He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,

les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,

estar en la volta del cel, cada fibra trenada

amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:

fàbrica de llum, el meu cos és habitat

per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,

però sento, també, en un espès endins

cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures

que en mi són. La seva agitació em commou:

fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,

que eleva el mineral, i allò que tu anomenes

     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix

***

De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min

e cada un dos meus fíos murmura

o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,

estar na volta do ceo, cada fibra trenzada

con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:

fábrica de luz, o meo corpo é habitado

pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,

pero sinto, tamén, nun espeso interior

cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas

que en min son. A súa axitación conmóveme:

fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,

que eleva o mineral, e o que ti chamas

     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo

Víctor Mañosa, Lonxe

Medulia Editorial, 2025

Xim-xim de pluja

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

LABERINTS D'AIGUA

4

Xim-xim de pluja

ens enllorda el fullatge.

Roina fangosa.

Abecedari d'ombres

que interpel·la el poema. 

GUSPIRES

11

Gota de gebre

al caire d'una fulla

d'heura a l'albada.

Quan la gota es despenja

l'univers somriu, còmplice.

Jordi Torres / Pep Cortès, Complicitats. Tankes a quatre mans

Edicions Trípode, 2025

 

Intentes donar forma a l'enyorança

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

Intentes donar forma a l'enyorança   fassers

campanes   piques d'aigua

beneita   d'un poble desaparegut

sota encenalls

de culpes   Perquè

si bé

has aconseguit sobreviure

entre les cendres

dels somnis

de la fe

saps

que pot matar-te   el refrec

llunyà   de les ales d'una papallona.

Antònia Vicens, Agafa la teva creu

LaBreu Edicions, 2025
 

Al silencio

Culross. Fotografia: Empar Sáez

AL SILENCIO

Oh voz, única voz: todo el hueco del mar,

todo el hueco del mar no bastaría,

todo el hueco del cielo, 

toda la cavidad de la hermosura

no bastaría para contenerte,

y aunque el hombre callara y este mundo se hundiera

oh, majestad, tú nunca,

tu nunca cesarías de estar en todas partes

porque te sobra el tiempo y el ser, única voz,

porque estás y no estás, y eres mi Dios,

y casi eres mi padre cuando estoy más oscuro.

Gonzalo Rojas, La miseria del hombre, 1948 (poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3, Quaderns de Versàlia, 2023).

Ara que no em dius res

 

Balmaha. Fotografia: Empar Sáez

8

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir i sofrir,

tu ets la consuetud dels meus dies.

T'assembles a un llac tot igual

sota un cel de llauna tot igual.

Somnolent em moc per la riba.

No vull, no desitge, ni tan sols

pense.

        Em toque per sentir si soc.

I l'ésser i el no ésser, com l'aigua

i el cel es confonen.

El meu dolor esdevé el d'un altre

i la vida no és alegre ni trista.

T'odie, companya assídua dels meus dies,

que de la vida no m'alliberes, fent-me

com el son una cosa inanimada,

sinó que me la deixes només vorejar.

Ja que estic resignat a viure, vull

que cada hora del dia em pese damunt,

em toque en la meua carn vital.

Vull el Dolor que m'agarre fortament

i em col·loque en el centre de la Vida.

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir ni sofrir,

jo resignat espere que tu passes.

Camillo Sbarbaro, Pianissimo

Traducció de Marc Granell

Edicions del Buc, 2024

Alma desnuda

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

ALMA DESNUDA

Soy un alma desnuda en estos versos,

Alma desnuda que angustiada y sola

Va dejando sus pétalos dispersos.

Alma que puede ser una amapola,

Que puede ser un lirio, una violeta,

Un peñasco, una selva y una ola.

Alma que como el viento vaga inquieta

Y ruge cuando está sobre los mares,

Y duerme dulcemente en una grieta.

Alma que adora sobre sus altares,

Dioses que no se bajan a cegarla;

Alma que no reconoce valladares.

Alma que fuera fácil dominarla

Con sólo un corazón que se partiera

Para en su sangre cálida regarla.

Alma que cuando está en la primavera

Dice al invierno que demora: vuelve,

Caiga tu nieve sobre la pradera.

Alma que cuando nieva se disuelve

En tristezas, clamando por las rosas

Con que la primavera nos envuelve.

Alma que a ratos suelta mariposas

A campo abierto, sin fijar distancia,

Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia

De un suspiro, de un verso en que se ruega,

Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega

Y negando lo bueno el bien propicia

Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia

Palpar las almas, despreciar la huella,

Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,

Como los vientos vaga, corre y gira;

Alma que sangra y sin cesar delira

Por ser el buque en marcha de la estrella.

