Honorem la tija

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

Honorem la tija

maldestre de la flor

quatre pètals

emboscats en l'aire

honorem l'harmonia

supervivent de la por

els fruits del temps

però no

no pronunciïs

la paraula home

la paraula destral

la paraula tall

la paraula home

bull a besllum

des de l'úter de la son

fins al badoc dels captards

                          [turó de l'home]

Joan de la Vega, El tot solitari

LaBreu Edicions, 2019

Pagina

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

Parece, si se considera al lector silencioso, inmóvil, de un libro —está sentado en un sillón, con el volumen mudo entre las manos, la cabeza inclinada, la lámpara a su lado, o la ventana—, que esta forma arqueada, apenas palpitante, envuelta a medias por la noche, o por la sombra, pero cuerpo que se mueve lentamente hacia la luz, emite unos signos poco propios sin duda de las criaturas que el aire anima; están próximos a los que apunta una planta que se mueve hacia el día.

*

Pascal Quignard, Tratado VI. Pagina (Dins: Pequeños tratados. Traducció de Miguel Morey. Sexto Piso, 2016)

Graula negra en temps plujós

Brno, Moràvia. Fotografia: Empar Sáez

Graula negra en temps plujós

En aquella branca ferma d'allà dalt

encorbada, una graula negra i molla

ordena i reordena les plomes sota la pluja.

No espero cap miracle

ni cap accident

que faci que els ulls

se m'enceguin, ni busco ja

cap designi en aquest temps inestable,

sinó deixar que les plomes tacades caiguin com cauen,

sense cerimònia ni portent.

Tot i que, ho admeto, desitjo,

ocasionalment, alguna rèplica

del cel mut, francament no puc queixar-me:

una certa llum menor pot encara

sorgir, incandescent,

de la taula de la cuina o la cadira

com si un foc celestial s'apoderés,

de tant en tant, dels objectes més obtusos,

i hi consagrés així un interval

altrament inconseqüent,

conferint-li resplendor, honor,

amor, fins i tot. En tot cas, ara camino

amb compte (perquè podria passar,

fins i tot en aquest paisatge trist i ruïnós); escèptica,

però prudent; ignorant

si de sobte algun àngel podria deixar anar un esclat

a prop meu. Només sé que una graula

ordenant les seves plomes negres pot brillar prou

per omplir-me els sentits, obligant-me

a alçar parpelles i concedir-me

un breu respir de la por

de la indiferència completa. Amb sort,

si segueixo, tossuda, per aquesta estació

de fatiga, podré

dotar-me de

contingut. Els miracles s'esdevenen,

si és que se'n pot dir així, d'aquests trucs espasmòdics de joia radiant?

L'espera s'inicia de nou,

l'espera llarga de l'àngel,

per aquest rar i atzarós descens. 

Sylvia Plath, El colós

Traducció de Núria Busquet Molist

Jardins de Samarcanda (Cafè Central & Eumo Editorial, 2019)

***

Black Rook In Rainy Weather

On the stiff twig up there

Hunches a wet black rook

Arranging and rearranging its feathers in the rain.

I do not expect a miracle

Or an accident

To set the sight on fire

In my eye, nor seek

Any more in the desultory weather some design,

But let spotted leaves fall as they fall,

Without ceremony, or portent.

Although, I admit, I desire,

Occasionally, some backtalk

From the mute sky, I can’t honestly complain:

A certain minor light may still

Lean incandescent

Out of kitchen table or chair

As if a celestial burning took

Possession of the most obtuse objects now and then —

Thus hallowing an interval

Otherwise inconsequent

By bestowing largesse, honour,

One might say love. At any rate, I now walk

Wary (for it could happen

Even in this dull, ruinous landscape); sceptical,

Yet politic; ignorant

Of whatever angel may choose to flare

Suddenly at my elbow. I only know that a rook

Ordering its black feathers can so shine

As to seize my senses, haul

My eyelids up, and grant

A brief respite from fear

Of total neutrality. With luck,

Trekking stubborn through this season

Of fatigue, I shall

Patch together a content

Of sorts. Miracles occur,

If you care to call those spasmodic

Tricks of radiance miracles. The wait's begun again,

The long wait for the angel,

For that rare, random descent.

