Identitat perduda

 

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

IDENTITAT PERDUDA


L'ombra de l'aigua
no és transparent.

Joan R. Lladós, Galàxies interiors. Poemes quàntics

Edicions Pont del Petroli, 2018

Has vingut

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Has vingut
en temps de guerra
i vols marxar
en terra de pau.
Jo et recordo encara
en el gest primer de la llum,
just quan tot comença
més enllà del que sabem.
És ara que ets memòria:
un pas que no se'n va,
una veu que travessa
el silenci dels dies.
Potser només habites
aquest lloc intacte
on la vida esdevé record.


Marc Freixas, Llibre de la memòria (inèdit)

1

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

1

He dado el salto de mí al alba. 

He dejado mi cuerpo junto a la luz 

y he cantado la tristeza de lo que nace.

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VIII 

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D'AQUELLA NIT, CERCÀVEM L'ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLIEN DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA

Al vesprejar d’invisibles palmeres, 

Entre llaguts i veles desmaiades 

S’obren, secrets, els esguards i les timbes 

Escumejants a l’encís dels aiguatges.

 

Claregen cels llunyans a les alcoves, 

Els ors ocults als paviments pirates, 

Els coralls somnolents de les mestisses, 

Els ventres púbers als miralls murals. 

Tu i jo passem per l’estranya sendera 

—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra— 

Arran de falls ferejants i cingleres, 

Nous i florents a flocs tardans desclosos, 

Els ulls tancats per no perdre la ruta, 

El peu descalç a l’encalç del silenci, 

El nom balder pintat damunt la vesta, 

I compromès, amb lletres malforjades. 

Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen 

Als sorramolls amb remoreigs salobres; 

Calla la ment, i defalleix un astre. 

Al call pedrós, a les amples porxades, 

A les negrors d’immarcescibles malles

 —En fer-nos nit en nit profunda oberta 

A l’albaneix de la Nit Immutable—

Som espiats per cares ignorades 

—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—. 

I quan el son desclou la flor exclusiva 

En prats trements i espurnejants pinedes, 

En empordans i en ordals i llurs nèctars 

—Blats regalats i ermites solelloses—, 

A l’arenell braceja la basarda. 

Dolços gemecs germinen a la broixa 

I el cel s’encén amb guspireigs d’escata: 

Càlides mans, manyagues, ens acotxen 

Amb tremolors de pol·len sense antera, 

Rou i sement de delirants captaires. 

Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça, 

Entre ombra i murs travats, a la drecera 

Del carrer clos que cercàvem sense esma.

                                           Cadaqués, 1931

J.V. Foix, Les irreals omegues

Edicions 62, 2025

20

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

                 

                     20

dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
dice que tiene miedo de la muerte del amor
dice que el amor es muerte es miedo
dice que la muerte es miedo es amor
dice que no sabe


A Laure Bataillon

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

Vindrà la son als cossos

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Vindrà la son als cossos
i tallareu les flors dels llavis     adormits.

Tot seran veus escampades
pels camins,
matèria solar, ofrena d’ordre i ombra.

L’himne infrangible vindrà a tu
entre els paisatges salvats        dels somnis.

I una mà pàl·lida encendrà els astres:
munió de resurreccions
blanques
fecundant la teva mirada.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Deien que es deia amor

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

DEIEN QUE ES DEIA AMOR


Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d'ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l'havia parit
—em deien— i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meus pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
—vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s'avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.


Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017

Escoltar la veu

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Escoltar la veu
que guardaves oculta, el ritme interior,
l’esbatec latent.

S’envolava endins
i aürtava en el silenci del cos.

Pulsació nua balancejant-se
en els confins,
miracle:
moviment pur
que fa brillar l’ull cec.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Res no et serà pres

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l'instant d'obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l'aigua

perquè es retrobi aigua

d'alta mar.

Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

 

Com la xiqueta que en encetar camí

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez

Com la xiqueta que en encetar camí

s'omple de rocs la falda i les butxaques

i s'endinsa en el bosc i els va perdent

sense lliurar les batalles previstes

contra llops o gegants, ombres

va deixant un rastre

sembra

i ara li resta només dins del puny

crispat un còdol llis...

Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998. Edicions 62, 2017

Vuit de març

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VUIT DE MARÇ


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l'estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres 

per pastura de foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó.

