dimarts, 27 de desembre del 2011

llenguatge

Cardona. Fotografia: Empar Sáez

Del març del 79


Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
Traducció: Carolina Moreno Tena
Perifèric edicions, 2008

***


Från mars - 79

Trött på alla som kommer med ord, ord, ord men inget språk 
for jag till den snötäckta ön.
Det vilda har inga ord.
De oskrivna sidorna breder ut sig åt alla håll! 
Jag stöter på spåren av rådjursklövar i snön.
Språk men inga ord.”

Tomas Tranströmer

dimarts, 20 de desembre del 2011

Nadal

Mura. Fotografia: Empar Sáez


A Joan Sales, per Incerta glòria

Ossada primitiva de l’arbre,

aridesa de vori,

misèria acanyant-se

en el blau distant.

Una buitrera de llums s’atansa,

és Nadal.


 Empar

diumenge, 18 de desembre del 2011

La nit que dormies

Cardona. Fotografia: Empar Sáez


The night you slept

Fins i tot la nit se t’assembla,
la nit llunyana que sanglota
silenciosa, al cor profund,
quan defalleixen les estrelles.
Una galta frega una galta –
corre una esgarrifança freda,
algú lluita i t’implora, sol,
perdut en tu, en la teva febre.

La nit sofreix i anhela l’alba,
oh pobre cor que et sobresaltes.
Rostre tancat, angoixa fosca,
febre que assoles les estrelles,
hi ha qui com tu espera l’alba
escrutant callat el teu rostre.
Jeus estesa sota la nit
com horitzó tancat i mort.
Oh pobre cor que et sobresaltes,
un dia llunyà eres alba.

Cesare Pavese, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
(Traducció: Joan Tarrida)
Edicions 62, 1991
 

***
 

The night you slept

Anche la notte ti somiglia,
la notte remota che piange
muta, dentro il cuore profondo,
e le stelle passano stanche.
Una guancia tocca una guancia
è un brivido freddo, qualcuno
si dibatte e t'implora, solo,
sperduto in te, nella tua febbre.

La notte soffre e anela l'alba,
povero cuore che sussulti.
O viso chiuso, buia angoscia,
febbre che rattristi le stelle,
c'è chi come te attende l'alba
scrutando il tuo viso in silenzio.
Sei distesa sotto la notte
come un chiuso orizzonte morto.
Povero cuore che sussulti,
un giorno lontano eri l'alba.

Cesare Pavese

dimecres, 14 de desembre del 2011

desperta

Cardona. Fotografia: Empar Sáez


La llum dubtosa desperta,
però la nit no hi és;
va cap als estels,
sobre l’horitzó alerta.
L’aire tendre concerta
aquesta càndida hora.
Quin llavi forma sonora
donà a aquesta rialla? La finestra
traça la seva persiana verda
en l’enramada a l’aurora.

Luis Cernuda (“Primeras Poesias” en “La realidad y el deseo”)
Traducció: Empar Sáez

***

La luz dudosa despierta,
Pero la noche no està;
Hacia las estrellas va,
Sobre el horizonte alerta.
El aire tierno concierta
Con esta càndida hora.
¿Qué labio forma sonora
Dio a esa risa? La ventana
Traza su verde persiana
En la enramada a la aurora.

Luis Cernuda

diumenge, 11 de desembre del 2011

Crit

Baños de Montemayor, Càceres. Fotografia: Ramon Navarro Bonet

Crit

Vingut el vespre
reposava damunt l’herba monòtona,
i m’hi trobava bé
en aquella avidesa inacabable,
crit tèrbol i alat
que la llum quan mor sosté.

Giuseppe Ungaretti, Sentiment del temps (Traducció: Lluís Calderer)

***

Grido

Giunta la sera
Riposavo sopra l’erba monotona,
E presi gusto
A quella brama senza fine,
Grido torbido e alato
Che la luce quando muore trattiene.

