La pluja és la consciència del món

 

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

La pluja és la consciència del món,

ja ho sabem; tanmateix,

usem paraigua

per impedir que es vesse sobre nosaltres

una i altra vegada.

Pello Otxoteko, Muga

Traducció de Manel Rodríguez-Castelló

Pruna Llibres/Edicions del Buc, 2021

***

Euria munduaren kontzientzia da,

eta badakigu; hala ere,

guardasola erabiltzen dugu

bere isuria gugan eragozteko

behin eta berriz.

Anphora baita, Alberdania, 2010.

Pello Otxoteko

Soc tu

Dublin. Fotografia: Empar Sáez

Soc tu

Soc la teva sang,

marona estimada,

que te me'n vas

un pessic

en cada verd flonjo.

I em dessagno

entre l'escorça

i la flor,

al crepuscle

d'aquesta ciutat

que ja no és la teva.

No puc reescriure 

el teu paisatge

que s'esmicola,

només acompanyar-te

del gerani a la mar,

de la mar al gerani.

**

Soy tú

Soy tu sangre,

madre querida,

que te me vas

un poquito

en cada verde tenue.

Y me desangro

entre la corteza

y la flor,

en el crepúsculo

de esta ciudad

que ya no es la tuya.

No puedo rescribir

tu paisaje

que se deshace,

tan solo acompañarte

del geranio a la mar,

de la mar al geranio.

Marta Pérez Sierra, Fuga. Un segon fora del dubte / Un segundo lejos de la duda

Traducció de Carles Cervelló.

Ténemos Edicions, 2026

 

Arabesc

 

Kilkenny. Fotografia: Empar Sáez

ARABESC

Sovint recordo els somnis viscuts

com si fossis autèntica memòria.

Contràriament, la major part de cops,

els records suren com bombolles

de somnis imaginats.

                     Elegant,

l'arabesc de Debussy es cargola

i diu, calladament, que he somiat

la infantesa, i el que he viscut només

és el desig que sigui una certesa.

David Madueño Sentís, Bronze

Fundació Ars, 2026

L'imant blanc i l'arbre

Tavascan. Fotografia: Empar Sáez

L'IMANT BLANC I L'ARBRE

L'imant blanc apunta al cel.

      Rastres de pedra i resplendor.

      Un pobre arbre aguanta el món.

      La llum té arreu la ferida.

Església buida: ossamenta.

      Ningú esquinça el blanc.

      Déu pertot arreu, els veïns

      no apareixen enlloc. Un llangardaix

      s'arrossega peresosament per la paret.

L'església és un floc de neu

      en l'hivern de l'escassa fe.

      La pedra blanca és una balena

      morta sense arpó.

La campana, muda;

      tremolors, l'arbre.

      Els ocells també, callats.

      La paraula feta ferida.

Fins quan tot es trenca

      un fil, un llamp

      llisca pel pit

      com un llangardaix.

Aritz Gorrotxategi, Muga

Traducció de Manel Rodríguez-Castelló

Pruna Llibres/Edicions del Buc, 2021

***

IMAN ZURIA ETA ZUHAITZA

Iman zuria zerura begira.

     Harrizko arrastoak eta distira.

     Zuhaitz mehe bat mundua eusten.

     Argiak nonahi dauka zauria.

Hutsik eliza: hezurdura.

     Zuria inork urratzen ez.

     Jainkoa nonahi, herritarrak

     inon agertzen ez. Musker bat

     nagiki arrastaka horman.

Eliza elur maluta bat da

     fede mehearen neguan.

     Harri zuria balea bat da

     arpoirik gabe hila.

Kanpaia, mutu;

     zuhaitza, ikarak.

     Txoriak ere, isil.

     Hitz egitea zauri.

Dena eteten denean ere,

     hari bat, izpi bat,

     narrasten da bularrean,

     muskerra bezala.

Aritz Gorrotxategi

La fullaraca és el rastre del passat

Kilkenny. Fotografia: Empar Saéz

La fullaraca és el rastre del passat, 

a les vuit res no canvia a la vorera del carrer.

