dimarts, 12 d’octubre de 2021

De la mirada interior

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez


DE LA MIRADA INTERIOR


¿DÓNDE cae esta nieve que aquí no cae?
¿Dónde se oyen las voces que aquí no oigo?
¿Dónde estoy cuando miro, sin ver, los techos
o los cielos que pasan quién sabe a dónde?

¿Se repiten los cielos? ¿Son siempre otros?

En el muro que soy, pinta una mano
las figuras cambiantes de la memoria.
¿En dónde detenerme para encontrarlas
como son, como fueron, como me hacen?

Los nombres olvidados, ¿cuándo los dije?

Nombres que me labraron o destruyeron
en el fulgor que oculta mi solo nombre;
esplendor que llamamos vida y que sólo
nombra al puro vacío, al polvo incierto

del silencio infinito tras nuestro paso.

Todavía otro esfuerzo... Hechos de añicos,
nieves de otro glaciar, huellas borradas,
miradas que no miran sino a horizontes
que aunque sean los mismos semejan otros

cuando veo esta nieve que aquí no cae.

¿Llamaría tortura a los haceres
del tiempo en lo que todos llamamos alma?

La palabra es espejo, nube dispersa,
forma que se deforma tentando ecos

y al final estructura de esos paisajes
en los que el sol muriente al fin descubre
aquello que creeremos que nos contiene
mientras el mar se apaga con nuestros ojos.



Julia Uceda, Zona desconocida
Fundación José Manuel Lara, 2006

 

dissabte, 9 d’octubre de 2021

El dolor no s'inventa

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez


El dolor no s'inventa

La gran dolor, que la llengua no pot dir 


De ma sinceritat no cal dubtar-ne
no he de ser, i m'hi esforço,
comandant de la lloança o la lamenta.
Jo voldria dir i dir-te moltes coses,
però en tinc prou de no adotzenar-me
i de no mossegar-me massa la pensa.

No sóc ateu ni demòcrata,
tampoc tot el contrari, tant se val,
perquè no sóc un ésser important,
no dono la vida, ni l'he presa.
No sóc neci ni tampoc formidable,
però no em fan por les dones amb talent,
ni crec que tots els capellans creguin en Déu
ni que si no votem no podem queixar-nos.

De fet, no escric més
perquè se m'ha esgotat la llengua,
però el dolor no s'inventa, ni és fàcil
callar per no fer mal a la gent ingènua.
També sé que no he dit res de nou,
perquè de tot això ja en parlàvem
amb la meva mare morta, de nit, a la terrassa.

Jo no en sé de reflexions finals,
però sí que em sento al costat dels morts,
dels poetes medievals,
del mar d'amunt i el mar d'avall,
de la remor dels dies quan plou i estàs sol,
dels amics, dels amats i les amades
protegits per la llei de la natura,
sense espill ni melic, amb decència,
homes i dones que van preveure la vida i la mort,
però no el límit del temps, ni de la literatura.



Jordi Virallonga, Amor de fet
Pagès Editors, 2016


*Epígraf d'Ausiàs March

diumenge, 19 de setembre de 2021

Despedida

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


DESPEDIDA


Y la que fui salía de aquel tiempo
donde quien fuiste ya no estaba.


Julia UcedaZona desconocida
Fundación José Manuel Lara, 2006

dimarts, 14 de setembre de 2021

Carta a Meneceu

Peramola. Fotografia: Empar Sáez


 
Que ningú, pel fet de ser jove, no deixi per a més endavant l'aspiració a la saviesa, i que ningú, pel fet de ser vell, no es cansi d'aspirar a la saviesa: per ocupar-se de la salut de l'esperit no és mai massa tard ni massa aviat. Dir que encara no és hora d'aspirar a la saviesa, o que l'hora ja ha passat, és com dir que l'hora de ser feliç encara no ha vingut, o que ja ha fugit. O sigui que aspirar a la saviesa és un deure tant per al jove com per al vell: aquest, mentre envelleixi, serà jove en qualitats, agraït pel que ja haurà viscut; l'altre serà jove i madur alhora, lliure de tota inquietud pel que encara hagi de viure. El que cal, sens dubte, és que ens ocupem del que ens fa feliços, perquè quan ho som ho tenim tot, i si no ho som ho fem tot per ser-ho.



