La distància després

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

La distància després

de la distància toca

els extrems. La visió

abrusada en l'eteri

deixa anar el que existeix.

D'entre el tremir que ens dissol,

remotament un demà

per pressentir-hi la llum.

Montserrrat Rodés, Tot és altre

Lleonard Muntaner Editor, 2020

 

Quina audàcia

Gallipoli. Fotografia: Empar Sáez

    Quina audàcia i quin coratge tingueren les arrels, els bulbs, les tiges, les fulles!
    Van fer l'esforç de sorgir de l'aigua.
    Van fer l'esforç de dreçar-se a la superfície de la terra i de fabricar sense saber-ho un to tan diferent del de la nit, del de l'atmosfera que envoltava la terra, del del sol, del del mar.
    Van fer emergir el color verd en aquest món.
    Van fer aparèixer tota mena de verds sublims sota les ales lleugeres dels ocells, sota els ulls dels herbívors, sota els raigs del sol, en l'ombra mòbil i tènue que projecten els núvols i el vent.

Pascal Quignard, L'home de les tres lletres
Traducció de'Antoni Clapés
Quid Pro Quo Edicions, 2022

Comprendre la felicitat

Molfetta. Fotografia: Empar Sáez

Comprendre la felicitat que suposa el fet que el terra que et sosté no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen.

Franz Kafka, Aforismes de Zürau

Traducció de Feliu Formosa

Arcàdia Editorial, 2005

Aquest és un concert sense partitures

Murano. Fotografia: Empar Sáez

Aquest és un concert sense partitures.

No tenim guió.

No sabem pas “on anirem a parar”

Ni volem saber-ho.

Però buscarem

Sense treva

Un cor de dues veus que 

Aconsegueixi

Fer present

Un cor

On els quatre batecs

Siguin més

que dos cors

de veus vives.

Aquest viatge

Cal que sigui

Un cor

Amb 

Almenys

Dos cors

Vius.

Jordi Xandri, Quadern d'Armènia. Diàlegs diatònics 

(Jordi Xandri: poesia; Sagi Tarbal: pintures)

Sd.edicions, 2014

Boquejaves davall la superfície

Manlleu. Fotografia: Empar Sáez

2

Boquejaves davall la superfície

de la mar. Praderies d'alga, estrelles,

arena, esponges, un llampec tal volta

aigua amunt, cel amunt, enllà d'enllà:

la lluna, el vent, les ones o el teu cos.

Qui sabrà mai d'on ve el primer reflex?

Feliç aquell qui guarda dins els ulls

el moment en què el món es va fer clar

i el cel es va esqueixar de banda a banda.

Nicolau Dols, Feliç

Godall Edicions, 2020

La membrana

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

 

LA MEMBRANA

Com dos ulls que busquen ulls des d'una gruta al fons del gorg.

T'he vist viure amb els animals que es mouen lent. Quan

m'has mirat, ho has vist desdibuixat.

Però hem estat dos ulls i t'he volgut tocar i m'has agafat fort,

m'has volgut frenar, alentir i soterrar, i t'he mossegat lent,

dibuixant-te un paisatge al menisc.

Ens he volgut llevar del soterrani: l'he trencat i era de vidre.

Ens he migpartit. T'he atacat i ens he fet sang. T'he tret de

l'aigua sangonosa i boquegem.

Ens vivim com qui es desviu sense dir res.

I m'has mirat i t'he mirat i ens he mirat i ens he perdut de vista.

Entre els esquers, nosaltres dos.

Seguim aquí, al pit de l'altre, caverna última, antre cec, que

ens resguarda de la resta de carnívors.

Laia M. Llobera, Altres plagues

Edicions de 1984, 2023

Colom a una finestra de Barcelona

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

Colom a una finestra de Barcelona

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?

Marta Pessarrodona, A favor nostre

Godall Edicions, 2019

Gramàtiques de la creació

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 

Hi ha, a més a més, una diferència absolutament decisiva entre l'obra d'art o de filosofia i la de la ciència. Encara que Copèrnic o Galileu haguessin estat eliminats abans de la difusió de les seves penetracions, aquestes haguessin arribat incontestablement gràcies a d'altres. Ni l'heliocentrisme ni la genètica mendeliana no podien ser sinó ajornats (i probablement per no gaire temps). La ciència, com observarem, té la seva inevitabilitat seqüencial. No es pot localitzar i detenir amb un ukase. La reflexió filosòfica, la realització estètica, d'altra banda, són totalment vulnerables a l'accident contingent, a l'aniquilació planificada, al silenciament del creador. El tractat metafísic (Servet sobre la Trinitat), la pintura, la simfonia, el poema, poden silenciar-se d'una vegada per sempre. Poden incinerar-se o esmicolar-se més enllà de tota restitució possible. Com que són singularitats la instauració i la realització de les quals sempre és ocasional, sempre és impredictible i, en substància, irrepetible, les pàgines sistemàtiques d'una filosofia, d'una partitura, d'una ficció són inherents a una existència individual. Destrueix, anul·la o corromp l'«inspirador» [onlie begetter], i l'obra serà esborrada. De fet, som ben poc conscients de l'extrema fragilitat, de la loteria que determina els artefactes clau, el cànon, els monuments aparents de la nostra cultura. El que ha sobreviscut de l'antiguitat no és més que la punta de l'iceberg. Mai no hem de llegir les obres perdudes dels tràgics àtics, la llarga llista dels títols de les quals és per a nosaltres com una broma fantasmagòrica. La intolerància o la tristesa maníaca que va lliurar a les flames els diaris de Byron, l'Aretino de Büchner, la segona part de les Ànimes mortes de Gógol s'ha imposat. L'obra teòrica de Bakhtin, en gran manera, va morir sota la piconadora estalinista. Si la Quarta simfonia de Brahms s'hagués perdut a correus…

George Steiner, Gramàtiques de la creació (fragment)

Traducció d'Albert Mestres

Proa Edicions, 2002