És el temor

Regió de Connemara. Fotografia: Empar Sáez

És el temor,
témer l'alba
i desitjar ofegar la llum del sol a les mans;
tenir por del gel
i tot l'aire als pulmons
fer entr- ;
tenir por a la boca negra del fang
i desitjar
fer pass-
per un embut blanc
tota l'aigua del món.


Tere Irastortza Garmendia, Carències, dins: Glosak. Glossar el món. Selecció de poemes 1980-2023
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló
Ediciones Contrabando, 2024

**


IKARA da,
egunsentiaz beldur izan
eta eguzkiaren argia eskuetan ito nahi izatea;
izotzari beldur izan
eta haize guztia biriketara sar-;
lokatzaren aho beltzaz beldur izan
eta munduko ur guztia
inbutu zuri batean
sar-
nahi iztaea.


Tere Irastortza Garmendia, Gabeziak, 1980

Clavos

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

 

Clavos:

Lo ajeno. Lo aprendido. Lo soñado.

En este cuerpo de repetición,

que inhala y no halla el aire.

En este cuerpo no nacido

aún, que se resiste.

Uno a uno,

encontraré el modo de arrancarlos.

Por decir que caí: que, por fin,

me tuve en pie frente a los miedos.

Sin sujeción, mi cuerpo entregado.

Para que todo sea salvado en la caída.

Esther Cànovas Molina

cooperar con lo inevitable. Imatges de Ignacio Llamas i textos d'Esther Cánovas Molina

Edita: Fundación Antonio Pérez. Diputación de Cuenca, 2024

Gresol de llum

 

Rivert. Fotografia: Empar Sáez

Gresol de llum—

a l'obrador del món

les mans són balbes.

*

Del brancam pengen

fulles escadusseres:

el vent les roba.

*

Crepuscle encès:

breu presagi de llum

que gesta albades.

*

Vetes de llum

regalimen del salze

quan mor la tarda.

*

Esplomissar 

la por que bat les ales

endins del cos.

*

Deixar de ser 

i ser en tots els ocells

que alcen el vol.

*

El nostre exili

és un ocell que vola

ànima endins.

Anna Enrich, Clepsidra

Edicions Documenta Balear, 2026

Retorno als dies llunyans

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

8

Retorno als dies llunyans, quan les oliveres eren castells.

9

La memòria no pot substituir el paisatge desolat.

Rodolfo del Hoyo Alfaro, Detall de pati al capvespre

Pont del Petroli Edicions, 2026

 

les meves fibres són inquietes

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

 

les meves fibres són inquietes

altres cossos voldrien habitar

carns més febles sucs més dolços de filtrar

ràbia coven els meus músculs

serven el record d'antics enfonsaments

ufanegen certeses de futurs desitjos

també el cap voldria revoltar-se

altres direccions les cames de sobte

tramen còmplices les mans

és ja tard per sentir-se foraster

algú em mostri una platja

un precari amarratge

on penedit el temps es deixi acariciar

Leo Luceri, En els meus ulls líquids

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli Edicions, 2026

**

le mie fibre sono inquiete

altri corpi vorrebbero abitare

carni più sode succhi più dolci da filtrare

rabbia covano i miei muscoli

serbano il ricordo d'antichi sfacimenti

vantano certezze di futuri desideri

anche la testa vorrebbe rivoltarsi

altre direzioni le gambe a mia insaputa

tramano complici le mani

è già tardi per sentirsi estranei

qualcuno m'indichi una spiaggia

un precario approdo

in cui pentito il tempo si lasci accarezzare

Leo Luceri, Negli occhi miei liquidi

Consells a un poeta jove

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

Consells a un poeta jove


                            V

Com l'alosa que deixa anar el seu alt refilet al sol,
I algú diu «És un miracle», un altre «Això no és res»,
      i un tercer no es demana ni tan sols què coi és;
Obeeix el blau, defuig la xerrameca vora el teu niu de terra;
El blau i qui hi ha damunt del blau saben bé per què t'han cridat.

Margherita Guidacci, Neurosuite

Traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar

Salze Editorial, 2026

**

Consigli a un giovane poeta

                            V

Come allodola che lancia il suo trillo alto nel sole,

E uno dice «È un miracolo», un altro «Non è proprio nulla»,
      e un terzo non si domanda neppure cos’è;
Obbedisci all’azzurro, dimentico di chi ciancia presso il tuo nido di terra:
L’azzurro e chi è sopra l’azzurro sanno bene perché ti hanno chiamato.