Giuseppe Ungaretti

dimecres, 7 de desembre del 2011

Roca

Brno, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez


Alçaràs els braços,
lligats de mans.

Sobre una roca et lliures
al gir navegar
pel cosmos
en el tomb profund de l’obscur.

Espireja l'alba.
S’hi apropa una mà
blanca com un astre.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Serè

Tallinn, Estònia. Fotografia: Empar Sáez

Serè

Bosc de Courton, juliol de 1918

Després de tanta
boira
una
a una
es revelen
les estrelles

Respiro
el fresc
que em deixa
el color del cel

Em reconec
imatge
passatgera

Presa en un gir
immortal.

Giuseppe Ungaretti, “La alegria” Traducció al castellà: Carlos Vitale. 
(Traducció al català: Empar Sáez)


***

Sereno

Bosco di Coupon, Luglio 1918

Dopo tanta
nebbia
a una
a una
si svelano
le stelle

Respiro
il fresco
che mi lascia
il colore del cielo

Mi riconosco
immagine
passeggera

Presa in un giro
immortale

Giuseppe Ungaretti

dimarts, 29 de novembre del 2011

ANNO DOMINI MCMXLVII

Tallinn, Estònia. Fotografia: Empar Sáez

ANNO DOMINI MCMXLVII

Heu acabat de batre els tambors
tocant a morts en tots els horitzons
rere els taüts a frec de les banderes;
de restituir ferides i llàgrimes de pietat
en les ruïnes desfetes, ruïna sobre ruïna.
I ja ningú crida: “Déu meu,
per què m’has abandonat?”. I ja no flueix llet
ni sang del pit cosit a trets. I ara
que heu amagat els canons entre magnòlies,
doneu-nos un dia sense armes sobre l’herba,
amb la remor de l’aigua en moviment,
de fulles de canya fresques entre els cabells
mentre abracem la dona que ens estima.
Que no soni de cop a mitjanit
l’hora del toc de queda. Un dia, només
un dia per a nosaltres, senyors de la terra,
abans no redobli altre cop l’aire i el ferro
i una estrella no ens cremi al mig del front.

Salvatore Quasimodo, “La vida no és somni” a “Obra poètica” 
(Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet)


ANNO DOMINI MCMXLVII

Avete finito di battere i tamburi
a cadenza di morte su tutti gli orizzonti
dietro le bare strette alle bandiere,
di rendere piaghe e lacrime a pietà
nelle città distrutte, rovina su rovina.
E più nessuno grida: «Mio Dio,
perché m'hai lasciato?» E non scorre più latte
né sangue dal petto forato. E ora
che avete nascosto i cannoni fra le magnolie,
lasciateci un giorno senz'armi sopra l'erba
al rumore dell'acqua in movimento,
delle foglie di canna fresche tra i capelli,
mentre abbracciamo la donna che ci ama.
Che non suoni di colpo avanti notte
l'ora del coprifuoco. Un giorno, un solo
giorno per noi, padroni della terra,
prima che rulli ancora l'aria e il ferro
e una scheggia ci bruci in piena fronte.

Salvatore Quasimodo

diumenge, 27 de novembre del 2011

Els dies

Llagostera, Girona. Fotografia: Ferran d'Armengol
Als Setze Petges

Els dies

Es van consumint els dies
en un respir mecànic. Avui,
l’aire límpid i net desplaça
el d’ahir, arcaic i dens.

Demà encara és un dia inèdit,
no respirat;
l’omplen d’oratge fresc, de paisatge,
de pensaments i futileses,
de coses sèries,
hi posen lletres i mots,
temps i llum, sol i núvols,
el deixen lliure...
i entra exaltat en obrir la finestra.

Un nou dia.
En el tombant de les hores
l’avui lentament es desprèn de mi;
expel·lit, cerca una sortida digna.

Empar

Poema escrit al febrer de 2010; forma part del llibre col·lectiu de poesia “Una sortida digna” a cura de J.M.Tibau

divendres, 18 de novembre del 2011

Plou

Florència, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

Plou

El color fosc de l’ombra
es densifica en un dia aspre.
Hem abandonat els paraigües
a les gotes de pols,
hem abandonat els cossos a la terra.
L’univers cau, es precipita
en fatídiques gotes negres,
plou
plou
plou
en l’ànima fonda del pou.

Empar

dimarts, 15 de novembre del 2011

Mirada lliure

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Mirada lliure


Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç –em diuen–, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment –em dic–,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l’amor, indomable.


Cèlia Sànchez-Mústich, On no sabem.

dijous, 10 de novembre del 2011

Cos de fusta

Saint Rémy de Provence, França. Fotografia: Empar Sáez


M’hi arrelo a pedaços,
m’aferro al teu cos de fusta,
assedegada xuclo l’aire.
Reprenem juntes el crit
damunt les despulles
amb ales enceses
de llum i de temps. 

Empar

Participa-hi!
 

dijous, 3 de novembre del 2011

Gairebé un madrigal

Bratislava, Eslovàquia. Fotografia: Empar Sáez


Gairebé un madrigal

El gira-sol s’arrupeix cap a occident
i el dia precipita ja el seu
ull en la ruïna i l’aire de l’estiu
es fa dens i arrufa ja les fulles i el fum
de les drassanes. S’allunya amb el discórrer
eixut dels núvols i el cruixit dels llamps,
aquest joc últim del cel. Encara,
i després dels anys, estimada, ens atura la mudança
dels arbres atapeïts dins la murada
dels Navigli. Però sempre és nostre el dia
i sempre aquell sol que se’n va
amb el fil del seu raig afectuós.

No tinc cap més record, no vull recordar;
la memòria prové de la mort,
la vida no té fi. Cada dia
és nostre. Hi ha qui s’aturarà per sempre,
i tu amb mi, quan ens sembli tard.
Aquí, sobre el dic del canal, els peus
gronxem, com en la infància,
mirem l’aigua, les primeres branques amb
el seu verd que es torna obscur.
I l’home que en silenci s’aproxima
no amaga un ganivet entre les mans,
sinó una flor de gerani.

Salvatore Quasimodo, Obra poètica (Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet)

***

Quasi un madrigale

Il girasole piega a occidente
e già precipita il giorno nel suo
occhio in rovina e l'aria dell'estate
s'addensa e già curva le foglie e il fumo
dei cantieri. S'allontana con scorrere
secco di nubi e stridere di fulmini
quest'ultimo gioco del cielo. Ancora,
e da anni, cara, ci ferma il mutarsi
degli alberi stretti dentro la cerchia
dei Navigli. Ma è sempre il nostro giorno
e sempre quel sole che se ne va
con il filo del suo raggio affettuoso.

Non ho più ricordi, non voglio ricordare;
la memoria risale dalla morte,
la vita è senza fine. Ogni giorno
è nostro. Uno si fermerà per sempre,
e tu con me, quando ci sembri tardi.
Qui sull'argine del canale, i piedi
in altalena, come di fanciulli,
guardiamo l'acqua, i primi rami dentro
il suo colore verde che s'oscura.
E l'uomo che in silenzio s'avvicina
non nasconde un coltello fra le mani,
ma un fiore di geranio.

Salvatore Quasimodo

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Mar Mediterrània

Mar Mediterrània. Fotografia: Empar Sáez


El cor del riu ens ha empès
cap al mar
i el batec sincopat de les aigües
ens mena a una illa
adormida en la fondària
del nostre cor,
més enllà del mar i de l'illa,
navegant en cercles,
a la deriva del somnis.

Empar

dilluns, 24 d’octubre del 2011

La cançó de Maria

Barri jueu, Trebic, República Txeca. Fotografia: Empar Sáez


La cançó de Maria


El xai del diumenge cruix en el seu greix.
El greix
sacrifica la seva opacitat...

