Per a B...

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

Per a B...

Els avionets de paper que tu

fas volen en el crepuscle, es perden

com papallones nocturnes en l'aire

que s'enfosqueix, no tornaran més.

Així els nostres dies, si bé un abisme

menys dolç els acull

en aquesta vall silent de fulles

mortes i d'aigües tardorals

on posen les seves cansades ales

els teus fràgils ultralleugers.

Attilio Bertolucci, Porta'm amb tu

Traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar

Salze Editorial, 2021

***

Per B...

I piccoli aeroplani di carta che tu
fai volano nel crepuscolo, si perdono
come farfalle notturne nell’aria
che s’oscura, non torneranno più.

Così i nostri giorni, ma un abisso
meno dolce li accoglie
di questa valle silente di foglie
morte e di acque autunnali

dove posano le loro stanche ali
i tuoi fragili alianti.

Attilio Bertolucci, Fuochi in novembre (1934)

 

 

Segunda vez

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez

SEGUNDA VEZ



En el acto ingenuo
de tropezar dos veces
con la misma piedra
algunos perciben
tozudez
Yo me limito a comprobar
la persistencia de las piedras
el hecho insólito
de que permanezcan en el mismo lugar
después de haber herido a alguien.



Cristina Peri Rossi, Inmovilidad de los barcos (1997), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

Decía

El Vendrell. Fotografïa: Empar Sáez

 

decía: hay preguntas

que no se han de hacer porque confunden

origen y respuesta: tu miedo, tu

no ser

decía: no hablen de los objetos

transicionales, el poema, el arte, eso

que a nadie interesa más que al niño

el osito, la esquina de la manta

decía: si no te amas, morirás, lo que

siempre ocurre al final de la vida

leía: ¡qué suerte estar antes del principio! Nada

puede pasarnos porque no podemos chocar

con nosotros mismos

Olvido García Valdés, Confía en la gracia

Tusquets Editores, 2020

Teoria amb la veritat

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

 

TEORIA AMB LA VERITAT

La veritat fou l'ull que mira un mapa,

els bous que en trepitjar feien camins,

el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,

un cuc que pon un nus als intestins.

Ja no depèn de tu la veritat.

Ja no és vidre trencat

ni l'ostra en el mirall.

No hi ha una veritat per majoria.

Només el que no saps

és veritat.

Eduard Sanahuja Yll, Teories del no

Edicions de 1984, 2016

Cançó de tardor

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

CANÇÓ DE TARDOR

El plor sens fi

d'un violí

de tardor

em clava al cor

el seu acord

de llangor.

I tot cremant

i pàl·lid, quan

sona l'hora, 

vaig recordant

el bell antany

i el cor plora;

i em vaig desfent

amb el mal vent,

se m'emporta

d'aquí, d'allà,

semblant a la 

fulla morta.

Paul Verlaine, Poemes saturnians

Traducció d'Amat Baró

Edicions Poncianes, 2021

***

CHANSON D'AUTOMNE


Les sanglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon coeur
D’une langueur
Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure

Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.


Paul Verlaine, Poèmes saturniens

Lisèrgia

Calafell. Fotografia: Empar Sáez

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum

dins cada cos secretament s'enquista

i persisteix,

vibrant, com una cosa viva?

I aquest intens

fred dolcíssim que desvetlla

la vella ànima de l'os,

d'on ve, per quin camí

descert s'allunya i no retorna?

Quin fil d'or subtil

sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar

alè d'un déu o fou la pluja,

a qui importa?

Un sol cop ens és permès de veure

i resistir.

Tota la nostra vida

no és sinó l'oblit d'una imatge,

les seves deixalles

lluen contra l'eternitat.

Andreu Vidal, L'animal que no existeix (1993) dins:  Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits 

Edicions del Salobre, 2008

Diciembre

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

DICIEMBRE

Diciembre, enviado de la destrucción,

te lleva a dar un largo paseo entre

negros troncos de árboles y hojas

quemadas en el fuego de otoño

como si dijera: mira, así son

tus secretos, tus tesoros,

el trino apasionado de los pajarillos,

las promesas de los meses de verano.

Se analizaron tus sueños, el canto

de los mirlos encontró su razón de ser,

cadáveres de plantas adornan los herbolarios.

Sólo quedó un duro hueso de laboratorio.

