LLUMFOSCA

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

LLUMFOSCA 

I 

De matí. L'aire gris. 
Gris el trespol de la casa, el banc, 
rojos els pètals dilatats del test 
blau el cel esquinçat per 
aquesta boira. 
        Àmbits llunyans d'un fosc estiu: 
closca de lluna llençada 
que es perfila 
en el darrer blau fosc. 
Penso en el teu ull 
                       (fosca la llum 
que es dilueix dins una foscor més fonda). 

Un ull, que s'acosta. 
                              Rera els vidres 
les pestanyes i les venes es fan enormes 
i enorme la llàgrima que esbandeix l'ull, 
la llàgrima que aclareix l'ull. 


Adrienne Rich, Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 
Traducció: Montserrat Abelló 
Edicions de la Guerra, 1994

Mort d'un poeta

Mura. Fotografia: Empar Sáez

Mort d'un poeta 

Ara ajagut per última vegada 
en el seu llit suau, i mirant amb desànim 
per entre les parpelles que li pesen 
com el color del dia deixa vidu el cel, 
què pot dir que valgui la pena recordar, tots els llibres oberts, 
estilogràfiques a punt, els rostres tristos, 
esperant seriosos que es moguin aquests llavis 
cansats una vegada. Què pot dir? 

I la llengua forceja per formar una paraula 
malgrat la flegma espessa sense discurs ni frases 
per als diaris del dia, només la paraula "perdó": 
perdó per les mentides, per aquest llarg fracàs 
en la guerra lliurada pel poeta, 
que va preferir els ritmes tan més fàcils del cor 
que escandir l'esperit. Que ara mor sense testament, 
sense res per deixar més que un parell 
de cançons fredes com les pedres 
a les mans primes que demanen pa. 

R.S.Thomas, No hi ha treva per a les fúries (Poemes seleccionats)
Versions d'Anna Crowe i Joan Margarit 


*** 


Death of a Poet 

Laid now on his smooth bed 
For the last time, watching dully 
Through heavy eyelids the day's colour 
Widow the sky, what can he say 
Worthy of record, the books all open, 
Pens ready, the faces, sad, 
Waiting gravely for the tired lips 
To move once -what can he say? 

His tongue wrestles to force one word 
Past the thick phlegm; no speech, no phrases 
For the day's news, just the one word ‘sorry':
Sorry for the lies, for the long failure 
In the poet's war; that he preferred 
The easier rhythms of the heart 
To the mind's scansion; that now he dies 
Intestate, having nothing to leave 
But a few songs, cold as stones 
In the thin hands that asked for bread. 

R.S.Thomas, Poetry for Supper

I aleshores ella

Quimper. Fotografia: Empar Sáez

I aleshores ella 

Amb farina i aigua treballava 

el seu cos. Amb farina i saliva 

concebia, inclinava, aprenia 

que amb farina i dues mans s'arriba 

al dúctil secret de la matèria. 

Amb farina i llavis treballava 

l'home fins a l'elasticitat 

insuportable de la tendresa. 

I aleshores lentament tastava 

el seu cos, el pa que era el seu cos, 

el pa que s'emmotllava tan bé 

 a les mans com la llum a la terra. 

Gemma Gorga, El desordre de les mans

No era d'aigua

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

No era d'aigua. 

La ferida m'ensenya 

que era de vidre 

i mur, impenetrable 

el mirall que em xuclava. 

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera 

En altre temps dansaven les donzelles

Ravello. Fotografia: Empar Sáez

VI 

En altre temps dansaven les donzelles de Creta 

amb llurs peus delicats ran de l'altar bellíssim 

totes igual: la tendra flor del sòl trepitjaven. 

Safo de Lesbos. Safo. Obra completa 

Traducció de Manuel Balasch

Edicions 62, 1973

Aquest enyor, al caire tallant d'un ganivet

Talamanca. Fotografia: Empar Sáez

Aquest enyor, al caire tallant d'un ganivet: 

No osca el temps, ni el rovell no l'escanya. 

L'esmolet passa cada matinada. 

La meva sang no sap altre camí. 

