divendres, 27 d’agost del 2021

El sol

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 EL SOL


Els colors són del sol, mes ell no té
Cap color propi, perquè els tanca tots.
I la terra sencera és un poema,
quan damunt d'ella el sol és un artista.

Qui vulgui el món pintar de molts colors
Que mai no miri el sol directament
Perquè es perdrà el que vegi en la memòria,
Li quedaran sols llàgrimes punxants.

Que s'agenolli i inclini el rostre a l'herba,
I miri el raig que reflecteix la terra.
Hi trobarà tot el que allí deixàrem,
Roses i estrelles, albes i crepuscles.

                                                                              Varsòvia, 1943

Czeslaw Milosz, Salvació (1945) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dilluns, 23 d’agost del 2021

S'ha refet la calma

Ansovell. Fotografia: Empar Sáez

                                          
                                                            Mestral

S'ha refet la calma
en l'aire: entre els esculls murmura la mareta.
Sobre la costa aquietada, en els horts, alguna palmera
a penes agita el cimall.

Una carícia frega
la línia del mar i l'escabella
un instant, bufada lleu que s'hi romp i de nou
el camí reprèn.

Resplendeix en la claredat
la vasta extensió, s’encrespa, després s'aplana serena
i emmiralla en el seu cor vast aqueixa pobra meva
vida torbada.

Oh tronc meu que mostres,
en aquesta ebrietat tardana,
cada renascut aspecte amb els brots florits
sobre les teves mans, mira:

sota l'atzur dens
del cel algun ocell marí se'n va;
i no descansa mai: perquè totes les imatges porten escrit:
«Més enllà!»


Eugenio Montale, Ossos de sípia
Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Adesiara Editorial, 2021

***

                                                                        Maestrale

S'è rifatta la calma
nell'aria: tra gli scogli parlotta la maretta.
Sulla costa quietata, nei broli, qualche palma
a pena svetta.

Una carezza disfiora
la linea del mare e la scompiglia
un attimo, soffio lieve che vi s'infrange e ancora
il cammino ripiglia.

Lameggia nella chiarìa
la vasta distesa, s'increspa, indi si spiana beata
e specchia nel suo cuore vasto codesta povera mia
vita turbata.

O mio tronco che additi,
in questa ebrietudine tarda,
ogni rinato aspetto coi germogli fioriti
sulle tue mani, guarda:

sotto l'azzurro fitto
del cielo qualche uccello di mare se ne va;
né sosta mai: ché tutte le immagini portano scritto:
«più in là!»


Eugenio Montale, Ossi di seppia


dimecres, 11 d’agost del 2021

Ets el sol

Músser. Fotografia: Empar Sáez


Ets el sol 
al revés, tota l'energia
flueix cap a tu i
s'elimina; rebutges
les cases, fas olor de
catàstrofe, et veig
cec i manc, brillant
a la foscor, els arbres es trenquen
sota els teus peus, exigeixes,
exigeixes

Jec mutilada al teu
costat; entre nosaltres hi ha
sirenes, focs, la gent corre
cridant, la ciutat
està derruïda i destrossada,
les puntes dels dits et sagnen
de 1000 assassinats

Em vesteixo
altre cop, em retiro, tanco les portes
estic sorpresa / puc seguir
pensant, fer el que sigui

Com puc aturar-te

Per què et vaig crear


Margaret Atwood, Política de poder
Traducció de Núria Busquet Molist
Lleonar Muntaner Editor, 2019


***

You are the sun
in reverse, all energy
flows into you and is
abolished; you refuse
houses, you smell of
catastrophe, I see you
blind and one-handed, flashing
in the dark, trees breaking
under your feet, you demand,
you demand

I lie mutilated beside
you; beneath us there are
sirens, fires, the people run
squealing, the city
is crushed and gutted
the ends of your fingers bleed
from 1000 murders

Putting on my clothes
again, retreating, closing doors
I am amazed / I can continue
to think, eat, anything

How can I stop you

Why did I create you


Margaret Atwood, Power Politics (1971)

dijous, 5 d’agost del 2021

Conferència IV

Arànser. Fotografia: Empar Sáez

 
CONFERÈNCIA IV


Amb la realitat què fem? En les paraules, on és?
A penes apareix i ja desapareix. Incomptables vides
Mai no esmentades. Ciutats en els mapes
Sense cares al primer pis de la casa vora el mercat,
Sense aquella parella als arbustos al costat de la planta de gas.
Temporades que tornen, pics nevats, mars,
La bola blava del món que gira,
Però callen els que corregueren en el foc de l'artilleria,
Els que s'arrapen a la terra glaçada, per protegir-se,
I els que van treure de casa a trenc d'alba,
I els que sortien d'entre els cossos sagnants, arrossegant-se.
Mentre jo aquí, instructor de l'oblit,
Ensenyo que el dolor passa (perquè és dolor dels altres),
Encara salvo en els pensaments la senyoreta Jadwiga,
Petita geperudeta, bibliotecària de professió,
Que va perir en el refugi d'aquell bloc
Considerat com a segur, però que es va ensorrar.
I ningú no pogué obrir-se pas enmig dels trossos de parets,
Tot i que durant molts dies se sentiren cops i veus.
Així pels segles, per sempre, un nom perdut,
Les seves últimes hores desconegudes per tothom,
I el temps se l'emportà en l'estrat del Pliocèn.
El veritable enemic de l'home és la generalització.
El veritable enemic de l'home, o sia, la Història,
Flirteja i atemoreix amb el nombre plural.
No la cregueu. Astuta i traïdora,
No és anti-Natura, com Marx ens convencé,
I si fos una deessa, aleshores d'un Fatum cec.
El petit esquelet de la senyoreta Jadwiga, el lloc
On bategava el cor. Això sols llego
Contra la necessitat, les lleis, la teoria.


Czeslaw Milosz, Cròniques (1987) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

dimarts, 3 d’agost del 2021

Sentit


Peramola. Fotografia: Empar Sáez

SENTIT


—Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l'ocell, la muntanya i la posta del sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

—I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.



Czeslaw Milosz, Regions llunyanes (1991) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006