No le escuches; te lo pueden quitar todo,

pero no podrán arrebatarte tu ignorancia,

no se quedarán con el secreto, no te privarán

de tu tercera patria.

No le escuches, se acerca la Navidad

y el helado enero, un blanco folio de nieve.

Lo que esperas está naciendo.

Aquel que buscas va a cantar. 

Adam Zagajewski, Deseo

Traducció de X. Farré

Quaderns Crema, 2005

Bajorrelieve

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

BAJORRELIEVE

Este es un rostro desfigurado

que no se rendirá.

Podría ser un rostro ensangrentado

pero es piedra dura, gastada

por la intemperie. A su lado

¿qué figuras se agitan, pujan

para salir? La corona de espinas

tal vez sea un exceso de ornamentación.

Las rosas, sin embargo, crecen

bajo la piedra.

En la fiesta de lo que no se ve

la mirada cava sin cesar. 

José Antonio Jiménez Navarro, Salvando las distancias

Excma. Diputación Provincial de Soria, 2016

Mano

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

MANO

Es desde una luz,

un silencio, un aroma

lejano, dice Louis Singer, the poet,

cuando la almendra

vigila caminos por los que llegan recuerdos

(digámoslo así),

en pisadas lentas, sedosas,

húmedas en verdes tiempos pasados;

cuando parece dormida, la almendra, y el mundo

está fuera y nadie la advierte

en esa butaca el cuerpo sentado, su huella, sí está,

se abandona en algo que toma su forma,

que no es mano: es humo

con sombra de mano, con piel,

con las uñas pintadas de nieve, la mano

o anémona de mar.

Y desde ese punto, esa niebla, esa mano,

esa anémona,

desde donde llega el idioma perdido,

la lengua olvidada

y se deja agrupar sobre el blanco

que lo va a sostener para siempre. Y pregunto:

esa mujer sentada, ¿a dónde va? ¿Estará su palabra

al cuidado del mundo? No se sabe:

nadie ha pensado en ella.

Nadie le ha dicho nada.

Nadie la ha visto. Es posible

que no haya llegado todavía.

Julia Uceda, Escritos en la corteza de los árboles

Fundación José Manuel Lara, 2013

Un poeta cuando escribe

Sant Boi de Lluçanès, Osona. Fotografia: Empar Sáez

UN POETA CUANDO ESCRIBE


Un poeta cuando escribe

es un hombre de espaldas al mundo

al desorden

de la realidad

Un poeta cuando escribe

está desarmado

es fácil entonces sorprenderlo

humillarlo asustarlo

se sumergió

salió del mundo

animal

a las erráticas arenas

se ven las huellas 

de sus pies de pájaro

desde la lejanía llegan aún

voces palabras la granulosa sonrisa

de las mujeres

pero le está prohibido

mirar

detrás de sí mismo

echado a la superficie

vacío deambula

por la casa

oculta el rostro

en el que se dibuja

el asombro

vagabundea la sonrisa

aún no es capaz

de responder

a las preguntas más sencillas

escuchó

la respiración de la eternidad

acelerada

irregular

noviembre de 1979

Tadeusz Różewicz, Poesía abierta

Traducció de Fernando Presa González

La Poesía, señor hidalgo, 2003

Vosaltres sou els meus germans silents

Terrassa. Fotografia: Ferran d'Armengol

VOSALTRES SOU ELS MEUS GERMANS SILENTS

Vosaltres sou els meus germans silents,

morts.

Mai no us oblidaré.

En velles cartes trobo traces de l'escriptura

que s'encimbella a l'extrem de la pàgina,

com un cargol al mur d'un psiquiàtric.

Adreces i telèfons que acampen a la meva

agenda encara, esperen, fan capcinades.

Vaig veure centenars de turistes, cansats,

glaçats, ahir a París. Són semblants a vosaltres,

no troben el seu lloc i volten nerviosos.

I creia que això era molt fàcil: viure!

Amb un grapat de terra, un vaixell, un niu, la presó,

un xic d'aire, gotes de sang i nostàlgia en tenim prou.

Vosaltres sou els meus mestres,

morts.

No us oblideu de mi. 

Adam Zagajewski, Terra de foc

Traducció de Xavier Farré

Quaderns Crema, 2004

VII

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 VII

Què no sap el caminant?

Què ha de saber

(si ha de saber res)

el caminant?

