Una sola ruïna, somni d'un arc

Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez

10 de juny de 1962

Una sola ruïna, somni d'un arc,
d'una volta romana, o romànica,

en un prat on escumeja un sol

d'una escalfor en calma com un mar:

allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús 

i litúrgia, ara profundament apagats,

viuen en el seu estil —i en el sol—

per a qui en comprengui presència i poesia.

Fas quatre passos, i ets a l'Appia

o a la Tuscolana: allà tot és vida,

per a tothom. De fet, més bon còmplice

d'aquesta vida és qui estil i història

no en coneix. Els seus significats

s'intercanvien en la sòrdida pau

indiferència i violència. Milers,

milers de persones, putxinel·lis

d'una modernitat de foc, en el sol

d'un significat també en acte,

es creuen pul·lulant, fosques,

per les encegadores voreres, contra

l'Ina-Case enfonsades en el cel.

Jo soc una força del Passat.

Només en la tradició hi ha el meu amor.

Vinc de les ruïnes, de les esglésies,

dels retaules, de les viles

abandonades als Apenins o als Prealps,

on visqueren els meus germans.

Volto per la Tuscolana com un boig,

i per l'Appia com un gos sense amo.

O miro els crepuscles, els matins

sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,

com els primers actes de la Posthistòria,

a què assisteixo, per privilegi censal,

des del caire extrem d'alguna edat

sepulta. Monstruós qui ha nascut

de les entranyes d'una dona morta.

I jo, fetus adult, volto

més modern que cap modern

buscant germans que ja no hi són.

Pier Paolo Pasolini, Poema en forma de rosa

Traducció de Xavier Valls Guinovart

Edicions Poncianas, 2022

***

10 giugno 1962

Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.

Pier Paolo Pasolini, Poesia in forma di rosa

Al príncep

Carnac. Fotografia: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
   si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
   de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
   no sent davant de mi tota la vida...
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
   hores i hores de solitud és l'única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
   vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
   que ve abans, en l'ocàs de la juventut.
Però per culpa també d'aquest nostre món humà
   que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l'excavadora - Antologia -)

Traducció de Josep Ballester i Enric Salom


***


AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera 
   se la notte ha un sapore di notti future 
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare 
   da tempi troppo amati e mai avuti del tutto, 
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne: 
   non sento più, davanti a me, tutta la vita... 
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo: 
   ore e ore di solitudine sono il solo modo 
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono, 
   vizio, libertà, per dare stile al caos. 
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte 
   che viene avanti, al tramonto della gioventù. 
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano, 
   che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo
 

A la meva nació

Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,

sinó nació vivent, nació europea:

i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,

governants doblegats als terratinents, governadors

reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,

funcionaris liberals tan carronyes com els beats,

una caserna, un seminari, una platja, un bordell.

Milions de petits burgesos com milions de porcs

pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,

entre cases colonials escrostonades com esglésies.

Precisament perquè has existit, ara no existeixes,

precisament perquè fores conscient, ets inconscient.

I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar

que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.

Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

***

Alla mia nazione

Non popolo arabo, non popolo balcanico, non popolo antico

ma nazione vivente, ma nazione europea:

e cosa sei? Terra di infanti, affamati, corrotti,

governanti impiegati di agrari, prefetti codini,

avvocatucci unti di brillantina e i piedi sporchi,

funzionari liberali carogne come gli zii bigotti,

una caserma, un seminario, una spiaggia libera, un casino!

Milioni di piccoli borghesi come milioni di porci

pascolano sospingendosi sotto gli illesi palazzotti,

tra case coloniali scrostate ormai come chiese.

Proprio perché tu sei esistita, ora non esisti,

proprio perché fosti cosciente, sei incosciente.

E solo perché sei cattolica, non puoi pensare

che il tuo male è tutto male: colpa di ogni male.

Sprofonda in questo tuo bel mare, libera il mondo.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo  

(Traducció a l’espanyol: Olvido García Valdés)

Traducció al català: Empar Sáez