Epicur, fragment de Carta a Meneceu, dins: Sobre la felicitat
Traducció de Jordi Cornudella
Edicions Vibop, 2021

divendres, 10 de setembre de 2021

Cementerio profanado


 
Cal Rosal. Fotografia: Empar Sáez

CEMENTERIO PROFANADO
(BREDA, 1980)


¿Qué será de los huesos
ahora que regresan a la luz?



José Antonio Arcediano, La verdad del frío
La Garúa Libros, 2009

diumenge, 5 de setembre de 2021

El darrer poema

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

 El darrer poema


Així voldria el meu darrer poema

Que fos tendre en dir les coses més simples i menys intencionades
Que fos ardent com un sangloteig sense llàgrimes
Que tingués la bellesa de les flors gairebé sense perfum
La puresa de la flama en què es consumeixen els diamants més límpids
La passió dels suïcides que es maten sense explicació.


Manuel Bandeira, Elizabeth Bishop. Una antología de poesía brasileña
Vaso Roto Ediciones, 2009

(Traducció al català: Empar Sáez)


***


O último poema


Assim eu quereria o meu último poema

Que fôsse terno dizendo as coisas mais simples e menos intencionais
Que fôsse ardente como um soluço sem lágrimas
Que tivesse a beleza das flôres quase sem perfume
A pureza da chama em que se consomem os diamantes mais límpidos
A paixão dos suicidas que se matam sem explicação.


Manuel Bandeira


dimecres, 1 de setembre de 2021

Llum grisa de l'alba

Begur. Fotografia: Empar Sáez



Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles,

sabré de mi
quan les meves petjades
retrobin les meves petjades?

Sabré de mi? I del món
i cada criatura en ell,
plena d'ànima?

Deixa'm bressar-me al somni,
tot ell camp, tot ell fecundat d'ànima:
deixa'm bressar-me
en ella, interferir-me en ella.

Deixa que aquesta sigui la crida
i el fluix secret dels dies escindits
quan oscil·lava.

Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles.
                                                                                                                                           oració


Víctor MañosaDevesa oculta
Papers de Versàlia, 2018


divendres, 27 d’agost de 2021

El sol

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 EL SOL


Els colors són del sol, mes ell no té
Cap color propi, perquè els tanca tots.
I la terra sencera és un poema,
quan damunt d'ella el sol és un artista.

Qui vulgui el món pintar de molts colors
Que mai no miri el sol directament
Perquè es perdrà el que vegi en la memòria,
Li quedaran sols llàgrimes punxants.

Que s'agenolli i inclini el rostre a l'herba,
I miri el raig que reflecteix la terra.
Hi trobarà tot el que allí deixàrem,
Roses i estrelles, albes i crepuscles.

                                                                              Varsòvia, 1943

Czeslaw Milosz, Salvació (1945) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dilluns, 23 d’agost de 2021

S'ha refet la calma

Ansovell. Fotografia: Empar Sáez

                                          
                                                            Mestral

S'ha refet la calma
en l'aire: entre els esculls murmura la mareta.
Sobre la costa aquietada, en els horts, alguna palmera
a penes agita el cimall.

Una carícia frega
la línia del mar i l'escabella
un instant, bufada lleu que s'hi romp i de nou
el camí reprèn.

Resplendeix en la claredat
la vasta extensió, s’encrespa, després s'aplana serena
i emmiralla en el seu cor vast aqueixa pobra meva
vida torbada.

Oh troc meu que mostres,
en aquesta ebrietat tardana,
cada renascut aspecte amb els brots florits
sobre les teves mans, mira:

sota l'atzur dens
del cel algun ocell marí se'n va;
i no descansa mai: perquè totes les imatges porten escrit:
«Més enllà!»


Eugenio Montale, Ossos de sípia
Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Adesiara Editorial, 2021

***

                                                                        Maestrale

S'è rifatta la calma
nell'aria: tra gli scogli parlotta la maretta.
Sulla costa quietata, nei broli, qualche palma
a pena svetta.

Una carezza disfiora
la linea del mare e la scompiglia
un attimo, soffio lieve che vi s'infrange e ancora
il cammino ripiglia.

Lameggia nella chiarìa
la vasta distesa, s'increspa, indi si spiana beata
e specchia nel suo cuore vasto codesta povera mia
vita turbata.