Sylvia Phath, The Colossus

Cançó

Inle. Fotografia: Empar Sáez

CANÇÓ


   Aturat el cavall sota l'arbre tot ple de tórtores, xiulo un xiulet tan pur, que no hi ha promeses a les ribes dels rius que tots aquests compleixin. (Les fulles vives del matí són la imatge de la glòria...)

*

   I no és que hom estigui trist, però si es lleva abans de l'alba i se sap captenir en el comerç d'un arbre vell, recolzant el mentó en la darrera estrella, veu allà al fons del cel en dejú coses pures i grans que giren per plaer...

*

   Aturat el cavall sota l'arbre que parrupeja, xiulo un xiulet més pur... I pau als qui, si han de morir, no han vist aquest dia. Però del meu germà el poeta hi ha hagut notícies. Ha escrit una altra cosa molt tendra. I alguns n'han tingut coneixença...



Saint-John Perse, Anàbasi. Edicions del Mall, 1984
Traducció d'Alfred Sargatal


**


CHANSON


Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. (Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...

*

Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre, appuyé du menton à la dernière étoile, il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir...

*

Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur... Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour. Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance...

Saint-John Perse, Anabase, 1924

Fascinación de la memoria

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

FASCINACIÓN DE LA MEMORIA



Esta sombra que me confiere la luna como

                   una tinta inmaterial.


Rojez de la sangre que penetra el cordel

                   y el espíritu que penetra el alma.


Sólo la rosa es bastante frágil para

                         exprimir la eternidad.


Cierta rosa, que es menos un color,

                    que una respiración.

Cerramos los ojos y la rosa dice: Soy

                                  yo.


Viajero, aproxímate y al fin respira

                    este olor que carece de todo documento.


Abrimos los ojos y la rosa ha

                 desaparecido: todos hemos respirado.


A través de la cascada, un largo

            fuego horizontal, verde y rosa, juega la flauta.



José Lezama Lima, Sobre el crepúsculo y monstruos del agua, 1993 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)

"The house of life"

 Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

"THE HOUSE OF LIFE"

Com Rossetti rescatant l'ofrena d'amor

vers a vers del corrupte cos

d'Elizabeth Eleanor, l'escriptor

és un lladre de tombes. I és un mort

que dorm un son d'altri, el del llibre,

que a si mateix se somnia digerint

la seva carn i la seva sang i digerint

la seva mà i el seu franc arbitri.

Qui va construir casa seva? Qui va sembrar

la seva vida, qui la collirà?

Ni la seva mort li pertany, la va robar

a un altre i un altre li la robarà.

Pren-ne, menja'n, lector: això és el seu cos,

la inhabitada casa del llibre,

tu també ets, com ell, mort,

i tampoc no tens sentit.

Manuel António Pina, Els llibres

Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol

Cafè Central - Eumo Editorial, 2006

***

"THE HOUSE OF LIFE"

Como Rossetti resgatando a dádiva de amor

verso a verso ao corrupto corpo

de Elizabeth Eleanor, o escritor

é um ladrão de túmulos. E é um morto

dormindo um sono alheio, o do livro,

que a si mesmo se sonha digerindo

sua carne e seu sangue e dirigindo

a sua mão e o seu livre arbítrio.

Quem construiu a sua casa? Quem semeou

a sua vida, quem a colherá?

Nem a sua morte lhe pertence, roubou-a

a outro e outro lha roubará.

Toma, come, leitor: este é o seu corpo,

a inabitada casa do livro,

também tu estás, como ele, morto,

e também não fazes sentido.

Manuel António Pina, Os Livros

Estoy

Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez

ESTOY

Estoy en la primera esquina de la mañana,

miro a todas partes y comprendo que no es la nada

con su abrigo de escarcha.

Es la mañana de las espinas,

me detengo con la respiración entre dos piedras.

Contemplo un hombre saboreando una espina de pescado.

Brillan como la luna, las espinas, los dientes,

las uñas.

El pescado vuelve a hundirse en el bolsillo hundido.

¿Las espinas del pescado

serán la primera forma en que se hace visible la nada?

¿La espina tocada por la luna es la nada?