Són u el vell i la seua ombra

i el vent els esborra tots dos

com si fos fullaraca,

és difícil perdurar davant els senyals.

Cada dia el mateix, a la mateixa hora, en el mateix lloc...

El vell espera el vent.

Juan Ramon Makuso, Muga

Traducció de Manel Rodríguez-Castelló

Pruna Llibres/Edicions del Buc, 2021

***

Orbela iraganaren arrastoa da

8tan ez da ezer aldatzen kaleko espaloietan.

Agurea eta haren itzala bat dira,

haizeak ezabatzen ditu biak

orbela balira bezala,

zaila baita aztarnaren aurrean irautea.

Egunero gauza bera, ordu berean, leku berean...

Agurea haizearen zain.

                          Hitzak argi, Pamiela, 2014.

Juan Ramon Makuso

El rey de los vacíos

 

Blarney. Fotografia: Ferran d'Armengol

EL REY DE LOS VACÍOS

Vivió, no sé cuándo, tal vez nunca

   —pero el hecho es que vivió— un rey desconocido

cuyo reino era el extraño Reino de los Vacíos.

   Era el señor de lo que está entre las cosas,

de los seres intermedios, de esa parte de nosotros

   que se encuentra entre la vigilia y el sueño,

      entre el silencio y el habla, entre

nosotros y la conciencia de nosotros; y así

   mantuvo ese extraño rey su extraño reino mudo,

      apartado de nuestro tiempo y nuestra escena,

Esos propósitos supremos que nunca se convierten

   en un hecho; entre ellos y el hecho sin consumar.

Él gobierna sin corona. Él es el misterio que

      se cuela entre los ojos y la visión, ni ciego ni capaz de ver.

   Él mismo nunca termina ni empieza,

continente vacío de su propia presencia hueca.

      Todo Él no es más que un abismo en su propio ser,

la caja descubierta que no-contiene su no-ser.

Todos creen que es Dios, salvo él mismo.

Fernando Pessoa, The Mad Fiddler, dins: Laozi, El libro del Tao liberado 

Traducció del poema: Marcos Jaén Sánchez

Blackie Books. Clásicos Liberados, 2026

**

THE KING OF GAPS

There lived, I know not when, never perhaps — 

   But the fact is he lived — an unknown king 

Whose kingdom was the strange Kingdom of Gaps. 

   He was lord of what is twixt thing and thing, 

Of interbeings, of that part of us 

   That lies between our waking and our sleep, 

      Between our silence and our speech, between 

Us and the consciousness of us; and thus 

   A strange mute kingdom did that weird king keep 

      Sequestered from our thought of time and scene. 

Those supreme purposes that never reach 

   The deed — between them and the deed undone 

He rules uncrowned. He is the mystery which 

      Is between eyes and sight, nor blind nor seeing. 

   Himself is never ended nor begun, 

Above his own void presence empty shelf. 

      All He is but a chasm in his own being, 

The lidless box holding not-being’s no-pelf. 

All think that he is God, except himself. 

Fernando Pessoa, The Mad Fiddler

14

 

Dublín. Fotografia: Empar Sáez

14

Mirar y no llegar a ver: lo invisible.

Escuchar y no llegar a oir: lo inaudible.

Palpar y no llegar a tocar: lo sutil.

Ninguno de los tres se puede determinar.

Se confunden en una sola cosa,

ni brillante arriba, ni oscura abajo,

que no cesa, sin nombre,

vuelve a la nada,

la forma de lo que no tiene forma,

la imagen misma de la nada.

A esto se le llama lo indistinto y elusivo.

Al ir a su encuentro, no se ve su cabeza.

Al seguirla, no se ve su espalda.

Así es que, 

según la vía de un pasado remoto, 

nos movemos a través de lo que hay en el presente.

Conociendo los orígenes ancestrales

se puede comprender el sentido de la vía.

Laozi, El libro del Tao liberado 

Traducción de Manel Ollé

Blackie Books. Clásicos Liberados, 2026

La gente corre tanto

Dublín. Fotografia: Empar Sáez

LA GENTE CORRE TANTO


La gente corre tanto
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el «ir llegando».



Gloria Fuertes, Historia de Gloria. Amor, humor y desamor, 1981, dins: Laozi, El libro del Tao liberado
Blackie Books. Clásicos Liberados, 2026

Condición

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

 

CONDICIÓN

Soy

igual que

la arena de la clepsidra

que

puede ser tiempo

solo

en 

la caída.

Ana Blandiana, El tercer secreto, dins: El libro del Tao liberado 

Traducció del poema: Craciun Tilisca

Blackie Books. Clásicos Liberados, 2026

**

CONDITIE


Sunt
asemenea
nisipului clepsidrei
care
poate fi timp
numai
în
cădere.


Ana Blandiana, A treia taină, 1969

He tapat...

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

 

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

11

Cong. Fotografia: Empar Sáez

11

Treinta radios convergen en una rueda,

pero es el vacío

el que hace posible el uso del carro.

Se moldea arcilla con agua para hacer una vasija,

pero es el vacío de la vasija

el que hace posible su uso.

Se cincelan puertas y ventanas,

pero es el vacío de puertas y ventanas

el que hace posible el uso de la habitación.

Por ello,

en la presencia se encuentra el provecho,

en el vacío se encuentra lo útil.

Laozi, El libro del Tao liberado 

Traducción de Manel Ollé

Blackie Books. Clásicos Liberados, 2026

 

Dos ulls té

Estaon. Fotografia: Empar Sáez

 

DOS ulls té

la vida

i no poden reconèixer

la felicitat,

té la boca,

i no pot empassar-se

el romanç

de verda follia.

Dues mans,

però no poden agafar-se

a les faldes de la nit.

Les mans tenien

vida,

vida

els ulls,

la boca,

i fins la incapacitat,

tan incapaç de viure,

que fins i tot li era impossible

mamar la vida,

matar la mort,

i encara més superar la humana condició.

Tere Irastortza Garmendia, Tema i variacions nocturnes, dins: Glosak. Glossar el món. Selecció de poemes 1980-2023
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló
Ediciones Contrabando, 2024

**

BI begi zituen

bizitzak

eta ezin antzeman

zoriona,

ahoa

eta ezin trinkatu

eromen berdezko

erromantzea.

Bi esku

baina ezin eutsi

gauaren gonei!

Bizitza zuten

eskuek,

bizia

begiek,

ahoak

eta ezinak ere

ezin bizia,

baina ezinezkoa

bizitza edoskitzea,

heriotza akabatzea;

ezinezkoago

gizatasuna gainditzea.

Tere Irastortza Garmendia, Gaia eta gau-aldaketak (1983)

D'alguna manera

 

Dublín. Fotografia: Empar Sáez

D'ALGUNA manera el pensament és com el foc;

el foc encén la matèria

però la matèria decideix

quan apagar-se.

Tere Irastortza Garmendia, Devocionari irreverent o manual d'ús dels mitjans de transport, dins: Glosak. Glossar el món. Selecció de poemes 1980-2023
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló
Ediciones Contrabando, 2024

**

PENTSAMENDUA suaren gisakoa da hein batean;

suak materia pizten du

baina materiak agintzen du

noiz iraungi.



Tere Irastortza Garmendia, Manual devotio gabecoa edo ibilgailuetara erabiltzeco escu-liburua (1994)

He sembrat haikus

Comtat d'Antrim. Fotografia: Empar Sáez

 

He sembrat haikus

amb tots els mots que caben

dins una almosta.

*

El vent bufega

i els vells arbres es vinclen.

Recer del monjo.

*

Pagoda en runes.

Les fustes ens mormolen

que som peribles.

*

Vas voler creure't,

tan estimat poeta,

amples aurores.

*

Broma marina.

En temps de maregassa

els peixos xiulen.

*

Camí d'anada.

