Les paraules que escric són a penes memòria

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez

Les paraules que escric són a penes memòria
d'una llengua i un temps més humà i solidari.
No hi ha res a rimar. Si de cas el perfil
mil·lenari del foc o l'encís tardorenc
de fullats caquiers. Espai d'home proscrit,
el vers sirga encetant àvids ulls que el dolor
tempta ingrat d'abaltir. Territori indefès,
bes el fang dels records i m'invent una pàtria.
Existesc perquè estim. El pa treu floridura
i el poema s'enfondra damunt de la pàgina.
Serà llarga la nit. Embaumat pel perfum
de la prosa el discurs és un mar on furtius
s'ennaveguen els mots. El cel sembla un dibuix
encerat i entre els pins hi ha gemecs d'animàlia.


Ponç Pons, Estigma

Adam

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez

ADAM


Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que es dol
llambrejant somniosa
pel foli ple d'algues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra
compacta que diu:

  Jo no faig el poema.
El poema em fa a mi. 


Ponç Pons, Desert encès

"Limiar do fim"

Douarnenez. Fotografia: Empar Sáez

"LIMIAR DO FIM"


Abocat a les veus d'aquest vespre, una pluja
estiuenca em recorre descalça el quadern.
Veig brasquers d'ocells vius, mausoleus de flors blaves
i entre processons d'ombres formigues dubtant.
Wittgenstein em va dir: "Del que no es pot parlar
cal guardar-ne silenci", però crec
que es pot parlar de tot. L'únic fotut
és que es perden la fe i la passió literàries
quan s'arriba a l'edat en què un s'estima
més sembrar un llimoner que escriure versos.


Ponç Pons, Pessoanes

"VIDRAÇARIA"

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

 "VIDRAÇARIA"

Entre la vida

que et desconcerta i tu

sempre hi ha un vidre.

Unes ulleres

gruixades de miop

i una finestra

d'on veus, segut, com passa,

fumant, tot sol, la vida.

Ponç Pons, Pessoanes

Edicions Bromera, 2003