 |
| Blanes. Fotografia: Empar Sáez |
Denise Desautels, D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó
Traducció: Antoni Clapés
Labreu edicions, 2022
diumenge, 25 de setembre de 2022
Presents com un bloc
diumenge, 18 de setembre de 2022
L'arribada de Déu
 |
| Molló. Fotografia: Empar Sáez |
L'arribada de Déu
Veu 1
Molts morts són com papallones de tardor.
Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.
Veu 3
Naixem perfectes per a la mort,
malforjats per a la vida.
Veu 2
A tots més d'una vegada ens tocarà morir.
Jo vaig morir l'any passat.
Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.
Veu 1
Ofegar un mort és cosa de pètals.
Veu 2
En tots els morts hi veig el mateix mort.
A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.
Veu 1
A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí
i un riu que hi corre.
L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:
es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.
Veu 2
Els morts cal lligar-los als seus llits,
enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,
dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.
Les seves ànimes els segueixen tèrboles.
N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús
a la parada equivocada.
Veu 3
Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.
Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:
fa tard.
Molt tard.
Veu 2
Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L'home l'experimenta però no la pot conèixer.
Veu 1
La tensió es palpa.
Veu 3
La família pren possessió del mort.
Sospesa amb usura nom, possessions.
Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.
Ho vol tot. Tot és seu!
Veu 2
Tot és seu!
Però no l'ànima.
Cap ànima és engendrada.
Cap ànima és parenta d'altra.
Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021
dimarts, 13 de setembre de 2022
punyents vestigis
 |
| Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez |
punyents vestigis
de gent que coneixia
allà on vaig créixer
Sōchō
mishi wa mina / furusatobito no / ato mo ushi
quan la vellesa arribi,
on podré recolzar-me?
Sōgi
oi no yukue yo / nani ni kakaran
i, encara, aquesta
passió per paraules
descolorides
Shōhaku
iro mo naki / koto no ha o dani / aware shire
Sōgi, Shōhaku, Sōchō, Tres veus lligades a Minase.
Traducció de Jordi Mas López
Cafè Central - Eumo Editorial, 2017
dimecres, 7 de setembre de 2022
Una sola ruïna, somni d'un arc
 |
| Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez |
10 de juny de 1962
Una sola ruïna, somni d'un arc,
d'una volta romana, o romànica,
en un prat on escumeja un sol
d'una escalfor en calma com un mar:
allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús
i litúrgia, ara profundament apagats,
viuen en el seu estil —i en el sol—
per a qui en comprengui presència i poesia.
Fas quatre passos, i ets a l'Appia
o a la Tuscolana: allà tot és vida,
per a tothom. De fet, més bon còmplice
d'aquesta vida és qui estil i història
no en coneix. Els seus significats
s'intercanvien en la sòrdida pau
indiferència i violència. Milers,
milers de persones, putxinel·lis
d'una modernitat de foc, en el sol
d'un significat també en acte,
es creuen pul·lulant, fosques,
per les encegadores voreres, contra
l'Ina-Case enfonsades en el cel.
Jo soc una força del Passat.
Només en la tradició hi ha el meu amor.
Vinc de les ruïnes, de les esglésies,
dels retaules, de les viles
abandonades als Apenins o als Prealps,
on visqueren els meus germans.
Volto per la Tuscolana com un boig,
i per l'Appia com un gos sense amo.
O miro els crepuscles, els matins
sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,
com els primers actes de la Posthistòria,
a què assisteixo, per privilegi censal,
des del caire extrem d'alguna edat
sepulta. Monstruós qui ha nascut
de les entranyes d'una dona morta.
I jo, fetus adult, volto
més modern que cap modern
buscant germans que ja no hi són.
Pier Paolo Pasolini, Poema en forma de rosa
Traducció de Xavier Valls Guinovart
Edicions Poncianas, 2022
***
Un solo rudere, sogno di un arco,
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.
***
10 giugno 1962
di una volta romana o romanica,
in un prato dove schiumeggia un sole
il cui calore è calmo come un mare:
lì ridotto, il rudere è senza amore. Uso
e liturgia, ora profondamente estinti,
vivono nel suo stile –e nel sole
per chi ne comprenda presenza e poesia.
