diumenge, 25 de juliol de 2021

No tinc res a dir

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

NO TINC RES A DIR


No tinc res a dir sobre la guerra,
no tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneixements que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.


Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d'ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara Editorial, 2018

dissabte, 17 de juliol de 2021

Grills

 

Santa Maria de Besora. Fotografia: Empar Sáez

GRILLS


La casa és plena de grills
que sonen com rellotges exhausts
descompassats. També és així

com sonen els temps que vivim
mentre callen els justos
com si no tinguessin res a dir.

Al Pèlion vaig sentir-ne una volta
excavant a correcuita una cova
durant la nit. Però la plana

del destí ja l'hem passada
i ara ens coneixeu i us coneixem
des dels homes hiperboris

fins als negres de l'equador
que tenen cos però no ment
i criden quan senten dolor.

També jo en sento i en sentiu vosaltres
però  no cridem, ni tan sols
xiuxiuegem, perquè

la maquinària és ràpida
en el terror i en el menyspreu
en la vida i en la mort,

la casa és plena de grills.

Pretòria, 16 de gener del 42


Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019



dimarts, 6 de juliol de 2021

Vosaltres, els espectadors

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

VOSALTRES, ELS ESPECTADORS


sota la mirada dels quals es va matar,
com quan també sentim que ens miren a l'esquena,
així sentiu al vostre cos
les mirades dels morts.

¿Quants ulls de moribunds us miraran
quan dels amagatalls colliu una violeta?
¿Quantes mans aixecades, suplicants,
al brancatge, entortolligat com el martiri,
dels vells roures?
¿Quant record creix dins la sang
del sol de la tarda?

Oh les cançons de bressol no cantades
sentint el nocturn parrupeig de la tórtora...
Més d'un hauria pogut fer baixar estrelles,
ara per ell ho ha de fer la vella font!

Vosaltres, els espectadors,
que no vau aixecar cap mà assassina,
però que la pols del vostre anhel
no vau remoure,
que us vau aturar allà on es transforma
en llum.


Nelly Sachs, Als estatges de la mort
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2021


***


IHR ZUSCHAUEDEN 


Unter deren Blicken getötet wurde. 
Wie man auch einen Blick im Rücken fühlt, 
So fühlt ihr an eurem Leibe 
Die Blicke der Toten. 

Wieviel brechende Augen werden euch ansehn 
Wenn ihr aus den Verstecken ein Veilchen pflückt? 
Wieviel flehend erhobene Hände 
In dem märtyrerhaft geschlungenen Gezweige 
Der alten Eichen? 
Wieviel Erinnerung wächst im Blute 
Der Abendsonne? 

O die ungesungenen Wiegenlieder 
In der Turteltaube Nachtruf - 
Manch einer hätte Sterne herunterholen können, 
Nun muß es der alte Brunnen für ihn tun! 

Ihr Zuschauenden, 
Die ihr keine Mörderhand erhobt, 
Aber die ihr den Staub nicht von eurer Sehnsucht 
Schütteltet, 
Die ihr stehenbliebt, dort, wo er zu Licht 
Verwandelt wird. 


Nelly Sachs, In den Wohnungen des Todes (1947)


dilluns, 5 de juliol de 2021

Una sola nota musical para Hölderlin

Baix Empordà. Fotografia: Empar Sáez

 
UNA SOLA NOTA MUSICAL PARA HÖLDERLIN


Si pierdo la memoria, qué pureza.
En la azul crestería la tarde se demora,
retiene su oro en mallas lejanísimas,
cuela la luz por un resquicio último, se extiende y me delata
como un arco que tiembla sobre el aire encendido.
¿Qué esperaba el silencio? Príncipes de la tarde, ¿qué palacios
holló mi pie, qué nubes o arrecifes, qué estrellado país?
Duró más que nosotros aquella rosa muerta.
Qué dulce es al oído el rumor con que giran los planetas del agua.



Pere Gimferrer, Arde el mar (1966) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000


dimarts, 15 de juny de 2021

OP. 98

Capafonts, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez

 

OP. 98


El desistiment de la vida real,
exposat al primer moviment, que inicien els instruments de corda
amb molta precisió: per Brahms, als cinquanta anys,
el que comptava era ser desapassionat.
Un arquet de violí ¿fóra l'esfondrament 
del món visible? És la veritat pràctica:
no vol dir l'inefable ni expressarà conceptes;
la incertesa, si n'hi ha, no alterarà el discurs; no es demana
cap participació activa de l'auditori. És una exposició 
no del dolor mateix, sinó d'una experiència 
del dolor. La poesia és ara impersonal.
Així, la gamma freda dels blaus, els espais buits,
aquelles perspectives fins a perdre's de vista,
la fredor en l'enunciat. Els mots no són: designen. Cap poder taumatúrgic.
L'antic noi ¿qui el recorda? És una veritat
d'un ordre ben divers: llunyà, però immutable,
com el rodar dels astres al blau de l'ull.
                                                               Quan l'art
no invoca els sentiments ni les potències lògiques
ni el foc irracional: designa un fet directe.
Era això, doncs? Una emoció semblant
a la paraula última de Rimbaud o de Ducasse?
¿Pertany al mateix ordre? La destrucció de l'art,
la construcció de l'art, són el mateix camí?
Quan l'art s'anul·la, quan es fa transparència
i és allò que està dient, i només diu el que és,
quan s'ha fet evident i alhora expositiu —la llum
que en té prou essent la llum— ¿per què, un cop més, ens sobta,
ens fereix, ens demana —torna a ser art? ¿El gir
s'ha acomplert en sentit invers, i així la música
restableix el silenci i la pintura el buit —i la paraula
l'espai en blanc?

Gener-juliol del 1970

Pere Gimferrer, Els miralls (1970) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000



diumenge, 13 de juny de 2021

Stratis el mariner entre els agapants

Sant Feliu de Boada. Fotografia: Empar Sáez



STRATIS EL MARINER ENTRE ELS AGAPANTS


No hi ha asfòdels, ni violetes, ni jacints;
¿com parlaràs amb els morts?
Els morts només coneixen el llenguatge de les flors;
per això callen
viatgen i callen, sofreixen i callen
al país dels somnis, al país dels somnis.

Si començo a cantar cridaré
i si crido...
Els agapants manen silenci
aixecant la maneta d'un nen blau d'Aràbia
o també les petjades d'una oca enlaire.

És feixuc i difícil, no em basten els vius;
de primer perquè no parlen, i després
perquè em cal interrogar els morts
per poder continuar endavant.
Altrament no és possible, a penes m'adormo
els companys tallen els fils d'argent
i el cuiro dels vents es buida.
L'empleno i es buida, l'empleno i es buida;
em desperto
nedant com un peix de colors
entre els abismes del llamp,
i el vent i el devessall i els cossos humans,
i els agapants clavats com sagetes del destí
a la terra insadollable
sacsejats per gestos espasmòdics,
com si anessin carregats en un carro vellíssim
que trontollés per camins malmesos, per antics empedrats,
els agapants són els asfòdels dels negres:
¿com l'aprendré, aquest culte?

La primera cosa que déu va crear és l'amor
després ve la sang
i la set de sang
que és sempre esperonada
per la sement del cos com si fos sal.
La primera cosa que déu va crear és el viatge llunyà;
aquella casa espera
amb un fum atzurat
amb un gos que ha envellit
esperant el retorn per morir.
Però cal que m'atracin els morts:
són els agapants qui els mantenen en silenci,
com les profunditats marines o l'aigua dins del got.
I els companys resten als palaus de Circe;
estimat Elpènor! Ximplet, pobre Elpènor meu!
¿O és que no els veus?
—«Socorreu-nos!»—
A Psarà per la cresta ennegrida.

Transvaal, 14 de gener del 42

Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019


Poètica

Budapest. Fotografia: Empar Sáez

 POÈTICA

Obre el paladar de l'emoció,
flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.

La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.



