 |
| Inverness. Fotografia: Empar Sáez XIV El món es resumeix en els ulls de la mare tot el que cal entendre s'encomana Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor Lleonard Muntaner Editor, 2024 |
diumenge, 11 de gener del 2026
El món es resumeix
divendres, 9 de gener del 2026
La casa era silenciosa i el món tranquil
 |
| Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez |
La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu
era com l'ésser conscient del llibre.
La casa era silenciosa i el món tranquil.
Els mots eren dits com si el llibre no existís,
llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,
volia inclinar-se, volia moltíssim ser
l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui
la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.
La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.
El silenci era part del sentit, part de la ment;
l'accés de la perfecció a la pàgina.
I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,
en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix
és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix
el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.
Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3
Versió de Francesc Parcerisas
Quaderns de Versàlia, 2023.
**
**
THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM
The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night
Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.
The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,
Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom
The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.
The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.
And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself
Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)
The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night
Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.
The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,
Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom
The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.
The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.
And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself
Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)
dijous, 18 de desembre del 2025
La concòrdia
 |
| Culross. Fotografia: Empar Sáez |
Llibre primer:
265. La concòrdia
Quina llàstima que nosaltres, homes, no siguem com els ocells boscans,
que cada un per a ell, i alhora tots junts, amb plaer, canten el seu to.
268. La variació embelleix
Com més variades són les veus que hom aporta,
tant més meravellós acostuma a ressonar el cant.
287. La bellesa
La bellesa és una llum. Com més et manca la llum,
tant més abominable ets de cos i d'ànima.
289. Sense perquè
La rosa és sense perquè. Floreix perquè floreix.
No presta atenció a ella mateixa. No pregunta pas si hom l'esguarda.
Llibre segon:
194. La llum es dóna a conèixer
Ves-hi, crida l'estel del matí. Perquè quan comença el dia,
aleshores hom veu clarament allò que és bell i allò que no ho és.
Llibre quart:
70. L'home
L'home, tot sol, és la més gran de les meravelles:
pot, d'acord amb allò que fa, ser Déu o dimoni.
Llibre cinquè:
86. El Creador en la creatura
La creació és un llibre. Qui sap llegir amb saviesa,
hi trobarà el Creador molt subtilment revelat.
291. La dignitat ve de l'amor
Ah, no corris més enllà del mar en cerca d'esperit i saviesa!
La dignitat de les ànimes ve exclusivament de l'amor.
Llibre sisè:
22. Abraçar un núvol és follia
Com és de foll l'home que abraça un núvol!
Com ets de foll tu que et complaus en vana glòria!
Angelus Silesius, El pelegrí querubínic
Traducció de Lluís Duch
Edicions Proa, 1995
dissabte, 13 de desembre del 2025
Damunt la casa del riure
Tuixent. Fotografia: Empar Sáez
I
Damunt la casa del riure
Un ocell riu per sota les ales
El món és tan lleuger
Que ja no és al seu lloc
I tan alegre
Que res no li falta.
Paul Éluard, Paul Éluard. Quaderns de Versàlia, V
Poema de la sèrie "Les petits justes" del llibre Mourir de ne pas mourir (1924)
Traducció d'Arnau Pons
Papers de Versàlia, 2015
**
I
Sur la maison du rire
Un oiseau rit dans ses ailes.
Le monde est si léger
Qu’il n’est plus à sa place
Et si gai
Qu’il ne lui manque rien.
Paul Éluard, Mourir de ne pas mourir (1924)
dilluns, 8 de desembre del 2025
Cant tardoral
 |
| Olot. Fotografia: Empar Sáez |
Tardor. Tot d'arbres pensant...
Tristeses mòrbides al mar...
El vent passa, fluix... com un cant...
I tinc temor, com un espant,
si escolto el vent així passar...
Tardor. Tinc l'ànima coberta
de fulles mortes, on lluent
plora la lluna, en la deserta
quietud trista de l'hora incerta
que cau del temps, molt lentament...
Tardor. I quan el vent agita,
mou en l'aire el negre brancatge,
l'ànima pateix afligida,
en la inconsolable, infinita
pena de perdre el fullatge...
Cecília Meireles, Cecília Meireles. Quaderns de Versàlia, IX
Poema del llibre Mai més... i Poema dels poemes (1923)
Traducció de Raimon Gil i Valéria C. De Araújo
Papers de Versàlia, 2019
**
Outono. As árvores pensando...
Tristezas mórbidas no mar...
O vento passa, brando... brando...
E sinto medo, susto, quando
escuto o vento assim passar...