Fai pochi passi, e sei sull’Appia
o sulla Tuscolana: lì tutto è vita,
per tutti. Anzi, meglio è complice
di quella vita, chi stile e storia
non ne sa. I suoi significati
si scambiano nella sordida pace
indifferenza e violenza. Migliaia,
migliaia di persone, pulcinella
d’una modernità di fuoco, nel sole
il cui significato è anch’esso in atto,
si incrociano pullulando scure
sugli accecanti marciapiedi, contro
l’Ina-Case sprofondate nel cielo.
Io sono una forza del Passato.
Solo nella tradizione è il mio amore.
Vengo dai ruderi, dalle chiese,
dalle pale d’altare, dai borghi
abbandonati sugli Appennini o le Prealpi,
dove sono vissuti i fratelli.
Giro per la Tuscolana come un pazzo,
per l’Appia come un cane senza padrone.
O guardo i crepuscoli, le mattine
su Roma, sulla Ciociaria, sul mondo,
come i primi atti della Dopostoria,
cui io assisto, per privilegio d’anagrafe,
dall’orlo estremo di qualche età
sepolta. Mostruoso è chi è nato
dalle viscere di una donna morta.
E io, feto adulto, mi aggiro
più moderno di ogni moderno
a cercare fratelli che non sono più.
Pier Paolo Pasolini, Poesia in forma di rosa
dissabte, 3 de setembre de 2022
el nom de déu desconec
 |
| Menorca. Fotografia: Empar Sáez |
el nom de déu desconec però em sorprenc agraint-li cada albada
el teu son al meu costat quan em desperto
i encara m'ignores
quina paraula dona vista al cec
quina sent el sord i pronuncia el mut quina em serà mà per tocar l'horitzó
com un inici
i amb la panxa plena
de nou predicar saber esperar el pa l'eclosió de l'ou
la fe a llesques ullada
M. Dolors Coll Magrí, De mineral
Godall Edicions, 2022
diumenge, 28 d’agost de 2022
La mirada s'endolceix
 |
| Saint-Savin. Fotografia: Empar Sáez |
La mirada s'endolceix
quan et puc anomenar
i deixes de ser una mata,
una flor o l'ocell marró.
El nom m'acostuma a tu
i en dir-te et fas present,
com si el món que el camí
em mostra emergís dissemblant,
vida i consciència
manifesta.
crespinell, sempreviva, tallarol
Víctor Mañosa, ull nu
Témenos Edicions, 2022
diumenge, 21 d’agost de 2022
Nombro con el silencio
 |
| Menorca. Fotografia: Empar Sáez |
NOMBRO CON EL SILENCIO
Puedo nombrar lo innominado con la palabra
puedo nombrar la patria
el amor el oro una rosa
puedo gritar o callar
puedo enunciar los colores
los mares las islas los pájaros las frutas.
Digo el nombre de mi amada
a la patria la llamo por su nombre
repito dos veces una palabra
lo innominado lo llamo con el silencio.
Tadeusz Różewicz, Poesía abierta
Traducció de Fernando Presa González
La Poesía, señor hidalgo, 2003
divendres, 12 d’agost de 2022
III
 | ||
| Venècia. Fotografia: Empar Sáez |
»Immutable Destí, bocaclòs sentinella,
Freda Necessitat!... Atzar que, anticipant-te
Entre els mons extingits sota la neu eterna,
A poc a poc refredes l'univers que s'apaga,
¿Saps potser què en fas tu, poder original,
Dels teus sols apagats, que l'un amb l'altre xoquen...
¿De debò creus transmetre un immortal alè,
Entre un món que agonitza i un altre que reneix?...
Pare, pare!, és a tu que sento dintre meu?
Tens el poder de viure i de vèncer la mort?
¿No hauràs pas sucumbit sota l'últim esforç
De l'àngel de les nits colpit per l'anatema?...