David Madueño, Cua de foc
Papers de Versàlia, 2020

dijous, 27 de maig de 2021

Quan, tal com diu el meu amic de Varsòvia

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan, tal com diu el meu amic de Varsòvia, em trobi enfront de Zeus (independentment de si moriré de mort natural o si m'enxamparà la sentència de la Història), més o menys això podré adduir per justificar-me. Molta gent ha consumit la seva vida col·leccionant segells de correus o monedes antigues, o conreant espècies rares de tulipes. Estic segur que, tot i que eren manies divertides i inútils, Zeus s'hi mostraria benèvol si van posar tota la seva passió en aquestes ocupacions. Li diré: «No és culpa meva que em fessis poeta i em donessis el do de veure simultàniament allò que passa a Nebraska i a Praga, als països bàltics i a les riberes de l'oceà Àrtic. Sentia que si no feia res amb aquest do, els meus versos serien per a mi insípids, i la fama em resultaria repugnant. Perdona'm.» I potser Zeus, que no va tractar d'idiotes els col·leccionistes de monedes antigues ni els conreadors de tulipes, em perdonarà.



Czeslaw Milosz, La ment captiva
Traducció de Guillem Calaforra
Publicacions de la Universitat de València, 2005.

dimecres, 26 de maig de 2021

Quan

Mura. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan, oh, quan?
Quan la creació fou lliure de forma?
Oh, quan, fou lliure de destí? Oh, sí que ho fou
i lliure de somnis fou, no era vetlla ni son, 
tan sols fou un instant, un cant,
una veu única, inevocable, un crit somrient...
Una vegada fou l'infant;
una vegada fou la creació, una vegada serà,
miracle deslliurat de l'atzar.



Hermann Broch, La mort de Virgili. I
Traducció de Joan Fontcuberta
Edicions 62, 1989


dimarts, 25 de maig de 2021

Instant

Rodi Garganico. Fotografia. Empar Sáez


Instant


Deixeu-me net
L'aire de les cambres
I llis 
El blanc de les parets

Deixeu-me amb les coses
Fundades en el silenci


Sophia de Mello Breyner Andresen, Llibre sisè
Traducció de Jordi Sebastià
Edicions del Buc, 2020

***

Instante


Deixai-me limpo
O ar dos quartos
E liso
O branco das paredes

Deixai-me com as coisas
Fundadas no silêncio


Sophia de Mello Breyner Andresen, Livro Sexto


Lent

Igualada. Fotografia: Empar Sáez


                                             III

                                            Lent


Johannes Cernota interpreta un pliegue de tu vida
que tal vez ni recuerdas
estoy ardiendo y nadie tiene tanta piel sobre su cuerpo.
Pido más lentitud
un armónico que llegue a triturarme las pestañas
en el momento en que parte un tren y no te veo ya

más
despacio

el nudo que me ovilla la garganta tiene el color indescifrable
de una manta de cuadros que tejiste
y los cuarenta grados de inclinación de tu espíritu de niña de cinco años
sobre el fregadero.

Escucha esto y di si no son las flores del cerezo brotando
fíjate bien: tu bondad hace exactamente ese ruido.


Olga Novo, Los líquidos íntimos
Traducció: Olga Novo
Ediciones Cálamo, 2013

***

                                       III

                                     Lent


Johannes Cernota interpreta un pregue da túa vida
que tal vez nin recordas
estou ardendo e ninguén ten tanta pel sobre o seu corpo.
pido máis lentitude
un harmónico que chegue a triturarme as pestanas

máis
despacio

o nó que me ennobela toda a gorxa ten a cor indescifrable
dunha manta de cadros que teciches
e os corenta graos de inclinación do teu espírito de nena de cinco anos
sobre o fregadeiro.

Escoita isto e di se non son as flores da erdeira abrollando
fíxate ben: a túa bondade fai exactamente ese ruído.


Olga Novo, Os líquidos íntimos


divendres, 30 d’abril de 2021

Viento norte

Igualada. Fotografia: Empar Sáez

                 VIENTO NORTE


Porque arrastran los pies, el aire se ha dormido
y no recuerda ya su condición de rosa.
Abres la puerta, y te azotan los ojos
trescientos metros cúbicos de moho y de despensa.