Outono. Eu tenho a alma coberta
de folhas mortas, em que o luar
chora, alta noite, na deserta
quietude triste da hora incerta
que cai do tempo, devagar ...
Outono. E quando o vento agita,
agita os galhos negros, no ar,
minha alma sofre e põe-se aflita,
na inconsolável, na infinita
pena de ter de se esfolhar ...
Cecília Meireles, Nunca mais... e Poema dos poemas (1923)
dissabte, 6 de desembre del 2025
No has aconseguit
 |
| Portree. Fotografia: Empar Sáez |
No has aconseguit
fer de tots els instants de la teva vida
un miracle.
Torna-ho a intentar.
**
Obre la finestra.
Deixa entrar
el geni del lloc,
aquest altre tu mateix.
Eugène Guillevic, Eugène Guillevic. Quaderns de Versàlia, X
Poemes del llibre Maintenant, 1993
Traducció de Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet
Papers de Versàlia, 2020
Tu n'as pas réussi
À faire de tous les instants de ta vie
Un miracle.
Essaie encore.
**
Ouvre la fenêtre.
Laisse entrer
Le génie des lieux,
Cet autre toi-même.
Eugène Guillevic, Maintenant, 1993
dilluns, 1 de desembre del 2025
Sí
 |
Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez SÍ Ahora somos como aquel montón mate de arena del jardín del Pabellón de Plata de Kyoto, diseñado para revelarse sólo a la luz de la luna. ¿Quieres que esté de duelo? ¿Quieres que guarde luto? ¿O, como la luz de la luna en la arena blanquísima, que use tu oscuridad para brillar, para relucir? Brillo. Estoy de duelo. Tess Gallagher, El puente que cruza la luna Traducció d'Eduardo Moga Bartleby Editores, 1992 ** Yes Now we are like that flat cone of sand in the garden of the Silver Pavilion in Kyoto designed to appear only in moonlight. Do you want me to mourn? Do you want me to wear black? Or like moonlight on whitest sand to use your dark, to gleam, to shimmer? I gleam. I mourn. Tess Gallagher, Moon Crossing Bridge (1992) |
dissabte, 15 de novembre del 2025
El setè àngel
 |
Edimburg. Fotografia: Empar Sáez EL SETÈ ÀNGEL Era sol. Totalment sol el setè àngel. S'entreveia una certa inestabilitat en el seu vol. Ves alerta, li van dir. Et moriràs, cauràs. El temps es va tornar implacable. Estava completant l'últim moviment. Va plegar primer una ala després l'altra les dues ales i les va llençar a terra. Sí, va dir. Que tinguin els homes per volar, va dir. Giòta Partheníu, Petits silencis. Antologia poètica Traducció de Joan R. Lladós Edicions Pont del Petroli, 2025 |
dilluns, 10 de novembre del 2025
Goig del carrer
 |
| Edimburg. Fotografia: Empar Sáez |
GOIG DEL CARRER
La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens réiem, bovament ens réiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill...
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: ¡Adéu, adéu, amor! ¡Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era...!
Només era la joia del carrer.
I els crits
—¡Gol! ¡Gol!—
A Isabel
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens réiem, bovament ens réiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill...
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: ¡Adéu, adéu, amor! ¡Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era...!
Només era la joia del carrer.
I els crits
—¡Gol! ¡Gol!—
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola...
Vicent Andrés Estellés, Ciutat a cau d'orella (1953), dins Una tendresa oculta (poemes escollits)
Tres i Quatre Edicions, 2024
Ars Poetica
 |
Tuixent. Fotografia: Empar Sáez ARS POETICA Homenatge a Teodor Llorente |
I
He patit molts exilis i de moltes maneres.
Només tenia ganes de tornar:
Amb les ganes tenia, també, una incerta por:
la por d'aquell que torna.
II
Ha estat, de dia en dia, un brutal exercici:
anar reconstruint, de dalt a baix,
paraula per paraula, tot un món, amb paraules
com fang i pallús.
III
Escric els meus fragments. No puc fer un poema.
Reconstruesc un poble, o bé un mosaic.
Amb un grapat de tests que he trobat, vaig refent
un poble com un cànter.
Vicent Andrés Estellés (L'inventari clement de Gandia, 1971) dins Una tendresa oculta (poemes escollits)
Tres i Quatre Edicions, 2024
dissabte, 8 de novembre del 2025
Jazmín
 |
| Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez |
Jazmín
No está en ningún lugar
la flor que a cuchilladas es de nadie.
El aire huele a perlas,
no existe otro tesoro.