»Immobile Destin, muette sentinelle,
Car em sento tot sol per plorar i per sofrir
Ai las!, i, si jo moro, és que tot morirà!»
Versió catalana d'Alfred Sargatal
Llibres del Mall, 1976
***
»Immobile Destin, muette sentinelle,
Froide Nécessité!... Hasard qui, t'avançant
Parmi les mondes morts sous la neige éternelle,
Refroidis, par degrés, l'univers pâlissant,
Sais-tu ce que tu fais, puissance originelle,
De tes soleils éteints, l'un l'autre se froissant...
Es-tu sûr de transmettre une haleine immortelle,
Entre un monde qui meurt et l'autre renaissant?
O mon père! est-ce toi que je sens en moi-même?
As-tu pouvoir de vivre et de vaincre la mort?
Aurais-tu succombé sous un dernier effort
De cet ange des nuits qui frappa l'anathème...
Car je me sens tout seul à pleurer et souffrir,
Hélas! et, si je meurs, c'est que tout va mourir!»
Parmi les mondes morts sous la neige éternelle,
Refroidis, par degrés, l'univers pâlissant,
Sais-tu ce que tu fais, puissance originelle,
De tes soleils éteints, l'un l'autre se froissant...
Es-tu sûr de transmettre une haleine immortelle,
Entre un monde qui meurt et l'autre renaissant?
O mon père! est-ce toi que je sens en moi-même?
As-tu pouvoir de vivre et de vaincre la mort?
Aurais-tu succombé sous un dernier effort
De cet ange des nuits qui frappa l'anathème...
Car je me sens tout seul à pleurer et souffrir,
Hélas! et, si je meurs, c'est que tout va mourir!»
Gérard de Nerval, Le Christ aux Oliviers
dilluns, 8 d’agost de 2022
Escriure, ara, únicament per fer saber
 |
| Venècia. Fotografia: Empar Sáez |
Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d'existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l'àguila, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l'infinit els gestos de l'adeu al món.
Sí, únicament per confirmar que vaig deixar d'existir el dia que l'ocell rapaç va ocupar tot sol l'espai de la meva vida i del llibre, per regnar-hi com a senyor i devorar el que, una vegada més, intentava néixer dins meu i que jo mirava d'expressar.
Inútil és el llibre quan la paraula no té esperança.
Edmon Jabès, El llibre de l'hospitalitat
Traducció de David Cuscó i Escudero
Editorial Flâneur, 2019
***
Écrire, maintenant, uniquement pour faire savoir qu’un jour j’ai cessé d’exister; que tout, au dessus et autour de moi, est devenu bleu, immense étendue vide pour l’envol de l’aigle dont les ailes puissantes, en battant, répètent à l’infini les gestes de l’adieu au monde.
Oui, uniquement pour confirmer que j’ai cessé d’exister le jour où l’oiseau rapace a occupé seul l’espace de ma vie et du livre, pour régner en maître et dévorer ce qui, une fois encore, cherchait, en moi à naître et que je tentait d’exprimer.
Inutile est le livre quand le mot est sans espérance.
Edmond Jabès, Le livre de l’Hospitalité (1991)
diumenge, 7 d’agost de 2022
Veu
 |
| Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez |
Veu
I la corda vocal tremola sola
quan el funàmbul mut hi balla.