Una finestra, or sagrat.
El foc la fa preciosa,
el mateix foc

fon els heretges de sèu
foragitant els jueus.
Els seus pal·lis gruixuts suren

damunt la cicatriu de Polònia, Alemanya
cremada.
No moren pas.

Aus grises m’obsessionen el cor,
cendra de boca, cendra d’ull.
S’assenten. En l’alt

precipici
que buidà un home dins l’espai
els forns lluïren com cels, incandescents.

És un cor,
aquests holocaust on camino,
oh infant d’or, el món vol matar i menjar.

Sylvia Plath, Arbres d’hivern (Traducció: Montserrat Abelló)
Edicions del Mall, 1985

***


Mary’s song

The Sunday lamb cracks in its fat.
The fat
Sacrifices its opacity. . . .

A window, holy gold.
The fire makes it precious,
The same fire

Melting the tallow heretics,
Ousting the Jews.
Their thick palls float

Over the cicatrix of Poland, burnt-out
Germany.
They do not die.

Grey birds obsess my heart,
Mouth-ash, ash of eye.
They settle. On the high

Precipice
That emptied one man into space
The ovens glowed like heavens, incandescent.

It is a heart,
This holocaust I walk in,
O golden child the world will kill and eat.


Sylvia Plath, Winter Trees

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Aigua

Pignone, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez


mes enllà del sermó clos de la pluja

dolça metamorfosi escrita de l’aigua

memòria en la paret humida.

Empar

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Vella paret

Mirambel, Terol. Fotografia: Antoni Casals i Pasqual


Cambra solitària

Si t’atreveixes a sorprendre
la veritat d’aquesta vella paret;
i les seves escletxes, esvorancs,
formant rostres, esfinxs,
mans, clepsidres,
segurament vindrà
una presència per a la teva set,
probablement partirà
aquesta absència que et beu.

Alejandra Pizarnik (Traducció: Empar Sáez)

***

Cuarto solo

Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.

Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Sóc vertical

Florència. Fotografia: Empar Sáez

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Sylvia Plath, Travessant l’aigua (Traducció de Montserrat Abelló)

***

I Am Vertical

But I would rather be horizontal.
I am not a tree with my root in the soil
Sucking up minerals and motherly love
So that each March I may gleam into leaf,
Nor am I the beauty of a garden bed
Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,
Unknowing I must soon unpetal.
Compared with me, a tree is immortal
And a flower-head not tall, but more startling,
And I want the one's longevity and the other's daring.

Tonight, in the infinitesimal light of the stars,
The trees and flowers have been strewing their cool odors.
I walk among them, but none of them are noticing.
Sometimes I think that when I am sleeping
I must most perfectly resemble them--
Thoughts gone dim.
It is more natural to me, lying down.
Then the sky and I are in open conversation,
And I shall be useful when I lie down finally:
The the trees may touch me for once, and the flowers have
time for me.

Sylvia Plath

dimecres, 5 d’octubre del 2011

La millor manera tot i dormir...

Tallinn, Estònia. Fotografia: Empar Sáez


La millor manera tot i dormir...

La millor manera és, tot i dormir,
de despertar-se i d’estar dret com un mort.
Per què l’home es torna un home?

Voles obliquament tot i continuar dret,
el riu entre els arbres,
uns quants turons
negrosos i més
sense un lleu record,
amb les ombres que el sol posa en la teva forma,
esdevens un enigma.
No et vulguis tornar home, un home.

Per què, solitari, en el matí calorós d’octubre,
fas funcionar més i més el cervell?
Oh, home, per què
no pots tornar-te carbó de pedra, carbó d’alzina?


Ryôji  Asabuki, Poesia japonesa contemporània (Traducció de Felícia Fuster i Naoyuki Sawada)
Edicions Proa, 1988

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Nen a la finestra

Niño en la ventana, Álvaro Reja



S’hi aturen els colors,

bateguen ran de finestra.

Acaricies ombres d’orenetes,

mostres al vent les teves ales.

Aixeques la mà i n’agafes,

gota a gota, el so premut

de les campanes.


Empar