En el bassal la lluna

no té ferides.

*

Un riu, la vida.

Darrere nostre suren

les flors trencades.

*

La tarda ronsa

es desa dins la sàrria

de llum rogenca.

Jordi Torres Calvo, Turbulències. 101 haikús de Kôji Tawâzu

Tushita Edicions, 2026

És el temor

Regió de Connemara. Fotografia: Empar Sáez

És el temor,
témer l'alba
i desitjar ofegar la llum del sol a les mans;
tenir por del gel
i tot l'aire als pulmons
fer entr- ;
tenir por a la boca negra del fang
i desitjar
fer pass-
per un embut blanc
tota l'aigua del món.


Tere Irastortza Garmendia, Carències, dins: Glosak. Glossar el món. Selecció de poemes 1980-2023
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló
Ediciones Contrabando, 2024

**


IKARA da,
egunsentiaz beldur izan
eta eguzkiaren argia eskuetan ito nahi izatea;
izotzari beldur izan
eta haize guztia biriketara sar-;
lokatzaren aho beltzaz beldur izan
eta munduko ur guztia
inbutu zuri batean
sar-
nahi iztaea.


Tere Irastortza Garmendia, Gabeziak, 1980

Clavos

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez

 

Clavos:

Lo ajeno. Lo aprendido. Lo soñado.

En este cuerpo de repetición,

que inhala y no halla el aire.

En este cuerpo no nacido

aún, que se resiste.

Uno a uno,

encontraré el modo de arrancarlos.

Por decir que caí: que, por fin,

me tuve en pie frente a los miedos.

Sin sujeción, mi cuerpo entregado.

Para que todo sea salvado en la caída.

Esther Cànovas Molina

cooperar con lo inevitable. Imatges de Ignacio Llamas i textos d'Esther Cánovas Molina

Edita: Fundación Antonio Pérez. Diputación de Cuenca, 2024

Gresol de llum

 

Rivert. Fotografia: Empar Sáez

Gresol de llum—

a l'obrador del món

les mans són balbes.

*

Del brancam pengen

fulles escadusseres:

el vent les roba.

*

Crepuscle encès:

breu presagi de llum

que gesta albades.

*

Vetes de llum

regalimen del salze

quan mor la tarda.

*

Esplomissar 

la por que bat les ales

endins del cos.

*

Deixar de ser 

i ser en tots els ocells

que alcen el vol.

*

El nostre exili

és un ocell que vola

ànima endins.

Anna Enrich, Clepsidra

Edicions Documenta Balear, 2026

Retorno als dies llunyans

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

8

Retorno als dies llunyans, quan les oliveres eren castells.

9

La memòria no pot substituir el paisatge desolat.

Rodolfo del Hoyo Alfaro, Detall de pati al capvespre

Pont del Petroli Edicions, 2026

 

les meves fibres són inquietes

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

 

les meves fibres són inquietes

altres cossos voldrien habitar

carns més febles sucs més dolços de filtrar

ràbia coven els meus músculs

serven el record d'antics enfonsaments

ufanegen certeses de futurs desitjos

també el cap voldria revoltar-se

altres direccions les cames de sobte

tramen còmplices les mans

és ja tard per sentir-se foraster

algú em mostri una platja

un precari amarratge

on penedit el temps es deixi acariciar

Leo Luceri, En els meus ulls líquids

Traducció de Joan R. Lladós

Pont del Petroli Edicions, 2026

**

le mie fibre sono inquiete

altri corpi vorrebbero abitare

carni più sode succhi più dolci da filtrare

rabbia covano i miei muscoli

serbano il ricordo d'antichi sfacimenti

vantano certezze di futuri desideri

anche la testa vorrebbe rivoltarsi

altre direzioni le gambe a mia insaputa

tramano complici le mani

è già tardi per sentirsi estranei

qualcuno m'indichi una spiaggia

un precario approdo

in cui pentito il tempo si lasci accarezzare

Leo Luceri, Negli occhi miei liquidi

Consells a un poeta jove

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

Consells a un poeta jove


                            V

Com l'alosa que deixa anar el seu alt refilet al sol,
I algú diu «És un miracle», un altre «Això no és res»,
      i un tercer no es demana ni tan sols què coi és;
Obeeix el blau, defuig la xerrameca vora el teu niu de terra;
El blau i qui hi ha damunt del blau saben bé per què t'han cridat.