Sandro Luna, Eva tendiendo la ropa (2015) en l'antología Mañana Dios dirá
Nectarina Editorial, 2024
Els ulls
 |
| Begur. Fotografia: Empar Sáez |
Cada ull és l'hemisferi d'un món:
paral·lels d'irisades anelles.
Quin enigma et traeix el pregon
verd de prada en florides novelles?
Cada esguard de maragda es marfon
com al tany dues roses poncelles.
Sota arcades el riu és profond
i dispers d'un naufragi d'estrelles.
Sorres fines et feien escon
prems les nines i veus meravelles.
T'auriola una engruna de son,
bri del somni que encara cabdelles.
Cada estel un espill vagabong,
plateret de divines vaixelles
vacil·lant com l'amor infecond
de dues donzelles.
Carles Fages de Climent, “Poemes inèdits”, dins: Fages de Climent. Primera antologia
A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla
Brau Edicions, 2002
dijous, 30 d’octubre del 2025
Granat #800000
 |
| Culross. Fotografia. Empar Sáez |
Granat #800000
El foc perfila a la forja
el traç d'un somriure
que s'estén sota un cel granat.
La màgia se li escapa en brisalls.
Un neguit silenciós
en el centre de tu.
Al pensament i al cor,
un sentiment indecís.
Esculpeixes el desig
al palmell de les mans.
Foc càlid,
paraules que encenen els ànims.
Que es paralitzi el món
mentre no sigui real!
Montse Assens, Paleta de colors. #2020 ClassicBlue
Voliana Edicions, 2025
Tristesse
 |
| Braemar. Fotografia: Empar Sáez |
TRISTESSE
Les ombres no es passegen només pels boscatges
davant els quals s'estén la prada d'asfòdels,
erren entre nosaltres i ja en les teves
abraçades quan encara et bressa el somni.
Què és la carn... de roses i d'espines,
què és el pit..., de replecs i de vellut,
i què els cabells, les aixelles, els confosos
endinsaments, l'esguard tan abrandat:
Ho porta tot el temps d'ahir: els confidents d'abans
i també el temps d'ahir: quan deixes de besar-lo,
no en facis cas, tant els forts com els febles
encariments tenen també el seu terme.
Després novembre, solitud, tristesse,
tomba o bastó que portarà el baldat...
els cels no beneeixen i tan sols el xiprer,
l'arbre del dol, s'alça gran i immutable.
Gottfried Benn, Aprèslude
Traducció de Feliu Formosa
Papers de Versàlia, 2025
***
Tristesse
Die Schatten wandeln nicht nur in den Hainen,
davor die Asphodelenwiese liegt,
sie wandeln unter uns und schon in deinen
Umarmungen, wenn noch der Traum dich wiegt.
Was ist das Fleisch – aus Rosen und aus Dornen,
was ist die Brust – aus Falten und aus Samt,
und was das Haar, die Achseln, die verworrnen
Vertiefungen, der Blick so heiß entflammt:
Es trägt das Einst: die früheren Vertrauten
und auch das Einst: wenn du es nicht mehr küßt,
hör garnicht hin, die leisen und die lauten
Beteuerungen haben ihre Frist.
Und dann November, Einsamkeit, Tristesse,
Grab oder Stock, der den Gelähmten trägt –
die Himmel segnen nicht, nur die Zypresse,
der Trauerbaum, steht groß und unbewegt.
Gottfried Benn (Aprèslude, 1955)
diumenge, 19 d’octubre del 2025
Els instants de l'amor
 |
| Culross. Fotografia: Empar Sáez |
ELS INSTANTS DE L'AMOR
— A la nit — al cel estrellat
— A l'aigua fosca de la mar
A qui sinó podria demanar
si t'han vist passar?
Ara ja tranuites, que t'has fet gran,
filleta meva, núvol somrient,
cendra del meu cor.
Josep Gerona Fumàs, El no-res perdura sempre
El Gall Editors, 2021
La pau té nom molt breu
 |
| Edimburg. Fotografia: Empar Sáez |
La pau té nom molt breu
— subtil i lleuger com au de pas
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb la mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra, Qui ens dirà demà?
Papers de Versàlia, 2024
dissabte, 11 d’octubre del 2025
V
 |
| Braemar. Fotografia: Empar Sáez |
V
Quin capoll que no sap d'amor encara amenaça l'abella.
El vent troba una colla de frondes onejants,
la terra es balandreja,
a l'escuma de les herbes les moreres hissen les veles.
El darrer viatge s'assembla al primer de tots.
Oh, que esclatin les pedres, que es dobleguin els ferros aïrats,
que l'escuma arribi fins al cor i maregi els ulls esponerosos,
que el record es torni una branqueta de menta immarcescible
i que de l'arrel en surtin de bursada vents de festa.