Alfonsina Storni, poema dins: Ànima Cos. Àlbum Versàlia Núm.2

Quaderns de Versàlia, 2022.

tornes a casa

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.



Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014

El món es resumeix

 

Inverness. Fotografia: Empar Sáez

                           XIV

El món es resumeix en els ulls de la mare

tot el que cal entendre s'encomana

Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor

Lleonard Muntaner Editor, 2024

La casa era silenciosa i el món tranquil

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

LA CASA ERA SILENCIOSA I EL MÓN TRANQUIL


La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu

era com l'ésser conscient del llibre.

La casa era silenciosa i el món tranquil.

Els mots eren dits com si el llibre no existís,

llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,

volia inclinar-se, volia moltíssim ser

l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui

la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.

La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.

El silenci era part del sentit, part de la ment;

l'accés de la perfecció a la pàgina.

I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,

en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix

és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix

el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.

Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3

Versió de Francesc Parcerisas

Quaderns de Versàlia, 2023.


**

THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM


The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

                                                
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)

La concòrdia

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Llibre primer: 

   265. La concòrdia

Quina llàstima que nosaltres, homes, no siguem com els ocells boscans,

que cada un per a ell, i alhora tots junts, amb plaer, canten el seu to.

   268. La variació embelleix

Com més variades són les veus que hom aporta,

tant més meravellós acostuma a ressonar el cant.

   287. La bellesa

La bellesa és una llum. Com més et manca la llum,

tant més abominable ets de cos i d'ànima.

   289. Sense perquè

La rosa és sense perquè. Floreix perquè floreix.

No presta atenció a ella mateixa. No pregunta pas si hom l'esguarda.

Llibre segon:

   194. La llum es dóna a conèixer

Ves-hi, crida l'estel del matí. Perquè quan comença el dia,

aleshores hom veu clarament allò que és bell i allò que no ho és.

Llibre quart:

   70. L'home

L'home, tot sol, és la més gran de les meravelles:

pot, d'acord amb allò que fa, ser Déu o dimoni.

Llibre cinquè:

   86. El Creador en la creatura

La creació és un llibre. Qui sap llegir amb saviesa,

hi trobarà el Creador molt subtilment revelat.

   291. La dignitat ve de l'amor

Ah, no corris més enllà del mar en cerca d'esperit i saviesa!

La dignitat de les ànimes ve exclusivament de l'amor.

Llibre sisè:

   22. Abraçar un núvol és follia

Com és de foll l'home que abraça un núvol!

Com ets de foll tu que et complaus en vana glòria!

Angelus Silesius, El pelegrí querubínic

Traducció de Lluís Duch

Edicions Proa, 1995

Damunt la casa del riure

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

I

Damunt la casa del riure

Un ocell riu per sota les ales

El món és tan lleuger

Que ja no és al seu lloc

I tan alegre

Que res no li falta.

Paul Éluard, Paul Éluard. Quaderns de Versàlia, V

Poema de la sèrie "Les petits justes" del llibre Mourir de ne pas mourir (1924)

Traducció d'Arnau Pons

Papers de Versàlia, 2015

**

I

Sur la maison du rire
Un oiseau rit dans ses ailes.
Le monde est si léger
Qu’il n’est plus à sa place
Et si gai
Qu’il ne lui manque rien.

Paul Éluard, Mourir de ne pas mourir (1924)

Cant tardoral

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez

CANT TARDORAL

Tardor. Tot d'arbres pensant...

Tristeses mòrbides al mar...

El vent passa, fluix... com un cant...

I tinc temor, com un espant,

si escolto el vent així passar...

Tardor. Tinc l'ànima coberta

de fulles mortes, on lluent

plora la lluna, en la deserta

quietud trista de l'hora incerta

que cau del temps, molt lentament...

Tardor. I quan el vent agita,

mou en l'aire el negre brancatge,

l'ànima pateix afligida,

en la inconsolable, infinita

pena de perdre el fullatge...

Cecília Meireles, Cecília Meireles. Quaderns de Versàlia, IX

Poema del llibre Mai més... i Poema dels poemes (1923)

Traducció de Raimon Gil i Valéria C. De Araújo

Papers de Versàlia, 2019

**

Outono. As árvores pensando...
Tristezas mórbidas no mar...
O vento passa, brando... brando...
E sinto medo, susto, quando
escuto o vento assim passar...