Y porfías con marcos y fallebas
y maderas que guardan
un último relincho
de asfixia y carne mustia.

—Que entre el sol, que entre el sol hasta el fondo.

Pero el fondo
se ha quedado sin límites
y es oscuro y se pierde
como una caja china entre la niebla.

Y a más lavanda, espuma y limón verde,
más se instala y se abre y se revela
la vaharada cúbica que emana
la terca flor del aire por la casa.


Juana Castro, Los cuerpos oscuros
Ediciones Hiperión, 2005
 

dilluns, 26 d’abril de 2021

Desgarradura

Igualada. Fotografia: Empar Sáez


DESGARRADURA


Otra vez sales de mí, pequeño, mi sufriente.
Otra vez miras todo con mirada reciente,
y llenas tus pulmones con el aire gozoso.
Ya no lloras.
El mundo, de momento, no te duele.
Todo es tibio esta vez, caricia pura,
como una prolongada primavera.
Ignoras
mi útero vacío, mi sangrado.
Desconoces 
que el grito de dolor de parturienta
va hacia adentro y se asfixia, sofocado,
para que no trastorne
el silencio que ronda por la casa
como una mosca azul, resplandeciente.
Mis manos ya no pueden cobijarte.
Sólo decirte adiós como en los días
en que al girar, ansioso, tu cabeza,
mi sonrisa se abría detrás de la ventana
para encender la tuya. Cuando todo
era sencillo transcurrir, no herida,
ni entraña expuesta, ni desgarradura.


Piedad Bonnett, Explicaciones no pedidas
Visor Libros, 2011

dimarts, 20 d’abril de 2021

Retorn al meu poble

Ulldemolins. Fotografia: Empar Sáez

 RETORN AL MEU POBLE
(Després de dues guerres)

I

Oh memòria impietosa, ¿què n'has fet,
del meu poble?
Un poble d'espectres
on res no ha canviat, llevat dels vius
que usurpen el lloc dels morts.
Aquí tot està aturat, encantat,
en el seu record.
Fins el vent.


Vincenzo Cardarelli, La vida l'he castigada vivint-la (Poesies completes)
Traducció de Miquel Desclot.
adesiara editorial, 2020



RITORNO AL MIO PAESE
(Dopo due guerre)

I

Oh memoria spietata, che hai tu fatto
del mio paese?
Un paese di spettri
dove nulla è mutato fuor che i vivi
che usurpano il posto dei morti.
Qui tutto è fermo, incantato,
nel mio ricordo.
Anche il vento.


Vincenzo Cardarelli


diumenge, 18 d’abril de 2021

Al llarg de tota una vida de vagareig

La Morera de Montsant. Fotografia: Empar Sáez




Al llarg de tota una vida de vagareig, oceans 
planes, valls i serralades
he recorregut, he travessat, i he vist germinar
algunes veritats.
Hi ha un camí que condueix als marges perduts 
de l'existència:
travessa, inevitablement,
l'Infern.



Sayid Bahodín Majruh, Ego-Monstre (poema dins l'epíleg de: El suïcidi i el cant. Poesia popular de les dones paixtus de l'Afganistan)
Traducció de Margarida Castells Criballés
Editorial Karwán, 2018


 

dimecres, 14 d’abril de 2021

Carta a la madre

 

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Carta a la madre


Vienes por la noche, cuando la criada abre su pecho
   y el manzano está vacío
   y las estrellas destruyen mi nombre,
Vienes cuando el arroyo abandona el luto y sus palabras
   se hielan en mi ventana
   y las ovejas se refugian de mi risa en un rincón del establo,
Vienes cuando el centro del mundo
   escupe un torrente de sangre con un suspiro,
Vienes cuando el campo está yermo y relucen verdes los ojos
   de los peces,
Vienes cuando no viene nadie, cuando la criada que me dio sus pechos
   se esconde de mi fama,
   cuando deja que su cabello reluzca como millones de años a la luz de la luna,
Vienes cuando me golpean sin reconocer mi plegaria
   que pronunciaré comenzando por las palabras: «Me impulsan
las tinieblas...»
Vienes siempre cuando estoy cansado. Te reembolso
   mi vida con el miedo
   que se deshace sobre tu tumba absurda
   sobre la gran mentira del otoño.