Girem-hi el front,
que el que tenim de radiant quedi a prop
de la primera engrapada del desig,
que cada llengua tingui la bondat del dia
i que palpiti mansament a les venes el batec de la terra.
Odisseas Elitis, Sol primer
Traducció de Pau Sabaté
Godall Edicions, 2025
diumenge, 28 de setembre del 2025
Dos de març de 1974
 |
| Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez |
DOS DE MARÇ DE 1974
I
Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.
II
I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.
III
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? I on
pujaré jo la meva
ira plantada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.
10 de març de 1974
Segimon Serrallonga, Por i Poder. Àlbum Versàlia núm. 4
(De Poemes 1950-1975, 1979)
Papers de Versàlia, 2024
TYAROYE
 |
| Begur. Fotografia: Empar Sáez |
TYAROYE*
Presoners negres, millor dir presoners francesos, o és que no és veritat que França ja no és França?
No és veritat que l'enemic li ha furtat el rostre?
És veritat que l'odi dels banquers ha comprat els seus braços d'acer?
I no ha rentat, la vostra sang, la nació que havia oblidat la seva missió d'ahir?
Digueu-me, no s'ha mesclat, la vostra sang, amb la sang lustral dels seus màrtirs?
Seran els vostres funerals els de la Verge-Esperança?
Sang, sang, oh, sang negra dels meus germans, taqueu la innocència dels meus llençols
sou la suor amb què banyo l'angoixa, sou el sofriment que m'enroqueix la veu
Wôi! Sentiu la meva veu cega, genis sordmuts de la nit.
Pluja de sang roja, saltamartins! I el meu cor crida a l'atzur i a la gràcia.
No, no sou morts gratuïts, oh, Morts! Aquesta sang no és aigua tèbia.
Rega espessa la nostra esperança, que florirà al crepuscle.
És la nostra set, la nostra fam d'honor, aquestes grans reines absolutes
no, no sou morts gratuïts. Sou els testimonis de l'Àfrica immortal
sou els testimonis del nou món que serà demà.
Dormiu, oh, Morts! I que la meva veu us bressoli, la meva veu de còlera que bressola l'esperança.
París, desembre de 1944
Léopold Sédal Senghor, Quaderns de Versàlia, VIII (del llibre Hosties noires, 1948). Papers de Versàlia, 2018
Traducció de Núria Busquet
**
TYAROYE
Prisonniers noirs je dis bien prisonniers français, est-ce
donc vrai que la France n'est plus la France?
Est-ce donc vrai que l'ennemi lui a dérobé son visage?
Est-ce donc vrai que la haine des banquiers a acheté ses bras d'acier?
Et votre sang n'a-t-il pas ablué la nation oublieuse de
sa mission d'hier?
Dites, votre sang ne s'est-il pas mêlé au sang lustral de ses
martyrs?
Vos funérailles seront-elles celles de la Vierge-Espérance?
Sang sang ô sang noir de mes frères, vous tachez l'innocence
de mes draps
Vous êtes la sueur où baigne mon angoisse, vous êtes
la souffrance qui enroue ma voix
Wôi! entendez ma voix aveugle, génies sourds-muets
de la nuit.
Pluie de sang rouge sauterelles! Et mon cœur crie à
l'azur et à la merci.
Non, vous n'êtes pas morts gratuits ô Morts! Ce sang
n'est pas de l'eau tépide.
Il arrose épais notre espoir, qui fleurira au crépuscule.
Il est notre soif notre faim d'honneur, ces grandes
reines absolues
Non, vous n'êtes pas morts gratuits. Vous êtes les
témoins de l'Afrique immortelle
Vous êtes les témoins du monde nouveau qui sera
demain.
Dormez ô Morts! et que ma voix vous berce, ma voix
de courroux que berce l'espoir.
Paris, décembre 1944
Léopold Sédar Senghor, Hosties noires (1948)*El poema fa referència a la massacre de Thiaroye, zona militar prop de Dakar, on el 1944 una revolta de soldats que tornaven d'Europa va ser reprimida per autoritat colonial causant un mínim de 70 morts.
dissabte, 20 de setembre del 2025
En el brunzir plumbi
 |
| Edimburg. Fotografia: Empar Sáez En el brunzir plumbi de la mosca convergeixen els anhels del pelegrí la set còsmica del cercador un infinit alat el déu melòman. Dídac P. Lagarriga, Abismar Pagès Editors, 2025 |
Jo i Tu
 |
| Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez |
Aquest és l'origen etern de l'art: la forma es posa davant una persona i vol esdevenir obra a través d'ella. No és un producte de la seva ànima, sinó una aparició que va cap a ella i en reclama la força creadora. Depèn d'un acte essencial de l'home: si ell el realitza, si ell diu la paraula primordial amb tot el seu ésser a aquella forma apareguda, aleshores brolla la força creadora, i l'obra es crea.