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l'or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l'inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l'aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l'arbre

de l'alliberament.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977-1979), dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

Galeta umbilical

 

Martinet. Fotografia: Empar Sáez

Galeta umbilical

L'embaràs de la terra té molts cors

El paisatge concep   ben aventurat

l'herbei embrionari

la nervació de l'ànima

el batec de les pedres    umbilical

Jordi Ibáñez Torruella, Galetes de la sort

Tushita edicions, 2026

He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,

les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,

estar en la volta del cel, cada fibra trenada

amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:

fàbrica de llum, el meu cos és habitat

per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,

però sento, també, en un espès endins

cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures

que en mi són. La seva agitació em commou:

fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,

que eleva el mineral, i allò que tu anomenes

     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix

***

De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min

e cada un dos meus fíos murmura

o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,

estar na volta do ceo, cada fibra trenzada

con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:

fábrica de luz, o meo corpo é habitado

pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,

pero sinto, tamén, nun espeso interior

cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas

que en min son. A súa axitación conmóveme:

fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,

que eleva o mineral, e o que ti chamas

     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo

Víctor Mañosa, Lonxe

Medulia Editorial, 2025

Xim-xim de pluja

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

LABERINTS D'AIGUA

4

Xim-xim de pluja

ens enllorda el fullatge.

Roina fangosa.

Abecedari d'ombres

que interpel·la el poema. 

GUSPIRES

11

Gota de gebre

al caire d'una fulla

d'heura a l'albada.

Quan la gota es despenja

l'univers somriu, còmplice.

Jordi Torres / Pep Cortès, Complicitats. Tankes a quatre mans

Edicions Trípode, 2025

 

Intentes donar forma a l'enyorança

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

Intentes donar forma a l'enyorança   fassers

campanes   piques d'aigua

beneita   d'un poble desaparegut

sota encenalls

de culpes   Perquè

si bé

has aconseguit sobreviure

entre les cendres

dels somnis

de la fe

saps

que pot matar-te   el refrec

llunyà   de les ales d'una papallona.

Antònia Vicens, Agafa la teva creu

LaBreu Edicions, 2025
 

Al silencio

Culross. Fotografia: Empar Sáez

AL SILENCIO

Oh voz, única voz: todo el hueco del mar,

todo el hueco del mar no bastaría,

todo el hueco del cielo, 

toda la cavidad de la hermosura

no bastaría para contenerte,

y aunque el hombre callara y este mundo se hundiera

oh, majestad, tú nunca,

tu nunca cesarías de estar en todas partes

porque te sobra el tiempo y el ser, única voz,

porque estás y no estás, y eres mi Dios,

y casi eres mi padre cuando estoy más oscuro.

Gonzalo Rojas, La miseria del hombre, 1948 (poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3, Quaderns de Versàlia, 2023).

Ara que no em dius res

 

Balmaha. Fotografia: Empar Sáez

8

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir i sofrir,

tu ets la consuetud dels meus dies.

T'assembles a un llac tot igual

sota un cel de llauna tot igual.

Somnolent em moc per la riba.

No vull, no desitge, ni tan sols

pense.

        Em toque per sentir si soc.

I l'ésser i el no ésser, com l'aigua

i el cel es confonen.

El meu dolor esdevé el d'un altre

i la vida no és alegre ni trista.

T'odie, companya assídua dels meus dies,

que de la vida no m'alliberes, fent-me

com el son una cosa inanimada,

sinó que me la deixes només vorejar.

Ja que estic resignat a viure, vull

que cada hora del dia em pese damunt,

em toque en la meua carn vital.

Vull el Dolor que m'agarre fortament

i em col·loque en el centre de la Vida.

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir ni sofrir,

jo resignat espere que tu passes.

Camillo Sbarbaro, Pianissimo

Traducció de Marc Granell

Edicions del Buc, 2024

Alma desnuda

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

ALMA DESNUDA

Soy un alma desnuda en estos versos,

Alma desnuda que angustiada y sola

Va dejando sus pétalos dispersos.

Alma que puede ser una amapola,

Que puede ser un lirio, una violeta,

Un peñasco, una selva y una ola.

Alma que como el viento vaga inquieta

Y ruge cuando está sobre los mares,

Y duerme dulcemente en una grieta.

Alma que adora sobre sus altares,

Dioses que no se bajan a cegarla;

Alma que no reconoce valladares.

Alma que fuera fácil dominarla

Con sólo un corazón que se partiera

Para en su sangre cálida regarla.

Alma que cuando está en la primavera

Dice al invierno que demora: vuelve,

Caiga tu nieve sobre la pradera.

Alma que cuando nieva se disuelve

En tristezas, clamando por las rosas

Con que la primavera nos envuelve.

Alma que a ratos suelta mariposas

A campo abierto, sin fijar distancia,

Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia

De un suspiro, de un verso en que se ruega,

Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega

Y negando lo bueno el bien propicia

Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia

Palpar las almas, despreciar la huella,

Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,

Como los vientos vaga, corre y gira;

Alma que sangra y sin cesar delira

Por ser el buque en marcha de la estrella.

Alfonsina Storni, poema dins: Ànima Cos. Àlbum Versàlia Núm.2

Quaderns de Versàlia, 2022.

tornes a casa

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.



Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014

El món es resumeix

 

Inverness. Fotografia: Empar Sáez

                           XIV

El món es resumeix en els ulls de la mare

tot el que cal entendre s'encomana

Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor

Lleonard Muntaner Editor, 2024

La casa era silenciosa i el món tranquil

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

LA CASA ERA SILENCIOSA I EL MÓN TRANQUIL


La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu

era com l'ésser conscient del llibre.

La casa era silenciosa i el món tranquil.

Els mots eren dits com si el llibre no existís,

llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,

volia inclinar-se, volia moltíssim ser

l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui

la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.

La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.

El silenci era part del sentit, part de la ment;

l'accés de la perfecció a la pàgina.

I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,

en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix

és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix

el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.

Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3

Versió de Francesc Parcerisas

Quaderns de Versàlia, 2023.


**

THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM


The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

                                                
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)

La concòrdia

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Llibre primer: 

   265. La concòrdia

Quina llàstima que nosaltres, homes, no siguem com els ocells boscans,

que cada un per a ell, i alhora tots junts, amb plaer, canten el seu to.

   268. La variació embelleix

Com més variades són les veus que hom aporta,

tant més meravellós acostuma a ressonar el cant.

   287. La bellesa

La bellesa és una llum. Com més et manca la llum,

tant més abominable ets de cos i d'ànima.

   289. Sense perquè

La rosa és sense perquè. Floreix perquè floreix.

No presta atenció a ella mateixa. No pregunta pas si hom l'esguarda.

Llibre segon:

   194. La llum es dóna a conèixer

Ves-hi, crida l'estel del matí. Perquè quan comença el dia,

aleshores hom veu clarament allò que és bell i allò que no ho és.

Llibre quart:

   70. L'home

L'home, tot sol, és la més gran de les meravelles:

pot, d'acord amb allò que fa, ser Déu o dimoni.

Llibre cinquè:

   86. El Creador en la creatura

La creació és un llibre. Qui sap llegir amb saviesa,

hi trobarà el Creador molt subtilment revelat.

   291. La dignitat ve de l'amor

Ah, no corris més enllà del mar en cerca d'esperit i saviesa!

La dignitat de les ànimes ve exclusivament de l'amor.

Llibre sisè:

   22. Abraçar un núvol és follia

Com és de foll l'home que abraça un núvol!

Com ets de foll tu que et complaus en vana glòria!

Angelus Silesius, El pelegrí querubínic

Traducció de Lluís Duch

Edicions Proa, 1995

Damunt la casa del riure

 

Tuixent. Fotografia: Empar Sáez

I

Damunt la casa del riure

Un ocell riu per sota les ales

El món és tan lleuger

Que ja no és al seu lloc

I tan alegre

Que res no li falta.

Paul Éluard, Paul Éluard. Quaderns de Versàlia, V

Poema de la sèrie "Les petits justes" del llibre Mourir de ne pas mourir (1924)

Traducció d'Arnau Pons

Papers de Versàlia, 2015

**

I

Sur la maison du rire
Un oiseau rit dans ses ailes.
Le monde est si léger
Qu’il n’est plus à sa place
Et si gai
Qu’il ne lui manque rien.

Paul Éluard, Mourir de ne pas mourir (1924)

Cant tardoral

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez

CANT TARDORAL

Tardor. Tot d'arbres pensant...

Tristeses mòrbides al mar...

El vent passa, fluix... com un cant...

I tinc temor, com un espant,

si escolto el vent així passar...

Tardor. Tinc l'ànima coberta

de fulles mortes, on lluent

plora la lluna, en la deserta

quietud trista de l'hora incerta

que cau del temps, molt lentament...

Tardor. I quan el vent agita,

mou en l'aire el negre brancatge,

l'ànima pateix afligida,

en la inconsolable, infinita

pena de perdre el fullatge...

Cecília Meireles, Cecília Meireles. Quaderns de Versàlia, IX

Poema del llibre Mai més... i Poema dels poemes (1923)

Traducció de Raimon Gil i Valéria C. De Araújo

Papers de Versàlia, 2019

**

Outono. As árvores pensando...
Tristezas mórbidas no mar...
O vento passa, brando... brando...
E sinto medo, susto, quando
escuto o vento assim passar...

Outono. Eu tenho a alma coberta
de folhas mortas, em que o luar
chora, alta noite, na deserta
quietude triste da hora incerta
que cai do tempo, devagar ...

Outono. E quando o vento agita,
agita os galhos negros, no ar,
minha alma sofre e põe-se aflita,
na inconsolável, na infinita
pena de ter de se esfolhar ...


Cecília Meireles, Nunca mais... e Poema dos poemas (1923)