O mio tronco che additi,
in questa ebrietudine tarda,
ogni rinato aspetto coi germogli fioriti
sulle tue mani, guarda:

sotto l'azzurro fitto
del cielo qualche uccello di mare se ne va;
né sosta mai: ché tutte le immagini portano scritto:
«più in là!»


Eugenio Montale, Ossi di seppia


dimecres, 11 d’agost de 2021

Ets el sol

Músser. Fotografia: Empar Sáez


Ets el sol 
al revés, tota l'energia
flueix cap a tu i
s'elimina; rebutges
les cases, fas olor de
catàstrofe, et veig
cec i manc, brillant
a la foscor, els arbres es trenquen
sota els teus peus, exigeixes,
exigeixes

Jec mutilada al teu
costat; entre nosaltres hi ha
sirenes, focs, la gent corre
cridant, la ciutat
està derruïda i destrossada,
les puntes dels dits et sagnen
de 1000 assassinats

Em vesteixo
altre cop, em retiro, tanco les portes
estic sorpresa / puc seguir
pensant, fer el que sigui

Com puc aturar-te

Per què et vaig crear


Margaret Atwood, Política de poder
Traducció de Núria Busquet Molist
Lleonar Muntaner Editor, 2019


***

You are the sun
in reverse, all energy
flows into you and is
abolished; you refuse
houses, you smell of
catastrophe, I see you
blind and one-handed, flashing
in the dark, trees breaking
under your feet, you demand,
you demand

I lie mutilated beside
you; beneath us there are
sirens, fires, the people run
squealing, the city
is crushed and gutted
the ends of your fingers bleed
from 1000 murders

Putting on my clothes
again, retreating, closing doors
I am amazed / I can continue
to think, eat, anything

How can I stop you

Why did I create you


Margaret Atwood, Power Politics (1971)

dijous, 5 d’agost de 2021

Conferència IV

Arànser. Fotografia: Empar Sáez

 
CONFERÈNCIA IV


Amb la realitat què fem? En les paraules, on és?
A penes apareix i ja desapareix. Incomptables vides
Mai no esmentades. Ciutats en els mapes
Sense cares al primer pis de la casa vora el mercat,
Sense aquella parella als arbustos al costat de la planta de gas.
Temporades que tornen, pics nevats, mars,
La bola blava del món que gira,
Però callen els que corregueren en el foc de l'artilleria,
Els que s'arrapen a la terra glaçada, per protegir-se,
I els que van treure de casa a trenc d'alba,
I els que sortien d'entre els cossos sagnants, arrossegant-se.
Mentre jo aquí, instructor de l'oblit,
Ensenyo que el dolor passa (perquè és dolor dels altres),
Encara salvo en els pensaments la senyoreta Jadwiga,
Petita geperudeta, bibliotecària de professió,
Que va perir en el refugi d'aquell bloc
Considerat com a segur, però que es va ensorrar.
I ningú no pogué obrir-se pas enmig dels trossos de parets,
Tot i que durant molts dies se sentiren cops i veus.
Així pels segles, per sempre, un nom perdut,
Les seves últimes hores desconegudes per tothom,
I el temps se l'emportà en l'estrat del Pliocèn.
El veritable enemic de l'home és la generalització.
El veritable enemic de l'home, o sia, la Història,
Flirteja i atemoreix amb el nombre plural.
No la cregueu. Astuta i traïdora,
No és anti-Natura, com Marx ens convencé,
I si fos una deessa, aleshores d'un Fatum cec.
El petit esquelet de la senyoreta Jadwiga, el lloc
On bategava el cor. Això sols llego
Contra la necessitat, les lleis, la teoria.


Czeslaw Milosz, Cròniques (1987) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dimarts, 3 d’agost de 2021

Sentit


Peramola. Fotografia: Empar Sáez

SENTIT


—Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l'ocell, la muntanya i la posta del sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

—I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.



