Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Menorca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Menorca. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de setembre del 2022

el nom de déu desconec

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

 

el nom de déu desconec   però em sorprenc agraint-li cada albada
el teu son al meu costat   quan em desperto
i encara m'ignores
                             quina paraula dona vista al cec
quina sent el sord i pronuncia el mut   quina em serà mà per tocar l'horitzó
com un inici
                    i amb la panxa plena
de nou   predicar saber esperar el pa   l'eclosió de l'ou
la fe   a llesques ullada


M. Dolors Coll Magrí, De mineral
Godall Edicions, 2022

diumenge, 21 d’agost del 2022

Nombro con el silencio

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

ANOMENAR AMB EL SILENCI


Puc dir el que és innominat amb la paraula
puc dir la pàtria
l'amor l'or una rosa
puc cridar o callar
puc enunciar els colors
els mars les illes els ocells les fruites.
Dic el nom de la meva estimada
a la pàtria l'anomeno pel seu nom
repeteixo dos cops una paraula
dic el que és innominat amb el silenci.


Tadeusz Różewicz, Poesía abierta (Traducción de Fernando Presa González). 
La Poesía, señor hidalgo, 2003
Traducció al català: Empar Sáez


diumenge, 7 d’agost del 2022

Veu

 

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Veu


I la corda vocal tremola sola

quan el funàmbul mut hi balla.



Laura López Granell, Coratge
Godall Edicions, 2020


diumenge, 31 de juliol del 2022

No conec cap planta, arbust o arbre

Biniancolla. Fotografia: Empar Sáez



4


No conec cap planta, arbust o arbre
pel seu nom autèntic.
Només conec l'esquelet i la seva suma encadenada
de frases repetides, l'aire enrarit del manipulador
de cadenes de rellotge en mà amenaçant.
                                                                  I tots els meus companys
són morts. Enganxats al greix de la màquina
entre el xerric de la porta i el cloqueig de la gallina.
Jo he mort.
                    «Lloat siguis, Ningú.
                     Volem pel teu amor
                     florir
                     contra
                     tu.»
El cos de Paul Celan, el cos de Hart Crane.
He mort esperant la resurrecció de la carn,
en silenci, com si no m'hagués mort,
com si només m'hagués aturat
per abeurar-me al riu.
He mort i et veig des de la meva finestra
com veig la roba neta dels balcons sense vida,
fantasmes oblidats al vent.
Fantasmes pels meus ulls intactes,
entre els mil rostres que m'han precedit,
llençols només des de la finestra,
i m'ofeguen a la trampa
del sofriment quotidià,
entre els morts que floreixen
sense vida, amb naturalitat.


Jordi Valls, Oratori
Poesia 3i4, 2000

 

dimecres, 27 de juliol del 2022

II


Biniancolla. Fotografia: Empar Sáez


II

Se movían
las ramas. Se movían
las sombras
tumbada bocarriba feliz sobre la tierra bajo
las encinas. El olor
de la hierba. Las traía
la brisa
        -algunas flores
blancas
amarillas moradas a veces en el plano
de visión-. Y el tiempo se hizo
tres. Se hizo tres
mi cerebro
-cuánto
me asombraba
de niña
la imagen de Moisés dividiendo las aguas.
Pensaba en los cangrejos los erizos.
Pensaba en tanta gente atravesando
tropezando sus pies.
Pensaba aquellos muros a punto de cerrarse
sobre sus cabezas.
Pensaba en esos muros.
Moviéndose.
De agua.
Y en la ausencia
del Sol
       el brillo
de su carro 
fulgurando tan lejos-. Y con qué
claridad
-os decía-
se hizo tres mi cerebro. Exactamente
como
si el mar se hubiera abierto en tres mitades. Una
era yo
de pequeña sintiendo 
-olfato vista
tacto-
primavera tardía aire tibio el campo
de mi tierra el mundo suspendido en la
contemplación.
La otra era yo en aquel momento. La misma
plenitud. Igual 
felicidad.
          La tercera
llegó
con una lacerante
nitidez: el recuerdo
-o, mejor,
la conciencia-
de haber sentido
entonces
con más intensidad
-serás tú, intensidad,
la palabra que busco?-. La tercera era yo
añorando mis ojos
el olfato mi tacto
añorando ese yo que sentía ese campo sintiéndose
partícipe
de toda esa belleza. Perfectamente pude
sentir
-¿o recordar?-
cómo sentía. Perfectamente
pude
darme cuenta. Y me vi
desde arriba
            -un plano
cenital
una mujer 
tumbada-.
         Una Eva en el 
paraíso expulsada. El agua
de sus lágrimas
bajando por
las sienes. Empapando
su pelo. Un plano
cenital una mujer

