Viento norte

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

                 VIENTO NORTE

Porque arrastran los pies, el aire se ha dormido

y no recuerda ya su condición de rosa.

Abres la puerta, y te azotan los ojos

trescientos metros cúbicos de moho y de despensa.

Y porfías con marcos y fallebas

y maderas que guardan

un último relincho

de asfixia y carne mustia.

—Que entre el sol, que entre el sol hasta el fondo.

Pero el fondo

se ha quedado sin límites

y es oscuro y se pierde

como una caja china entre la niebla.

Y a más lavanda, espuma y limón verde,

más se instala y se abre y se revela

la vaharada cúbica que emana

la terca flor del aire por la casa.

Juana Castro, Los cuerpos oscuros

Ediciones Hiperión, 2005
 

Desgarradura

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

DESGARRADURA

Otra vez sales de mí, pequeño, mi sufriente.

Otra vez miras todo con mirada reciente,

y llenas tus pulmones con el aire gozoso.

Ya no lloras.

El mundo, de momento, no te duele.

Todo es tibio esta vez, caricia pura,

como una prolongada primavera.

Ignoras

mi útero vacío, mi sangrado.

Desconoces 

que el grito de dolor de parturienta

va hacia adentro y se asfixia, sofocado,

para que no trastorne

el silencio que ronda por la casa

como una mosca azul, resplandeciente.

Mis manos ya no pueden cobijarte.

Sólo decirte adiós como en los días

en que al girar, ansioso, tu cabeza,

mi sonrisa se abría detrás de la ventana

para encender la tuya. Cuando todo

era sencillo transcurrir, no herida,

ni entraña expuesta, ni desgarradura.

Piedad Bonnett, Explicaciones no pedidas

Visor Libros, 2011

Retorn al meu poble

Ulldemolins. Fotografia: Empar Sáez

 RETORN AL MEU POBLE

(Després de dues guerres)

I

Oh memòria impietosa, ¿què n'has fet,

del meu poble?

Un poble d'espectres

on res no ha canviat, llevat dels vius

que usurpen el lloc dels morts.

Aquí tot està aturat, encantat,

en el seu record.

Fins el vent.

Vincenzo Cardarelli, La vida l'he castigada vivint-la (Poesies completes)

Traducció de Miquel Desclot.

adesiara editorial, 2020

RITORNO AL MIO PAESE

(Dopo due guerre)

I

Oh memoria spietata, che hai tu fatto

del mio paese?
Un paese di spettri
dove nulla è mutato fuor che i vivi
che usurpano il posto dei morti.
Qui tutto è fermo, incantato,
nel mio ricordo.
Anche il vento.

Vincenzo Cardarelli

Al llarg de tota una vida de vagareig

La Morera de Montsant. Fotografia: Empar Sáez

Al llarg de tota una vida de vagareig, oceans 

i planes, valls i serralades

he recorregut, he travessat, i he vist germinar

algunes veritats.

Hi ha un camí que condueix als marges perduts 

de l'existència:

travessa, inevitablement,

l'Infern.

Sayid Bahodín Majruh, Ego-Monstre (poema dins l'epíleg de: El suïcidi i el cant. Poesia popular de les dones paixtus de l'Afganistan)

Traducció de Margarida Castells Criballés

Editorial Karwán, 2018

 

Carta a la madre

 

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Carta a la madre

Vienes por la noche, cuando la criada abre su pecho

   y el manzano está vacío

   y las estrellas destruyen mi nombre,

Vienes cuando el arroyo abandona el luto y sus palabras

   se hielan en mi ventana

   y las ovejas se refugian de mi risa en un rincón del establo,

Vienes cuando el centro del mundo

   escupe un torrente de sangre con un suspiro,

Vienes cuando el campo está yermo y relucen verdes los ojos

   de los peces,

Vienes cuando no viene nadie, cuando la criada que me dio sus pechos

   se esconde de mi fama,

   cuando deja que su cabello reluzca como millones de años a la luz de la luna,

Vienes cuando me golpean sin reconocer mi plegaria

   que pronunciaré comenzando por las palabras: «Me impulsan
las tinieblas...»

Vienes siempre cuando estoy cansado. Te reembolso

   mi vida con el miedo

   que se deshace sobre tu tumba absurda

   sobre la gran mentira del otoño.

