dimecres, 24 d’abril del 2024

XXVI

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 XXVI


Aquesta és la primera cosa
que he entès:
el temps és l'eco d'una destral
a dins del bosc.


Philip Larkin, El vaixell del nord, dins La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2021


**


XXVI


This is the first thing
I have understood:
Time is the echo of an axe
Within a wood.


Philip Larkin, The north ship (1945)

Apuntalar la construcción de la mirada


 

Apuntalar la construcción de la mirada 
con vigas de ceguera, 
para que no se venga abajo 
como una figura histérica en el viento 
cuando lo visible se convierta naturalmente en invisible. 

Ya que sólo si ponemos otras manos detrás de las manos, 
otros pies debajo de los pies, 
otra sombra a la vuelta de la sombra, 
podremos encontrar el tacto del revés, 
el camino del revés, 
la forma del revés 
al que estamos irremediablemente destinados. 

Porque lo invisible no es la negación de lo visible, 
sino tan sólo su inversión y su meta. 
La sombra de una flor también perfuma. 
Un recuerdo abre y cierra los párpados. 
El amor es la contraseña del tiempo. 

El revés es la zona 
donde se encuentra todo lo perdido. 


Roberto JuarrozSexta poesía vertical. 
Ediciones Cátedra, 2012



diumenge, 21 d’abril del 2024

Aquí

Cividale del Friuli. Fotografia: Empar Sáez

AQUÍ


Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d'or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s'apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb trolebusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques…

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l'esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s'ombregen,
isolats pobles on la soledat

clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S'espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.


Philip Larkin, del llibre Les noces de Pasqua (The Witsun Weddings, 1964) dins: Aquí. Trenta poemes
Traducció de Josep M. Jaumà
Edicions del Mall, 1986

**


HERE


Swerving east, from rich industrial shadows
And traffic all night north; swerving through fields
Too thin and thistled to be called meadows,
And now and then a harsh-named halt, that shields
Workmen at dawn; swerving to solitude
Of skies and scarecrows, haystacks, hares and pheasants,
And the widening river's slow presence,
The piled gold clouds, the shining gull-marked mud,

Gathers to the surprise of a large town:
Here domes and statues, spires and cranes cluster
Beside grain-scattered streets, barge-crowded water,
And residents from raw estates, brought down
The dead straight miles by stealing flat-faced trolleys,
Push through plate-glass swing doors to their desires—
Cheap suits, red kitchen-ware, sharp shoes, iced lollies,
Electric mixers, toasters, washers, driers—

A cut-price crowd, urban yet simple, dwelling
Where only salesmen and relations come
Within a terminate and fishy-smelling
Pastoral of ships up streets, the slave museum,
Tattoo-shops, consulates, grim head-scarfed wives;
And out beyond its mortgaged half-build edges
Fast-shadowed wheat-fields, running high as hedges,
Isolate villages where removed lives

Loneliness clarifies. Here silence stands
Like heat. Here leaves unnoticed thicken,
Hidden weeds flower, neglected waters quicken,
Luminously-peopled air ascends;
And past the poppies bluish neutral distance
Ends the land suddenly beyond a beach
Of shapes and shingles. Here is unfettered existence:
Facing the sun, untalkative, out of reach.



Philip Larkin, The Whitsun Weddings (1964)

Les finestres

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 
Les finestres


En aquestes cambres obscures on passo
dies que pesen, camino amunt i avall
per trobar les finestres. Quan s’obrirà
una finestra serà un consol.
Però de finestres no se’n troben, o no les sé trobar.
Potser val més que no les trobi!
Potser la llum seria un nou turment.
Qui sap quins nous afers no mostraria.



Konstandinos P. Kavafis, Poemes
Traducció: Alexis E. Solà
Curial Edicions Catalanes, 2013



dissabte, 20 d’abril del 2024

Solar

Cividale del Friuli. Fotografia: Empar Sáez

 
Solar


Rostre de lleó suspès
sobreeixint al centre
d'un cel sense mobles,
que n'estàs de quiet
i de desemparat,
flor única sense tija,
brollant sense recompensa.

L'ull et veu
reduït per la distància
a un origen,
el teu cap de pètals com flames
que exploten sense aturall.
L'escalfor és l'eco
del teu or.

Encunyat allí enmig
d'horitzontals solitàries,
existeixes obertament.
Cada hora les nostres necessitats
s'enfilen i tornen, com àngels.
Entreobrint-te com una mà
tu dónes per sempre.


Philip Larkin, Finestrals
Versió al català de Marcel Riera
LaBreu Edicions, 2009


***


Solar


Suspended lion face
Spilling at the centre
Of an unfurnished sky
How still you stand,
And how unaided
Single stalkless flower
You pour unrecompensed.