El silenci és l'única parla

del caminant.

                   Per això 

camina.

Per això és.

Antoni Clapés, Riu brogent

AdiA Edicions, 2021

Ahora

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 AHORA

hace mucho tiempo

vigilaba

a cada momento

me podía asaltar la poesía

corría hasta el último aliento

tras una imagen que se había movido

ahora

permito que los versos

escapen de mí

se deterioren se olviden

se queden inmóviles

ni un solo movimiento

que lleve a la realización

marzo de 1989

Tadeusz Różewicz, Poesía abierta

Traducció de Fernando Presa González

La Poesía, señor hidalgo, 2003

Hiraizumi

Peratallada. Fotografia: Empar Sáez

 

Recordant els versos que diuen: «Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d'herba el castell» (*), em vaig asseure damunt del barret de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

                           

                     Heus aquí els somnis

                     de tants guerrers ardits:

                     herba d'estiu.

Matzuo Bashō, L'estret camí de l'interior

Traducció de Jordi Mas López

Edicions de 1984, 2012

(*) Versos de Du Fu (712-770)

De la mirada interior

Gratallops. Fotografia: Empar Sáez

DE LA MIRADA INTERIOR

¿DÓNDE cae esta nieve que aquí no cae?

¿Dónde se oyen las voces que aquí no oigo?

¿Dónde estoy cuando miro, sin ver, los techos

o los cielos que pasan quién sabe a dónde?

¿Se repiten los cielos? ¿Son siempre otros?

En el muro que soy, pinta una mano

las figuras cambiantes de la memoria.

¿En dónde detenerme para encontrarlas

como son, como fueron, como me hacen?

Los nombres olvidados, ¿cuándo los dije?

Nombres que me labraron o destruyeron

en el fulgor que oculta mi solo nombre;

esplendor que llamamos vida y que sólo

nombra al puro vacío, al polvo incierto

del silencio infinito tras nuestro paso.

Todavía otro esfuerzo... Hechos de añicos,

nieves de otro glaciar, huellas borradas,

miradas que no miran sino a horizontes

que aunque sean los mismos semejan otros

cuando veo esta nieve que aquí no cae.

¿Llamaría tortura a los haceres

del tiempo en lo que todos llamamos alma?

La palabra es espejo, nube dispersa,

forma que se deforma tentando ecos

y al final estructura de esos paisajes

en los que el sol muriente al fin descubre

aquello que creeremos que nos contiene

mientras el mar se apaga con nuestros ojos.

Julia Uceda, Zona desconocida

Fundación José Manuel Lara, 2006

El dolor no s'inventa

 

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

El dolor no s'inventa

La gran dolor, que la llengua no pot dir 

De ma sinceritat no cal dubtar-ne

no he de ser, i m'hi esforço,

comandant de la lloança o la lamenta.

Jo voldria dir i dir-te moltes coses,

però en tinc prou de no adotzenar-me

i de no mossegar-me massa la pensa.

No sóc ateu ni demòcrata,

tampoc tot el contrari, tant se val,

perquè no sóc un ésser important,

no dono la vida, ni l'he presa.

No sóc neci ni tampoc formidable,

però no em fan por les dones amb talent,

ni crec que tots els capellans creguin en Déu

ni que si no votem no podem queixar-nos.

De fet, no escric més

perquè se m'ha esgotat la llengua,

però el dolor no s'inventa, ni és fàcil

callar per no fer mal a la gent ingènua.

També sé que no he dit res de nou,

perquè de tot això ja en parlàvem

amb la meva mare morta, de nit, a la terrassa.

Jo no en sé de reflexions finals,

però sí que em sento al costat dels morts,

dels poetes medievals,

del mar d'amunt i el mar d'avall,

de la remor dels dies quan plou i estàs sol,

dels amics, dels amats i les amades

protegits per la llei de la natura,

sense espill ni melic, amb decència,

homes i dones que van preveure la vida i la mort,

però no el límit del temps, ni de la literatura.

Jordi Virallonga, Amor de fet

Pagès Editors, 2016

*Epígraf d'Ausiàs March

Despedida

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

DESPEDIDA

Y la que fui salía de aquel tiempo

donde quien fuiste ya no estaba.