Thomas Bernhard, Así en la tierra como en el infierno (Dins: Así en la tierra como en el infierno. Los locos reclusos. Ave Virgilio)

Traducció de Miguel Sáenz

La uÑa RoTa, 2010

Espai

Tortosa. Fotografia: Empar Sáez

Espai

Soc un espai

no habitat.

No em pobleu,

no em mobleu,

no hi poseu res, en mi.

Ni nom, ni època, ni sexe,

ni pertinença

al gènere humà.

Soc un espai

lliure de tot.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Vent (1970) (Dins: El llapis amb què escric)

Traducció de Josep-A Ysern

Edicions 96, 2019

***

Przestrzeń

Jestem przestrzeń
niezamieszkana.
Nie zaludniajcie mnie,
nie meblujcie mnie,
nie wstawiajcie we mnie niczego.

Ani imienia, ani epoki, ani płci,
ani przynależności
do ludzkiego gatunku.

Jestem przestrzeń
od wszystkiego wolna.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Wiatr (1970)

D'ENÇÀ

 

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

D'ENÇÀ

 

D'ençà que tinc la boca quasi muda

estimo vides que quasi no parlen.

Un arbre; a penes —s'atura on m'aturo,

reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.

Em mira, implorador, a tot estirar.

Eternes veritats, callant, ensenya.

Umberto Saba, Paraules i últimes coses

Traducció de Miquel Desclot

Editorial Empúries, 1985

***

                    DA QUANDO

Da quando la mia bocca è quasi muta
amo le vite che quasi non parlano.
Un albero; ed appena – sosta dove
io sosto, la mia via riprende lieto –
il docile animale che mi segue.

Al giogo che gli è imposto si rassegna.
Una supplice occhiata, al piú, mi manda.
Eterne verità, tacendo, insegna.


Umberto Saba, Ultime cose (1944)

 

Existir vol dir equivocar-se

Sant Llorenç Savall. Fotografia: Empar Sáez

Existir vol dir equivocar-se.

La rosa surt a la vida cada primavera amb les seves millors gales sabent que és el temps de la degolla. No n'ha après mai, del seu error. En el degollament hi té la vida. Les roses es cullen des de l'origen de la creació, i amb tot la rosa encara existeix. Si hagués anat amb compte hauria romàs una mera llavor seca. Si aprengués de l'error mai no germinaria. En l'error hi té l'existència.

L'error és no equivocar-se.

Imad Abu Sàleh, Elogi de l'error 

(fragment del poema Elogi de l'error)

Traducció de Valèria Macías Pagès

Editorial Karwán, 2020
 

Contemporània

Saint-Amans-Soult. Fotografia: Empar Sáez

CONTEMPORÀNIA

allí on fa mal en la vida

per conquestes successives

no és pas la mort

sinó la mobilitat de la llum

el do que tenim d'empitjorar la bellesa

Nicole Brossard, Instal·lacions

Traducció: Antoni Clapés

Cafè Central i Eumo Editorial

***

CONTEMPORAINE

là où ça fait mal dans la vie

par touches successives

ce n'est pas la mort

mais la mobilité de la lumière

le don que nous avons d'aggraver la beauté

Nicole Brossard, Installations (avec et sans pronoms)

Écrits des Forges, 1989

A l'encisador

Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

A L'ENCISADOR

Tentinejo pel prat daurat del teu cos,

a la sendera de l'amor centellegen les pedres diamantines

i també cap a les meves entranyes

menen turqueses de mil reflexos.

Eternament t'he buscat —els peus em sagnen—,

he apagat la set amb la dolçor del teu somriure.

I, amb tot, temo que es tanqui

la porta del somni.

T'envio, abans d'assaborir una gota de l'alba,

salutacions embolcallades amb un núvol blau

i besos acabats de florir recollits dels meus llavis.

Abans de fondre'm, exaltada, en el matí.

Else Lasker-Schüler, El meu piano blau

Traducció de Feliu Formosa

Adesiara Editorial, 2017

***

DEM HOLDEN

Ich taumele über deines Leibes goldene Wiese,

Es glitzern auf dem Liebespfade hin die Demantkiese

Und auch zu meinem Schoße

Führen bunterlei Türkise.

Ich suchte ewig dich —es bluten meine Füße—

Ich löschte meinen Durst mit deines Lächelns Süße.