Outono. Eu tenho a alma coberta
de folhas mortas, em que o luar
chora, alta noite, na deserta
quietude triste da hora incerta
que cai do tempo, devagar ...

Outono. E quando o vento agita,
agita os galhos negros, no ar,
minha alma sofre e põe-se aflita,
na inconsolável, na infinita
pena de ter de se esfolhar ...


Cecília Meireles, Nunca mais... e Poema dos poemas (1923)

No has aconseguit

 

Portree. Fotografia: Empar Sáez

No has aconseguit

fer de tots els instants de la teva vida

un miracle.

Torna-ho a intentar.

**

Obre la finestra.

Deixa entrar

el geni del lloc,

aquest altre tu mateix.

Eugène Guillevic, Eugène Guillevic. Quaderns de Versàlia, X

Poemes del llibre Maintenant, 1993

Traducció de Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet

Papers de Versàlia, 2020

Tu n'as pas réussi

À faire de tous les instants de ta vie

Un miracle.

Essaie encore.

**

Ouvre la fenêtre.

Laisse entrer

Le génie des lieux,

Cet autre toi-même.

Eugène Guillevic, Maintenant, 1993

Sí

 

Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez

SÍ


Ahora somos como aquel montón mate de arena
del jardín del Pabellón de Plata de Kyoto,
diseñado para revelarse sólo a la luz de la luna.

¿Quieres que esté de duelo?
¿Quieres que guarde luto?

¿O, como la luz de la luna en la arena blanquísima,
que use tu oscuridad para brillar, para relucir?

Brillo.     Estoy de duelo.


Tess Gallagher, El puente que cruza la luna
Traducció d'Eduardo Moga
Bartleby Editores, 1992

**


Yes

Now we are like that flat cone of sand
in the garden of the Silver Pavilion in Kyoto
designed to appear only in moonlight.

Do you want me to mourn?
Do you want me to wear black?

Or like moonlight on whitest sand
to use your dark, to gleam, to shimmer?

I gleam.     I mourn.


Tess Gallagher, Moon Crossing Bridge (1992)

El setè àngel

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

EL SETÈ ÀNGEL


Era sol.
Totalment sol
el setè àngel.
S'entreveia una certa inestabilitat
en el seu vol.
Ves alerta, li van dir.
Et moriràs, cauràs.
El temps es va tornar implacable.
Estava completant
l'últim moviment.
Va plegar primer una ala
després l'altra
les dues ales
i les va llençar a terra.
Sí, va dir.
Que tinguin els homes


per volar, va dir.



Giòta Partheníu, Petits silencis. Antologia poètica
Traducció de Joan R. Lladós
Edicions Pont del Petroli, 2025

Goig del carrer

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

 

GOIG DEL CARRER

A Isabel

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens réiem, bovament ens réiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill...
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: ¡Adéu, adéu, amor! ¡Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins...
I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era...!
Només era la joia del carrer.
I els crits
                    —¡Gol! ¡Gol!—

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola...

Vicent Andrés Estellés, Ciutat a cau d'orella (1953), dins Una tendresa oculta (poemes escollits)

Tres i Quatre Edicions, 2024

Ars Poetica

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

ARS POETICA

Homenatge a Teodor Llorente

I

He patit molts exilis i de moltes maneres.

     Només tenia ganes de tornar:

Amb les ganes tenia, també, una incerta por:

    la por d'aquell que torna.

II

Ha estat, de dia en dia, un brutal exercici:

    anar reconstruint, de dalt a baix,

paraula per paraula, tot un món, amb paraules

    com fang i pallús.

III

Escric els meus fragments. No puc fer un poema.

     Reconstruesc un poble, o bé un mosaic.

Amb un grapat de tests que he trobat, vaig refent

    un poble com un cànter.

Vicent Andrés Estellés (L'inventari clement de Gandia, 1971) dins Una tendresa oculta (poemes escollits)

Tres i Quatre Edicions, 2024

Jazmín

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

Jazmín

No está en ningún lugar

la flor que a cuchilladas es de nadie.

El aire huele a perlas,

no existe otro tesoro.

Sandro Luna, Eva tendiendo la ropa (2015) en l'antología Mañana Dios dirá

Nectarina Editorial, 2024

Els ulls

Begur. Fotografia: Empar Sáez

Els ulls

Cada ull és l'hemisferi d'un món:

paral·lels d'irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon

verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon

com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond

i dispers d'un naufragi d'estrelles.