The eye sees you
Simplified by distance
Into an origin,
Your petalled head of flames
Continuously exploding.
Heat is the echo of your
Gold.

Coined there among
Lonely horizontals
You exist openly.
Our needs hourly
Climb and return like angels.
Unclosing like a hand,
You give for ever.
 

Philip Larkin, High windows (1974)

divendres, 19 d’abril del 2024

Aubade

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 
AUBADE


Penco de dia i a les nits m'entrompo.
Em desperto a les quatre, fosc, i miro.
A la finestra aviat hi haurà llum.
Mentre, veig el que sempre és a la vora:
la tenaç mort, ja un dia més a prop,
no deixant pensar en res sinó en el com,
el quan i l'on haig de morir.
Àrides qüestions: però la por
de morir i d'estar mort
em sobta com un llamp i m'horroritza.

Quedo encegat. No de remordiment
—pel bé no fet, l'amor no dat, el temps
malgastat— ni tampoc d'aflicció
perquè una vida pugui trigar tant
a sortir-se'n, o no, d'un mal inici;
sinó per la buidor total, per sempre,
l'extinció cap on ens adrecem
i on ens perdrem segur. Ja no ser aquí
ni enlloc, i això aviat;
no hi ha res més terrible, res més cert.

Aquesta por és distinta, no hi ha truc
que la dissipi. La religió
—brocat vast, musical i tot arnat—
ho intentava, fingint que no moríem,
i arguments capciosos deien que
la raó no pot témer el que no sent
no entenent que això és just el que ens fa por:
cap so, ni gust, res per pensar,
per estimar o sentir-se acompanyat,
una anestèsia d'on ningú no torna.

I així duem a frec de visió
una taqueta obscura, un fix calfred
que ho sotmet tot a la indecisió.
Tantes coses no arriben, però aquesta
arribarà segur; això ens exaspera
i esglaia com un forn quan estem sense
gent o beguda. El valor no serveix:
és sols no espantar els altres. Ser valent
ningú no salva. Mors
tant si gemegues com si plantes cara.

Va entrant la llum, l'habitació pren forma.
Apareix clar allò que sabem, que sempre
hem sabut, i sabent que no podem
ni acceptar-ho ni fugir-ne: que quelcom
ha de desaparèixer. Ja els telèfons
preparen els seus drings en els despatxos
tancats, i el món complex, romput, apàtic
es lleva. El cel buit és com una blanca
argila. El treball ens espera.
Carters i metges van de casa en casa. 


Philip Larkin, Aquí. Trenta poemes
Traducció de Josep M. Jaumà
Edicions del Mall, 1986

**


AUBADE


I work all day, and get half drunk at night.
Waking at four to soundless dark, I stare.
In time the curtain edges will grow light.
Till then I see what’s really always there:
Unresting death, a whole day nearer now,
Making all thought impossible but how
And where and when I shall myself die.
Arid interrogation: yet the dread
Of dying, and being dead,
Flashes afresh to hold and horrify.


The mind blanks at the glare. Not in remorse
—The good not done, the love not given, time
Torn off unused—nor wretchedly because
An only life can take so long to climb
Clear of its wrong beginnings, and may never;
But at the total emptiness for ever,
The sure extinction that we travel to
And shall be lost in always. Not to be here,
Not to be anywhere,
And soon; nothing more terrible, nothing more true.


This is a special way of being afraid
No trick dispels. Religion used to try,
That vast moth-eaten musical brocade
Created to pretend we never die,
And specious stuff that says No rational being
Can fear a thing it will not feel
, not seeing
That this is what we fear —no sight, no sound,
No touch or taste or smell, nothing to think with,
Nothing to love or link with,
The anaesthetic from which none come round.

And so it stays just on the edge of vision,
A small unfocused blur, a standing chill
That slows each impulse down to indecision.
Most things may never happen: this one will,
And realisation of it rages out
In furnace-fear when we are caught without
People or drink. Courage is no good:
It means not scaring others. Being brave
Lets no one off the grave.
Death is no different whined at than withstood.

Slowly light strengthens, and the room takes shape.
It stands plain as a wardrobe, what we know,
Have always known, know that we can’t escape,
Yet can’t accept. One side will have to go.
Meanwhile telephones crouch, getting ready to ring
In locked-up offices, and all the uncaring
Intricate rented world begins to rouse.
The sky is white as clay, with no sun.
Work has to be done.
Postmen like doctors go from house to house.


Philip Larkin


dijous, 18 d’abril del 2024

Ets negra com la nineta

Udine. Fotografia: Empar Sáez


Ets negra com la nineta i, com la nineta, xucles
llum —i així t'estimo, nit vigilant.