Und fürchte doch, daß sich das Tor

Des Traumes schließe.

Ich sende dir, eh ich ein Tropfen frühes Licht genieße,

In blauer Wolke eingehüllte Grüße

Und von der Lippe abgepflückte eben erst erblühte Küsse.

Bevor ich schwärmend in den Morgen fließe.

Else Lasker-Schüler, Mein blaues Klavier (1943)

L'escriptura

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

        

      L'escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l'únic instrument que es tingui a l'abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot. 

      Encara diré una altra cosa: he tingut la impressió que mirar de significar i precisar amb les paraules desfigura i destrueix la percepció sense paraules dels sentiments, dels afectes, de les sensacions. Amb el resultat que en lloc d'aquests sentiments i afectes i sensacions, que són la nostra vida, s'hi posen escrits. Còpies en comptes d'originals, i els originals deturats i perduts.

Virgilio Giotti, Apunts inútils (fragment)

Traducció d'Anna Casassas

Edicions Cal·lígraf, 2014

  

La mare i la música

Les Preses. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan en lloc de l'Aleksandr, el fill desitjat, premeditat i pràcticament encarregat, vaig néixer només jo, la mare, després d'empassar-se un sospir orgullós, va dir: «Si més no, serà músic».
[...]
La mare estava contenta que tingués bona orella i m'afalagava a desgrat, però després de cada esclat de «molt bé!», hi afegia fredament: «Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L'orella és cosa de Déu». Això m'ha quedat per sempre: que no hi tinc res a veure, que l'orella és cosa de Déu. M'ha salvat de l'arrogància tant com de la falta de confiança, i de qualsevol mena d'amor propi en l'art: perquè l'orella és cosa de Déu. «A tu només et toca l'esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat», deia la mare per sobre del meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d'una manera que després ja era impossible d'esborrar.



Marina Tsvetàieva, La mare i la música (dins: El diable i altres relats)
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions de 1984, 2012

Aquell que dóna la vida

 

Mura. Fotografia: Empar Sáez

El temps es mou, es fon. De la finestra de l'habitació estant, l'home veu aquest moviment del temps fonent-se. Mira els arrossars verds de l'estiu que passen d'un dia a l'altre, canviant, madurant; les taronges que es tornen grogues quan la terra es refreda lentament, per dins; les alzines de cop i volta en carn viva.

Herberto Helder, Fragment d'"Aquell que dóna la vida" dins: Passos al voltant

Traducció de Víctor Martínez-Gil

Pagès Editors, 2003

La nit sempre ho és, de bonica

 

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez

—La nit sempre ho és, de bonica, perquè ens obliga a sentir la pell i els ulls interns. Només podem confiar en nosaltres mateixes, a la nit.
—La nit és bonica en la solitud absoluta, però la seva presència em fa aquesta nit encara més autèntica.
—La nit és insòlita.
—És perquè el cos canvia de ritme.
—A la nit, cal esperar sobretot que el cos canviï la seva trajectòria en l'univers. Que es mogui de manera que tots els nostres sentits puguin transitar lliurement. Copsar el gran buit. ¿Quants anys té?

Nicole Brossard, fragment d'"El desert malva"

Traducció d'Antoni Clapés

Lleonard Muntaner Editors, 2020

No les paraules

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

No les paraules.     Tan sols el dolor pot     dir el dolor.

A Manel Marí in memoriam

31 de gener de 2018

Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 

Edicions Proa, 2020

Ha llegado el blanco invierno

 

Marans. Fotografia: Empar Sáez

Ha llegado el blanco invierno

(1953)

Ha llegado el blanco invierno.

La nieve, como una gran almohada de musgo,

viste todos los abetos verdes,

abatiendo sus ramas.

Un caballo esparce nieve con sus cuatro herraduras

y el corazón se inclina

como la rama de un verde abeto.

En el arbusto de posa un búho,

bajo el abeto, unos pájaros;

como una tienda, la nieve les cubre.

El bosque, hombre sabio,

no canta canciones si hay viento.

Destellos como estrellas de hielo

reflejan sus pupilas.

Hoy, en la espesura duerme un pájaro

bajo la nieve,

como antaño una pobre gitana,

que encuentra hoy un hogar cálido.

Un pobre pájaro se acerca a la ventana,

congelado, y pide pan.

