diumenge, 25 de maig del 2014

Alba de nit

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
Alba de nit

III

Dins l'alba negra res i més,
enyorança del mai, del després:
el paisatge del propi vers.
Tant se val que sigui rimat,
s'hagi concebut sense estrofa.
Sota l'ombratge blau del fum;
sota els moments del seu perfum,
endins l'arbreda del desig,
en cada lluita dels sentits.
Ser antic i nou vers, revolta i res.
Alba i recés, química només, més.
Veu que retroba el propi vers.


Tònia Passola, L'horitzó que no hi és
Edicions 3 i 4, 2010


dimecres, 21 de maig del 2014

Too small to fall

Saint-Girons. Fotografia: Empar Sáez

Too small to fall


Tot és boira
i ombra, nit mirada.
Quan dius terra a la vista,
et llancen arena als ulls:
quan dius tempesta,
no se t'endú el vent.
Mai no caus de la messana
i dius que no ho entens.

Ansiós estilista,
afamat i escanyolit,
no hi penses,
no ho calcules,
no et mortifiques més;
llegeix la mar 
sota la lluna i aprèn 
l'oratge de l'espera
si el vaixell ha encallat.

Tu vibres si dius mar,
i ets viu
en la remor que et sosté
d'onada a onada.
Tu tremoles si dius amor,
i ets viu
en la carícia ajornada a frec
de pell.

Abans caurà un àngel
que el teu alè lluner.
Més grinyola la impaciència
que guindar el masteler.


Josep Porcar, Llambreig


divendres, 16 de maig del 2014

Final de l'estiu

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez





FINAL DE L'ESTIU


Reitere les paraules,
en mi es desfan en síl·labes

que naufraguen,
de llavi a llavi,

inabastables com la carn
que crema el tacte i la mirada.

Reitere les paraules
com Orfeu reprèn els viatges

que fracassen.
Pas a pas, mot a mot,

va passant tota aquesta vida
que no pot contindre's en mi.

Tanta vida en el reduït món
d'arena que a diari s'esborra.

Per què moriré jo
si cada gra d'arena

edifica...?


Vicent Berenguer, La terra interior i altres poemes

dimecres, 14 de maig del 2014

Geografies

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez


Geografies

A Laia Noguera

La pàtria ens queda petita


el silenci el refugi
les nostres veus


quan ens somiï la fosca
caurem encegats
pels xàfecs de verd


ens tindrem a nosaltres


de pedra i de paraula


germans


Joan de la Vega, Y tú, Pirene

diumenge, 11 de maig del 2014

Cerques l'arrel pregona de l'aire

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez.
Escultura de Guy-Alain Trani


Cerques l’arrel pregona de l’aire, 
el tacte inaprehensible de tot, 
la forma vàcua que conté en essència la llum. 

Cal erigir un cel, 
un reialme per a estendre el vol, 
cal resseguir amb remorosos llavis    el bes. 

Lluny del buit esfereïdor, 
de l’aspror immutable d’escorça, 
prens la capçada abans de fondre’s 
en l’ombra abstracta, 

invoques la pell que tot ho abraça. 


Empar Sáez, Dona i ocell
Editorial Denes, 2014

 

dimarts, 15 d’abril del 2014

Quan tot ha desaparegut

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez


Quan tot ha desaparegut, 
la llum i la seva absència s'han 
equivalgut, sí i no 
fosos amb el silenci 
interior, exterior, 
definitius, majors, 
així i tot ha faltat 
oblidar-ho tot. Però, 
sobretot, 
mai més ni recordar-se 
que ho ha oblidat. 

Ronald Polito, Terminal 
Traducció de Josep Domènech Ponsatí 


*** 

Quando tudo desapareceu, 
a luz e sua ausência se 
equivaleram, sim e não 
fundidos ao silêncio 
interior, exterior, 
definitivos, maiores, 
ainda assim ficou 
faltando esquecer 
tudo. Mas, 
sobretudo, 
nunca mais nem se lembrar
que esqueceu. 