L'acció comprèn un sacrifici i una gosadia. El sacrifici: la possibilitat infinita que és ofrenada sobre l'altar de la forma; caldrà anorrear tot allò que anteriorment es jugava en la perspectiva. Res d'això no es pot deixar penetrar dins l'obra. Així ho vol l'exclusivitat del davant per davant. La gosadia: la paraula primordial només pot ser dita amb tot l'ésser, el qui s'hi lliura no pot reservar-se res de si mateix; i l'obra no tolera, com l'arbre o la persona, que Jo entri en la relaxació del món de l'allò, sinó que el tracte és que si no la serveixo bé es fa a trossos o em destrossa.
La forma que se'm posa al davant no puc experimentar-la ni descriure-la; només puc realitzar-la. A desgrat de tot això, la veig en la brillantor del davant més clarament que tota la claror del món que experimento. No com una cosa enmig de les «coses» internes, no com una imatge de la meva “imaginació”, sinó com el present. Si es fa la prova de la seva qualitat d'objecte, la forma no hi «és»; però, què fóra més present que ella? I Jo hi tinc una relació veritable: ella actua en mi com Jo actuo en ella.
Martin Buber, fragment de Jo i Tu
Traducció: Emilienne Meyer i Lluís Duch
Editorial Claret, 1994
dilluns, 1 de setembre del 2025
Dues nits
 |
Culross. Fotografia: Empar Sáez DUES NITS La nit real, la que continua tornant puntual, mai no comença amb un tall de negre. Com si, educadament, fes un soroll en la grava i tossís i truqués a la porta abans d'entrar. No com l'altra, que en el més estival dels dies esquinça la llum i vessa una negra foscor sense lluna, sense estrelles. Traducció de Manel Rodríguez-Castelló. *** TWO NIGHTS The real night, the one that keeps coming back on time, never begins with a gash of black. As though, politely, it makes a noise on the gravel, and coughs and knocks at the door before coming in. Not like the other one, that on the most summer of days gashes the light and pours through a black dark with no moon, no stars. July 1985 Norman MacCaig, The poems of Norman MacCaig Polygon Editions, 2005 |
diumenge, 17 d’agost del 2025
Erràtica
 |
Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez ERRÀTICA Els vespres se't van cavant sota l'ull. Amb el llavi re- collides síl·labes —bella rodona sense so — ajuden l'estrella reptant al mig d'elles. La pedra, antany arranada als polsos, aquí s'obre: a prop de tots els sols escampats, ànima, tu eres, dins l'èter. Paul Celan, La Rosa de Ningú Traducció d'Arnau Pons LaBreu Edicions, 2025 *** Die Abende graben sich dir unters Aug. Mit der Lippe auf- gesammelte Silben - schönes, lautloses Rund - helfen dem Kricchstern in ihre Mitte. Der Stein, schläfennah einst, tut sich hier auf: bei allen versprengten Sonnen, Seele, warst du, im Äther. Paul Celan, Die Niemandsrose (1963) |
dissabte, 16 d’agost del 2025
Geranis vermells
 |
| Culross. Fotografia: Empar Sáez |
Geranis vermells
Els geranis tan vermells,
com una boca delerosa,
són on tu t'asseies,
a l'ampit del finestral
a punt d'esbatanar-se,
a punt de perdre els pètals.
Glòria Calafell, Escala de cargol
Edicions del Petroli, 2025
diumenge, 10 d’agost del 2025
Distensions, Apagaments
 |
| Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez |
Distensions, Apagaments
Darrere l'horror, què?
La indiferència,
les blanques màscares
de l'inimaginable, dur no-res
sense categories.
Un ocell de colors impossibles
explora les inoportunitats,
blau transparent, groc eriçat,
negre rocós, verd musical.
De dir «ocell sense colors»
com se'n dirà?
Com se'n dirà de decidir com s'ha de dir?
L'ocell muta en diable.
I què, si no existeix tampoc.
En la meva inexistència aprofundeixo
per sentir els records extingir-se.
Per ser acollits en el no-res
que no en sap d'acollir,
ni de saber o no saber ni res.
Miquel de Palol, Dies claríssims de Síria
Pagès Editors, 2023
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)