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera 

Al poeta

Nantes. Fotografia: Empar Sáez

Al poeta 

Poeta, no et basquegis per l'afecte del poble. 
Fugaç passa el renou de l'elogi esclatant; 
judicis farà el neci, riurà amb fredor la gent, 
però mantén-te ferm, tranquil i taciturn. 

Ets tsar: viu sol. Tu pots, vés-te'n pel camí lliure 
allà on et condueix la lliure intel·ligència, 
perfecciona els fruits d'idees estimades, 
no vulguis recompensa per les nobles proeses. 

Que hi pinten ells? Tu ets el teu més alt judici. 
Saps valorar millor que cap el teu treball. 
Que no n'estàs content, tu, l'exigent artista? 

Content? Doncs pots deixar que et blasmi la gentalla 
i que escupi a l'altar on flameja el teu foc, 
i que, com criatures, sacsegin el teu trípode. 

                                        (1830)
                                                                  Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta 
Versió al català de Jaume Creus

Cordes en el món sense música

Dinan. Fotografia: Empar Sáez

Cordes en el món sense música -pluja inacabable caient 
      sobre el ranvespre de sostre metàl·lic. 
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels monuments? 
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records canta 
      entre els meus cabells. 
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes. 
Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços arenys! 
Enderroquem aquell sòrdid mur fabril 
a cops de pensaments marins, 
a cops de flautes verdes, 
a cops de vocals i bedolls...!


Agustí Bartra, Ecce Homo 

Despertar-se a l'alba

Savonlinna. Fotografia: Empar Sáez

Despertar-se a l'alba 
perquè la joia ofega, 
i mirar per l'ull de bou 
les onades verdes, 
o al pont en ple mal temps, 
abrigada amb flonges pells, 
sentir roncar la màquina 
i no pensar en res més, 
però l'encontre preveient 
amb qui ha esdevingut la meva estrella, 
per les gotes salades i pel vent 
rejovenit a cada hora que passa. 


Juliol de 1917 
Slepnyovo 


Anna Akhmàtova, Poesia completa
Traducció de Jaume Creus 

Edicions de 1984, 2009

Set estrofes

Douarnenez (La Bretanya). Fotografia: Empar Sáez

SET ESTROFES

Jo era només allò 

que tu tocaves amb la mà, 

sobre qui recolzaves el front 

en la nit fosca i paorosa. 

Jo tan sols era allò que 

distingies des de dalt, 

un oval imprecís primer, 

la fesomia molt més tard. 

Vas ser tu, ardent, 

qui per la dreta, per l'esquerra, 

a còpia de xiuxiueigs 

em vas formar el cargol de l'orella. 

Vas ser tu, estrebant 

la cortina, qui en el tall humit i fosc 

de la meva boca vas posar 

la veu, per poder dir el teu nom. 

Jo estava pràcticament cec. 

Tu em vas donar la vista

apareixent i desapareixent.

És així com es deixa rastre. 

És així com es creen mons. 

I, havent-los fet, sovint 

els deixen donant tombs, 

malmetent els seus fruits. 

I així ho llancen al fred, 

a l'escalfor, a la llum, a la foscor, 

i així, perdut en l'univers, 

continua girant el món. 

Joseph Brodsky, Poemes escollits 

Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013

Vista

Saint-Pol-de-Léon (Kastell Paol). Fotografia: Empar Sáez

Vista 

El dia obert lluu clar amb imatges per a l’home, 

I el verd es mostra des de rases llunyanies, 

Abans de pondre’s al crepuscle llum del vespre, 

I resplendor mitigui dolç el clam del dia. 

Sovint el dins del món es veu reclòs, hermètic, 

El pensament de l’home, ple d’enuigs, de dubtes, 

L’esplèndida natura li asserena els dies 

I lluny del dubte hi ha l’obscur enigma. 

 Amb submissió 

SCARDANELLI

24 DE MARÇ DE 1671

Friedrich Hölderlin, Poemes de l'entenebriment

***

Aussicht 

Der offne Tag ist Menschen hell mit Bildern, 

Wenn sich das Grün aus ebner Ferne zeiget, 

Noch eh des Abends Licht zur Dämmerung sich neiget, 

Und Schimmer sanft den Klang des Tages mildern. 