saliéndose del mundo.



Ada Salas, Arqueologías
Editorial Pre-textos, 2022

dilluns, 3 de juliol del 2017

Sola sola

Maó. Fotografia: Empar Sáez
SOLA SOLA

I

Nua sota el xiulet del sol,
sola en la caserna deserta
t'atures
i t'estens com una pregunta
penjada que oscil·la sense resposta
en el buit, més enllà del buit.



II

Sola et mors, ànima,
sola et colgues en la tomba,
la mort va escandalitzar a aquest món,
no donà lucidesa a cap geni.


Fadwa TuqánDiván de poetisas árabes contemporáneas
(ediciones del oriente y del mediterráneo, 2016)

Traducció al castellà: Jaafar Al Aluni
(Traduït al català per Empar Sáez)

dijous, 5 de novembre del 2015

Encontré

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

Encontré


No he buscado.
Por costumbre si escucho el canto de un pájaro
digo (a nadie)¡vaya: un pájaro!
O digo ¿de qué color era?
Y el color no tiene en realidad importancia,
sino el espacio en que una inmensa flor sin nombre se mueve,
el espacio lleno de un esplendor sin nombre,
y mis ojos, fijos, sin nombre.



Blanca Varela, Valses y otras falsas confesiones (Dins "Donde todo termina abre las alas. Poesía reunida (1949-2000)")
Galaxia Gutenberg, 2001 


diumenge, 11 d’octubre del 2015

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

Fornells. Fotografia: Empar Sáez



Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos
para que me entiendan los orangutanes cuando aprenden a leer
para que me entiendan las muertas que una vez fui y que seré
es muy posible que escriba para no tener que pensar que ya no estás
que nunca estuviste que no volverás a estar y que si estuvieses
escribiría para olvidar que estás que siempre estuviste y siempre estarás.



Neus Aguado, Tal vez el Tigre

diumenge, 28 de juny del 2015

Y TU

Maó. Fotografia: Empar Sáez

Y TU ¿de qué lado de mi cuerpo estabas, alma, que no me socorrías?


José Angel Valente, No amanece el cantor
Tusquets Editores, 1992



dimecres, 8 d’abril del 2015

Estanc

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Estanc (fragment)

No sóc res. 
Mai no seré res. 
No puc voler ser res. 
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món. 


Finestres de la meva cambra, 
de la meva cambra d'un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és 
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?), 
doneu al misteri d'un carrer amb gent que hi passa constantment, 
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments, 
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert, 
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers, 
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes, 
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res. 


Avui estic vençut, com si sabés la veritat, 
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses 
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut 
la filera de vagons d'un tren, amb el xiulet de la sortida 
des de dins del meu cap

i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa. 

Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat. 
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec

a l'Estanc de l'altra banda del carrer, cosa real per fora, 
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins. 


He fracassat en tot. 
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res. 
De la formació que em van donar, 
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa. 
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres, 
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra. 
Deixo la finestra, m'assec en una cadira. En què pensaré? 


(…) 

Fernando Pessoa, Poemes d’Álvaro de Campos
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***


TABACARIA


Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a pôr humidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

(...)

Álvaro de Campos

divendres, 13 de maig del 2011

Menorca

Menorca, pintura a l'oli de Montserrat Lloret

El pes de la llum corba la branca
arpelles del groc graten la terra
l’ungla del vent      em desperta

Empar