Elogi de la innocència

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

ELOGI DE LA INNOCÈNCIA

La gràcia rau

              en la innocència.

Els déus es mofen dels ganyons

en matèria de sentiments

i es mofen

         de les pregàries interessades.

Els déus malfien 

                dels golafres apetents

i els senyalen

                amb l'estigma

de la maledicció i l'oblit.

Els déus

només decanten

                aigua sagrada

sobre els innocents

que tèrbolament

                esperen

perduts i anhelants

gronxant-se arran del cingle

                       entre

desesperats i esperançats i vulnerables. 

Josefa Contijoch, Ales intactes
Columna edicions, 1996

Consell

Londres. Fotografia: Letícia Garcia

CONSELL

Pots agafar

el camí de la dreta

el camí de l'esquerra

o bé el camí del mig.

És igual:

arribaràs a un lloc

que no t'agradarà.

T'equivocaràs sempre.

Josefa Contijoch, Ales intactes 
Columna edicions 1996

Les tres fonts

Nàpols. Fotografia: Empar Sáez

LES TRES FONTS


En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

                                        (1827)


Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta (Antologia poètica) Versió al català de Jaume Creus

l'arbre viu dins teu i vius a la seua ombra

Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez

l'arbre viu dins teu i vius a la seua ombra
cercles concèntrics fugen amb el temps
el cor una pedra feixuga que els ofegats es lliguen
et manté al fons de les correspondències inexpressables
movent-se a penes entre els errors
els lligams espessos - oh remers lents de sutge
entreu per la finestra - la nit vella de màscares
cada nit deixa entrar dins meu la seua llarga joventut
que ja no perdrà peu damunt d'aquest sòl enemic


Tristan Tzara, L'home aproximatiu
Traducció de Vicent Alonso

Lleonard Muntaner Editor, 2013

*

l’arbre vit en toi et tu vis à son ombre 
des cercles concentriques fuient avec le temps 
le cœur une pierre lourde que les noyés s’attachent 
te tient au fond des inexprimables correspondances 
à peine bougeant parmi les erreurs 
les liens épais – ô lents rameurs de suie 
entrez par la fenêtre – la nuit vieille de masques 
laisse toutes les nuits entrer en moi sa longue jeunesse 
qui ne perdra plus pied sur ce sol ennemi


Tristan Tzara, L'Homme approximatif

l'alè fosc de la nit s'espesseix

Nantes. Fotografia: Empar Sáez

l'alè fosc de la nit s'espesseix
i al llarg de les venes canten les flautes marines
transportades damunt les octaves de les capes de diverses existències
les vides es repeteixen infinitament fins a la magror atòmica
i molt amunt tan amunt que no podem veure-hi
i amb aquestes vides al costat que no veiem
l'ultraviolat de tantes vies paral·leles
aquelles que hauríem pogut prendre
aquelles per les quals hauríem pogut no venir al món
o haver-ne ja partit fa molt de temps tant de temps
que hauríem oblidat l'època i la terra que ens hauria xuclat la carn
sals i metalls líquids límpids al fons dels pous


                                              *

pense en la calor que teixeix la paraula
al voltant del seu pinyol el somni que diem nosaltres


Tristan Tzara, L'home aproximatiu 
Traducció de Vicent Alonso 
Lleonard Muntaner Editor, 2013

**

le souffle obscur de la nuit s'épaissit 
et le long des veines chantent les flûtes marines 
transposées sur les octaves des couches de diverses existences 
les vies se répètent à l’infini jusqu’à la maigreur atomique 
et en haut si haut que nous ne pouvons pas voir 
et avec ces vies à côté que nous ne voyons pas 
l’ultra-violet de tant de voies parallèles 
celles que nous aurions pu prendre 
celles par lesquelles nous aurions pu ne pas venir au monde 
ou en être déjà partis depuis longtemps si longtemps 
qu’on aurait oublié et l’époque et la terre qui nous aurait sucé la chair 
sels et métaux liquides limpides au fond des puits 

* 

je pense à la chaleur que tisse la parole 
autour de son noyau le rêve qu’on appelle nous 


Tristan Tzara, L'Homme approximatif

ulisses

Quimper. Fotografia: Empar Sáez

ulisses

he vist passar les restes del món a la deriva
com el meu cos sobre les teues aigües.
d'illa en illa torne cap als records.
de pell en pell navegue
els cossos marcits d'aquelles
que foren belles i que foren meues.
reclame el dret a plorar
com un home entre les teues cuixes.
reclame el dret a morir
una mica en cada abraçada
o a enfonsar-me en els avencs
d'un retorn impossible.


