 |
| Blanes. Fotografia: Empar Sáez |
Denise Desautels, D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó
Traducció: Antoni Clapés
Labreu edicions, 2022
diumenge, 25 de setembre del 2022
Presents com un bloc
diumenge, 18 de setembre del 2022
L'arribada de Déu
 |
| Molló. Fotografia: Empar Sáez |
L'arribada de Déu
Veu 1
Molts morts són com papallones de tardor.
Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.
Veu 3
Naixem perfectes per a la mort,
malforjats per a la vida.
Veu 2
A tots més d'una vegada ens tocarà morir.
Jo vaig morir l'any passat.
Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.
Veu 1
Ofegar un mort és cosa de pètals.
Veu 2
En tots els morts hi veig el mateix mort.
A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.
Veu 1
A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí
i un riu que hi corre.
L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:
es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.
Veu 2
Els morts cal lligar-los als seus llits,
enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,
dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.
Les seves ànimes els segueixen tèrboles.
N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús
a la parada equivocada.
Veu 3
Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.
Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:
fa tard.
Molt tard.
Veu 2
Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L'home l'experimenta però no la pot conèixer.
Veu 1
La tensió es palpa.
Veu 3
La família pren possessió del mort.
Sospesa amb usura nom, possessions.
Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.
Ho vol tot. Tot és seu!
Veu 2
Tot és seu!
Però no l'ànima.
Cap ànima és engendrada.
Cap ànima és parenta d'altra.
Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021
dimarts, 13 de setembre del 2022
punyents vestigis
 |
| Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez |
punyents vestigis
de gent que coneixia
allà on vaig créixer
Sōchō
mishi wa mina / furusatobito no / ato mo ushi
quan la vellesa arribi,
on podré recolzar-me?
Sōgi
oi no yukue yo / nani ni kakaran
i, encara, aquesta
passió per paraules
descolorides
Shōhaku
iro mo naki / koto no ha o dani / aware shire
Sōgi, Shōhaku, Sōchō, Tres veus lligades a Minase.
Traducció de Jordi Mas López
Cafè Central - Eumo Editorial, 2017
dimecres, 7 de setembre del 2022
Una sola ruïna, somni d'un arc
 |
| Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez |
10 de juny de 1962
Una sola ruïna, somni d'un arc,
d'una volta romana, o romànica,
en un prat on escumeja un sol
d'una escalfor en calma com un mar:
allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús
i litúrgia, ara profundament apagats,
viuen en el seu estil —i en el sol—
per a qui en comprengui presència i poesia.
Fas quatre passos, i ets a l'Appia
o a la Tuscolana: allà tot és vida,
per a tothom. De fet, més bon còmplice
d'aquesta vida és qui estil i història
no en coneix. Els seus significats
s'intercanvien en la sòrdida pau
indiferència i violència. Milers,
milers de persones, putxinel·lis
d'una modernitat de foc, en el sol
d'un significat també en acte,
es creuen pul·lulant, fosques,
per les encegadores voreres, contra
l'Ina-Case enfonsades en el cel.
Jo soc una força del Passat.
Només en la tradició hi ha el meu amor.
Vinc de les ruïnes, de les esglésies,
dels retaules, de les viles
abandonades als Apenins o als Prealps,
on visqueren els meus germans.
Volto per la Tuscolana com un boig,
i per l'Appia com un gos sense amo.
O miro els crepuscles, els matins
sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,
com els primers actes de la Posthistòria,
a què assisteixo, per privilegi censal,
des del caire extrem d'alguna edat
sepulta. Monstruós qui ha nascut
de les entranyes d'una dona morta.
I jo, fetus adult, volto
més modern que cap modern
buscant germans que ja no hi són.
Pier Paolo Pasolini, Poema en forma de rosa
Traducció de Xavier Valls Guinovart
Edicions Poncianas, 2022
***
Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.
***
10 giugno 1962
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.
Pier Paolo Pasolini, Poesia in forma di rosa
dissabte, 3 de setembre del 2022
el nom de déu desconec
 |
| Menorca. Fotografia: Empar Sáez |
el nom de déu desconec però em sorprenc agraint-li cada albada
el teu son al meu costat quan em desperto
i encara m'ignores
quina paraula dona vista al cec
quina sent el sord i pronuncia el mut quina em serà mà per tocar l'horitzó
com un inici
i amb la panxa plena
de nou predicar saber esperar el pa l'eclosió de l'ou
la fe a llesques ullada
M. Dolors Coll Magrí, De mineral
Godall Edicions, 2022
Subscriure's a:
Missatges (Atom)