La poesia és

 

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

La poesia és, doncs, aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d'existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.

*

Avui, ningú no gosa parlar d'inspiració o de musa per por de ser ridiculitzat. No em desplau. No em desplau, tanmateix, comparar amb una dona invisible i més sàvia que jo aquesta realitat, aquesta força, aquest alè que quan m'hi apropo o quan ens retrobem, dirigeix la tria dels meus mots, en mesura la dicció, en disposa les correspondències. Què puc fer-hi, si aquesta m'és l'experiència més clara, més profunda? Només respiro quan m'oblido de mi. És la trista preocupació de la meva pell el que em priva de ser un veritable poeta.

Philippe Jaccottet, El passeig sota els arbres

Traducció d'Antoni Clapés

Días Contados, 2015

Glòria

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

                          GLÒRIA

Veig la terra

i el repòs dels morts esdevé pols en les meves mans.

Camina suaument sota els arbres, la meva estimada,

i diu la llum, somrient i en veu baixa,

després s'aboca,

                com la claredat d'una deu closa…

Enllà, mai més no seran tan límpides

ni la llum, que estimem per les seves ferides d'ombra,

ni tu, aviat llunyana, i embellida quan te'n vas

pels camins perduts de les valls fosques…

No hi haurà més nits.

Demà tornaré a veure aquest desori de morts,

aquests ulls sagnants oberts damunt bressols de blat

on tu no tornaràs mai més…

                          Un sol vespre, encara!

Si fos tu, potser creuria que reposen,

comprendria que un dia sense nit pogués ser bell…

Ara,

    en aquest darrer alè de llum,

ràpid: que les teves mans encenguin un foc dolç,

que es desclogui (no hi haurà més nits per a nosaltres) la rosa!

Que tard s'ha fet! Ara, i arreu!

Ja no tindrem més temps…

Ben aviat, darrere les peònies, la negra!

i tu davalles vers l'ombra, adéu…

                                 i jo davallo

cantant la glòria de la terra per no veure res més.

Philippe Jaccottet, Rèquiem

Traducció d'Antoni Clapés

Cafè Central & Eumo  Editorial, 2014 

***

GLORIA

Je vois la terre

et le repos des morts est poussière à mes mains. 

Celle que j'aime va doucement sous des arbres, 

elle dit la lumière souriante à mi-voix, 

puis se penche,

               clarté d'une source bouclée… 

Ailleurs elles ne seront plus jamais si limpides,

ni la lumière, aimée pour ses blessures d'ombre,

ni toi, bientôt lointaine, et plus belle d'aller

vers les cheminements perdus des vallées sombres... 

Il n'y aura plus de nuits. 

Demain je reverrai ce désordre de morts, 

ces yeux saignants ouverts dans des berceaux de blés

où tu ne seras plus... 

                      Mais un seul soir encore ! 

Peut-être que de toi je croirais qu'ils reposent,

je comprendrais qu'un jour sans nuit puisse être beau... 

Maintenant, 

           dans ce dernier souffle de lumière, 

en hâte : que tes mains allument un feu doux, 

que s'ouvre la rose  (il n'y aura plus de nuits pour nous) la rose ! 

Comme il est tard ! maintenant, et partout ! 

Nous n'aurons plus le temps... 

Elle, bientôt, derrière les pivoines, la noire ! 

et tu descends vers l'ombre, adieu... 

                                     et je descends,

chantant la gloire de la terre pour ne plus voir.

Philippe Jaccottet, Requiem (1946)

Fragments alçats pel vent

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

En aquesta nit,

en aquest instant d'aquesta nit,

crec que fins i tot si els déus calessin foc

al món,

sempre en restaria una brasa

per tornar a florir com una rosa

en l'inconegut.

No soc pas jo qui ho ha pensat ni qui ho ha dit,

sinó aquesta nit d'hivern,

sinó un instant, que ja ha passat, d'aquesta nit d'hivern.

Philippe Jaccottet, Quadern de verdor

Traducció d'Antoni Clapés

Adia Edicions, 2021

***

En cette nuit,
en cet instant de cette nuit,
je crois que même si les dieux incendiaient
le monde,
il en resterait toujours une braise
pour refleurir en rose
dans l’inconnu.

Ce n’est pas loi qui l’ai pensé ni qui l’ai dit,
mais cette nuit d’hiver,
mais un instant, passé déjà, de cette nuit d’hiver.

Philippe Jaccottet, Cahier de verdura (1990)

No vull posar-me a volar

Palenque. Fotografia: Empar Sáez

No vull posar-me a volar
mai més a la velocitat del temps

creure així per un instant
en la meva espera immòbil


Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.

***

Je ne veux plus me poser
voler à la vitesse du temps

croire ainsi un instant
mon attente immobile

Philippe Jaccottet, Airs

Edicions Gallimard, 1967

No m'importa

Palaung. Fotografia: Empar Sáez

No m'importa gens el principi del món.

Ara les seves fulles s'avaloten
ara palpo la fusta afligida
d'un arbre immens

I la llum a través seu
brilla de llàgrimes



Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.


***


Peu m'importe le commencement du monde

Maintenant ses feuilles bougent 

maintenant c'est un arbre immense 

dont je touche le bois navré

Et la lumière à travers lui 

brille de larmes

Philippe Jaccottet, Airs (1967)

Un cop acomiadat

Sant Sadurní d'Osormort. Fotografia: Jordi Domingo Abad

Un cop acomiadat, tanmateix, he tingut un sol desig:
adossar-me a aquest mur
per mirar, des de l'altra banda, tan sols el dia,
per ajudar millor les aigües que tenen la deu en aquestes muntanyes
a cavar un bressol en les herbes,
a dur, sota les branques de les figueres,
a través de la nit d'agost,
les barques plenes d'ardents sospirs.

Philippe Jaccottet, A la llum de l'hivern
Traducció: Antoni Clapés


***


Plutôt, le congé dit, n'ai-je plus eu qu'un seul désir: 
m'adosser à ce mur 
pour ne plus regarder à l'opposé que le jour, 
pour mieux aider les eaux qui prennent source en ces montagnes 
à creuser le berceau des herbes, 
à porter sous les branches basses des figuiers, 
à travers la nuit d'août, 
les barques pleines de brûlants soupirs. 


Philippe Jaccottet, À la lumière d'hiver