Al príncep

Carnac. Fotografia: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
   si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
   de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
   no sent davant de mi tota la vida...
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
   hores i hores de solitud és l'única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
   vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
   que ve abans, en l'ocàs de la juventut.
Però per culpa també d'aquest nostre món humà
   que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l'excavadora - Antologia -)

Traducció de Josep Ballester i Enric Salom


***


AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera 
   se la notte ha un sapore di notti future 
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare 
   da tempi troppo amati e mai avuti del tutto, 
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne: 
   non sento più, davanti a me, tutta la vita... 
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo: 
   ore e ore di solitudine sono il solo modo 
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono, 
   vizio, libertà, per dare stile al caos. 
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte 
   che viene avanti, al tramonto della gioventù. 
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano, 
   che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo