diumenge, 28 de febrer de 2021

Aquell que dóna la vida

 

Mura. Fotografia: Empar Sáez


El temps es mou, es fon. De la finestra de l'habitació estant, l'home veu aquest moviment del temps fonent-se. Mira els arrossars verds de l'estiu que passen d'un dia a l'altre, canviant, madurant; les taronges que es tornen grogues quan la terra es refreda lentament, per dins; les alzines de cop i volta en carn viva.



Herberto Helder, Fragment d'"Aquell que dóna la vida" dins: Passos al voltant
Traducció de Víctor Martínez-Gil
Pagès Editors, 2003

divendres, 19 de febrer de 2021

La nit sempre ho és, de bonica

 

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez


—La nit sempre ho és, de bonica, perquè ens obliga a sentir la pell i els ulls interns. Només podem confiar en nosaltres mateixes, a la nit.
—La nit és bonica en la solitud absoluta, però la seva presència em fa aquesta nit encara més autèntica.
—La nit és insòlita.
—És perquè el cos canvia de ritme.
—A la nit, cal esperar sobretot que el cos canviï la seva trajectòria en l'univers. Que es mogui de manera que tots els nostres sentits puguin transitar lliurement. Copsar el gran buit. ¿Quants anys té?


Nicole Brossard, fragment d'"El desert malva"
Traducció d'Antoni Clapés
Lleonard Muntaner Editors, 2020

diumenge, 14 de febrer de 2021

No les paraules

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

No les paraules.     Tan sols el dolor pot     dir el dolor.


A Manel Marí in memoriam
31 de gener de 2018


Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 
Edicions Proa, 2020


dilluns, 8 de febrer de 2021

Ha llegado el blanco invierno

 

Marans. Fotografia: Empar Sáez


Ha llegado el blanco invierno
(1953)

Ha llegado el blanco invierno.
La nieve, como una gran almohada de musgo,
viste todos los abetos verdes,
abatiendo sus ramas.

Un caballo esparce nieve con sus cuatro herraduras
y el corazón se inclina
como la rama de un verde abeto.

En el arbusto de posa un búho,
bajo el abeto, unos pájaros;
como una tienda, la nieve les cubre.
El bosque, hombre sabio,
no canta canciones si hay viento.
Destellos como estrellas de hielo
reflejan sus pupilas.

Hoy, en la espesura duerme un pájaro
bajo la nieve,
como antaño una pobre gitana,
que encuentra hoy un hogar cálido.

Un pobre pájaro se acerca a la ventana,
congelado, y pide pan.
¡Ay, es mi hermano del bosque!,
crecimos juntos en el bosque negro.

Le daré buen pan,
le daré todo lo que pueda encontrar.
¡Ven aquí a mi lado que yo iré contigo,
mi querido pájaro!
Ambos le pediremos a Dios
que el gran sol venga,
porque ahora la nieve es espesa
como una almohada mullida.

Pájaro mío, alguien ha hecho para ti
un hogar cálido,
para que no te enfríes bajo el arbusto,
en la inmensidad de la nieve,
donde no tenías sueños dulces.


Papusza, El bosque, mi padre
Traducció: Amelia Serraller
Ediciones Torremozas, 2019

dijous, 4 de febrer de 2021

No em cerquis

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


No em cerquis  Soc feliç amb les filles de la dona
tostemps
prenyada  Les que no volen néixer
i converteixen el seu úter
en un camp 
de conreu
immens  Amb la mare florint
enmig
del
blat  O bé refent-se au
viatgera      Pare
sobre el taüt
dins la tomba oberta
un aplec d'ànimes  Canten a cor.


Antònia Vicens, Pare què fem amb la mare morta
LaBreu Edicions, 2020 

diumenge, 31 de gener de 2021

Seràs una síl·laba sense llum

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



«Seràs una síl·laba sense llum,
no arribaràs a l'encanteri, quedaràs
atrapat en les habitacions de la teva lògica».

«Seràs l'escletxa mateixa
de les teves frases, una recidiva,
una veu deportada, l'única veu
que no es regenera morint».


Milo De Angelis, Encontres i paranys
Traducció de Joan-Elies Adell
Edicions Saldonar, 2020


***

«Sarai una sillaba senza luce, 
non giungerai all’incanto, resterai 
impigliato nelle stanze della tua logica» 

«Sarai la crepa stessa 
delle tue frasi, una recidiva, 
una voce deportata, l’unica voce 
che non si rigenera morendo»


Milo De Angelis, Incontri e agguati (2015)


dimecres, 27 de gener de 2021

Pels camps de genciana

Castelladral. Fotografia: Empar Sáez

Pels camps de genciana


L'espera la infusió de genciana l'espera

Pels camps de genciana de la imaginació
fires de bestiar gent que canvia el seu destí

Jo: he fet servir totes les meves forces
per a demostrar-me que existeixen
Al final trobo
(la vida no ha començat ni comença)
les pudors tèbies l'estable de la compassió
Tinc també un crani micòtic i al cervell
la caspa que sona seca

Els camps de genciana l'espera
(la vida que no ha començat ni comença
diuen els logògrafs)

I en arribar al final
nit rere nit em tinc a mi mateixa als braços

I senyalo amb aquesta marioneta viva
el parquet les parets:
la sang esquitxa calenta la calç
el meu cervell de nit —bassa de tinta porpra


Marta Petreu, Apocalipsi segons Marta. Antologia poètica
Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli
Pont del Petroli, 2019


diumenge, 24 de gener de 2021

Existencia

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


                           EXISTENCIA


Tuve un ondeante cabello nocturno,
Hace tiempo que yace sepultado.
Tuve dos ojos como arroyos claros,
Antes de que fuese mi huésped el pesar,
Tuve manos de nácar rojiblancas
Pero el trabajo consumió su blancura.
Y entonces llega el Último
Y deja caer irrevocable su mirada
Sobre lo pasajero de mi cuerpo
Y arroja de mí todo lo mortal.
Y mi alma respira
Y bebe lo eterno...


Else Lasker-Schüler, Estigia
Traducció de Carlos Dante Capella
Editorial Tresmolins, 2020


***

           DASEIN


Hatte wogendes Nachthaar,
Liegt lange schon wo begraben.
Hatte zwei Augen wie Bäche klar,
Bevor die Trübsal mein Gast war,
Hatte Hände muschelrotweiß,
Aber die Arbeit verzehrte ihr Weiß.
Und einmal kommt der Letzte,
Der senkt den unabänderlichen Blick
Nach meines Leibes Vergänglichkeit
Und wirft von mir alles Sterben.
Und es atmet meine Seele auf
Und trinkt das Ewige...


Else Lasker-Schüler, Styx (1902)


dissabte, 16 de gener de 2021

Salm per a la serp

 

Cadaquès. Fotografia: Empar Sáez

SALM PER A LA SERP


Oh, serp, tu ets un tema
per a la poesia:

un moviment entre fulles seques
quan no fa vent,
una línia fina que es mou a través

d'allò que no és
temps, que crea temps,
una veu des de la mort, obliqua

i silenciosa. Un moviment
d'esquerra a dreta,
un esvaïment. Profeta sota una pedra.

Sé que ets allí
fins i tot quan no et puc veure.

Veig el rastre que deixes
damunt la sorra nua, al matí.

Veig el punt
d'intersecció, la fuetada
sobre l'ull. Veig la peça que has mort.

Oh llarga paraula, de sang freda i perfecta.
 

Margaret Atwood, L'alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions de 1984, 2020

***

Psalm to Snake

O snake, you are an argument
for poetry:

a shift among dry leaves
when there is no wind,
a thin line moving through

that which is not
time, creating time,
a voice from the dead, oblique

and silent. A movement
from left to right,
a vanishing. Prophet under a stone.

I know you’re there
even when I can’t see you

I saw the trail you make
in the blank sand, in the morning

I see the point
of intersection, the whiplash
across the eye. I see the kill.

O long word, cold-blooded and perfect.


Margaret Atwood, Interlunar (1984)

diumenge, 10 de gener de 2021

Luz blanca

Cadaqués. Fotografia: Empar Sáez


 LUZ BLANCA


Esta incredulidad:
un pez que salta y ya no encuentra el agua.

Siempre en mitad de algo
—del orden, del espejo, de la canción que oías—

caen, como un filoso anzuelo atrapapenas,

el pasmo
el ay, el nudo, la parálisis,
el corazón en pausa

la rendija que se abre
y arroja esa luz blanca que me ciega.


Piedad Bonnett, Los habitados
Visor Libros, 2017





dilluns, 4 de gener de 2021

Pesa el cielo

L'Espluga de Francolí. Fotografia: Empar Sáez


PESA EL CIELO


Pesa el cielo como una idea fija.

La copa gris de la tarde
lleva un vino de nostalgia.