Do'm una veu per cantar-te, oh, ancestral Mare
de les Cançons, que dus les regnes dels quatre vents.

Clamant-te, cantant-te els goigs, soc només
una cargolina, dins la qual l'oceà encara no calla.

Nit! Ja he sotjat prou les ninetes dels homes!
Calcina'm ara, amb el teu sol negre —nit!

9 d'agost de 1916


Marina Tsvetàieva, Fites
Traducció de Laia Malo
Edicions de 1984, 2023


dimarts, 16 d’abril del 2024

Elegia primera

Vicenza. Fotografia: Empar Sáez


ELEGIA PRIMERA


Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m'estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m'anul·laria. Perquè la bellesa no és més 
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.
    Per això em domino i ofego el reclam
del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem
recórrer? Ni als àngels, ni als homes;
i les bèsties, astutes, ja saben
que no ens sentim gaire segurs a casa,
en el món interpretat. Ens queda potser
un arbre en el pendent que solem veure
cada dia; ens queda el camí d'ahir
i la consentida fidelitat a un costum
que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat.
    Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d'espai còsmic
ens afila la cara, ¿a qui refusaria ella, l'anhelada,
la dolça decebedora que fatigosament
assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants?
Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l'un a l'altre.
    No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços
cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells
sentin, amb el seu vol més íntim, tota l'amplitud de l'aire.


Sí, les primaveres et necessitaven. Moltes estrelles
exigien que tu les contemplessis. Potser en el passat
va venir cap a tu una onada, o al passar
per davant d'una finestra oberta se't van lliurar
les notes d'un violí. Tot això era un missatge.
Però, vas saber entendre'l? ¿No estaves sempre distret, expectant,
com si tot t'hagués d'anunciar
una amant? (Digues, ¿on podries acollir-la,
si els teus grans i estranys pensaments
van i venen i sovint es queden a fer nit?)
Però si sents nostàlgia, canta les enamorades;
el seu celebrat sentiment encara és lluny de ser immortal.
Sí, canta les abandonades, les que tu —gairebé envejant-les—
trobaves més apassionades que les satisfetes.
Comença sempre de nou la inacabable lloança.
I pensa que l'heroi perdura; per ell, la mort mateixa va ser
només un pretext pel seu naixement últim.
Però la naturalesa exhausta torna a acollir
les enamorades en el seu si, com si ja no tingués la força necessària
per crear-les novament. ¿Has pensat prou en Gaspara Stampa,
de manera que una noieta qualsevol,
abandonada per l'amant, seguint el seu exemple
pogués dir: «Tant de bo jo fos com ella»?
Aquests dolors, els més antics de tots, ¿no ens haurien
de ser més fecunds? ¿No és hora que, estimant,
ens alliberem de la persona estimada i, vibrant tremolosos,
resistim com la fletxa que, tensa en l'arc, reuneix l'impuls que en el salt
la farà ser més que ella mateixa?
Perquè la permanència no és enlloc.


Veus, veus. Escolta, cor meu, com abans només
els sants escoltaven, els sants a qui la crida potent
feia elevar-se de terra sense que ells, impossibles,
deixessin de seguir absorts, de genolls,
sense prestar atenció a res, concentrats només
a escoltar. No, tu no podries suportar
la veu de Déu, ni de bon tros. Però escolta la brisa,
el missatge incessant que es forma de silenci.
Ara ve cap a tu en la veu dels que van morir joves.
A tot arreu on entraves, a les esglésies
de Roma o Nàpols, no et deien, serens, el seu destí?
O sorgia davant teu un epitafi,
com recentment aquella làpida a Santa Maria Formosa?
Què volen de mi els morts? Discretament, n'haig d'eliminar
aquesta aparença d'injustícia que a vegades
destorba una mica el pur moviment dels seus esperits.


Sens dubte, és estrany no habitar ja la terra,
no seguir practicant uns costums apresos de fa poc;
no donar a les roses ni a les altres coses, que en si mateixes
eren una promesa, la significació d'un futur humà.
No ser més el que un era en mans infinitament angoixades,
i encara haver-se de desfer del propi nom
com qui llença, lluny, una joguina trencada.
És estrany no seguir desitjant els desitjos. És estrany
veure dispers per l'espai tot allò
que estava unit. I és cansat ser mort,
cansat recuperar a poc a poc
un bri d'eternitat. Però els vius cometen
tots l'error de voler distingir massa clarament.
Els àngels (es diu) sovint no saben si passen
entre els vius o entre els morts. L'etern corrent
arrossega, a través dels dos regnes, totes les edats,
i en tots dos imposa la força de la seva veu.