Thomas Bernhard, Así en la tierra como en el infierno (Dins: Así en la tierra como en el infierno. Los locos reclusos. Ave Virgilio)
Traducció de Miguel Sáenz
La uÑa RoTa, 2010

dimecres, 7 d’abril de 2021

Espai

Tortosa. Fotografia: Empar Sáez


Espai


Soc un espai
no habitat.
No em pobleu,
no em mobleu,
no hi poseu res, en mi.

Ni nom, ni època, ni sexe,
ni pertinença
al gènere humà.

Soc un espai
lliure de tot.


Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Vent (1970) (Dins: El llapis amb què escric)
Traducció de Josep-A Ysern
Edicions 96, 2019

***


Przestrzeń


Jestem przestrzeń
niezamieszkana.
Nie zaludniajcie mnie,
nie meblujcie mnie,
nie wstawiajcie we mnie niczego.

Ani imienia, ani epoki, ani płci,
ani przynależności
do ludzkiego gatunku.

Jestem przestrzeń
od wszystkiego wolna.


Anna Świrszczyńska (Anna Swir), Wiatr (1970)

dilluns, 29 de març de 2021

D'ENÇÀ

 

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

D'ENÇÀ

 
D'ençà que tinc la boca quasi muda
estimo vides que quasi no parlen.
Un arbre; a penes —s'atura on m'aturo,
reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.
Em mira, implorador, a tot estirar.
Eternes veritats, callant, ensenya.


Umberto Saba, Paraules i últimes coses
Traducció de Miquel Desclot
Editorial Empúries, 1985


***

                    DA QUANDO


Da quando la mia bocca è quasi muta
amo le vite che quasi non parlano.
Un albero; ed appena – sosta dove
io sosto, la mia via riprende lieto –
il docile animale che mi segue.

Al giogo che gli è imposto si rassegna.
Una supplice occhiata, al piú, mi manda.
Eterne verità, tacendo, insegna.


Umberto Saba, Ultime cose (1944)

 

dimarts, 23 de març de 2021

Existir vol dir equivocar-se

Sant Llorenç Savall. Fotografia: Empar Sáez



Existir vol dir equivocar-se.
La rosa surt a la vida cada primavera amb les seves millors gales sabent que és el temps de la degolla. No n'ha après mai, del seu error. En el degollament hi té la vida. Les roses es cullen des de l'origen de la creació, i amb tot la rosa encara existeix. Si hagués anat amb compte hauria romàs una mera llavor seca. Si aprengués de l'error mai no germinaria. En l'error hi té l'existència.


L'error és no equivocar-se.


Imad Abu Sàleh, Elogi de l'error 
(fragment del poema Elogi de l'error)
Traducció de Valèria Macías Pagès
Editorial Karwán, 2020
 



dimecres, 17 de març de 2021

Contemporània

Saint-Amans-Soult. Fotografia: Empar Sáez


CONTEMPORÀNIA


allí on fa mal en la vida
per conquestes successives
no és pas la mort
sinó la mobilitat de la llum
el do que tenim d'empitjorar la bellesa


Nicole Brossard, Instal·lacions
Traducció: Antoni Clapés
Cafè Central i Eumo Editorial


***


CONTEMPORAINE


là où ça fait mal dans la vie
par touches successives
ce n'est pas la mort
mais la mobilité de la lumière
le don que nous avons d'aggraver la beauté


Nicole Brossard, Installations (avec et sans pronoms)
Écrits des Forges, 1989

dijous, 11 de març de 2021

A l'encisador

Carrara, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez


A L'ENCISADOR


Tentinejo pel prat daurat del teu cos,
a la sendera de l'amor centellegen les pedres diamantines
i també cap a les meves entranyes
menen turqueses de mil reflexos.

Eternament t'he buscat —els peus em sagnen—,
he apagat la set amb la dolçor del teu somriure.
I, amb tot, temo que es tanqui
la porta del somni.