Danzan los esqueletos de las rosas.

En los ojos de charcos y de pájaros
hay viscosas membranas.

La última flor ha nacido
con la boca amoratada.

Concentrada ansiedad de las formas inmóviles.
Los árboles viriles desnudan sus espadas.


Margarita Ferreras, Pez en la tierra
Ediciones Torremozas, 2016.

dimecres, 30 de desembre de 2020

Sueños

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

Sueños


II

Por el jardín en brumas de la infancia pasea el rey su sombra. Su corona destella como un sol. Yo imploro su mirada. Extiende el rey la mano que ordena decapitar doncellas y soldados y acaricia mi frente. En su rostro descubro, estremecida, los ojos de mi padre húmedos por el llanto. En el jardín en brumas de la infancia el rey se hace pedazos.

***

Cruza el rey por mi puerta, y es tan alto, tan alto, que no llega a su oído mi pregunta. Un colosal silencio lo rodea, una desolación de tiempo eterno. El desprecio de Dios aflige al mundo. Para saber que no lo estoy soñando, toco su pie con mano temblorosa. Su pie de estatua, inmóvil por los siglos de los siglos.

***

Por mi aterida noche pasa el rey, hirsuto, oliendo a pólvora y vinagre. El ruido de los avíos de guerra sobresalta mis perros. Amparada en la sombra, con el hacha derribo su cabeza. Del cuello en borbotones como un milagro hirviente, una cabeza idéntica comienza a levantarse.


Piedad Bonnett, Memoria del cuerpo (dins: Lo demás es silencio. Antología, Ediciones Hiperión, 2003).

 

dimecres, 23 de desembre de 2020

Els dits espellen capes

Castelladral, Bages. Fotografia: Empar Sáez

 
Els dits espellen capes
d’obscur
i arriben al llim compacte
de la nit.

Una taca negra s’expandeix; el fang nocturn, movedís,
atrapa i degluteix paisatges.

Així es perpetua el cos desmesurat
de la nit:

s’embolcalla en la seva fondària, escampa obscures
llavors
que una llum callada,

roenta de temps, fecundarà.


Empar Sáez, Òrbita
La Garúa - Tanit, 2020


***

Le dita spellano cappe
di oscurità
e raggiungono il limo compatto
della notte.

Una macchia nera si espande; il fango notturno, movibile,
cattura e inghiotta paesaggi.

Così si perpetua il corpo smisurato
della notte:

si avvolge nella sua profondità, disperde scuri
semi
che una luce silenziosa,

rovente di tempo, feconderà.


Traducció del poema a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló i Bauçà




dimarts, 22 de desembre de 2020

Algo puebla la lluvia

 
Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez


ALGO puebla la lluvia:
un temblor casi humano
que ha de empapar la tierra,
ablandando la piedra,
dando su paz al árbol.
Menos en mí, en mi arena,
mi seca soledad.
Algo habita en la lluvia
que no soy yo, mi sed.


José Corredor- Matheos, La patria que buscábamos (1965- 1971), dins: Desolación y vuelo. Poesía reunida (1951-2011) 
Tusquets Editores, 2011.


diumenge, 20 de desembre de 2020

Nus de llum

Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez


Nus de llum

Pedres color de pa, terra llaurada,
un tel de sal, verdor, xeixa que espiga,
ullastres esbrancats, fonoll marí,
collars de fum, macs entre macs, calç crua:
ametlerars vençuts ran de garriga.
Cavalls i egües prop del safareig,
descloscades parets, venes del pou,
marès brescat, estels, mates i pins;
damunt el forn teules amb rost, brutor:
un magraner trencat entre les síquies.

Negreja el sol i la blavor es mustia,
la mort s'encén, coloms, ulls de clapers.
Als sostres dels escars brama la mort:
                                       cavil·la.
L'illa ha callat tots els mals que patia.


Damià Huguet, Ulls dels clapers 
(dins: Antologia poètica. Edicions Proa, 1999)


diumenge, 13 de desembre de 2020

Ladran

Castelladral, Bages. Fotografia: Empar Sáez


Ladran

Para que me avergüence
Esconda el rabo entre las piernas
Y desaparezca de aquí.

