dilluns, 28 de novembre del 2022

Un cas qualsevol

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez


UN CAS QUALSEVOL


Podia haver passat.
Havia d'haver passat.
Havia passat abans. Després.
Aquí a prop. Més enllà.
De fet, ha passat, però no pas a tu.

T'has salvat perquè anaves el primer.
T'has salvat perquè anaves l'últim.
Perquè estaves sol. Acompanyat.
Perquè eres a la dreta. A l'esquerra.
Perquè plovia. Perquè feia un dia rúfol.
Perquè feia un sol espaterrant.

Per sort, hi havia un bosc.
Per sort, no hi havia arbres.
Per sort: un rail, un ganxo, una biga, un fre,
una bretxa, una corba, un mil·límetre, un segon.
Per sort, hi havia un ferro roent a què agafar-se.

De resultes, perquè, tanmateix i malgrat.
Què hauria passat, si la mà, el peu
s'haguessin trobat a un pas, a un pèl
del concurs de circumstàncies?

Així doncs, ¿ets aquí? Directament d'un instant encara entrebadat?

La malla tenia un sol ull, ¿i tu t'hi has esquitllat?
No me'n sé avenir, no trobo paraules.
Escolta
que de pressa que em batega el teu cor.


Wislawa Szymborska, Vista amb un gra de sorra
Traducció de Josep M. de Sagarra
Columna Edicions, 1997
 

divendres, 25 de novembre del 2022

Cavalls


Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


Cavalls


Cavalls, vostès els veuen! No m'obrin els ulls i mirin-los: n'estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquest silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l'abisme de l'animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l'astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una ampolla de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l'ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.



Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021


dimecres, 23 de novembre del 2022

Les onades que se'n tornen

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 
LES ONADES QUE SE'N TORNEN


     Una vegada, un home que, per una sèrie de problemes, es trobava en una posició difícil a la capital es dirigí cap a les províncies orientals. En arribar a la platja que separa les províncies d'Ise i d'Owari, veié l'escuma blanca de les onades i va compondre aquest poema:


                 Tot i recar-me,
                 cada passa m'allunya
                 d'allò que estimo.
                 Com envejo les ones
                 que en arribar se'n tornen!


Contes d'Ise
Traducció de Jordi Mas López
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005
 
 

dilluns, 21 de novembre del 2022

Alguns arbres

Burano. Fotografia: Empar Sáez


ALGUNS ARBRES


Són sorprenents: s'uneix
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar. 

I contents de no haver creat 
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.


John Ashbery, Alguns arbres
Traducció de Melcion Mateu i Adrover
Edicions 62, 2001
 

***

SOME TREES


These are amazing: each
Joining a neighbor, as though speech
Were a still performance.
Arranging by chance

To meet as far this morning
From the world as agreeing
With it, you and I
Are suddenly what the trees try

To tell us we are:
That their merely being there
Means something; that soon
We may touch, love, explain.

And glad not to have invented
Such comeliness, we are surrounded:
A silence already filled with noises,
A canvas on which emerges

A chorus of smiles, a winter morning.
Placed in a puzzling light, and moving,
Our days put on such reticence
These accents seem their own defense.


John Ashbery, Some Trees
 
 

divendres, 11 de novembre del 2022

Siguin com siguin

Burano. Fotografia: Empar Sáez


Siguin com siguin aquests repapiejos, les passades (aparentment) planetàries d'un univers accelerat són una de les meravelles de la Mescalina. A més, plasma experimentalment el món de la relativitat. En fa una exhibició. De sobte, quaranta minuts després d'haver-ne ingerit, la velocitat de les imatges augmenta fabulosament i el temps es capgira. Tot es modifica. Les idees són més aviat boles de billar que idees. La inversemblant irrealitat de la realitat és patent, violenta: les reflexions decapades i ràpides circulen com cossos astrals. 
En sortir de la Mescalina saps millor que cap budista que tot no és més que aparença. El que era abans no era sinó il·lusió de la salut. El que ha estat durant era il·lusió de la droga. Et converteixes.


Henri Michaux, Miserable miracle. La mescalina
Traducció de Guillem Usandizaga
Edicions Poncianes, 2021

divendres, 4 de novembre del 2022

Les muntanyes

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


Les muntanyes


Ocupen com immenses dones
el vespre:
amb les mans de pedra recollides al pit
guaiten els enforcalls dels camins, callant
la infinita esperança d'un retorn.

Mudes ventre endins maduren fills
de l'absència. (Ho anomenaren veles
allà baix —o batalles. Per això, blau cel o roja
els semblarà la terra.) Ara una esllavissada
de passes a la grava
els fa trontollar les grans espatlles. El cel
parpalleja, li tremolen les blanques pestanyes.

Mares. I alcen el front, s'enretiren
dels vastos ulls les branques dels estels
si al caire extrem de l'espera
neix una aurora

i a l'erm de les entranyes els fa florir rosers. 


Antonia Pozzi, Espaiosa tardor
Traducció de Marta Nin
Godall Edicions, 2021

***

Le montagne


Occupano come immense donne
la sera:
sul petto raccolte le mani di pietra
fissan sbocchi di strade, tacendo
l’infinita speranza di un ritorno.

Mute in grembo maturano figli
all’assente. (Lo chiamaron vele
laggiù – o battaglie. Indi azzurra e rossa
parve loro la terra). Ora a un franare
di passi sulle ghiaie
grandi trasalgon nelle spalle. Il cielo
batte in un sussulto le sue ciglia bianche.

Madri. E s’erigon nella fronte, scostano
dai vasti occhi i rami delle stelle:
se all’orlo estremo dell’attesa
nasca un’aurora

e al brullo ventre fiorisca rosai.


Antonia Pozzi