Anna Montero, Teranyines

Abandonat

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

Abandonat

¿On havia sentit mai aquest vent
canviar talment en un rugit pregon?
¿Per qui em devia prendre, dret allí,
subjectant l'excitada porta oberta
i fitant l'escumosa platja al fons?
S'havien acabat, dia i estiu.
S'alçaven núvols foscos a ponent.
A fora, a l'esfondrat terra del pati,
un remolí de fulles em xiulava,
m'escometia... i fallava el cop.
En el to, alguna cosa de sinistre
deia que el meu secret era sabut:
que jo m'estava tot sol a la casa
degué escampar-se, no sé pas com;
que jo m'estava tot sol a la vida,
que no tenia sinó Déu, i prou.


Robert Frost, Gebre i sol
Traducció de Josep Maria Jaumà


***


Bereft

Where had I heard this wind before
Change like this to a deeper roar?
What would it take my standing there for,
Holding open a restive door,
Looking downhill to a frothy shore?
Summer was past and the day was past.
Somber clouds in the west were massed.
Out on the porch's sagging floor,
Leaves got up in a coil and hissed,
Blindly struck at my knee and missed.
Something sinister in the tone
Told me my secret must be known:
Word I was in the house alone
Somehow must have gotten abroad,
Word I was in my life alone,
Word I had no one left but God. 


Robert Frost, West running brook

Final d'estiu

Guimerà. Fotografia: Empar Sáez

Final d'estiu 


Les roses s'inclinen en veure'm passar. 
Lliris blancs, gessamins engalanats, 
em donen la seva última aroma 
abans de desaparèixer. 
Totes les fruites, 
festejades pels més vius colors, 
porten l'aroma a l'aire que s'hi regira, 
mentre jo tanco el somni amb forrellats, 
-he ballat peu descalça amb la mort-, 
i pujo per l'escala de fum, 
pels glaons rovellats sense memòria. 
-Tant d'abisme al meu dessota! 
Tanta blancor de xipresos fets cendra de lluna 
sota la meva sola. 


Dolors Miquel, La flor invisible

NIT D'HIVERN

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

NIT D'HIVERN 

Ha caigut neu. Després de mitjanit abandones embriac de vi purpuri l'obscur districte dels homes, la flama roja de la seva llar.Oh la tenebra! 
    Negra glaçada. La terra és dura, amarg és el sabor de l'aire. Les teves estrelles es tanquen en senyals malignes. 
    Amb passos petrificats camines picant de peus pel terraplé, amb els ulls rodons, com un soldat que pren per assalt una negra trinxera. Endavant! 
    Amarga neu i lluna! 
    Un llop roig escanyat per un àngel. Les teves cames en avançar cruixen com gel blau i un somriure ple d'aflicció i orgull t'ha petrificat el rostre i el front empal·lideix per la voluntat del glaç; 
    o s'inclina en silenci damunt el son d'un vigilant que va deixar-se caure dins el seu barracó de fusta.
    Glaçada i fum. Una blanca camisa d'estels crema les espatlles que la sostenen i els voltors de Déu esqueixen el teu cor metàl·lic. 
    Oh pujol de pedra. Silenciós i oblidat es fon el cos fred a la neu de plata. 
    Negre és el son. L'orella segueix llargament les senderes dels astres de gel. 
    En despertar van sonar les campanes al poble. De la porta de l'est va sortir platejat el jorn rosaci. 

Georg Trakl, Cant a set veus de la mort, en Obra poètica

Traducció de Feliu Formosa

***

 WINTERNACHT

Es ist Schnee gefallen. Nach Mitternacht verläßt du betrunken von purpurnem Wein den dunklen Bezirk der Menschen, die rote Flamme ihres Herdes. O die Finsternis! 
    Schwarzer Frost. Die Erde ist hart, nach Bitterem schmeckt die Luft. Deine Sterne schließen sich zu bösen Zeichen. 
    Mit versteinerten Schritten stampfst du am Bahndamm hin, mit runden Augen, wie ein Soldat, der eine schwarze Schanze stürmt. Avanti! 
    Bitterer Schnee und Mond! 
    Ein roter Wolf, den ein Engel würgt. Deine Beine klirren schreitend wie blaues Eis und ein Lächeln voll Trauer und Hochmut hat dein Antlitz versteinert und die Stirne erbleicht vor der Wollust des Frostes; 
    oder sie neigt sich schweigend über den Schlaf eines Wächters, der in seiner hölzernen Hütte hinsank.
    Frost und Rauch. Ein weißes Sternenhemd verbrennt die tragenden Schultern und Gottes Geier zerfleischen dein metallenes Herz. 
    O der steinerne Hügel. Stille schmilzt und vergessen der kühle Leib im silbernen Schnee hin. 
    Schwarz ist der Schlaf. Das Ohr folgt lange den Pfaden der Sterne im Eis. 
    Beim Erwachen klangen die Glocken im Dorf. Aus dem östlichen Tor trat silbern der rosige Tag. 

Georg Trakl, Siebengesang des todes 

LLUMFOSCA

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

LLUMFOSCA 

I 

De matí. L'aire gris. 
Gris el trespol de la casa, el banc, 
rojos els pètals dilatats del test 
blau el cel esquinçat per 
aquesta boira. 
        Àmbits llunyans d'un fosc estiu: 
closca de lluna llençada 
que es perfila 
en el darrer blau fosc. 
Penso en el teu ull 
                       (fosca la llum 
que es dilueix dins una foscor més fonda). 

Un ull, que s'acosta. 
                              Rera els vidres 
les pestanyes i les venes es fan enormes 
i enorme la llàgrima que esbandeix l'ull, 
la llàgrima que aclareix l'ull. 


Adrienne Rich, Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 
Traducció: Montserrat Abelló 
Edicions de la Guerra, 1994

Mort d'un poeta

Mura. Fotografia: Empar Sáez

Mort d'un poeta 

Ara ajagut per última vegada 
en el seu llit suau, i mirant amb desànim 
per entre les parpelles que li pesen 
com el color del dia deixa vidu el cel, 
què pot dir que valgui la pena recordar, tots els llibres oberts, 
estilogràfiques a punt, els rostres tristos, 
esperant seriosos que es moguin aquests llavis 
cansats una vegada. Què pot dir? 

I la llengua forceja per formar una paraula 
malgrat la flegma espessa sense discurs ni frases 
per als diaris del dia, només la paraula "perdó": 
perdó per les mentides, per aquest llarg fracàs 
en la guerra lliurada pel poeta, 
que va preferir els ritmes tan més fàcils del cor 
que escandir l'esperit. Que ara mor sense testament, 
sense res per deixar més que un parell 
de cançons fredes com les pedres 
a les mans primes que demanen pa. 

R.S.Thomas, No hi ha treva per a les fúries (Poemes seleccionats)
Versions d'Anna Crowe i Joan Margarit 


*** 


Death of a Poet 

Laid now on his smooth bed 
For the last time, watching dully 
Through heavy eyelids the day's colour 
Widow the sky, what can he say 
Worthy of record, the books all open, 
Pens ready, the faces, sad, 
Waiting gravely for the tired lips 
To move once -what can he say? 

His tongue wrestles to force one word 
Past the thick phlegm; no speech, no phrases 
For the day's news, just the one word ‘sorry':
Sorry for the lies, for the long failure 
In the poet's war; that he preferred 
The easier rhythms of the heart 
To the mind's scansion; that now he dies 
Intestate, having nothing to leave 
But a few songs, cold as stones 
In the thin hands that asked for bread. 

R.S.Thomas, Poetry for Supper

I aleshores ella

Quimper. Fotografia: Empar Sáez

I aleshores ella 

Amb farina i aigua treballava 

el seu cos. Amb farina i saliva 

concebia, inclinava, aprenia 

que amb farina i dues mans s'arriba 

al dúctil secret de la matèria. 

Amb farina i llavis treballava 

l'home fins a l'elasticitat 

insuportable de la tendresa. 

I aleshores lentament tastava 

el seu cos, el pa que era el seu cos, 

el pa que s'emmotllava tan bé 

 a les mans com la llum a la terra. 

Gemma Gorga, El desordre de les mans

No era d'aigua

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

No era d'aigua. 

La ferida m'ensenya 

que era de vidre 

i mur, impenetrable 

el mirall que em xuclava. 

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera 

En altre temps dansaven les donzelles

Ravello. Fotografia: Empar Sáez

VI 

En altre temps dansaven les donzelles de Creta 

amb llurs peus delicats ran de l'altar bellíssim 

totes igual: la tendra flor del sòl trepitjaven. 

Safo de Lesbos. Safo. Obra completa 

Traducció de Manuel Balasch

Edicions 62, 1973

Aquest enyor, al caire tallant d'un ganivet

Talamanca. Fotografia: Empar Sáez

Aquest enyor, al caire tallant d'un ganivet: 

No osca el temps, ni el rovell no l'escanya. 

L'esmolet passa cada matinada. 

La meva sang no sap altre camí. 

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera 

Al poeta

Nantes. Fotografia: Empar Sáez

Al poeta 

Poeta, no et basquegis per l'afecte del poble. 
Fugaç passa el renou de l'elogi esclatant; 
judicis farà el neci, riurà amb fredor la gent, 
però mantén-te ferm, tranquil i taciturn. 

Ets tsar: viu sol. Tu pots, vés-te'n pel camí lliure 
allà on et condueix la lliure intel·ligència, 
perfecciona els fruits d'idees estimades, 
no vulguis recompensa per les nobles proeses. 

Que hi pinten ells? Tu ets el teu més alt judici. 
Saps valorar millor que cap el teu treball. 
Que no n'estàs content, tu, l'exigent artista? 

Content? Doncs pots deixar que et blasmi la gentalla 
i que escupi a l'altar on flameja el teu foc, 
i que, com criatures, sacsegin el teu trípode. 

                                        (1830)
                                                                  Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta 
Versió al català de Jaume Creus

Cordes en el món sense música

Dinan. Fotografia: Empar Sáez

Cordes en el món sense música -pluja inacabable caient 
      sobre el ranvespre de sostre metàl·lic. 
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels monuments? 
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records canta 
      entre els meus cabells. 
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes. 
Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços arenys! 
Enderroquem aquell sòrdid mur fabril 
a cops de pensaments marins, 
a cops de flautes verdes, 
a cops de vocals i bedolls...!


Agustí Bartra, Ecce Homo 

Despertar-se a l'alba

Savonlinna. Fotografia: Empar Sáez

Despertar-se a l'alba 
perquè la joia ofega, 
i mirar per l'ull de bou 
les onades verdes, 
o al pont en ple mal temps, 
abrigada amb flonges pells, 
sentir roncar la màquina 
i no pensar en res més, 
però l'encontre preveient 
amb qui ha esdevingut la meva estrella, 
per les gotes salades i pel vent 
rejovenit a cada hora que passa. 


Juliol de 1917 
Slepnyovo 


Anna Akhmàtova, Poesia completa
Traducció de Jaume Creus 

Edicions de 1984, 2009

Set estrofes

Douarnenez (La Bretanya). Fotografia: Empar Sáez

SET ESTROFES

Jo era només allò 

que tu tocaves amb la mà, 

sobre qui recolzaves el front 

en la nit fosca i paorosa. 

Jo tan sols era allò que 

distingies des de dalt, 

un oval imprecís primer, 

la fesomia molt més tard. 

Vas ser tu, ardent, 

qui per la dreta, per l'esquerra, 

a còpia de xiuxiueigs 

em vas formar el cargol de l'orella. 

Vas ser tu, estrebant 

la cortina, qui en el tall humit i fosc 

de la meva boca vas posar 

la veu, per poder dir el teu nom. 

Jo estava pràcticament cec. 

Tu em vas donar la vista

apareixent i desapareixent.

És així com es deixa rastre. 

És així com es creen mons. 

I, havent-los fet, sovint 

els deixen donant tombs, 

malmetent els seus fruits. 

I així ho llancen al fred, 

a l'escalfor, a la llum, a la foscor, 

i així, perdut en l'univers, 

continua girant el món. 

Joseph Brodsky, Poemes escollits 

Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013

Vista

Saint-Pol-de-Léon (Kastell Paol). Fotografia: Empar Sáez

Vista 

El dia obert lluu clar amb imatges per a l’home, 

I el verd es mostra des de rases llunyanies, 

Abans de pondre’s al crepuscle llum del vespre, 

I resplendor mitigui dolç el clam del dia. 

Sovint el dins del món es veu reclòs, hermètic, 

El pensament de l’home, ple d’enuigs, de dubtes, 

L’esplèndida natura li asserena els dies 

I lluny del dubte hi ha l’obscur enigma. 

 Amb submissió 

SCARDANELLI

24 DE MARÇ DE 1671

Friedrich Hölderlin, Poemes de l'entenebriment

***

Aussicht 

Der offne Tag ist Menschen hell mit Bildern, 

Wenn sich das Grün aus ebner Ferne zeiget, 

Noch eh des Abends Licht zur Dämmerung sich neiget, 

Und Schimmer sanft den Klang des Tages mildern. 