Ladran

Para que me postre ante ustedes
Dé con mi cabeza contra el suelo
Y me arrastre a gatas
A mi lugar de origen

Ladran, ladran

Para que gatee hacia atrás
Y lama todas las huellas de mi padre
Que me trajeron aquí

Ladran, ladran, ladran

Para que me tape la boca con el puño
Me parta la lengua con los dientes
Y la ciña en la cintura



Vasko Popa, Sal lobuna (1968-1974) (dins: El cansancio ajeno. Poesía completa)
Traducció de Dubravka Sužnjević
Vaso Roto Ediciones, 2012



dimarts, 8 de desembre de 2020

Saps, menystinc la meva escriptura

Casa Batlló, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


Saps, menystinc la meva escriptura
que ofereix anhels al món.
Tothom em veu com una perla,
i, tanmateix, he matat molts d'homes
i moltes soletats.
Alguns m'escriuen que els he salvat la vida,
i hi ha qui diu que l'he condemnat.
Ningú no em convida mai a cap festa
perquè com a poeta he de romandre allunyada
dels triomfadors.


Alda MeriniBalades no pagades
Traducció de Nora Albert
AdiA Edicions, 2019 

***


Depreco, sai, la mia scrittura
che dà i vagheggiamenti al mondo.
Tutti credono che io sia una perla,
invece ho ammazzato tanti uomini
e tante solitudine.
C'è chi mi scrive che gli ho salvato la vita
e chi mi dice che io l'ho dannato.
Nessuno mi invita mai a una festa
perché come poeta debbo stare lontana 
dai vincitori.


Alda MeriniBallate non pagate (1995)

dissabte, 28 de novembre de 2020

Que el verso transparente

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez


QUE el verso transparente
deje ver este mundo
tal cual es:
sin color ni sonido.
Que un aroma finísimo
revele
los nombres de las cosas,
su latido, sus límites.
Que el verso incandescente
rebote entre las piedras,
despertándote:
¿de qué, por qué, en dónde?
Que el verso aún no escrito
esparza sus cenizas
en el aire
de un mundo que no existe.


José Corredor- Matheos, I tu poema empieza (1976-1987), dins: 
Desolación y vuelo. Poesía reunida (1951-2011) 
Tusquets Editores, 2011.

divendres, 20 de novembre de 2020

Obro la cigarreta


Akureyri. Fotografia: Empar Sáez


Obro la cigarreta
com si fos una fulla de tabac
i aspiro àvidament
l'essència de la teva vida.
És tan bell sentir-te lluny
delerós per veue'm
i jo sense escoltar-te.
Soc cruel, ho sé,
però aquest és l'argot del poeta:
un llarg silenci encès
després d'una llarguíssima besada.


Alda Merini, Balades no pagades
Traducció de Nora Albert
AdiA Edicions, 2019 

***


Apro la sigaretta
come fosse una foglia di tabacco
e aspiro avidamente
l’assenza della tua vita.
È così bello sentirti fuori,
desideroso di vedermi
e non mai ascoltato.
Sono crudele, lo so,
ma il gergo dei poeti è questo:
un lungo silenzio acceso
dopo un lunghissimo bacio.


Alda Merini, Ballate non pagate (1995)



divendres, 13 de novembre de 2020

Llargues carreteres i pauses

Auritz. Fotografia: Empar Sáez

Llargues carreteres i pauses. Oh, aquests cossos tebis, aquests cossos d'àngel que  s'enlairen!  Els mots t'esclafen  sense que 
en resti res?   Torna  a  posar-te,  del saber,  el vestit.  Jo 
puc l'audàcia de les portes d'aire, espectres i més xocs. Jo puc morir encara una vegada.


Martine Audet, El meu cap és fort allà on l'altra dansa
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central i Eumo Editorial, 2020

***

De longues routes et des pauses.  Oh! ces corps tièdes, ces 
corps d'anges à faire lever! Les mots te broient sans qu'il 
n'en reste rien? Reprends, du savoir, le vêtement. Je peux 
l'audace des portes d'air, spectres et plus de heurts. Je peux 
mourir encore une fois.


Martine Audet,Ma tête est forte de celle qui danse, 2016 

dimarts, 10 de novembre de 2020

Poema de la gran urbe

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



Poema de la gran urbe


Hace poco me dijo mi mujer
Por la que haría todo

Me gustaría tener
Un pequeño árbol verde
Que me siguiera por la calle corriendo



Vasko Popa, Tajo (1970-1980) dins: El cansancio ajeno. Poesía completa
Traducció de Dubravka Sužnjević
Vaso Roto Ediciones, 2012



dimarts, 3 de novembre de 2020

No hi ha gust de rialla al seu rostre

Florència. Fotografia: Empar Sáez


33 

sobre una foto de Murillo Meirelles

No hi ha gust de rialla al seu rostre
que ve d'un altre regne.
Encara imprecís en excés
antidomèstic, cec, sense mesura.
El que hi ha no té mida o utilitat.
Mà anímica dos cops aturada
a l'ampit a la pell estirada, pròpia
d'estàtua, ara; després, làctia, a la fotografia.
Àngel sense l'acabament de l'aire, entre carn i marbre
tallat a partir de la làpida, sota cel gris.

                                                                         30 VII 2002

Armando Freitas Filho, Rara mar
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Cafè Central i Eumo Editorial, 2007 

***


33
                                                                 sobre uma foto de Murillo Meirelles

Não há gosto de riso no seu rosto
que vem de outro reino.
Ainda por demais impreciso
antidoméstico, cego, sem mesura.
O que há não tem medida ou serventia.
Mão anímica por duas vezes detida
no parapeito na pele esticada, própria
de estátua, agora; depois, láctea, na fotografia.
Anjo sem o arremate do ar, entre carne e mármore
lapidado a partir da lápide, sob cinzento céu.

  30 VII 2002

Armando Freitas Filho, Raro mar

 

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Es otro el invierno que en mis ojos llora

 

Auritz. Fotografia: Empar Sáez


ES OTRO EL INVIERNO QUE EN MIS OJOS LLORA


Es azul el cielo Azul aún Azul
   y en él estoy
en su vuelo de Luna
Es el viento del Este que ensueña
   y me sume
en la solemnidad tremenda
   de la tarde
Susurro ¡oo! y, desde el verdor
Genechen me dice
EN SEMICÍRCULO OYE EL HABLAR
DE MIS HIJOS MAYORES
A orillas del fogón
  (en su memoria)
los abuelos mueven los tristes
   labios del invierno
y nos recuerdan a nuestros
  muertos y desaparecidos
y nos enseñan a entender 
el lenguaje de los pájaros
Nos dicen: Todos somos hijos
  de la misma Tierra
  de la misma Agua
Cuerpo y alma el lecho
que cada vez se torna más profundo
y por el que otros pasarán
cuando nosotros en el mar
hayamos subido en la balsa
  de la muerte

Llueve, afuera seguramente llueve
pero es otro el invierno que
  en mis ojos llora
Hacia los días venideros vuelvo
  entonces la mirada
Veo a mis hijas, a mis hijos
que abrazarme vienen
Y es el otoño o el primer día
  de octubre
mi madre me dice: Despierta
  hijo, despierta
eres el viejo el niño que escribe
  su primer poema
bajo el primer ciruelo plantado
  por tu padre.


Elicura Chihuailaf, De sueños azules y contrasueños
Editorial Universitaria, 2018

(No s'ha pogut transcriure el poema en mapudungún per un error en la impressió del poema en el llibre)


dilluns, 26 d’octubre de 2020

Escriure el pensament a mà

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

19


Escriure el pensament a mà.
Reescriure passant en net
passant la pinta gruixuda, ratllar
guixar a la interlínia, copiar
aguantant-se el cap, pel cabells
escrivint a màquina, passant la pinta
fina, furiosa, corregint, suant
i escoltant el temps de la respiració.
Després, teclejar sense dolor, eliminant
absolutament l'error, errar.
6-IX-2001

Armando Freitas Filho, Numeral, nominal
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Edicions de 1984, 2004


***


Escrever o pensamento à mão.
Reescrever passando a limpo
passando o pente grosso, riscar
rabiscar na entrelinha, copiar
segurando a cabeça, pelos cabelos
batendo à máquina, passando o pente
fino furioso, corrigindo, suando
e ouvindo o tempo da respiração.
Depois, digitar sem dor, apagando
absolutamente o erro, errar.


Armando Freitas Filho

dijous, 17 de setembre de 2020

No et despertis enmig del somni

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

 
No et despertis enmig del somni
quan escrius.
Així seràs llançada infinitament
més lluny de la realitat,
                          de la consciència


i del mateix somni que escrius.


Així hauràs plenament
la mà que ordeix i perfà els somnis.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016


***


Non svegliarti nel mezzo del sogno
quando scrivi.
Così sarai rilasciata infinitamente
più lontano dalla realtà,
                           della coscienza
e dello stesso sogno che scrivi.

Così avrai pienamente
la mano che ordina e perfeziona i sogni.



Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló