 |
| Vicenza. Fotografia: Empar Sáez |
ELEGIA PRIMERA
Editorial Flâneur, 2023
Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m'estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m'anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.
Per això em domino i ofego el reclam
del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem
recórrer? Ni als àngels, ni als homes;
i les bèsties, astutes, ja saben
que no ens sentim gaire segurs a casa,
en el món interpretat. Ens queda potser
un arbre en el pendent que solem veure
cada dia; ens queda el camí d'ahir
i la consentida fidelitat a un costum
que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d'espai còsmic
ens afila la cara, ¿a qui refusaria ella, l'anhelada,
la dolça decebedora que fatigosament
assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants?
Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l'un a l'altre.
No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços
cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells
sentin, amb el seu vol més íntim, tota l'amplitud de l'aire.
Sí, les primaveres et necessitaven. Moltes estrelles
exigien que tu les contemplessis. Potser en el passat
va venir cap a tu una onada, o al passar
per davant d'una finestra oberta se't van lliurar
les notes d'un violí. Tot això era un missatge.
Però, vas saber entendre'l? ¿No estaves sempre distret, expectant,
com si tot t'hagués d'anunciar
una amant? (Digues, ¿on podries acollir-la,
si els teus grans i estranys pensaments
van i venen i sovint es queden a fer nit?)
Però si sents nostàlgia, canta les enamorades;
el seu celebrat sentiment encara és lluny de ser immortal.
Sí, canta les abandonades, les que tu —gairebé envejant-les—
trobaves més apassionades que les satisfetes.
Comença sempre de nou la inacabable lloança.
I pensa que l'heroi perdura; per ell, la mort mateixa va ser
només un pretext pel seu naixement últim.
Però la naturalesa exhausta torna a acollir
les enamorades en el seu si, com si ja no tingués la força necessària
per crear-les novament. ¿Has pensat prou en Gaspara Stampa,
de manera que una noieta qualsevol,
abandonada per l'amant, seguint el seu exemple
pogués dir: «Tant de bo jo fos com ella»?
Aquests dolors, els més antics de tots, ¿no ens haurien
de ser més fecunds? ¿No és hora que, estimant,
ens alliberem de la persona estimada i, vibrant tremolosos,
resistim com la fletxa que, tensa en l'arc, reuneix l'impuls que en el salt
la farà ser més que ella mateixa?
Perquè la permanència no és enlloc.
Veus, veus. Escolta, cor meu, com abans només
els sants escoltaven, els sants a qui la crida potent
feia elevar-se de terra sense que ells, impossibles,
deixessin de seguir absorts, de genolls,
sense prestar atenció a res, concentrats només
a escoltar. No, tu no podries suportar
la veu de Déu, ni de bon tros. Però escolta la brisa,
el missatge incessant que es forma de silenci.
Ara ve cap a tu en la veu dels que van morir joves.
A tot arreu on entraves, a les esglésies
de Roma o Nàpols, no et deien, serens, el seu destí?
O sorgia davant teu un epitafi,
com recentment aquella làpida a Santa Maria Formosa?
Què volen de mi els morts? Discretament, n'haig d'eliminar
aquesta aparença d'injustícia que a vegades
destorba una mica el pur moviment dels seus esperits.
Sens dubte, és estrany no habitar ja la terra,
no seguir practicant uns costums apresos de fa poc;
no donar a les roses ni a les altres coses, que en si mateixes
eren una promesa, la significació d'un futur humà.
No ser més el que un era en mans infinitament angoixades,
i encara haver-se de desfer del propi nom
com qui llença, lluny, una joguina trencada.
És estrany no seguir desitjant els desitjos. És estrany
veure dispers per l'espai tot allò
que estava unit. I és cansat ser mort,
cansat recuperar a poc a poc
un bri d'eternitat. Però els vius cometen
tots l'error de voler distingir massa clarament.
Els àngels (es diu) sovint no saben si passen
entre els vius o entre els morts. L'etern corrent
arrossega, a través dels dos regnes, totes les edats,
i en tots dos imposa la força de la seva veu.
Finalment, els morts prematurs ja no ens necessiten.
Un es va deslligant dolçament dels béns terrenals, com
es deixa el pit de la mare. Però nosaltres, que tenim
necessitat de misteris tan grans, perquè de la tristesa
brota sovint un progrés venturós, podríem existir sense ells?
¿és vana la llegenda que, fa temps, en el plany per Linos,
l'atrevida música primera va penetrar la terra seca i estèril,
i que llavors, en l'espai esbalaït que un jovenet
gairebé diví va abandonar per sempre, el buit es va emparar
d'aquesta vibració que ara ens exalta, ens consola i ens ajuda?
Rainier Maria Rilke, Elegies de Duino
Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard SantiagoEditorial Flâneur, 2023
