 |
| Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez |
CANÇÓ
Et preguntes si estic sola:
d'acord, sí, estic sola,
com un avió que planeja solitari i s'anivella
amb els senyals de ràdio, dirigint-se
a través de les Rocalloses
cap als passadissos de fil blavós
de l'aeròdrom que és l'oceà
Vols preguntar-me si estic sola?
Bé, és clar, sola,
com una dona que condueix país a través
dia rere dia, i deixa enrere
quilòmetre rere quilòmetre
petits pobles on hauria pogut aturar-se
i viure-hi i morir-hi, sola
Si estic sola
deu ser la solitud
de llevar-se primera, de respirar
el primer alè fred de l'alba a la ciutat,
de ser l'única que està desperta
en una casa embolcallada de son
Si estic sola
és amb la barca encallada al gel allà a la riba
en l'última llum vermella de l'any,
que sap el que és, que sap que no és ni
gel ni fang ni llum d'hivern
sinó fusta, i que sap com inflamar-se
Adrienne Rich, Submergir-se en el naufragi
Traducció de Pol Guasch
Edicions Poncianes, 2022
***
SONG
You’re wondering if I’m lonely:
OK then, yes, I’m lonely
as a plane rides lonely and level
on its radio beam, aiming
across the Rockies
for the blue-strung aisles
of an airfield on the ocean
You want to ask, am I lonely?
Well, of course, lonely
as a woman driving across country
day after day, leaving behind
mile after mile
little towns she might have stopped
and lived and died in, lonely
If I’m lonely
it must be the loneliness
of waking first, of breathing
dawn’s first cold breath on the city
of being the one awake
in a house wrapped in sleep
If I’m lonely
it’s with the rowboat ice-fast on the shore
in the last red light of the year
that knows what it is, that knows it’s neither
ice nor mud nor winter light
but wood, with a gift for burning
Adrienne Rich, Diving into the wreck (1973)