Finalment, els morts prematurs ja no ens necessiten.
Un es va deslligant dolçament dels béns terrenals, com
es deixa el pit de la mare. Però nosaltres, que tenim
necessitat de misteris tan grans, perquè de la tristesa
brota sovint un progrés venturós, podríem existir sense ells?
¿és vana la llegenda que, fa temps, en el plany per Linos,
l'atrevida música primera va penetrar la terra seca i estèril,
i que llavors, en l'espai esbalaït que un jovenet
gairebé diví va abandonar per sempre, el buit es va emparar
d'aquesta vibració que ara ens exalta, ens consola i ens ajuda?



Rainier Maria Rilke, Elegies de Duino
Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago
Editorial Flâneur, 2023
 


La llum obliqua


Cividale del Friuli. Fotografia: Empar Sáez

LA LLUM OBLIQUA


La llum obliqua de la tarda
mor i crema
en el vidram

En les coses neixen fondes copes
per rebre-la,
i hi beuré.

En una aresta medito
suspesa entre les hores i un abisme.

La vibració de les coses creix.
Cada instant
en el seu secret murmuri és semblant
a un jardí que verdeja i floreix.


Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia del mar
Traducció de Rosina Ballester
AdiA Edicions, 2022

**


A LUZ OBLÍQUA


A luz oblíqua da tarde 
Morre e arde 
Nas vidraças 

Nas coisas nascem fundas taças 
Para a receber, 
E ali eu vou beber. 

A um canto cismo 
Suspensa entre as horas e um abismo 

A vibração das coisas cresce. 
Cada instante 
No seu secreto murmurar é semelhante 
A um jardim que verdeja e que floresce.


Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia do mar (1947)


dilluns, 15 d’abril del 2024

50

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

50


Dic l'arbre, els arbres
de la fonda memòria
dels anys i l'ànima.



Agustí BartraHaikus d'Arinsal
Editorial Andorra, 2010


44

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

44


La llum ensenya
a l'aire que viatja
com neix la rosa.



Agustí Bartra, Haikus d'Arinsal
Editorial Andorra, 2010


dissabte, 13 d’abril del 2024

Melcior

Trieste. Fotografia: Empar Sáez


I al trentè dia, a hora foscant, quan tots estaven asseguts al voltant de la taula on reposava la placa, Ken-Hur es va aixecar i va dir:

—La poesia no s’expressa amb evidències. El text que tenim davant nostre és un poema i per aquesta raó l’hem de considerar una metàfora que no es refereix al passat ni al present i al futur del món en què vivim, sinó al món interior del poeta, que és el món de la poesia sempre orientat a l’esdevenir i a l’esperança. Aquest text no parla de fets reals; només simbolitza l’esperit creador de l’humà.

Amer va prendre la paraula i va dir:

—Aquest text és un poema i per això es col·loca al marge d’allò viscut. El poema no fa referència a allò que és, sinó a allò que no és. La naturalesa és una capsa plena de coses d’on el poeta en treu una que no hi era.

Després el germà d'Amer es va aixecar i va dir:

—En un poema no hem de cercar el sentit perquè el poema és el sentit. Així doncs, el sentit d’una rosa és una rosa. Un poema és un just acord de paraules, un equilibri de síl·labes, un pes amb densitat, l’esplendor del llenguatge, un teixit compacte i sense esquinços que només parla d’ell mateix i, com un cercle, defineix el seu propi espai i no admet que res més hi pugui conviure. El poema no significa. El poema crea.


Sophia de Mello Breyner Andresen, fragment de "Melcior", dins: Contes exemplars
Traducció de Francesc Serra Lopes
Lleonard Muntaner Editor, 2018


Platja

Caorle. Fotografia: Empar Sáez

     
    Ara només feia olor de mar. Un perfum apassionat d'algues degotava dels arbres. No eren visibles ni Lluna ni estels. Ni els plàtans d'ombra. Només es veien parets blanques en la boira blanca. Tot estava immòbil i en espera. 
    Només se sentia la veu del mar, admirablement real, creant-se incessantment de bell nou.
    I semblava que els grans espais marítims, verds i violents, ens cridaven com si fossin el nostre destí.


Sophia de Mello Breyner Andresen, fragment de "Platja", dins: Contes exemplars
Traducció de Francesc Serra Lopes
Lleonard Muntaner Editor, 2018


Inscripció

Trieste. Fotografia: Empar Sáez


 Inscripció


Quan moriré tornaré per buscar
els instants que no vaig viure vora mar.


Sophia de Mello Breyner Andresen, Llibre sisè
Traducció de Jordi Sebastià
Edicions del buc, 2020

**

Inscriçao


Quando eu morrer voltarei para buscar
Os instantes que não vivi junto do mar.


Sophia de Mello Breyner Andresen, Livro Sexto (1962)