T'envio, abans d'assaborir una gota de l'alba,
salutacions embolcallades amb un núvol blau
i besos acabats de florir recollits dels meus llavis.
Abans de fondre'm, exaltada, en el matí.


Else Lasker-Schüler, El meu piano blau
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2017


***


DEM HOLDEN

Ich taumele über deines Leibes goldene Wiese,
Es glitzern auf dem Liebespfade hin die Demantkiese
Und auch zu meinem Schoße
Führen bunterlei Türkise.

Ich suchte ewig dich —es bluten meine Füße—
Ich löschte meinen Durst mit deines Lächelns Süße.
Und fürchte doch, daß sich das Tor
Des Traumes schließe.

Ich sende dir, eh ich ein Tropfen frühes Licht genieße,
In blauer Wolke eingehüllte Grüße
Und von der Lippe abgepflückte eben erst erblühte Küsse.
Bevor ich schwärmend in den Morgen fließe.


Else Lasker-Schüler, Mein blaues Klavier (1943)



dimecres, 10 de març de 2021

L'escriptura

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

        
      L'escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l'únic instrument que es tingui a l'abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot. 
      Encara diré una altra cosa: he tingut la impressió que mirar de significar i precisar amb les paraules desfigura i destrueix la percepció sense paraules dels sentiments, dels afectes, de les sensacions. Amb el resultat que en lloc d'aquests sentiments i afectes i sensacions, que són la nostra vida, s'hi posen escrits. Còpies en comptes d'originals, i els originals deturats i perduts.


Virgilio Giotti, Apunts inútils (fragment)
Traducció d'Anna Casassas
Edicions Cal·lígraf, 2014

  

dilluns, 8 de març de 2021

La mare i la música

Les Preses. Fotografia: Empar Sáez

 

Quan en lloc de l'Aleksandr, el fill desitjat, premeditat i pràcticament encarregat, vaig néixer només jo, la mare, després d'empassar-se un sospir orgullós, va dir: «Si més no, serà músic».
[...]
La mare estava contenta que tingués bona orella i m'afalagava a desgrat, però després de cada esclat de «molt bé!», hi afegia fredament: «Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L'orella és cosa de Déu». Això m'ha quedat per sempre: que no hi tinc res a veure, que l'orella és cosa de Déu. M'ha salvat de l'arrogància tant com de la falta de confiança, i de qualsevol mena d'amor propi en l'art: perquè l'orella és cosa de Déu. «A tu només et toca l'esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat», deia la mare per sobre del meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d'una manera que després ja era impossible d'esborrar.



Marina Tsvetàieva, La mare i la música (dins: El diable i altres relats)
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions de 1984, 2012



diumenge, 28 de febrer de 2021

Aquell que dóna la vida

 

Mura. Fotografia: Empar Sáez


El temps es mou, es fon. De la finestra de l'habitació estant, l'home veu aquest moviment del temps fonent-se. Mira els arrossars verds de l'estiu que passen d'un dia a l'altre, canviant, madurant; les taronges que es tornen grogues quan la terra es refreda lentament, per dins; les alzines de cop i volta en carn viva.



Herberto Helder, Fragment d'"Aquell que dóna la vida" dins: Passos al voltant
Traducció de Víctor Martínez-Gil
Pagès Editors, 2003

divendres, 19 de febrer de 2021

La nit sempre ho és, de bonica

 

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez


—La nit sempre ho és, de bonica, perquè ens obliga a sentir la pell i els ulls interns. Només podem confiar en nosaltres mateixes, a la nit.
—La nit és bonica en la solitud absoluta, però la seva presència em fa aquesta nit encara més autèntica.
—La nit és insòlita.
—És perquè el cos canvia de ritme.
—A la nit, cal esperar sobretot que el cos canviï la seva trajectòria en l'univers. Que es mogui de manera que tots els nostres sentits puguin transitar lliurement. Copsar el gran buit. ¿Quants anys té?


Nicole Brossard, fragment d'"El desert malva"
Traducció d'Antoni Clapés
Lleonard Muntaner Editors, 2020