Margherita Guidacci, Paglia e polvere (1961)

Primeres orenetes

 

Gramós. Fotografia: Empar Sáez

PRIMERES ORENETES

Us he sentit arribar,

oh primeres orenetes,

amb el vent d'abril,

sota un cel contrari al vostre humor.

No aneu, alegres dols,

a les meves estúpides ciutats:

per mirar-vos no tenen mans els cors.

Allunyant-me de mi en aquestes oliveres

feu florir els vostres crits de solitud.

Salvatore Toma, Primeres orenetes (1970) dins Inútil fugir, Antologia poètica

Traducció de Joan R. Lladós

Edicions Pont del Petroli, 2023

**

PRIME RONDINI

Vi ho udito arrivare,
o prime rondini,
nel vento d’aprile,
sotto un cielo contrario al vostro umore.
Non andate, allegri lutti,
alle mie stupide città:
per guardarvi non hanno mano i cuori.

Da me che m’allontano a questi ulivi
fiorite i vostri gridi di sperduto.

Salvatore Toma, Prime rondini (1970)

V

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

(...) Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d'una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l'escorxador, la seva ombra es va posar damunt d'una hora fins que va anar corrent i es va anar posant entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l'espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m'acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m'hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d'un noi quan es va desfent de ser una criatura. (...)

Mercè Rodoreda,  La nit i la primavera (fragment del capítol V de la segona part).

Club Editor, 2017

21 (Pluja de flors a Sant Felip Neri)

 

Caorle. Fotografia: Empar Sáez

                                           21
     (PLUJA DE FLORS A SANT FELIP NERI)

Seguir el vol de la flor que no pot fer-se enrere

i propaga el terror de la insignificança:

empènyer l'ull més enllà de la mirada

fins que la llum quedi fatigada de rebotar.

Amidar l'ossam del buit — la frontissa

on s'emmirallen verdors i tiges malmeses.

Prodigi de les estàtues brostades,

ecos de meravelles en una embosta.

Oferir — com fereix — el silenciós estrèpit,

els palmells orfes — només forma, només eco.

Obre la mà.

Veuràs l'esqueix del que vam dir-nos.

Esquinçar l'aire, unglaferits, sabent que mai sabrem

enclavar els mots — els jos — a les aspes del temps.

Mireia Companys i Xavier Zambrano, La papallona somnàmbula

Lleonard Muntaner Editor, 2026

Identitat perduda

 

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

IDENTITAT PERDUDA


L'ombra de l'aigua
no és transparent.

Joan R. Lladós, Galàxies interiors. Poemes quàntics

Edicions Pont del Petroli, 2018

Has vingut

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Has vingut
en temps de guerra
i vols marxar
en terra de pau.
Jo et recordo encara
en el gest primer de la llum,
just quan tot comença
més enllà del que sabem.
És ara que ets memòria:
un pas que no se'n va,
una veu que travessa
el silenci dels dies.
Potser només habites
aquest lloc intacte
on la vida esdevé record.


Marc Freixas, Llibre de la memòria (inèdit)

1

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

1

He dado el salto de mí al alba. 

He dejado mi cuerpo junto a la luz 

y he cantado la tristeza de lo que nace.

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VIII 

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D'AQUELLA NIT, CERCÀVEM L'ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLIEN DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA

Al vesprejar d’invisibles palmeres, 

Entre llaguts i veles desmaiades 

S’obren, secrets, els esguards i les timbes 

Escumejants a l’encís dels aiguatges.

 

Claregen cels llunyans a les alcoves, 

Els ors ocults als paviments pirates, 

Els coralls somnolents de les mestisses, 

Els ventres púbers als miralls murals. 

Tu i jo passem per l’estranya sendera 

—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra— 

Arran de falls ferejants i cingleres, 

Nous i florents a flocs tardans desclosos, 

Els ulls tancats per no perdre la ruta, 

El peu descalç a l’encalç del silenci, 

El nom balder pintat damunt la vesta, 

I compromès, amb lletres malforjades. 

Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen 

Als sorramolls amb remoreigs salobres; 

Calla la ment, i defalleix un astre. 

Al call pedrós, a les amples porxades, 

A les negrors d’immarcescibles malles

 —En fer-nos nit en nit profunda oberta 

A l’albaneix de la Nit Immutable—

Som espiats per cares ignorades 

—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—. 