Oft scheint die Innerheit der Welt umwölkt, verschlossen, 

Des Menschen Sinn von Zweifeln voll, verdrossen, 

Die prächtige Natur erheitert seine Tage 

Und ferne steht des Zweifels dunkle Frage. 

Mit Untertänigkeit 

SCARDANELLI

Den 24. März 1671

Friedrich Hölderlin, Gedichte nach 1800
Traducció: Manuel Carbonell 

Nocturn lituà

Cahraix. Fotografia: Empar Sáez

NOCTURN LITUÀ: A TOMÀS VENTZLOV 

XIX 

En el regne de l’aire! En la seva equanimitat de glops 
d’oxigen per síl•laba! En les nostres exhalacions 
transparents, mesclades als núvols! En aquell món, 
on, com els somnis al sostre, 
les nostres “O” es premen al cel! On l’estrella troba 
la seva forma 
dictada per la boca! 
Això és el que respira l’univers. Això 
és el que crida el gall, 
advertint la laringe de la vinguda de la sequera! 
L’aire… és cosa de la llengua. 
El firmament… 
un cor de molècules de consonants i vocals, 
és a dir, ànimes. 


Joseph Brodsky, Poemes escollits 
Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013

Cap de secció

Douarnenez (La Bretanya). Fotografia: Empar Sáez

Cap de secció 

La meva boca tindrà els ardors de l’avern 
La meva boca et serà un infern de dolçor i seducció 
Els àngels de la meva boca tronaran al teu cor 
Els soldats de la meva boca t’assaltaran 
Els sacerdots de la meva boca encensaran la teva bellesa 
La teva ànima s’estremirà com una regió en ple terratrèmol 
Llavors els teus ulls seran plens de tot l'amor amuntegat als esguards de la 
    humanitat d’ençà que existeix 
La meva boca serà un exèrcit contra tu un exèrcit ple de contrastos 
Canviant com un mag que sap variar les seves metamorfosis 
L’orquestra i els cors de la meva boca et diran amor meu 
T’ho murmuren de lluny 
Mentre que amb els ulls clavats al rellotge espero el minut prescrit per a l’assalt. 

Guillaume Apollinaire, Cal•ligrames. Poemes de la pau i de la guerra (1913 –1916) 
Traducció: Jordi Castelló i Àlex Susanna 
   

 ***


Chef de section

Ma bouche aura des ardeurs de géhenne 
Ma bouche te sera un enfer de douceur et de séduction 
Les anges de ma bouche trôneront dans ton cœur 
Les soldats de ma bouche te prendront d'assaut 
Les prêtres de ma bouche encenseront ta beauté 
Ton âme s'agitera comme une région pendant un tremblement de terre 
Tes yeux seront alors chargés de tout l'amour qui s'est amassé dansles regards de 
    humanité depuis qu'elle existe 
Ma bouche sera une armée contre toi une armée pleine de disparates 
Variée comme un enchanteur qui sait varier ses métamorphoses 
L'orchestre et les chœurs de ma bouche te diront mon amour 
Elle te le murmure de loin 
Tandis que les yeux fixés sur la montre j'attends la minute prescrite pour l'assaut.

Guillaume Apollinaire, Calligrammes. Poèmes de la Paix et de la Guerre (1913 – 1916) 

Estrofes

Marans. Fotografia: Empar Sáez

Estrofes 

XIII 

No sentiràs resposta 

si la pregunta és "cap a on"?, 

perquè totes les direccions del món 

coincideixen al regne del gel. 

La llengua té un pol, el nord, 

on la neu travessa 

els caràcters elzevirians, 

on la veu no planta cap bandera.

Joseph Brodsky, Poemes escollits

Traducció: Judit Díaz Barneda

Edicions de 1984, 2013 

L'espera

Josselin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez

L'espera 

T'espero i sé que vindràs. 

Se'm fa l'hora cançonera, 

que qui espera, desespera! 

Enyoro el jou del teu braç 

on el meu cos troba força, 

que sóc la flor que es colltorça

si es queda sola en el vas. 

