Des d'ara

 

Telouet. Fotografia: Empar Sáez

DES D'ARA. Tot seria

passat. El lluminós

despreniment. La línia.

Que vigila. L'escena.

Tan tènue. La nit.

Multiplicant-me. Quieta.

Per dissoldre'm. En l'ordre.

Invisible. D'entendre.

Montserrat Rodés, Alarma

Edicions 62, 2008

La membrana

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

 

LA MEMBRANA

Com dos ulls que busquen ulls des d'una gruta al fons del gorg.

T'he vist viure amb els animals que es mouen lent. Quan

m'has mirat, ho has vist desdibuixat.

Però hem estat dos ulls i t'he volgut tocar i m'has agafat fort,

m'has volgut frenar, alentir i soterrar, i t'he mossegat lent,

dibuixant-te un paisatge al menisc.

Ens he volgut llevar del soterrani: l'he trencat i era de vidre.

Ens he migpartit. T'he atacat i ens he fet sang. T'he tret de

l'aigua sangonosa i boquegem.

Ens vivim com qui es desviu sense dir res.

I m'has mirat i t'he mirat i ens he mirat i ens he perdut de vista.

Entre els esquers, nosaltres dos.

Seguim aquí, al pit de l'altre, caverna última, antre cec, que

ens resguarda de la resta de carnívors.

Laia M. Llobera, Altres plagues

Edicions de 1984, 2023

Anunciació de l'alegria

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

ANUNCIACIÓ DE L'ALEGRIA

Devia ser l'estiu, devia ser jove:

a l'encontre del dia caminava

com qui s'endinsa en l'aigua.

Un cos nu brillava en la sorra

—cos o pedra?, pedra o flor?

Verda era la llum, i l'escuma

del vent rodava per les dunes.

Vaig llençar els ulls sobre el cos nu

les paraules mossegant d'alegria.

De sobte vaig veure el mar pujar a plom,

deixar-se caure sobre les meves espatlles.

Murs no tenia la terra, i tot cremava. 

Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

Traducció de Manuel Guerrero i Brullet

Edicions 62, 1991

***

ANUNCIAÇÃO DA ALEGRIA


Devia ser verão, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.

Um corpo nu brilhava nas areias
- corpo ou pedra?, pedra ou flor?

Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.

Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palavras mordendo de alegria.

De repente vi o mar subir a prumo,

desabar inteiro nos meus ombros.

Sem muros era a terra, e tudo ardia.


Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

Bigues

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

BIGUES


¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.

¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?

¿Com la carn dels vostres cossos pesa?

Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.

¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?

Com la vostra casa antiga en plenitud?:

blanca, amb perxe, porxet i piscina.

¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:

¿quants crostonets ha devorat la humanitat 

pujant l'escala? Si els poséssim sobre

una balança, ¿pesarien igual

que l'amor pesa cinquanta anys després?

¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?

¿Com la fusta de l'olivera que ens escalfa?

L'amor pesa, pesa. Pesa.

L'amor pesa per pletòric, ple, curull.

L'amor pesa perquè no és un descampat:

són els arbres que han talat per fer les bigues

d'aquí a casa.

L'amor pesa per profund. I cinquanta anys

més tard pesa

perquè és una forma de bondat.

Gemma Casamajó i Solé, Domèstica maragda

Quaderns Crema, 2022

Paisatge

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

PAISATGE


Aquí sorgeix una muralla d'espai sense
límits que no puc escalar.
Il·lumina el paisatge un llum
que penja dels núvols.


Joan Brossa, Poemes inèdits. Gual permanent / Mapa de lluites

:Rata_, 2017

Pozo

 

Oulad Driss. Fotografia: Empar Sáez

POZO

Así

como un silencio cabe dentro de otro silencio

de repente el vacío se abisma a otro vacío

y del dolor caemos al dolor.

Ya no hay afuera entonces.

Apenas si podemos respirar nuestro aire

pues volvemos a ser oscuros animales

que nadan en el pozo de la entraña

como antes de nacer

                                    o de morir

Piedad Bonnett, Los habitados

Visor Libros, 2017

Transformacions

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

TRANSFORMACIONS

 

      III

Qui plora massa endins
perquè les llàgrimes li surtin
pels ulls és una terra estèril.
Quan plou per fi,
de sobte la vegetació envaeix,
com una onada, les esquerdes,
i tots els animals del món
s'hi acosten, mengen,
s'abeuren al blau fosc de les pupil·les.



Xènia Dyakonova, Dos viatges
Edicions del Buc, 2020

No hi ha res encara

 

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

No hi ha res encara:
sols la idea d'una flor sota la runa,
l'esbós d'un màrtir sense rostre,
el color inventat d'un bosc llunyà
que s'infla quan el mulla la pluja,
el crani inexpressiu d'aquest món nostre
amb els ulls plens de no-mirar,
la promesa d'un hivern que consoli
els animals enfredorits a dins dels caus,
la solcada d'un silenci que respecti
l'aleteig desesperat de mil ocells
atrapats dins d'una església buida.

No hi ha res encara:
sobrevivim
perquè ens batega a la boca
el cor d'un nadó.


Xavier Mas Craviotto, La llum subterrània
Edicions 62, 2023