Oft scheint die Innerheit der Welt umwölkt, verschlossen, 

Des Menschen Sinn von Zweifeln voll, verdrossen, 

Die prächtige Natur erheitert seine Tage 

Und ferne steht des Zweifels dunkle Frage. 

Mit Untertänigkeit 

SCARDANELLI

Den 24. März 1671

Friedrich Hölderlin, Gedichte nach 1800
Traducció: Manuel Carbonell 

Nocturn lituà

Cahraix. Fotografia: Empar Sáez

NOCTURN LITUÀ: A TOMÀS VENTZLOV 

XIX 

En el regne de l’aire! En la seva equanimitat de glops 
d’oxigen per síl•laba! En les nostres exhalacions 
transparents, mesclades als núvols! En aquell món, 
on, com els somnis al sostre, 
les nostres “O” es premen al cel! On l’estrella troba 
la seva forma 
dictada per la boca! 
Això és el que respira l’univers. Això 
és el que crida el gall, 
advertint la laringe de la vinguda de la sequera! 
L’aire… és cosa de la llengua. 
El firmament… 
un cor de molècules de consonants i vocals, 
és a dir, ànimes. 


Joseph Brodsky, Poemes escollits 
Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013

Cap de secció

Douarnenez (La Bretanya). Fotografia: Empar Sáez

Cap de secció 

La meva boca tindrà els ardors de l’avern 
La meva boca et serà un infern de dolçor i seducció 
Els àngels de la meva boca tronaran al teu cor 
Els soldats de la meva boca t’assaltaran 
Els sacerdots de la meva boca encensaran la teva bellesa 
La teva ànima s’estremirà com una regió en ple terratrèmol 
Llavors els teus ulls seran plens de tot l'amor amuntegat als esguards de la 
    humanitat d’ençà que existeix 
La meva boca serà un exèrcit contra tu un exèrcit ple de contrastos 
Canviant com un mag que sap variar les seves metamorfosis 
L’orquestra i els cors de la meva boca et diran amor meu 
T’ho murmuren de lluny 
Mentre que amb els ulls clavats al rellotge espero el minut prescrit per a l’assalt. 

Guillaume Apollinaire, Cal•ligrames. Poemes de la pau i de la guerra (1913 –1916) 
Traducció: Jordi Castelló i Àlex Susanna 
   

 ***


Chef de section

Ma bouche aura des ardeurs de géhenne 
Ma bouche te sera un enfer de douceur et de séduction 
Les anges de ma bouche trôneront dans ton cœur 
Les soldats de ma bouche te prendront d'assaut 
Les prêtres de ma bouche encenseront ta beauté 
Ton âme s'agitera comme une région pendant un tremblement de terre 
Tes yeux seront alors chargés de tout l'amour qui s'est amassé dansles regards de 
    humanité depuis qu'elle existe 
Ma bouche sera une armée contre toi une armée pleine de disparates 
Variée comme un enchanteur qui sait varier ses métamorphoses 
L'orchestre et les chœurs de ma bouche te diront mon amour 
Elle te le murmure de loin 
Tandis que les yeux fixés sur la montre j'attends la minute prescrite pour l'assaut.

Guillaume Apollinaire, Calligrammes. Poèmes de la Paix et de la Guerre (1913 – 1916) 

Estrofes

Marans. Fotografia: Empar Sáez

Estrofes 

XIII 

No sentiràs resposta 

si la pregunta és "cap a on"?, 

perquè totes les direccions del món 

coincideixen al regne del gel. 

La llengua té un pol, el nord, 

on la neu travessa 

els caràcters elzevirians, 

on la veu no planta cap bandera.

Joseph Brodsky, Poemes escollits

Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013 

L'espera

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez

L'espera 

T'espero i sé que vindràs. 

Se'm fa l'hora cançonera, 

que qui espera, desespera! 

Enyoro el jou del teu braç 

on el meu cos troba força, 

que sóc la flor que es colltorça

si es queda sola en el vas. 

Em cal aquell entramat 

de llaços i serpentines 

que només tu saps amb quines 

arts tan dolces has trenat. 

Sento que vindràs aviat. 

Vull desfer-me de neguit, 

i que tu no trobis noses 

quan vulguis collir les roses 

que em floreixen dins del pit. 

Joana Raspall, Llum i gira-sols