¡Ay, es mi hermano del bosque!,

crecimos juntos en el bosque negro.

Le daré buen pan,

le daré todo lo que pueda encontrar.

¡Ven aquí a mi lado que yo iré contigo,

mi querido pájaro!

Ambos le pediremos a Dios

que el gran sol venga,

porque ahora la nieve es espesa

como una almohada mullida.

Pájaro mío, alguien ha hecho para ti

un hogar cálido,

para que no te enfríes bajo el arbusto,

en la inmensidad de la nieve,

donde no tenías sueños dulces.

Papusza, El bosque, mi padre

Traducció: Amelia Serraller

Ediciones Torremozas, 2019

No em cerquis

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

No em cerquis  Soc feliç amb les filles de la dona

tostemps

prenyada  Les que no volen néixer

i converteixen el seu úter

en un camp 

de conreu

immens  Amb la mare florint

enmig

del

blat  O bé refent-se au

viatgera      Pare

sobre el taüt

dins la tomba oberta

un aplec d'ànimes  Canten a cor.

Antònia Vicens, Pare què fem amb la mare morta

LaBreu Edicions, 2020 

Seràs una síl·laba sense llum

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

«Seràs una síl·laba sense llum,

no arribaràs a l'encanteri, quedaràs

atrapat en les habitacions de la teva lògica».

«Seràs l'escletxa mateixa

de les teves frases, una recidiva,

una veu deportada, l'única veu

que no es regenera morint».

Milo De Angelis, Encontres i paranys

Traducció de Joan-Elies Adell

Edicions Saldonar, 2020

***

«Sarai una sillaba senza luce, 

non giungerai all’incanto, resterai 

impigliato nelle stanze della tua logica» 

«Sarai la crepa stessa 

delle tue frasi, una recidiva, 

una voce deportata, l’unica voce 

che non si rigenera morendo»

Milo De Angelis, Incontri e agguati (2015)

Pels camps de genciana

Castelladral. Fotografia: Empar Sáez

Pels camps de genciana

L'espera la infusió de genciana l'espera

Pels camps de genciana de la imaginació

fires de bestiar gent que canvia el seu destí

Jo: he fet servir totes les meves forces

per a demostrar-me que existeixen

Al final trobo

(la vida no ha començat ni comença)

les pudors tèbies l'estable de la compassió

Tinc també un crani micòtic i al cervell

la caspa que sona seca

Els camps de genciana l'espera

(la vida que no ha començat ni comença

diuen els logògrafs)

I en arribar al final

nit rere nit em tinc a mi mateixa als braços

I senyalo amb aquesta marioneta viva

el parquet les parets:

la sang esquitxa calenta la calç

el meu cervell de nit —bassa de tinta porpra

Marta Petreu, Apocalipsi segons Marta. Antologia poètica

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Pont del Petroli, 2019

Existencia

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

                           EXISTENCIA

Tuve un ondeante cabello nocturno,

Hace tiempo que yace sepultado.

Tuve dos ojos como arroyos claros,

Antes de que fuese mi huésped el pesar,

Tuve manos de nácar rojiblancas

Pero el trabajo consumió su blancura.

Y entonces llega el Último

Y deja caer irrevocable su mirada

Sobre lo pasajero de mi cuerpo

Y arroja de mí todo lo mortal.

Y mi alma respira

Y bebe lo eterno...

Else Lasker-Schüler, Estigia

Traducció de Carlos Dante Capella

Editorial Tresmolins, 2020

***

           DASEIN

Hatte wogendes Nachthaar,
Liegt lange schon wo begraben.
Hatte zwei Augen wie Bäche klar,
Bevor die Trübsal mein Gast war,
Hatte Hände muschelrotweiß,
Aber die Arbeit verzehrte ihr Weiß.
Und einmal kommt der Letzte,

Der senkt den unabänderlichen Blick
Nach meines Leibes Vergänglichkeit
Und wirft von mir alles Sterben.
Und es atmet meine Seele auf
Und trinkt das Ewige...

Else Lasker-Schüler, Styx (1902)

Salm per a la serp

 

Cadaquès. Fotografia: Empar Sáez

SALM PER A LA SERP

Oh, serp, tu ets un tema

per a la poesia:

un moviment entre fulles seques

quan no fa vent,

una línia fina que es mou a través

d'allò que no és

temps, que crea temps,

una veu des de la mort, obliqua

i silenciosa. Un moviment

d'esquerra a dreta,

un esvaïment. Profeta sota una pedra.