Czeslaw Milosz, Regions llunyanes (1991) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006


divendres, 30 de juliol de 2021

Més sobre la Terra

Peramola (Alt Urgell). Fotografia: Empar Sáez

 
5. MÉS SOBRE LA TERRA


Incomprensibles són les coses d'aquesta terra.
La seducció de les aigües. La seducció de les fruites.
La seducció de dos pits i dels llargs cabells d'una donzella.
En el rosa, en el vermelló, en el color de les tolles
Com tan sols tenen els Llacs Verds a Wilno.
I la multitud inabastable pul·lula, es reuneix
Als replecs de l'escorça de l'arbre, en l'ull del telescopi,
Nua, es reuneix per celebrar conjuntament les noces,
El guspireig dels ulls, una sola dansa
En l'element de l'aire, de la terra, del mar i de les grutes subterrànies,
Perquè per un instant no hi hagi mort
I el temps no es desfaci com el fil d'un cabdell llençat a l'abisme.


Czeslaw Milosz, Terra inabastable (1984) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dimecres, 28 de juliol de 2021

Conec un home

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez


CONEC UN HOME


Conec un home
que va fotografiar el paisatge que veia
des de la finestra d'una habitació on havia estimat,
i no pas la cara de qui va estimar.



Iehuda AmikhaiPoemes de cos i d'ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara Editorial, 2018

diumenge, 25 de juliol de 2021

No tinc res a dir

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

NO TINC RES A DIR


No tinc res a dir sobre la guerra,
no tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneixements que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.


Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d'ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara Editorial, 2018

dissabte, 17 de juliol de 2021

Grills

 

Santa Maria de Besora. Fotografia: Empar Sáez

GRILLS


La casa és plena de grills
que sonen com rellotges exhausts
descompassats. També és així

com sonen els temps que vivim
mentre callen els justos
com si no tinguessin res a dir.

Al Pèlion vaig sentir-ne una volta
excavant a correcuita una cova
durant la nit. Però la plana

del destí ja l'hem passada
i ara ens coneixeu i us coneixem
des dels homes hiperboris

fins als negres de l'equador
que tenen cos però no ment
i criden quan senten dolor.

També jo en sento i en sentiu vosaltres
però  no cridem, ni tan sols
xiuxiuegem, perquè

la maquinària és ràpida
en el terror i en el menyspreu
en la vida i en la mort,

la casa és plena de grills.

Pretòria, 16 de gener del 42


Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019



dimarts, 6 de juliol de 2021

Vosaltres, els espectadors

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

VOSALTRES, ELS ESPECTADORS


sota la mirada dels quals es va matar,
com quan també sentim que ens miren a l'esquena,
així sentiu al vostre cos
les mirades dels morts.

¿Quants ulls de moribunds us miraran
quan dels amagatalls colliu una violeta?
¿Quantes mans aixecades, suplicants,
al brancatge, entortolligat com el martiri,
dels vells roures?
¿Quant record creix dins la sang
del sol de la tarda?

Oh les cançons de bressol no cantades
sentint el nocturn parrupeig de la tórtora...
Més d'un hauria pogut fer baixar estrelles,
ara per ell ho ha de fer la vella font!

Vosaltres, els espectadors,
que no vau aixecar cap mà assassina,
però que la pols del vostre anhel
no vau remoure,
que us vau aturar allà on es transforma
en llum.


Nelly Sachs, Als estatges de la mort
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2021


***


IHR ZUSCHAUEDEN 


Unter deren Blicken getötet wurde. 
Wie man auch einen Blick im Rücken fühlt, 
So fühlt ihr an eurem Leibe 
Die Blicke der Toten. 

Wieviel brechende Augen werden euch ansehn 
Wenn ihr aus den Verstecken ein Veilchen pflückt? 
Wieviel flehend erhobene Hände 
In dem märtyrerhaft geschlungenen Gezweige 
Der alten Eichen? 
Wieviel Erinnerung wächst im Blute 
Der Abendsonne? 

O die ungesungenen Wiegenlieder 
In der Turteltaube Nachtruf - 
Manch einer hätte Sterne herunterholen können, 
Nun muß es der alte Brunnen für ihn tun! 

Ihr Zuschauenden, 
Die ihr keine Mörderhand erhobt, 
Aber die ihr den Staub nicht von eurer Sehnsucht 
Schütteltet, 
Die ihr stehenbliebt, dort, wo er zu Licht 
Verwandelt wird. 