Laura López Granell, Coratge
Godall Edicions, 2020
diumenge, 31 de juliol de 2022
No conec cap planta, arbust o arbre
 |
| Biniancolla. Fotografia: Empar Sáez 4 No conec cap planta, arbust o arbre pel seu nom autèntic. Només conec l'esquelet i la seva suma encadenada de frases repetides, l'aire enrarit del manipulador de cadenes de rellotge en mà amenaçant. I tots els meus companys són morts. Enganxats al greix de la màquina entre el xerric de la porta i el cloqueig de la gallina. Jo he mort. «Lloat siguis, Ningú. Volem pel teu amor florir contra tu.» El cos de Paul Celan, el cos de Hart Crane. He mort esperant la resurrecció de la carn, en silenci, com si no m'hagués mort, com si només m'hagués aturat per abeurar-me al riu. He mort i et veig des de la meva finestra com veig la roba neta dels balcons sense vida, fantasmes oblidats al vent. Fantasmes pels meus ulls intactes, entre els mil rostres que m'han precedit, llençols només des de la finestra, i m'ofeguen a la trampa del sofriment quotidià, entre els morts que floreixen sense vida, amb naturalitat. Jordi Valls, Oratori Poesia 3i4, 2000 |
dimecres, 27 de juliol de 2022
II
 |
| Biniancolla. Fotografia: Empar Sáez II Se movían las ramas. Se movían las sombras tumbada bocarriba feliz sobre la tierra bajo las encinas. El olor de la hierba. Las traía la brisa -algunas flores blancas amarillas moradas a veces en el plano de visión-. Y el tiempo se hizo tres. Se hizo tres mi cerebro -cuánto me asombraba de niña la imagen de Moisés dividiendo las aguas. Pensaba en los cangrejos los erizos. Pensaba en tanta gente atravesando tropezando sus pies. Pensaba aquellos muros a punto de cerrarse sobre sus cabezas. Pensaba en esos muros. Moviéndose. De agua. Y en la ausencia del Sol el brillo de su carro fulgurando tan lejos-. Y con qué claridad -os decía- se hizo tres mi cerebro. Exactamente como si el mar se hubiera abierto en tres mitades. Una era yo de pequeña sintiendo -olfato vista tacto- primavera tardía aire tibio el campo de mi tierra el mundo suspendido en la contemplación. La otra era yo en aquel momento. La misma plenitud. Igual felicidad. La tercera llegó con una lacerante nitidez: el recuerdo -o, mejor, la conciencia- de haber sentido entonces con más intensidad -serás tú, intensidad, la palabra que busco?-. La tercera era yo añorando mis ojos el olfato mi tacto añorando ese yo que sentía ese campo sintiéndose partícipe de toda esa belleza. Perfectamente pude sentir -¿o recordar?- cómo sentía. Perfectamente pude darme cuenta. Y me vi desde arriba -un plano cenital una mujer tumbada-. Una Eva en el paraíso expulsada. El agua de sus lágrimas bajando por las sienes. Empapando su pelo. Un plano cenital una mujer saliéndose del mundo. Ada Salas, Arqueologías Editorial Pre-textos, 2022 |
dilluns, 25 de juliol de 2022
Paraules
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
PARAULES
Destrals
que fan retrunyir el bosc a cada cop,
i els ecos!
Ecos que es desplacen
des del centre com cavalls.
La saba
brolla com llàgrimes, com
l'aigua que lluita
per restablir el seu mirall
damunt la roca
que cau i rodola,
un crani blanc
rosegat de males herbes.
Al cap dels anys
les trobo pels camins.
Paraules eixutes, sense genet,
el trepig infatigable dels cascs.
Mentrestant
des del fons de l'estany, fixes estrelles
governen una vida.
Sylvia Plath, Ariel 1965 no inclosos a Ariel restituït, dins: Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963
Traducció de Montserrat Abelló
Proa, 2018
WORDS
Axes
After whose stroke the wood rings,
And the echoes!
Echoes traveling
Off from the center like horses.
The sap
Wells like tears, like the
Water striving
To re-establish its mirror
Over the rock
That drops and turns,
A white skull,
Eaten by weedy greens.
Years later I
Encounter them on the road-
Words dry and riderless,
The indefatigable hoof-taps.
While
From the bottom of the pool, fixed stars
Govern a life.
***
Axes
After whose stroke the wood rings,
And the echoes!
Echoes traveling
Off from the center like horses.
The sap
Wells like tears, like the
Water striving
To re-establish its mirror
Over the rock
That drops and turns,
A white skull,
Eaten by weedy greens.
Years later I
Encounter them on the road-
Words dry and riderless,
The indefatigable hoof-taps.
While
From the bottom of the pool, fixed stars
Govern a life.