Sé que ets allí

fins i tot quan no et puc veure.

Veig el rastre que deixes

damunt la sorra nua, al matí.

Veig el punt

d'intersecció, la fuetada

sobre l'ull. Veig la peça que has mort.

Oh llarga paraula, de sang freda i perfecta.

 

Margaret Atwood, L'alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007

Traducció de Montserrat Abelló

Edicions de 1984, 2020

***

Psalm to Snake

O snake, you are an argument
for poetry:

a shift among dry leaves
when there is no wind,
a thin line moving through

that which is not
time, creating time,
a voice from the dead, oblique

and silent. A movement
from left to right,
a vanishing. Prophet under a stone.

I know you’re there
even when I can’t see you

I saw the trail you make
in the blank sand, in the morning

I see the point
of intersection, the whiplash
across the eye. I see the kill.

O long word, cold-blooded and perfect.

Margaret Atwood, Interlunar (1984)

Luz blanca

Cadaqués. Fotografia: Empar Sáez

 LUZ BLANCA

Esta incredulidad:

un pez que salta y ya no encuentra el agua.

Siempre en mitad de algo

—del orden, del espejo, de la canción que oías—

caen, como un filoso anzuelo atrapapenas,

el pasmo

el ay, el nudo, la parálisis,

el corazón en pausa

la rendija que se abre

y arroja esa luz blanca que me ciega.

Piedad Bonnett, Los habitados

Visor Libros, 2017

Pesa el cielo

L'Espluga de Francolí. Fotografia: Empar Sáez

PESA EL CIELO

Pesa el cielo como una idea fija.

La copa gris de la tarde

lleva un vino de nostalgia.

Danzan los esqueletos de las rosas.

En los ojos de charcos y de pájaros

hay viscosas membranas.

La última flor ha nacido

con la boca amoratada.

Concentrada ansiedad de las formas inmóviles.

Los árboles viriles desnudan sus espadas.

Margarita Ferreras, Pez en la tierra

Ediciones Torremozas, 2016.

Sueños

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

Sueños

II

Por el jardín en brumas de la infancia pasea el rey su sombra. Su corona destella como un sol. Yo imploro su mirada. Extiende el rey la mano que ordena decapitar doncellas y soldados y acaricia mi frente. En su rostro descubro, estremecida, los ojos de mi padre húmedos por el llanto. En el jardín en brumas de la infancia el rey se hace pedazos.

***

Cruza el rey por mi puerta, y es tan alto, tan alto, que no llega a su oído mi pregunta. Un colosal silencio lo rodea, una desolación de tiempo eterno. El desprecio de Dios aflige al mundo. Para saber que no lo estoy soñando, toco su pie con mano temblorosa. Su pie de estatua, inmóvil por los siglos de los siglos.

***

Por mi aterida noche pasa el rey, hirsuto, oliendo a pólvora y vinagre. El ruido de los avíos de guerra sobresalta mis perros. Amparada en la sombra, con el hacha derribo su cabeza. Del cuello en borbotones como un milagro hirviente, una cabeza idéntica comienza a levantarse.

Piedad Bonnett, Memoria del cuerpo (dins: Lo demás es silencio. Antología, Ediciones Hiperión, 2003).

 

Els dits espellen capes

Castelladral, Bages. Fotografia: Empar Sáez

 

Els dits espellen capes
d’obscur
i arriben al llim compacte
de la nit.

Una taca negra s’expandeix; el fang nocturn, movedís,

atrapa i degluteix paisatges.

Així es perpetua el cos desmesurat
de la nit:

s’embolcalla en la seva fondària, escampa obscures

llavors
que una llum callada,

roenta de temps, fecundarà.

Empar Sáez, Òrbita

La Garúa - Tanit, 2020

***

Le dita spellano cappe

di oscurità
e raggiungono il limo compatto
della notte.

Una macchia nera si espande; il fango notturno, movibile,

cattura e inghiotta paesaggi.

Così si perpetua il corpo smisurato
della notte:

si avvolge nella sua profondità, disperde scuri
semi

che una luce silenziosa,

rovente di tempo, feconderà.

Traducció del poema a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló i Bauçà