I quan el son desclou la flor exclusiva 

En prats trements i espurnejants pinedes, 

En empordans i en ordals i llurs nèctars 

—Blats regalats i ermites solelloses—, 

A l’arenell braceja la basarda. 

Dolços gemecs germinen a la broixa 

I el cel s’encén amb guspireigs d’escata: 

Càlides mans, manyagues, ens acotxen 

Amb tremolors de pol·len sense antera, 

Rou i sement de delirants captaires. 

Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça, 

Entre ombra i murs travats, a la drecera 

Del carrer clos que cercàvem sense esma.

                                           Cadaqués, 1931

J.V. Foix, Les irreals omegues

Edicions 62, 2025

20

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

                 

                     20

dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
dice que tiene miedo de la muerte del amor
dice que el amor es muerte es miedo
dice que la muerte es miedo es amor
dice que no sabe


A Laure Bataillon

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

Vindrà la son als cossos

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Vindrà la son als cossos
i tallareu les flors dels llavis     adormits.

Tot seran veus escampades
pels camins,
matèria solar, ofrena d’ordre i ombra.

L’himne infrangible vindrà a tu
entre els paisatges salvats        dels somnis.

I una mà pàl·lida encendrà els astres:
munió de resurreccions
blanques
fecundant la teva mirada.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Deien que es deia amor

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

DEIEN QUE ES DEIA AMOR


Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d'ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l'havia parit
—em deien— i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meus pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
—vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s'avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.


Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017

Escoltar la veu

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Escoltar la veu
que guardaves oculta, el ritme interior,
l’esbatec latent.

S’envolava endins
i aürtava en el silenci del cos.

Pulsació nua balancejant-se
en els confins,
miracle:
moviment pur
que fa brillar l’ull cec.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Res no et serà pres

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l'instant d'obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l'aigua

perquè es retrobi aigua

d'alta mar.

Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

 

Com la xiqueta que en encetar camí

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez

Com la xiqueta que en encetar camí

s'omple de rocs la falda i les butxaques

i s'endinsa en el bosc i els va perdent

sense lliurar les batalles previstes

contra llops o gegants, ombres

va deixant un rastre

sembra

i ara li resta només dins del puny

crispat un còdol llis...

Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998. Edicions 62, 2017

Vuit de març

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VUIT DE MARÇ


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l'estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres 

per pastura de foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó.

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l'or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l'inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l'aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l'arbre

de l'alliberament.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977-1979), dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

Galeta umbilical

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez

Galeta umbilical

L'embaràs de la terra té molts cors

El paisatge concep   ben aventurat

l'herbei embrionari

la nervació de l'ànima

el batec de les pedres    umbilical

Jordi Ibáñez Torruella, Galetes de la sort

Tushita edicions, 2026

He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,

les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,

estar en la volta del cel, cada fibra trenada

amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:

fàbrica de llum, el meu cos és habitat

per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,

però sento, també, en un espès endins

cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures

que en mi són. La seva agitació em commou:

fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,

que eleva el mineral, i allò que tu anomenes

     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix

***

De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min

e cada un dos meus fíos murmura

o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,

estar na volta do ceo, cada fibra trenzada

con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:

fábrica de luz, o meo corpo é habitado

pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,

pero sinto, tamén, nun espeso interior

cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas

que en min son. A súa axitación conmóveme:

fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,

que eleva o mineral, e o que ti chamas

     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo

Víctor Mañosa, Lonxe

Medulia Editorial, 2025

Xim-xim de pluja

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

LABERINTS D'AIGUA

4

Xim-xim de pluja

ens enllorda el fullatge.

Roina fangosa.

Abecedari d'ombres

que interpel·la el poema. 

GUSPIRES

11

Gota de gebre

al caire d'una fulla

d'heura a l'albada.

Quan la gota es despenja

l'univers somriu, còmplice.

Jordi Torres / Pep Cortès, Complicitats. Tankes a quatre mans

Edicions Trípode, 2025

 

Intentes donar forma a l'enyorança

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

Intentes donar forma a l'enyorança   fassers

campanes   piques d'aigua

beneita   d'un poble desaparegut

sota encenalls

de culpes   Perquè

si bé

has aconseguit sobreviure

entre les cendres

dels somnis

de la fe

saps

que pot matar-te   el refrec

llunyà   de les ales d'una papallona.

Antònia Vicens, Agafa la teva creu

LaBreu Edicions, 2025