Margherita Guidacci, Neurosuite

Traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar

Salze Editorial, 2026

**

Consigli a un giovane poeta

                            V

Come allodola che lancia il suo trillo alto nel sole,

E uno dice «È un miracolo», un altro «Non è proprio nulla»,
      e un terzo non si domanda neppure cos’è;
Obbedisci all’azzurro, dimentico di chi ciancia presso il tuo nido di terra:
L’azzurro e chi è sopra l’azzurro sanno bene perché ti hanno chiamato.

Margherita Guidacci, Paglia e polvere (1961)

Primeres orenetes

 

Gramós. Fotografia: Empar Sáez

PRIMERES ORENETES

Us he sentit arribar,

oh primeres orenetes,

amb el vent d'abril,

sota un cel contrari al vostre humor.

No aneu, alegres dols,

a les meves estúpides ciutats:

per mirar-vos no tenen mans els cors.

Allunyant-me de mi en aquestes oliveres

feu florir els vostres crits de solitud.

Salvatore Toma, Primeres orenetes (1970) dins Inútil fugir, Antologia poètica

Traducció de Joan R. Lladós

Edicions Pont del Petroli, 2023

**

PRIME RONDINI

Vi ho udito arrivare,
o prime rondini,
nel vento d’aprile,
sotto un cielo contrario al vostro umore.
Non andate, allegri lutti,
alle mie stupide città:
per guardarvi non hanno mano i cuori.

Da me che m’allontano a questi ulivi
fiorite i vostri gridi di sperduto.

Salvatore Toma, Prime rondini (1970)

V

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

(...) Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d'una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l'escorxador, la seva ombra es va posar damunt d'una hora fins que va anar corrent i es va anar posant entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l'espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m'acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m'hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d'un noi quan es va desfent de ser una criatura. (...)

Mercè Rodoreda,  La nit i la primavera (fragment del capítol V de la segona part).

Club Editor, 2017

21 (Pluja de flors a Sant Felip Neri)

 

Caorle. Fotografia: Empar Sáez

                                           21
     (PLUJA DE FLORS A SANT FELIP NERI)

Seguir el vol de la flor que no pot fer-se enrere

i propaga el terror de la insignificança:

empènyer l'ull més enllà de la mirada

fins que la llum quedi fatigada de rebotar.

Amidar l'ossam del buit — la frontissa

on s'emmirallen verdors i tiges malmeses.

Prodigi de les estàtues brostades,

ecos de meravelles en una embosta.

Oferir — com fereix — el silenciós estrèpit,

els palmells orfes — només forma, només eco.

Obre la mà.

Veuràs l'esqueix del que vam dir-nos.

Esquinçar l'aire, unglaferits, sabent que mai sabrem

enclavar els mots — els jos — a les aspes del temps.

Mireia Companys i Xavier Zambrano, La papallona somnàmbula

Lleonard Muntaner Editor, 2026

Identitat perduda

 

Salàs de Pallars. Fotografia: Empar Sáez

IDENTITAT PERDUDA


L'ombra de l'aigua
no és transparent.

Joan R. Lladós, Galàxies interiors. Poemes quàntics

Edicions Pont del Petroli, 2018

Has vingut

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

Has vingut
en temps de guerra
i vols marxar
en terra de pau.
Jo et recordo encara
en el gest primer de la llum,
just quan tot comença
més enllà del que sabem.
És ara que ets memòria:
un pas que no se'n va,
una veu que travessa
el silenci dels dies.
Potser només habites
aquest lloc intacte
on la vida esdevé record.


Marc Freixas, Llibre de la memòria (inèdit)