Sorres fines et feien escon

prems les nines i veus meravelles.

T'auriola una engruna de son,

bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabong,

plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l'amor infecond

   de dues donzelles.

Carles Fages de Climent, “Poemes inèdits”, dins: Fages de Climent. Primera antologia

A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla

Brau Edicions, 2002

 

Granat #800000

Culross. Fotografia. Empar Sáez

 Granat #800000

El foc perfila a la forja

el traç d'un somriure

que s'estén sota un cel granat.

La màgia se li escapa en brisalls.

Un neguit silenciós 

en el centre de tu.

Al pensament i al cor,

un sentiment indecís.

Esculpeixes el desig

al palmell de les mans.

Foc càlid,

paraules que encenen els ànims.

Que es paralitzi el món

mentre no sigui real!

Montse Assens, Paleta de colors. #2020 ClassicBlue

Voliana Edicions, 2025

Tristesse

 

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

TRISTESSE

Les ombres no es passegen només pels boscatges

davant els quals s'estén la prada d'asfòdels,

erren entre nosaltres i ja en les teves

abraçades quan encara et bressa el somni.

Què és la carn... de roses i d'espines,

què és el pit..., de replecs i de vellut,

i què els cabells, les aixelles, els confosos

endinsaments, l'esguard tan abrandat:

Ho porta tot el temps d'ahir: els confidents d'abans

i també el temps d'ahir: quan deixes de besar-lo,

no en facis cas, tant els forts com els febles

encariments tenen també el seu terme.

Després novembre, solitud, tristesse,

tomba o bastó que portarà el baldat...

els cels no beneeixen i tan sols el xiprer,

l'arbre del dol, s'alça gran i immutable. 

Gottfried Benn, Aprèslude

Traducció de Feliu Formosa

Papers de Versàlia, 2025

***

Tristesse

Die Schatten wandeln nicht nur in den Hainen,
davor die Asphodelenwiese liegt,
sie wandeln unter uns und schon in deinen
Umarmungen, wenn noch der Traum dich wiegt.

Was ist das Fleisch – aus Rosen und aus Dornen,
was ist die Brust – aus Falten und aus Samt,
und was das Haar, die Achseln, die verworrnen
Vertiefungen, der Blick so heiß entflammt:

Es trägt das Einst: die früheren Vertrauten
und auch das Einst: wenn du es nicht mehr küßt,
hör garnicht hin, die leisen und die lauten
Beteuerungen haben ihre Frist.

Und dann November, Einsamkeit, Tristesse,
Grab oder Stock, der den Gelähmten trägt –
die Himmel segnen nicht, nur die Zypresse,
der Trauerbaum, steht groß und unbewegt.

Gottfried Benn (Aprèslude, 1955)

Els instants de l'amor

Culross. Fotografia: Empar Sáez

 

ELS INSTANTS DE L'AMOR

VII


— A la nit — al cel estrellat
— A l'aigua fosca de la mar
A qui sinó podria demanar
si t'han vist passar?

Ara ja tranuites, que t'has fet gran,

filleta meva, núvol somrient,

cendra del meu cor.

Josep Gerona Fumàs, El no-res perdura sempre

El Gall Editors, 2021

La pau té nom molt breu

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

 

La pau té nom molt breu

— subtil i lleuger com au de pas—

alhora que la guerra ressona rabiosa.

No ha de ser casual

que el tro, la ràbia terrible, la guerra

sonin amb la mateixa cruesa.

Però, i la raó? No és també germana de so?

No romp i corromp?

La pau és vocàlicament dolça...

I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.

Esteban Martínez Serra, Qui ens dirà demà?

Papers de Versàlia, 2024

V

 

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

                V

Quin capoll que no sap d'amor encara amenaça l'abella.

El vent troba una colla de frondes onejants,

la terra es balandreja,

a l'escuma de les herbes les moreres hissen les veles.

El darrer viatge s'assembla al primer de tots.

Oh, que esclatin les pedres, que es dobleguin els ferros aïrats,

que l'escuma arribi fins al cor i maregi els ulls esponerosos,

que el record es torni una branqueta de menta immarcescible

i que de l'arrel en surtin de bursada vents de festa.

Girem-hi el front,

que el que tenim de radiant quedi a prop

de la primera engrapada del desig,

que cada llengua tingui la bondat del dia

i que palpiti mansament a les venes el batec de la terra. 

Odisseas Elitis, Sol primer

Traducció de Pau Sabaté

Godall Edicions, 2025