Nelly Sachs, In den Wohnungen des Todes (1947)


dilluns, 5 de juliol de 2021

Una sola nota musical para Hölderlin

Baix Empordà. Fotografia: Empar Sáez

 
UNA SOLA NOTA MUSICAL PARA HÖLDERLIN


Si pierdo la memoria, qué pureza.
En la azul crestería la tarde se demora,
retiene su oro en mallas lejanísimas,
cuela la luz por un resquicio último, se extiende y me delata
como un arco que tiembla sobre el aire encendido.
¿Qué esperaba el silencio? Príncipes de la tarde, ¿qué palacios
holló mi pie, qué nubes o arrecifes, qué estrellado país?
Duró más que nosotros aquella rosa muerta.
Qué dulce es al oído el rumor con que giran los planetas del agua.



Pere Gimferrer, Arde el mar (1966) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000


dimarts, 15 de juny de 2021

OP. 98

Capafonts, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

 

OP. 98


El desistiment de la vida real,
exposat al primer moviment, que inicien els instruments de corda
amb molta precisió: per Brahms, als cinquanta anys,
el que comptava era ser desapassionat.
Un arquet de violí ¿fóra l'esfondrament 
del món visible? És la veritat pràctica:
no vol dir l'inefable ni expressarà conceptes;
la incertesa, si n'hi ha, no alterarà el discurs; no es demana
cap participació activa de l'auditori. És una exposició 
no del dolor mateix, sinó d'una experiència 
del dolor. La poesia és ara impersonal.
Així, la gamma freda dels blaus, els espais buits,
aquelles perspectives fins a perdre's de vista,
la fredor en l'enunciat. Els mots no són: designen. Cap poder taumatúrgic.
L'antic noi ¿qui el recorda? És una veritat
d'un ordre ben divers: llunyà, però immutable,
com el rodar dels astres al blau de l'ull.
                                                               Quan l'art
no invoca els sentiments ni les potències lògiques
ni el foc irracional: designa un fet directe.
Era això, doncs? Una emoció semblant
a la paraula última de Rimbaud o de Ducasse?
¿Pertany al mateix ordre? La destrucció de l'art,
la construcció de l'art, són el mateix camí?
Quan l'art s'anul·la, quan es fa transparència
i és allò que està dient, i només diu el que és,
quan s'ha fet evident i alhora expositiu —la llum
que en té prou essent la llum— ¿per què, un cop més, ens sobta,
ens fereix, ens demana —torna a ser art? ¿El gir
s'ha acomplert en sentit invers, i així la música
restableix el silenci i la pintura el buit —i la paraula
l'espai en blanc?

Gener-juliol del 1970

Pere Gimferrer, Els miralls (1970) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000



diumenge, 13 de juny de 2021

Stratis el mariner entre els agapants

Sant Feliu de Boada. Fotografia: Empar Sáez



STRATIS EL MARINER ENTRE ELS AGAPANTS


No hi ha asfòdels, ni violetes, ni jacints;
¿com parlaràs amb els morts?
Els morts només coneixen el llenguatge de les flors;
per això callen
viatgen i callen, sofreixen i callen
al país dels somnis, al país dels somnis.

Si començo a cantar cridaré
i si crido...
Els agapants manen silenci
aixecant la maneta d'un nen blau d'Aràbia
o també les petjades d'una oca enlaire.

És feixuc i difícil, no em basten els vius;
de primer perquè no parlen, i després
perquè em cal interrogar els morts
per poder continuar endavant.
Altrament no és possible, a penes m'adormo
els companys tallen els fils d'argent
i el cuiro dels vents es buida.
L'empleno i es buida, l'empleno i es buida;
em desperto
nedant com un peix de colors
entre els abismes del llamp,
i el vent i el devessall i els cossos humans,
i els agapants clavats com sagetes del destí
a la terra insadollable
sacsejats per gestos espasmòdics,
com si anessin carregats en un carro vellíssim
que trontollés per camins malmesos, per antics empedrats,
els agapants són els asfòdels dels negres:
¿com l'aprendré, aquest culte?

La primera cosa que déu va crear és l'amor
després ve la sang
i la set de sang
que és sempre esperonada
per la sement del cos com si fos sal.
La primera cosa que déu va crear és el viatge llunyà;
aquella casa espera
amb un fum atzurat
amb un gos que ha envellit
esperant el retorn per morir.
Però cal que m'atracin els morts:
són els agapants qui els mantenen en silenci,
com les profunditats marines o l'aigua dins del got.
I els companys resten als palaus de Circe;
estimat Elpènor! Ximplet, pobre Elpènor meu!
¿O és que no els veus?
—«Socorreu-nos!»—
A Psarà per la cresta ennegrida.