Julia Uceda, Zona desconocida

Fundación José Manuel Lara, 2006

Carta a Meneceu

Peramola. Fotografia: Empar Sáez

 

Que ningú, pel fet de ser jove, no deixi per a més endavant l'aspiració a la saviesa, i que ningú, pel fet de ser vell, no es cansi d'aspirar a la saviesa: per ocupar-se de la salut de l'esperit no és mai massa tard ni massa aviat. Dir que encara no és hora d'aspirar a la saviesa, o que l'hora ja ha passat, és com dir que l'hora de ser feliç encara no ha vingut, o que ja ha fugit. O sigui que aspirar a la saviesa és un deure tant per al jove com per al vell: aquest, mentre envelleixi, serà jove en qualitats, agraït pel que ja haurà viscut; l'altre serà jove i madur alhora, lliure de tota inquietud pel que encara hagi de viure. El que cal, sens dubte, és que ens ocupem del que ens fa feliços, perquè quan ho som ho tenim tot, i si no ho som ho fem tot per ser-ho.

Epicur, fragment de Carta a Meneceu, dins: Sobre la felicitat

Traducció de Jordi Cornudella

Edicions Vibop, 2021

Cementerio profanado

 

Cal Rosal. Fotografia: Empar Sáez

CEMENTERIO PROFANADO

(BREDA, 1980)

¿Qué será de los huesos

ahora que regresan a la luz?

José Antonio Arcediano, La verdad del frío

La Garúa Libros, 2009

El darrer poema

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

 El darrer poema

Així voldria el meu darrer poema

Que fos tendre en dir les coses més simples i menys intencionades

Que fos ardent com un sangloteig sense llàgrimes

Que tingués la bellesa de les flors gairebé sense perfum

La puresa de la flama en què es consumeixen els diamants més límpids

La passió dels suïcides que es maten sense explicació.

Manuel Bandeira, Elizabeth Bishop. Una antología de poesía brasileña

Vaso Roto Ediciones, 2009

(Traducció al català: Empar Sáez)

***

O último poema

Assim eu quereria o meu último poema

Que fôsse terno dizendo as coisas mais simples e menos intencionais
Que fôsse ardente como um soluço sem lágrimas
Que tivesse a beleza das flôres quase sem perfume
A pureza da chama em que se consomem os diamantes mais límpidos
A paixão dos suicidas que se matam sem explicação.

Manuel Bandeira

Llum grisa de l'alba

Begur. Fotografia: Empar Sáez

Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles,

sabré de mi
quan les meves petjades
retrobin les meves petjades?

Sabré de mi? I del món
i cada criatura en ell,
plena d'ànima?

Deixa'm bressar-me al somni,
tot ell camp, tot ell fecundat d'ànima:
deixa'm bressar-me
en ella, interferir-me en ella.

Deixa que aquesta sigui la crida
i el fluix secret dels dies escindits
quan oscil·lava.

Llum grisa de l'alba
que els camps retenen
sota les parpelles.

                                                                                                                                           oració

Víctor Mañosa, Devesa oculta
Papers de Versàlia, 2018

El sol

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 EL SOL

Els colors són del sol, mes ell no té

Cap color propi, perquè els tanca tots.

I la terra sencera és un poema,

quan damunt d'ella el sol és un artista.

Qui vulgui el món pintar de molts colors

Que mai no miri el sol directament

Perquè es perdrà el que vegi en la memòria,

Li quedaran sols llàgrimes punxants.

Que s'agenolli i inclini el rostre a l'herba,

I miri el raig que reflecteix la terra.

Hi trobarà tot el que allí deixàrem,

Roses i estrelles, albes i crepuscles.

                                                                              Varsòvia, 1943

Czeslaw Milosz, Salvació (1945) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

S'ha refet la calma

Ansovell. Fotografia: Empar Sáez

                                          

                                                            Mestral

S'ha refet la calma

en l'aire: entre els esculls murmura la mareta.

Sobre la costa aquietada, en els horts, alguna palmera

a penes agita el cimall.

Una carícia frega

la línia del mar i l'escabella

un instant, bufada lleu que s'hi romp i de nou

el camí reprèn.

Resplendeix en la claredat

la vasta extensió, s’encrespa, després s'aplana serena

i emmiralla en el seu cor vast aqueixa pobra meva

vida torbada.

Oh troc meu que mostres,

en aquesta ebrietat tardana,

cada renascut aspecte amb els brots florits

sobre les teves mans, mira:

sota l'atzur dens

del cel algun ocell marí se'n va;

i no descansa mai: perquè totes les imatges porten escrit:

«Més enllà!»