Sylvia Plath, Ariel (1965)
diumenge, 10 de juliol de 2022
cercant quina alba
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
cercant quina alba,
l'ocell que adés no hi era
ja no hi és ara?
***
també la pedra
se suma a aquesta dansa
de primavera
Jordi Mas, Brida
Godall Edicions, 2019
dijous, 30 de juny de 2022
Sempre hi ha una penúltima finestra
 |
| Venècia. Fotografia: Empar Sáez |
Sempre hi ha una penúltima finestra
on no hi bat de ple el sol.
Hi pots acostar la cadira, abocar-t'hi
i visitar els records amb els ulls d'ahir.
No és una traïció: els arbres antics
no han mudat el verd ni l'aire ha deixat
de bellugar-ne les mateixes fulles.
Faig córrer la cadira uns minuts enrere
perquè els ulls no es cremin.
Però pesa. La fusta du boscos a dins.
Cèlia Sànchez-Mústich, Mudança endins
Tanit Poesia, 2022
dijous, 23 de juny de 2022
Muy adentro
 |
| Venècia. Fotografia: Empar Sáez |
Muy adentro
el soplo de lo desconocido
presagia el vuelo
de unas palabras.
Persigue su canción
lo que no tiene voz.
Joan de la Vega, En torno a Issa y otros difuntos
RIL Editores, 2021
dimecres, 15 de juny de 2022
Llum perfecta
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
LLUM PERFECTA
Ets aquí, en tota la teva innocència,
asseguda entre els narcisos, com en una foto,
posant com si el títol fos: «Innocència».
Una llum perfecta t'il·lumina la cara
com un narcís. Com qualsevol d'aquells narcisos,
seria el teu únic abril a la terra
entre els narcisos. Als braços,
com un osset de peluix, el fill acabat de néixer,
tot just començat, fa només unes setmanes, el camí de la innocència.
Mare i fill, com en la sagrada maternitat.
I al teu costat, alçant els ulls, somrient-te,
la filla, dos anys encara tendres. Com un narcís,
acales els ulls cap a ella i li dius alguna cosa.
Paraules que la càmera ha perdut.
El coneixement,
dins el turó on estàs asseguda
—un turó com un fortí, voltat d'un fossat més gran que la casa—,no va arribar al retrat. Mentrestant, l'instant següent,
venint cap a tu com un soldat d'infanteria
que torna a poc a poc d'una terra de ningú,
inclinat sota alguna cosa, mai no et va arribar:
es va fondre, senzillament, en la llum perfecta.
Ted Hughes, Cartes d'aniversari
Ted Hughes, Cartes d'aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet Vidal
Edicions 62, 1999
***
There you are, in all your innocence,
Sitting among your daffodils, as in a picture
Posed as for the title: ‘Innocence’.
Perfect light in your face lights it up
Like a daffodil. Like any one of those daffodils
it was to be your only April on earth
Among your daffodils. In your arms,
Like a teddy bear, your new son,
Only a few weeks into his innocence.
Mother and infant, as in the Holy portrait.
And beside you, laughing up at you,
Your daughter, barely two. Like a Daffodil
Your turn your face down to her, saying something.
Your words were lost in the camera.
And the knowledge
Inside the hill on which you are sitting,
A moated fort hill, bigger than your house,
Failed to reach the picture. While your next moment,
Coming towards you like an infantryman
Returning slowly out of no-man’s-land,
Bowed under something, never reached you –
Simply melted into the perfect light.
***
PERFECT LIGHT
Sitting among your daffodils, as in a picture
Posed as for the title: ‘Innocence’.
Perfect light in your face lights it up
Like a daffodil. Like any one of those daffodils
it was to be your only April on earth
Among your daffodils. In your arms,
Like a teddy bear, your new son,
Only a few weeks into his innocence.
Mother and infant, as in the Holy portrait.
And beside you, laughing up at you,
Your daughter, barely two. Like a Daffodil
Your turn your face down to her, saying something.
Your words were lost in the camera.
And the knowledge
Inside the hill on which you are sitting,
A moated fort hill, bigger than your house,
Failed to reach the picture. While your next moment,
Coming towards you like an infantryman
Returning slowly out of no-man’s-land,
Bowed under something, never reached you –
Simply melted into the perfect light.
