble d'espectres

on res no ha canviat, llevat dels vius

que usurpen el lloc dels morts.

Aquí tot està aturat, encantat,

en el seu record.

Fins el vent.

Vincenzo Cardarelli, La vida l'he castigada vivint-la (Poesies completes)

Traducció de Miquel Desclot.

adesiara editorial, 2020

RITORNO AL MIO PAESE

(Dopo due guerre)

I

Oh memoria spietata, che hai tu fatto

del mio paese?
Un paese di spettri
dove nulla è mutato fuor che i vivi
che usurpano il posto dei morti.
Qui tutto è fermo, incantato,
nel mio ricordo.
Anche il vento.

Vincenzo Cardarelli

Al llarg de tota una vida de vagareig

La Morera de Montsant. Fotografia: Empar Sáez

Al llarg de tota una vida de vagareig, oceans 

i planes, valls i serralades

he recorregut, he travessat, i he vist germinar

algunes veritats.

Hi ha un camí que condueix als marges perduts 

de l'existència:

travessa, inevitablement,

l'Infern.

Sayid Bahodín Majruh, Ego-Monstre (poema dins l'epíleg de: El suïcidi i el cant. Poesia popular de les dones paixtus de l'Afganistan)

Traducció de Margarida Castells Criballés

Editorial Karwán, 2018

 

Espai

Tortosa. Fotografia: Empar Sáez

Espai

Soc un espai

no habitat.

No em pobleu,

no em mobleu,

no hi poseu res, en mi.

Ni nom, ni època, ni sexe,

ni pertinença

al gènere humà.

Soc un espai

lliure de tot.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Vent (1970) (Dins: El llapis amb què escric)

Traducció de Josep-A Ysern

Edicions 96, 2019

***

Przestrzeń

Jestem przestrzeń
niezamieszkana.
Nie zaludniajcie mnie,
nie meblujcie mnie,
nie wstawiajcie we mnie niczego.

Ani imienia, ani epoki, ani płci,
ani przynależności
do ludzkiego gatunku.

Jestem przestrzeń
od wszystkiego wolna.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Wiatr (1970)

Pesa el cielo

L'Espluga de Francolí. Fotografia: Empar Sáez

PESA EL CIELO

Pesa el cielo como una idea fija.

La copa gris de la tarde

lleva un vino de nostalgia.

Danzan los esqueletos de las rosas.

En los ojos de charcos y de pájaros

hay viscosas membranas.

La última flor ha nacido

con la boca amoratada.

Concentrada ansiedad de las formas inmóviles.

Los árboles viriles desnudan sus espadas.

Margarita Ferreras, Pez en la tierra

Ediciones Torremozas, 2016.

Espero el meu capvespre

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez

ESPERO EL MEU CAPVESPRE

El cel estelat m'inunda la mirada

—i sé que jo també duc

a l'ànima moltes estrelles, moltes,

i vies làcties,

les meravelles de la foscor.

Però no les veig,

tinc massa sol a dintre,

per això no les veig.

Espero la posta del meu dia,

veure el meu horitzó, cloure les parpelles,

espero el meu capvespre, la nit i el dolor,

que el cel se m'enfosqueixi

i que surtin estrelles dins meu,

les meves estrelles,

que no he vist mai

encara.

Lucian Blaga, Els poemes de la llum

Traducció de Corina Oproae

Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***

Mi-aştept amurgul

În bolta înstelată-mi scald privirea —

și ştiu că şi eu port 

în suflet stele multe, multe,

și căi lactee,

minunile întunericului.

Dar nu le văd,

am prea mult soare-n mine

de aceea nu le văd.

Aştept să îmi apună ziua

și zarea mea pleoapa să-şi închidă,

mi-aştept amurgul, noaptea şi durerea

sa mi se-ntunece tot cerul

și să răsară-n mine stelele,

stelele mele

pe care încă niciodată

nu le-am văzut.

Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919

Després em preparo un nescafè i pico a màquina

Reus. Fotografia: Empar Sáez

DESPRÉS EM PREPARO UN NESCAFÈ I PICO A MÀQUINA

fa molt més fred fora del que em pensava

vaig a buscar llet i pa un matí de primavera

piulen uns pardals —ja els veig sota una bardissa

de molt lluny sento la dringadissa de les ampolles de llet

fa fred i hi ha una llum groga encegadora

xiula un tramvia per colentina

el somni encara fumeja

s'esvaeix

vent fort en tombar la cantonada del bloc

els cabells se m'han glaçat, porto només la caçadora, per primer cop enguany.

recordo: anit a la televisió els jocs universitaris: buf,

la patinadora de cul al gel

passo pel sol

encara estic adormit, és molt d'hora

però la gent s'ha despertat: una velleta

entra a la tenda

un nen s'espera a la porta del forn que surti sa mare

(porta un impermeable blau)

al cel blau fosc es dibuixa tallant el bloc amb «elèctrics»

els arbres ja fullegen, els bat el vent

estic tremolant, feliç, entro al forn

dono els diners, agafo el pa

a l'aparador hi ha cactus i altres plantes estranyes

visita a la pastisseria

després a la lleteria

dono els diners i agafo les ampolles de llet —em mullen les mans

amb la seva suor freda

i torno cap a casa

tot va bé, l'ascensor funciona

ella encara dorm

li veig el colze que surt de sota l'edredó quan passo prop del dormitori

poso la llet a bullir i miro per la finestra

Mircea Cărtărescu, Res. Poemes (1988-1992)

Traducció de Xavier Montoliu Paulí

Lleonard Muntaner Editor, 2018

Figuras del sueño

La Canonja. Fotografia: Empar Sáez

FIGURAS DEL SUEÑO

II

El sueño sobre mi carne
asegura su isla leve.
Lo que se abre por dentro,
el almendro, la cal eterna,
domesticado revuela,
paloma que se va
al fuego o al nido pasajero
caído de sus alas.
Todo lo que se deja caer,
mirada al pasar
y el sueño al decaer.
La llama que se sabe alzar.
El sueño que cae.
La cal fugaz
que quiere destrenzar
símbolos en la pared.
El gamo que atraviesa el sueño
se asusta
en oblicuo chillido,
pero como sostiene al cielo
el cristal rodará.

José Lezama Lima, Enemigo rumor, 1941 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

Reus. Fotografia: Empar Sáez

JO NO ESCLAFO LA COROL·LA DE MIRACLES DEL MÓN

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

i no mato

amb la ment els misteris que trobo

pel camí

en flors, en ulls, sobre llavis o tombes.

La llum dels altres 

ofega l'embruix de l'impenetrable ocult

en abismes de foscor,

però jo,

jo, amb la meva llum, eixamplo el misteri

-i com la lluna, que amb els raigs blancs 

no minva, sinó que tremolosa

estén encara més els secrets de la nit,

així jo enriqueixo l'obscur horitzó

amb llargs tremolors de sagrat misteri

i tot allò incomprensible

es torna encara més incomprensible

sota els meus ulls,

-perquè jo estimo

flors i ulls i llavis i tombes.

Lucian Blaga, Els poemes de la llum

Traducció de Corina Oproae

Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***

EU NU STRIVESC COROLA DE MINUNI A LUMII

Eu nu strivesc corola de minuni a lumii

şi nu ucid

cu mintea tainele, ce le-ntâlnesc

în calea mea

în flori, în ochi, pe buze ori morminte.

Lumina altora

sugrumă vraja nepătrunsului ascuns

în adâncimi de întuneric,

dar eu,

eu cu lumina mea sporesc a lumii taină -

şi-ntocmai cum cu razele ei albe luna

nu micşorează, ci tremurătoare

măreşte şi mai tare taina nopţii,

aşa îmbogăţesc şi eu întunecata zare

cu largi fiori de sfânt mister

şi tot ce-i neînţeles

se schimbă-n neînţelesuri şi mai mari

sub ochii mei-

căci eu iubesc

şi flori şi ochi şi buze şi morminte.

Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919

Una mà et cenyeix el cos

Reus. Fotografia: Empar Sáez

Una mà et cenyeix el cos, poma roja

fulgent.

                Desadorm els dèdals

en branques de sol; et pren

de l’arbre nu on s’esmola la culpa.

Preneu la poma de les meves mans,

preneu-la amb cos i boca

del pou verge on els pomers

                            joves despunten

i diuen tanta fruita i tanta llum

que escriuen cossos d’amor

en rebrots successius, en roges ombres      de carn.

Empar Sáez, Quatre arbres

Viena edicions, 2016 

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Reus. Fotografia: Empar Sáez

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Aquesta és la falena diminuta que viu de llàgrimes,

la que beu, com un cérvol a l'estany resplendent,

a la vora dels ulls de qui dorm, i el tacte

de la seva boca és lleuger com el reflex d'un núvol.

Al teu somni, una figura il·luminada per la lluna

apareix al costat del llit i et toca la cara. 

Demana si podria compartir el pa pobre 

de la teva tristesa. Tu li mostres la taula.

Tots dos parleu fins molt tard en la nit,

però al matí els mots han quedat oblidats.

Et despertes serè, en una habitació assolellada,

fregant-te als ulls la pols de les ales.

Ted Kooser, L'ocell matiner i altres poemes

Traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

El Gall Editor, 2017 

***

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

This is the tiny moth who lives on tears,

who drinks like a deer at the gleaming pool

at the edge of the sleeper’s eye, the touch

of its mouth as light as a cloud’s reflection.

In your dream, a moonlit figure appears

at your bedside and touches your face.

He asks if he might share the poor bread

of your sorrow. You show him the table.

The two of you talk long into the night,

but by morning the words are forgotten.

You awaken serene, in a sunny room,

rubbing the dust of his wings from your eyes.

Ted Kooser, Delights and Shadows (2004)

mostra't a mi ara

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez

mostra't a mi ara

mostra't a mi ara ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré

la meva ànima expulsada pel cos com l'infant abans de temps

anirà nua pel camí de les ànimes i no sabrà

ni el nom amb què cridar-te 

aleshores potser voldràs ser la meva carn passatgera

i la meva sang calenta que un dia havia existit

i la seva carícia pujant suaument per l'espinada

pura com el meu pensament cap a tu

o voldràs ser el meu patiment o l'alè

anomenat vida a la qual t'aboques per prendre-me-la

com l'ocell deixat així a la mà

pren en silenci la seva llavor de mill

o voldràs ser el seu rostre en la meva òrbita

desaparegut sota el teu ull que em cegarà

en el mateix instant en què pensi que vaig cap a tu

mostra't a mi ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré 

Ileana Mălăncioiu, Combustió total, 1976 (Dins: La vèrtebra, AdiA Edicions, 2018. 

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

***

arată-mi-te acum

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi
sufletul meu lepădat de trup ca pruncul înainte de vreme

va umbla gol pe drumul sufletelor vii și nu va ști

nici numele cu care să te cheme

atunci vei vrea poate să fii carnea mea trecătoare

și sângele meu cald care a fost odată

și mângâierea lui urcând ușor pe șira spinării

ca gândul către tine de curată

sau vei vrea să fii chinul meu ori suflarea

numită viață pe care te-apleci să mi-o iei

cum pasărea lăsată anume la mine în palmă

ia în tăcere bobul său de mei

sau vei vrea să fii chipul lui din orbita mea

pierit sub ochiul tău care mă va orbi

în însăși clipa în care cred că mă-ndrept către tine

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi

Ileana Mălăncioiu, Ardere de tot, 1976