 |
| Tuixent. Fotografia: Empar Sáez |
Curtcircuits
La vida consisteix, a grans trets, en la percepció d'una realitat incognoscible.
El poema, doncs, és una contradictio in terminis.
Però la lírica no equival al dret civil,
car les seves ones mostren un comportament
anàrquic i febril:
marea refluent, ritme singular
o imprevisió, subtil, del mot.
Dir l'amor abans d'hora equival a sagnar la virtut de l'amant.
Enllà, entre les penínsules de llum, hi ha la noia que es banya
en les llengües punyents de la paraula.
El llenguatge és una manera d'ordenar el caos.
I el poema equival a reconèixer
que el seny és, sempre, lliscadís.
La idea és la submissió de la mirada al punt de fuga:
la profunditat de camp.
I la forma és la boirina
que converteix, il·lusòriament,
l'aparença en mesura.
La urbanitat expressa una convenció,
però la idea no sempre se sotmet
a l'ordenament social.
És llavors quan els murs s'enderroquen,
les portes grinyolen
i els codis vessen lletres fins al límit de la dissolució.
L'art no ha d'agradar-nos,
si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions.
Estranyament
Malestar
Això és poesia
Alteritat
Esquinçament
El carrer ha d'emmirallar-se en l'art.
I viceversa.
No hi ha, però, cap traç unívoc
entre els dos termes de la proposició:
el poeta escombra el pati;
el pati és escombrat pel poeta.
La veritat és el convenciment de la pregunta,
l'alba en l'aigua d'una sínia.
Un borrall sense essència ni ésser:
tal vegada, com sostingué el de Röcken,
tan sols aparença o il·lusió.
Ara bé:
la veritat no pot enganyar-se, mai,
a si mateixa.
Allò que anomenem veritat
remet sempre a un subjecte.
En conseqüència,
cal fugir de l'ésser
que esborra, amb menyspreu, el qui l'és.
Qui iguala literatura amb guany és un assassí
en sèrie,
un lacai de la vulgaritat,
una hamburguesa al cor de la ignomínia.
La diferència no és la indiferència,
sinó la ment que bull.
Hi ha qui substitueix, inadvertidament,
la poesia religiosa
pel mite de la llengua.
S'ha confós de volum.
El pecat original consistí en la superació
de l'originalitat immòbil.
La còpia pirata de la vida va guanyar, així,
la patent de cors de la reproducció.
Afirmar que ja s'ha dit tot
és una manera, perillosa, de parlar.
El verb bíblic
resta encara sense conjugació,
ja que el principi etern s'ha demorat
per causes alienes a la direcció.
La feina del poeta és capturar
la fluència de les coses.
És a dir: reanimar.
O oferir els primers auxilis a una realitat atropellada.
En llegir hem d'estar en desacord amb nosaltres mateixos,
car el consens és la mort de la literatura.
El lliure canvi, aplicat al mot,
evita el risc eixorc del proteccionisme.
Ningú no pot deixar de pensar el món,
fins i tot en negar-lo.
El poema no és l'el·lipsi de la realitat, sinó la seva conclusió.
Però també el poema, al capdavall, és un artefacte il·lusori.
Pervertir la poesia
és posar-se la perruca de Lluís XIV
i exhibir-se, a colzades,
a la Galeria dels Miralls.
Les cortesanes van deixar de ser verges
quan el gran curtcircuit
va escampar, burlesc, la multiplicitat.
Formen part de l'innombrable sense deixar, mai, de parlar.
Una sola paraula és més innocent que una frase.
I una frase més volàtil que un paràgraf.
El llenguatge, per agregació,
comporta la responsabilitat del dir.
Som bèsties lingüístiques.
Aquesta és la presó i la llibertat.
Els poetes som els kamikazes
de la definició.
Lluís Calvo, Al ras
Perifèric Edicions, 2007