Transvaal, 14 de gener del 42

Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019


Poètica

Budapest. Fotografia: Empar Sáez

 POÈTICA

Obre el paladar de l'emoció,
flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.

La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.



David Madueño, Cua de foc
Papers de Versàlia, 2020

dijous, 27 de maig de 2021

Quan, tal com diu el meu amic de Varsòvia

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan, tal com diu el meu amic de Varsòvia, em trobi enfront de Zeus (independentment de si moriré de mort natural o si m'enxamparà la sentència de la Història), més o menys això podré adduir per justificar-me. Molta gent ha consumit la seva vida col·leccionant segells de correus o monedes antigues, o conreant espècies rares de tulipes. Estic segur que, tot i que eren manies divertides i inútils, Zeus s'hi mostraria benèvol si van posar tota la seva passió en aquestes ocupacions. Li diré: «No és culpa meva que em fessis poeta i em donessis el do de veure simultàniament allò que passa a Nebraska i a Praga, als països bàltics i a les riberes de l'oceà Àrtic. Sentia que si no feia res amb aquest do, els meus versos serien per a mi insípids, i la fama em resultaria repugnant. Perdona'm.» I potser Zeus, que no va tractar d'idiotes els col·leccionistes de monedes antigues ni els conreadors de tulipes, em perdonarà.



Czeslaw Milosz, La ment captiva
Traducció de Guillem Calaforra
Publicacions de la Universitat de València, 2005.

dimecres, 26 de maig de 2021

Quan

Mura. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan, oh, quan?
Quan la creació fou lliure de forma?
Oh, quan, fou lliure de destí? Oh, sí que ho fou
i lliure de somnis fou, no era vetlla ni son, 
tan sols fou un instant, un cant,
una veu única, inevocable, un crit somrient...
Una vegada fou l'infant;
una vegada fou la creació, una vegada serà,
miracle deslliurat de l'atzar.



Hermann Broch, La mort de Virgili. I
Traducció de Joan Fontcuberta
Edicions 62, 1989


dimarts, 25 de maig de 2021

Instant

Rodi Garganico. Fotografia. Empar Sáez


Instant


Deixeu-me net
L'aire de les cambres
I llis 
El blanc de les parets

Deixeu-me amb les coses
Fundades en el silenci


Sophia de Mello Breyner Andresen, Llibre sisè
Traducció de Jordi Sebastià
Edicions del Buc, 2020

***

Instante


Deixai-me limpo
O ar dos quartos
E liso
O branco das paredes

Deixai-me com as coisas
Fundadas no silêncio


Sophia de Mello Breyner Andresen, Livro Sexto


Lent

Igualada. Fotografia: Empar Sáez


                                             III

                                            Lent


Johannes Cernota interpreta un pliegue de tu vida
que tal vez ni recuerdas
estoy ardiendo y nadie tiene tanta piel sobre su cuerpo.
Pido más lentitud
un armónico que llegue a triturarme las pestañas
en el momento en que parte un tren y no te veo ya

más
despacio

el nudo que me ovilla la garganta tiene el color indescifrable
de una manta de cuadros que tejiste
y los cuarenta grados de inclinación de tu espíritu de niña de cinco años
sobre el fregadero.

Escucha esto y di si no son las flores del cerezo brotando
fíjate bien: tu bondad hace exactamente ese ruido.


Olga Novo, Los líquidos íntimos
Traducció: Olga Novo
Ediciones Cálamo, 2013

***

                                       III

                                     Lent


Johannes Cernota interpreta un pregue da túa vida
que tal vez nin recordas
estou ardendo e ninguén ten tanta pel sobre o seu corpo.
pido máis lentitude
un harmónico que chegue a triturarme as pestanas

máis
despacio

o nó que me ennobela toda a gorxa ten a cor indescifrable
dunha manta de cadros que teciches
e os corenta graos de inclinación do teu espírito de nena de cinco anos
sobre o fregadeiro.

Escoita isto e di se non son as flores da erdeira abrollando
fíxate ben: a túa bondade fai exactamente ese ruído.


Olga Novo, Os líquidos íntimos