Paso a la otra esquina,

una muchedumbre de ciempiés va brotando en una oficina

destartalada. Las voces se confunden

y llegan al oído como una última ola.

Un gordezuelo se dirige a mi rincón.

No puedo decir si me habla.

La nada se agitaba en mi boca

como un bulto forrado,

como una papilla que crecía

como si quisiera salir por la nariz.

Mascar, el buey de nieblas, la nada.

La esquina se llenó lluvia.

Descendía el agua por una escalera,

rectificaba sus pisadas.

Comencé a subdividirme con la lluvia.

El buey de nieblas levantaba el farol de la esquina.

La lluvia le prestaba guedejas,

como un rey asirio con su arco de plata.

La lluvia era el pestañeo de la nasa,

reaparecía como el dedo gordo del mago.

En la otra esquina se oyeron

los pitazos de un tren.

El tren penetró en su bolsillo,

era una culebra de madera.

Después el tren se colgó

del farol de la esquina,

tapado con el cuero del buey.

El que traía el acordeón,

como siempre, comenzó a hermanarse

con el farol movido por la lluvia.

Venía disfrazado, emparentado el buey de nieblas.

La nada como espina de un cuerpo desconocido.

Lo sorprendí, también hundía las espinas

de pescado en los bolsillos hundidos.

                                              Mayo y 1973

José Lezama Lima, Fragmentos de su imán, 1977 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)

Boira

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

BOIRA


Pel seu caràcter limfàtic
la boira apareix ràpidament i estén
la constreta mortalla sobre el mas.

Malgrat la ceguesa, ovelles i persones
topen suaument a través de l'ungüent
del seu cos. El fum de llenya no en coacciona

l'opacitat i davalla humit.
De tall fàcil, en aparença, es retrau
i es guareix instantàniament.

Beus la seva carn en cada alenada.

S'estableix en terres baixes, s'enfila
fins al cim de la carena i es vessa,

fent ús d'arbres i elevacions de granit
com taulons famolencs. Tripulant
d'un submarí avanço pel fons de l'oceà.

La boira s'espesseix sobre les tombes

de la família, desllustra làpides
i glaça els ossos de les icones.

Els pinsans, ràpids com aparicions,
el sol, un far amagrit, cau lentament
cap als confins del sistema.

Marco la plata borrosa
d'un tanc galvanitzat
com a punt de navegació

i m'embarco a través de la polpa roja

de les males herbes, sobre la catifa
d'agulles de roure, color mostassa.

El terra s'abat i es condensa.
En aquest quasi-món vacil·lo
—mentre la boira em crema la pell sento

una ombra de foc i escolto l'aigua
guspirejar quan encén la massa
de flames líquides. Una entitat viva,

la boira m'accepta —avanço
progressivament, segur de què emergiré
sense cap marca en el cos.

John Kinsella, El silo. Una sinfonía pastoral

Traducció de Katherine M. Hedeen i Víctor Rodríguez Núñez

La Garúa Ediciones, 2019

(Traducció al català: Empar Sáez)

***

FOG

For all its lymphatic nature
fog appears rapidly and spreads
its shroud tightly about the farm.

And thought blinding, sheep and people
stumble smoothly through its unguent
body. Wood smoke fails to coerce

its opacity and drops moistly.
Apparently sectile it flinches
though heals instantly.

You drink its flesh with every breath.
Settling on low ground it climbs
to the peaks hills and spills,

using tress and granite outcrops
as hungry boards. A submariner,
I walk the ocean’s floor.

The fog thickens about the family
graves, tarnishing plaques
and chilling icons to the bone.

Finches zip like apparitions,
the sun, a limp beacon, drifts
to the rim of the system.

I mark the blurred silver
of a galvanised tank
as a point for navigation

and set off through the red flesh
of failing saltbush, over a carpet
of mustard she-oak needles.

The ground sinks and thickens.
In this quasi-world I hesitate ─
as the fog burns my skin I sense

a fire’s shadow and hear water
crackling as it fuels the mass
of liquid flame. A living entity

the fog, accepts me ─ I move steadily
on, confident that I will emerge
without a mark on my body.

John Kinsella, The Silo. A Pastoral Symphony