Voces reunidas

San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

279- Cada vez que me despierto, comprendo que es fácil ser nada.

357- Un hombre solo es mucho para un hombre solo.

367- Crees que te falta todo, y sólo te faltan unas flores, para sobrarte todo.

393- Y si nada se repite igual, todas las cosas son últimas cosas.

400- Algunos, adelantándose a todos, van ganando el desierto.

411- Cuando no ando en las nubes, ando como perdido.

412- Mi sed agradece un vaso de agua, no un mar de agua.

443- El amor, cuando cabe en una sola flor, es infinito.

475- Cuando el mal crece el pequeño bien se agranda.

486- El sueño que no se alimenta de sueño desaparece.

521- Las distancias no hicieron nada. Todo está aquí.

532- En toda cosa hay un antes de su comienzo y un después de su fin, que borran su comienzo y su fin. 

583- Todas las cosas pronuncian nombres.

590- Siempre me fue más fácil amar que elogiar.

607- Si no existiese lo breve, no existirían las flores.

646- Lo creado es la dificultad que halla todo creador en crear.

705- Las flores son eternamente bellas, sin un mañana.

820- Ninguna persona cabe totalmente en otra, ni la que se llama hijo.

875- ¿Por qué vuelve otra vez, mañana?

899- Una flor en las manos muere, apagando una estrella.

972- Acabo de sacrificar un pequeño insecto y miro la sangre. ¡Dios mío, que infinito mar de sangre!

987- La seriedad, en el niño, la veo seriedad, y en el hombre, la veo comicidad.

1002- No te pongas delante de tus ojos. Deja de ver tus ojos.

1007- Hasta las flores, para emanar sus perfumes, han menester morirse un poco.

1131- Te entierran casi siempre, cuando no eres un muerto.



Antonio Porchia, Voces reunidas, Pre-Textos, 2006

No vull posar-me a volar

Palenque. Fotografia: Empar Sáez

No vull posar-me a volar
mai més a la velocitat del temps

creure així per un instant
en la meva espera immòbil


Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.

***

Je ne veux plus me poser
voler à la vitesse du temps

croire ainsi un instant
mon attente immobile

Philippe Jaccottet, Airs

Edicions Gallimard, 1967

Desolació

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

Desolació

   (3)

Tot plegat una única agressió

total

       pertot

              i més

                     arreu

inscripcions obsessives

en inútils parets,

record d'amables penombres

perdudes.

(La llum calcina.)

És un temps que amb el temps

es va fent més hostil.

Els ulls segueixen

                    buscant algun consol.

Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)

M'empassaré l'anell de les paraules

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

M'empassaré l'anell de les paraules

per blindar-me per dins

quan vingui el monstre.

Sé prou bé que és inútil.

El monstre és tan perfecte

que aconsegueix que el seu damnat l'estimi.

M'hi lliuro

com qui dóna a un vampir

un ram de sang,

la flor que li reserva.

Eduard Sanahuja, El llançador d'espases (2013, Pagès editors)

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez

HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

és una mà, una gran mà

damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer

vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat

què engoleixen?

com una ombra, la mà plana

damunt una ciutat indefensa

plena de llum

Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)

M'he anat perdent

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

M'he anat perdent

 

a poc a poc. 

Ja no em conec 

les mans, els peus. 

Visc en una casa 

de tants anys 

com si, sense voler, 

s’hagués desprès de mi. 

I jo fos un fantasma, 

arribat de lluny, 

que s’hi mogués 

amb placidesa. 

Em rodegen plantes 

i flors; roses vermelles 

com sang i les fulles verdes 

i lluents de les camèlies. 

I el record vivíssim 

dels teus llavis 

damunt la pell. 

I em pregunto 

si aquesta casa 

on em trobo i aquests 

ulls amb què m’ho miro tot, 

són meus.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (Ed. Denes, 2006)

Tenies ales, quan girada d'esquena

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

Tenies ales, quan girada d'esquena,
te les veia, les sentia fregar el vent,
i volaves, i em feies volar damunt teu enfora
i el vent emmudia per sentir-nos,
altíssim, i érem un centaure,
les plomes de nit fonda batien
i ens perdíem com si fóssim de veres
dos amants perfectes, un sol
cor bategant, i l'horitzó,
no nosaltres a ell, ens contemplava,
i els carrers, els campanars, els arbres,
obrien els ulls, i ens veien volar.


Hilari de Cara, Carrer d'Artà

Rotación

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

 

Rotación


Alta columna de latidos
sobre el eje inmóvil del tiempo
el sol te viste y te desnuda
El día se desprende de tu cuerpo
y se pierde en tu noche
La noche se desprende de tu día
y se pierde en tu cuerpo
Nunca eres la misma
acabas siempre de llegar
estás aquí desde el principio.


Octavio Paz, Salamandra

Fer el temps

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
                     i de les seves criatures. 


Vicenç Llorca, Calendari d'instints

Núvol o poema

Campeche, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

Núvol o poema

L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja
que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor
que es fa núvol...

L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba
que es fa arbre...

L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol
que es fa poema...


Josep M. Sala-Valldaura, Gota a gota

Proa, 2014

Nit i carrer

San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

Nit i carrer, fanal, una farmàcia,
una llum pàl·lida sense sentit.
Viu fins i tot un quart de segle encara— 
no hi ha sortida. Tot seguirà així.

Moriràs —naixeràs altra vegada,
com als vells temps tot es repetirà:
nit, llum trement gelada sobre l'aigua,
canal, farmàcia, carrer, fanal.

10 d'octubre del 1912

Aleksandr Blok, Venjança i altres poemes
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente

Adesiara Editorial, 2014