Eugenio Montale, Ossos de sípia

Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís

Adesiara Editorial, 2021

***

                                                                        Maestrale

S'è rifatta la calma

nell'aria: tra gli scogli parlotta la maretta.

Sulla costa quietata, nei broli, qualche palma

a pena svetta.

Una carezza disfiora

la linea del mare e la scompiglia

un attimo, soffio lieve che vi s'infrange e ancora

il cammino ripiglia.

Lameggia nella chiarìa

la vasta distesa, s'increspa, indi si spiana beata

e specchia nel suo cuore vasto codesta povera mia

vita turbata.

O mio tronco che additi,

in questa ebrietudine tarda,

ogni rinato aspetto coi germogli fioriti

sulle tue mani, guarda:

sotto l'azzurro fitto

del cielo qualche uccello di mare se ne va;

né sosta mai: ché tutte le immagini portano scritto:

«più in là!»

Eugenio Montale, Ossi di seppia

Ets el sol

Músser. Fotografia: Empar Sáez

Ets el sol 

al revés, tota l'energia

flueix cap a tu i

s'elimina; rebutges

les cases, fas olor de

catàstrofe, et veig

cec i manc, brillant

a la foscor, els arbres es trenquen

sota els teus peus, exigeixes,

exigeixes

Jec mutilada al teu

costat; entre nosaltres hi ha

sirenes, focs, la gent corre

cridant, la ciutat

està derruïda i destrossada,

les puntes dels dits et sagnen

de 1000 assassinats

Em vesteixo

altre cop, em retiro, tanco les portes

estic sorpresa / puc seguir

pensant, fer el que sigui

Com puc aturar-te

Per què et vaig crear

Margaret Atwood, Política de poder

Traducció de Núria Busquet Molist

Lleonar Muntaner Editor, 2019

***

You are the sun
in reverse, all energy
flows into you and is
abolished; you refuse
houses, you smell of
catastrophe, I see you
blind and one-handed, flashing
in the dark, trees breaking
under your feet, you demand,
you demand

I lie mutilated beside
you; beneath us there are
sirens, fires, the people run
squealing, the city
is crushed and gutted
the ends of your fingers bleed
from 1000 murders

Putting on my clothes
again, retreating, closing doors
I am amazed / I can continue
to think, eat, anything

How can I stop you

Why did I create you


Margaret Atwood, Power Politics (1971)

Conferència IV

Arànser. Fotografia: Empar Sáez

 

CONFERÈNCIA IV

Amb la realitat què fem? En les paraules, on és?

A penes apareix i ja desapareix. Incomptables vides

Mai no esmentades. Ciutats en els mapes

Sense cares al primer pis de la casa vora el mercat,

Sense aquella parella als arbustos al costat de la planta de gas.

Temporades que tornen, pics nevats, mars,

La bola blava del món que gira,

Però callen els que corregueren en el foc de l'artilleria,

Els que s'arrapen a la terra glaçada, per protegir-se,

I els que van treure de casa a trenc d'alba,

I els que sortien d'entre els cossos sagnants, arrossegant-se.

Mentre jo aquí, instructor de l'oblit,

Ensenyo que el dolor passa (perquè és dolor dels altres),

Encara salvo en els pensaments la senyoreta Jadwiga,

Petita geperudeta, bibliotecària de professió,

Que va perir en el refugi d'aquell bloc

Considerat com a segur, però que es va ensorrar.

I ningú no pogué obrir-se pas enmig dels trossos de parets,

Tot i que durant molts dies se sentiren cops i veus.

Així pels segles, per sempre, un nom perdut,

Les seves últimes hores desconegudes per tothom,

I el temps se l'emportà en l'estrat del Pliocèn.

El veritable enemic de l'home és la generalització.

El veritable enemic de l'home, o sia, la Història,

Flirteja i atemoreix amb el nombre plural.

No la cregueu. Astuta i traïdora,

No és anti-Natura, com Marx ens convencé,

I si fos una deessa, aleshores d'un Fatum cec.

El petit esquelet de la senyoreta Jadwiga, el lloc

On bategava el cor. Això sols llego

Contra la necessitat, les lleis, la teoria.

Czeslaw Milosz, Cròniques (1987) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006