Ted Hughes, Birthday Letters (1998)
dimarts, 7 de juny de 2022
Nua
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
NUA
Vestida vas sempre, nuesa,
amb el plaer i dolor vestida
amb millor o pitjor destresa,
desvestida, sempre vestida.
Embolcall immaterial
fet amb fils teixits per la vida,
ben nua amb la impura puresa,
ben nua, dia i nit vestida.
Tònia Passola, Nua
Poesia 3i4, 2019
diumenge, 29 de maig de 2022
Un murmullo interno
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
UN MURMULLO INTERNO
Un murmullo interno
avanza arrastrándose
los pozos se ahogan
las casas se pierden
los bosques reptan
por la tierra.
Yo no murmuro
no quiero
arrastrarme.
No quiero hablar
de cosas
que se destruyen.
Un murmullo interno
avanza arrastrándose
a través de todos nosotros.
Animales y personas
se alejan en los remolinos
del agua.
¿Y si
has olvidado
la palabra
que vuelve
a separar
las aguas?
Traducció de Daniel Sancosmed Masiá
Editorial Sexto Piso, 2021
***
En indre mumlen
maver sig frem
brønde drukner
huse farer vild
skovene kryber
langs jorden.
Jeg mumler ikke
jeg vil ikke mave
mig frem.
Jeg vil ikke tale
om ting
der går under.
En indre mumlen
maver sig frem
gennem os alle.
Dyr og mennesker
hvirvles af sted
gennem vand.
Hvis nu
du har glemt
ordet
der skiller
vandene
igen.
Inger Christensen, Lys (1962)
divendres, 20 de maig de 2022
Només les línies
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
Només les línies
discontínues,
clots inesperats
enmig del camí,
donen valor al buit.
Només les línies
que ensopeguen
obren portes a l'erm;
saben d'absències,
d'afraus de foscor.
Podries creure't
d'un sol traç
de línia gruixuda
sense clivelles,
sense caus on reposar.
Pots creure't, a més,
que camines
fent-te desfent-te,
com si els paranys
no fossin cosa teva.
Hauries de saber, però,
que una ferida és tan sols
una mancança,
un silenci forçat,
un forat negre per omplir.
Sabràs, per fi sabràs,
que el buit és només
una espera furtiva
pendent de respiració,
un instant no viscut,
un encara.
Enric Umbert-Reixach, Aritmètica llum
Cafè Central & Llibres del Segle, 2021
dijous, 12 de maig de 2022
Asserena't dolça herba
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
Asserena't dolça herba
que lluques de la terra,
no cantis la tendra harmonia
de les coses vivents,
mossega la teva mesura;
puix que el meu cor està trist
no pot oferir cap harmonia.
Asserena't herba verda
no t'enfilis per les séquies
amb el teu cant de llum,
oh, resta sota terra
nua dins la teva llavor
com ho faig jo, sense oferir
herba d'una paraula.
Alda Merini, La Terra Santa (dins: Buidor d'amor)
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021
***
Quiètati erba dolce
che sali dalla terra,
non suonare la tenera armonia
delle cose viventi,
mordi la tua misura
perché il mio cuore è triste
non può dare armonia.
Quiètati erba verde
non salire sui fossi
col tuo canto di luce,
oh rimani sotterra
nuda dentro il tuo seme
com'io faccio e non do
erba di una parola.
Alda Merini, La Terra Santa (1984)
divendres, 6 de maig de 2022
Elegia
 |
| Burano. Fotografia: Empar Sáez |
Elegia
Oh la naturalesa dels àngels blaus,
els cercles de les seves ales felices,
tal volta els he vistos en els meus somnis?
Oh, sí, quan et vaig estimar,
quan desitjava tenir-te,
oh els pinacles dolços del paradís,
les selves del trasbals,
quan m'hi vaig endinsar amb l'ànima oberta
lacerada d'amor,
oh els indicis dels àngels de Déu,
les doloroses contrapartides del cor.