Ronald Polito, Terminal

diumenge, 13 d’abril del 2014

Adam

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez




ADAM


Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que es dol
llambrejant somniosa
pel foli ple d'algues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra
compacta que diu:

  Jo no faig el poema.
El poema em fa a mi. 


Ponç Pons, Desert encès


dissabte, 29 de març del 2014

Llamarada

Quiberon. Fotografia: Ferran d'Armengol



Llamarada


¿Quien encendió la llama
de esas flores
de color pálpito
que abren sus ojos
en la noche?

¿Acaso fuiste tú
                 [silencio]
para que hiciéramos volar
nuestros nombres?


Joan de la Vega, Y tú, Pirene

dissabte, 8 de març del 2014

Infancia

Sant Romà de Sau. Fotografia: Jordi Domingo Abad


Infancia


Hora en que la yerba crece
en la memoria del caballo.
El viento pronuncia discursos ingenuos
en honor de las lilas,
i alguien entra en la muerte
con los ojos abiertos
como Alicia en el país de lo ya visto.


Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches


dimarts, 4 de març del 2014

Un cop acomiadat

Sant Sadurní d'Osormort. Fotografia: Jordi Domingo Abad




Un cop acomiadat, tanmateix, he tingut un sol desig:
adossar-me a aquest mur
per mirar, des de l'altra banda, tan sols el dia,
per ajudar millor les aigües que tenen la deu en aquestes muntanyes
a cavar un bressol en les herbes,
a dur, sota les branques de les figueres,
a través de la nit d'agost,
les barques plenes d'ardents sospirs.

Philippe Jaccottet, A la llum de l'hivern
Traducció: Antoni Clapés


***


Plutôt, le congé dit, n'ai-je plus eu qu'un seul désir: 
m'adosser à ce mur 
pour ne plus regarder à l'opposé que le jour, 
pour mieux aider les eaux qui prennent source en ces montagnes 
à creuser le berceau des herbes, 
à porter sous les branches basses des figuiers, 
à travers la nuit d'août, 
les barques pleines de brûlants soupirs. 


Philippe Jaccottet, À la lumière d'hiver 

dimecres, 26 de febrer del 2014

Reinventes el passatge

Locronan. Fotografia: Empar Sáez



Reinventes el passatge


Veus passar suaument 
pel cel de la tarda
la breu volada de coloms
contra un paisatge insignificant
d'antenes, finestres i teules,
el cel clar que emmarca aquest silenci
on escrius el gest d'una mirada
maldant per franquejar
els propis límits,
lluny d'aquell que sempre t'acompanya,
la seua veu gastada a cau d'orella
al fons tremolós d'una tarda.

I reinventes el passatge.
Qui va veure florir un colp
la nova primavera espera sempre. 


Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
Pagès Edicions, 2005


divendres, 14 de febrer del 2014

Ella i ell

Quimper. Fotografia: Empar Sáez


Ella i ell

Poema 3


Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.

L'ombra era la més llunyana carn de les coses.

Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
i va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres 
que perden el miracle del seu eclipsi.

Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do si e non
Traducció: Xavier Sierra


***


Ela i el

Poema 3


Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.

A sombra era a máis lonxana carne das cousas.

Ela avanzou por diante dos cóbados e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros 
que perden o miragre do eclipse.

El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non

diumenge, 9 de febrer del 2014

Tard

Paestum. Fotografia: Empar Sáez


Tard


Se t'ha fet tard per guanyar esperances
i tard també per perdre
el do de la gratitud o certa confiança
en les petjades que t'han dut a trescar
amunt i avall aquestes vies.

La vida
para i despara taula cada dia,
et porta a pedalar pels carrers
contra la tramuntana
i a assaborir el vi fort
de les paraules.

Així mires el temps anar-se'n
de gaidó per la porta falsa de les hores
i et concentres en la pàgina en blanc
d'una absència.


Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament
Edicions 62, 2013

dimarts, 4 de febrer del 2014

Mare dels ofegats

Châtelaillon. Fotografia: Empar Sáez



Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna'ns les herbes d'embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l'hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.


Josefa Contijoch, Congesta
Edicions 62, 2007

dissabte, 1 de febrer del 2014

Ja siguen transparents o opaques

Alós d'Isil. Fotografia: Empar Sáez


   Ja siguen transparents o opaques, humils o engalonades amb imatges, les nostres paraules no contindran més sentit que un alè sense rostre que ressonàs per ell mateix sobre els enderrocs d'un temple o en un camp superbament desert des de sempre ignorat pels humans.
   Així, tant si deixa un nom com si esdevè anònim, tant si afegeix un terme al llenguatge com si s'extingeix en un sospir, de totes maneres el poeta desapareix, traït pel seu seu propi murmuri, i res no hi resta després d'ell més que una veu —sense ningú—.


Jean Tardieu, Una veu sense ningú
Traducció d'Eduard J. Verger


***



   Qu’elles soient transparentes ou opaques, humbles ou chamarrées d’images, ne contiendront pas plus de sens qu’un souffle sans visage qui résonnerait pour lui-même sur les débris d’un temple ou dans un champ superbement désert depuis toujours ignoré des humains. 
   Ainsi, qu’il laisse un nom ou devienne anonyme, qu’il ajoute un terme au langage ou qu’il s’éteigne dans un soupir, de toute façon le poète disparaît, trahi par son propre murmure et rien ne reste après lui qu’une voix —sans personne. 


Jean Tardieu, Une voix sans personne

diumenge, 26 de gener del 2014

Al príncep

Carnac. Fotografia: Empar Sáez



AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
   si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
   de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
   no sent davant de mi tota la vida...
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
   hores i hores de solitud és l'única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
   vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
   que ve abans, en l'ocàs de la juventut.
Però per culpa també d'aquest nostre món humà
   que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l'excavadora - Antologia -)

Traducció de Josep Ballester i Enric Salom


***


AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera 
   se la notte ha un sapore di notti future 
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare 
   da tempi troppo amati e mai avuti del tutto, 
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne: 
   non sento più, davanti a me, tutta la vita... 
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo: 
   ore e ore di solitudine sono il solo modo 
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono, 
   vizio, libertà, per dare stile al caos. 
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte 
   che viene avanti, al tramonto della gioventù. 
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano, 
   che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo
 

divendres, 24 de gener del 2014

Ran els límits

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez


IX

Ran els límits que circumden
la pell, poso la cadència
fràgil de la mà que busca
l'escriptura i les relíquies
del teu cos il·luminat,
estàtua coronada
pel meu desig escumós,
alt inventari de sang
sense paraules.
      Silenci.


Guillem Viladot, Trapezi obert (Dins Poesia completa)

divendres, 17 de gener del 2014

Si dorms tranquil

Carnac. Fotografia: Empar Sáez


Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner, És tot el que tenim (Antologia poètica)
Traducció: Xènia Dyakonova


dijous, 9 de gener del 2014

La nit fosca de l'ànima

Vannes. Fotografia: Empar Sáez



LA NIT FOSCA DE L'ÀNIMA
   Donem-nos la llum


Una ombra és un home
un home és un gos
un gos és una cadira
una cadira és una vella
una vella és una nena
una nena és una nina
una nina és una flor
una flor és un insecte
un insecte és una fulla
una fulla és un avió
un avió és una estrella
una estrella és un fanal
que s'encén i parpalleja
un carrer que porta
tres borratxos
dos parelles
una idea amagada
un ametller florit
un nom penjat en una cantonada
un cotxe que trepitja la vorera
un gat que caça una rata fins que
es fon el carrer
i apaga el fanal
i el fanal apaga la paraula
i la paraula apaga la comunicació
i la comunicació encén la música de les esferes
i la música de les esferes gravita i roda i esclata
tan fluix
que ens tornem sords.

Una falla al generador.

Un llamp.

A les fosques.
Caminem a les fosques,
oh germans de la llum!


Dolors Miquel, Missa pagesa


dimecres, 1 de gener del 2014

Sempre els daus en blanc

Blanes. Fotografia: Empar Sáez


XI


Sempre els daus en blanc.
Horitzó desèrtic.

                         Tu fas possible l'infinit.



Guillem Viladot, Poesia Completa