Ànima oberta, protegeix les ales:
jo viatjo dins la immensitat
i la immensitat em torba les pestanyes.
He vist com un àngel dolç
s'apoderava del teu dolç somriure
i me'l duia a la boca.
Alda Merini, Buidor d'amor
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021
***
Elegia
O la natura degli angeli azzurri,
i cerchi delle loro ali felici,
ne vidi mai nei miei sogni?
O Sì, quando ti amai,
quando ho desiderato di averti,
o i pinnacoli dolci del paradiso,
le selve del turbamento,
quando io vi entrai anima aperta,
lacerata di amore,
o i sintomi degli angeli di Dio,
i dolorosi tornaconti del cuore.
Anima aperta, ripara le ali:
io viaggio dentro l'immenso
e l'immenso turba le mie ciglia.
Ho visto un angelo dolce
ghermire il tuo dolce riso
e portarmelo nella bocca.
Alda Merini, Vuoto d'amore (1991)
dilluns, 2 de maig de 2022
Babel, el despertar
 |
| Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez |
BABEL, EL DESPERTAR
Hay mañanas como ésta
en que Babel despierta difícilmente
del lecho legendario de la especie
allí donde una vez fue
sólida raíz de un árbol cuaternario
rugosa piel de un volcán adormecido
lenta mutación de dinosaurio.
La membrana arcaica del sueño
la envuelve, amniótica.
«No sé qué sueño he soñado, extranjero», me dice,
y en las arrugas de su frente
yo descubro ríos que se secaron
senderos que la arena cubrió.
Como si hubiera dormido en otro siglo,
en otra esfera,
en el fondo enmarañado de un río.
Como si —innominado planeta—
estuviera rotando en el cosmos lejano
después de la explosión inicial
y por azar hubiera caído
en este lecho,
en esta almohada.
De lo cual conserva sólo una memoria oscura,
sílabas espesas,
lianas que la abrazan.
Cristina Peri Rossi, Babel bárbara (1991), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005
SALM PRIMER
 |
| Murano. Fotografia: Empar Sáez |
SALM PRIMER
1. Que espantós és a la nit el rostre convex del país negre!
2. Damunt el món hi ha els núvols, pertanyen al món. Damunt els núvols no hi ha res.
3. L'arbre solitari al pedregam deu tenir la sensació que tot és debades. Encara no ha vist mai un arbre. No hi ha arbres.
4. Sempre penso: no som observats. La lepra és l'única estrella, a la nit, abans que es pongui!
5. El vent càlid encara s'esforça a establir relacions, ell, el catòlic.
6. N'hi ha molt pocs com jo. No tinc paciència. El nostre pobre germà Déu-l'hi-pagui va dir del món: «No fa res.»
7. Ens dirigim a gran velocitat cap a un astre de la via làctia. Hi ha una gran calma a la faç de la terra. El meu cor va massa ràpid. Altrament, tot és en ordre.
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2014
Erste Psalm
1. Wie erschreckend in der Nacht ist das konvexe Gesicht des schwarzen Landes!
2. Über der Welt sind die Wolken, sie gehören zur Welt. Über den Wolken ist nichts.
3. Der einsame Baum im Steinfeld muß das Gefühl haben, daß alles umsonst ist. Er hat noch nie einen Baum gesehen. Es gibt keine Bäume.
4. Immer denke ich: wir werden nicht beobachtet.
Der Aussatz eines einzigen Sternes in der Nacht, vor er untergeht!
5. Der warme Wind bemüht sich noch um die Zusammenhänge, der Katholik.
6. Ich komme sehr vereinzelt vor. Ich habe keine Geduld. Unser armer Bruder That's-all sagte von der Welt: sie macht nichts.
7. Wir fahren mit großer Geschwindigkeit auf ein Gestirn in der Milchstraße zu. Es ist eine große Ruhe in dem Gesicht der Erde. Mein Herz geht zu schnell. Sonst ist alles in Ordnung.
Bertolt Brecht, Hauspostille
Subscriure's a:
Missatges (Atom)