Em cal aquell entramat 

de llaços i serpentines 

que només tu saps amb quines 

arts tan dolces has trenat. 

Sento que vindràs aviat. 

Vull desfer-me de neguit, 

i que tu no trobis noses 

quan vulguis collir les roses 

que em floreixen dins del pit. 

Joana Raspall, Llum i gira-sols

Desembre a Florència

Josselin (Bretanya). Fotografia: Empar Sáez

Desembre a Florència

IX

Hi ha ciutats sense retorn.
El sol colpeja les finestres com superfícies de mirall. És a dir, 
no s'hi pot penetrar ni per tot l'or del món.
En elles sempre hi flueix un riu sota sis ponts.
En elles hi ha llocs on t'has acostat amb els llavis
a uns altres llavis, i amb la ploma al paper.
Estan plenes d'arcades, columnes, d'espantalls de ferro;
en elles la multitud que assetja la parada del tranvia
parla en la llengua d'un home que va desaparèixer.

Joseph Brodsky, Poemes escollits
Traducció: Judit Díaz Barneda 

Edicions de 1984, 2013

les hores s'eleven despullant-se de les estrelles

Fredes. Fotografia: Empar Sáez

IX 

les hores s'eleven despullant-se de les estrelles i és 
l'alba 
en el carrer del cel avança la llum tot escampant poemes 

a la terra s'apaga 
una bugia        la ciutat 
es desvetlla 
amb una cançó a la 
boca i la mort als ulls 

i és l'alba 
el món 
surt a matar somnis... 

veig el carrer on homes 
forts excaven pa 
i veig els rostres brutals de la 
gent satisfeta repugnant desesperada cruel feliç

i és de dia, 

en el mirall 
veig un home 
fràgil 
que somia 
somnis 
somnis en el mirall 

i és 
el capvespre    a la terra

una espelma s'encén 
i és fosc. 
la gent és a casa seva 
l'home fràgil és al llit 
la ciutat 

dorm amb la mort a la boca i una cançó als ulls 
les hores descendeixen, 
vestint-se d'estrelles... 
al carrer del cel avança la nit tot escampant poemes 


e. e. cummnings, (a)poemes antologia poètica
Traducció: Alfred Sargantal

El gall editor, 2007


*** 

IX 

the hours rise up putting off stars and it is 
dawn 
into the street of the sky light walks scattering poems 

on earth a candle is 
extinguished       the city 
wakes 
with a song upon her 
mouth having death in her eyes 

and it is dawn 
the world 
goes forth to murder dreams… 

i see in the street where strong 
men are digging bread 
and i see the brutal faces of 
people contented hideous hopeless cruel happy 

and it is day, 

in the mirror 
i see a frail 
man 
dreaming 
dreams 
dreams in the mirror 

and it 
is dusk       on earth 

a candle is lighted 
and it is dark. 
the people are in their houses 
the frail man is in his bed 
the city 

sleeps with death upon her mouth having a song in her eyes 
the hours descend, 
putting on stars… 
in the street of the sky night walks scattering poems


e. e. cummings, Tulips & Chimneys

el teu retorn serà el meu retorn

Sorpe. Fotografia: Empar Sáez

el teu retorn serà el meu retorn– 

els meus jos t’acompanyen, només jo em quedo; 
una espectral efígie fantasma d’aparença 

(un quasi algú que sempre és no-ningú) 

un ningú que, fins al seu o al teu retorn, 
passa l’eternitat de la seva solitud 
somiant que els ulls d’ells s’han obert al teu matí 

sentint que les seves estrelles han sortit a travès dels teus cels: 

així, en quant misericordiós nom de l’amor, no trigueu 
més del que jo generós puc acabar de suportar 
l’absència d’aquest moment en què un foraster 
pren en braços la meva pròpia vida que és teva 

–quan tots els temors esperances creences dubtes desapareixen. 
Pertot arreu i la perfecta integritat de la joia som 


e. e. cummings, (a) poemes   antologia poètica 
Traducció: Alfred Sargantal 


 ***


your homecoming will be my homecoming– 

my selves go with you,only i remain; 
a shadow phantom effigy or seeming 

(an almost someone always who’s noone) 

a noone who,till their and your returning, 
spends the forever of his loneliness 
dreaming their eyes have opened to your morning 

feeling their stars have risen through your skies: 

so,in how merciful love’s own name,linger 
no more than selfless i can quite endure 
the absence of that moment when a stranger 
takes in his arms my very lifes who’s your 

-when all fears hopes beliefs doubts disappear. 
Everywhere and joy’s perfect wholeness we’re


e. e. Cummings, 73 poems 

Contemplar de lluny estant

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez

Contemplar de lluny estant 

l’esclat de lluïssor, 

la volada de la llum, 

i saber-me llunyana 

a l’excés escàpol d’un cel. 

El meus ulls, dins un jardí 

de terra, 

sota els ulls del vespre, 

es desclouen en pedres i flors. 

Creixen arbres de penombra 

damunt 

vestigis de tendresa, 

s’enlairen pertot ocells de silenci. 

Empar

Hereus

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Hereus, no sepulteu aquest petit agricultor,
car la terra, per poca que sigui, li resulta feixuga.

XI, 14


Cosconi, tu que trobes massa llargs els epigrames que faig,
per fer d'engreixador de rodes segur que serviries.
Amb els teus arguments, opinaràs que el colós és massa alt
i trobaràs massa menuda l'estatueta de l'infant de Brutus.
Aprèn allò que ignores: sovint Mars o el docte Pedó
dediquen dues pàgines senceres a tractar d'un sol tema.
No és massa llarg un poema d'on res no pots retallar,
però, ai, Cosconi, tu fas uns dístics que no s'acaben mai.

II, 77


Si de cas t'arriben a les mans, Cèsar, els meus llibrets,
desarrufa el teu front que senyoreja el món.
Ja estàs habituat a suportar les grolleries del triomf,
i per a un general no és vergonyós ser objecte d'escarni.
Amb el mateix posat amb què contemples Tímele
o el mim Llatí, llegeix, sisplau, els meus poemes.
La censura pot ignorar les insolències, si són inofensives.
La meva pàgina és procaç; irreprotxable, però, la meva vida.

I, 4


Marcus Valerius Martialis, Epigrames
Traducció de Jaume Juan Castelló
Adesiara Editoria, 2022


**

Heredes, nolite breuem sepelire colonum:

nam terra est illi quantulacumque grauis.

XI, 14

Cosconi, qui longa putas epigrammata nostra,
utilis unguendis axibus esse potes.
Hac tu credideris longum ratione colosson
et puerum Bruti dixeris esse brevem.
Disce quod ignoras: Marsi doctique Pedonis
saepe duplex unum pagina tractat opus.
Non sunt longa quibus nihil est quod demere possis,
sed tu, Cosconi, disticha longa facis.

II, 77


Contigeris nostros, Caesar, si forte libellos,
terrarum dominum pone supercilium.
Consuevere iocos uestri quoque ferre triumphi,
materiam dictis nec pudet esse ducem.
Qua Thymelen spectas derisoremque Latinum,
illa fronte precor carmina nostra legas.
Innocuos censura potest permittere lusus.
Lasciua est nobis pagina, uita proba.

I, 4

Marcus Valerius Martialis, Epigrammata

Flux

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Flux 

Tan endins de la vida i tan a prop de la mort 

que no ho debato amb ningú ni m’enutjo, 

li arrenco el meu tros al profund de la terra; 

a l’Oceà Pacífic li enfonso el tascó verd 

enmig del cor, i em llenço a la meva platja.

S’enlairen ocells d’estany i sentor a canyella! 

Estic sola amb el temps, el meu assassí. 

Ens confinem en crisàlides de deliri i blau marí. 

Ingeborg Bachmann, Últimos poemas 

Traducció al castellà: Cecilia Dreymüller i Concha García
Ediciones Hiperión, 1999. 

(Versió al català: Empar Sáez) 

 ***

Strömung 

So weit im Leben und so nah am Tod, 

daß ich mit niemand darum rechten kann, 

reiß ich mir von der Erde meinen Teil; 

dem stillen Ozean stoß ich den grünen Keil 

mitten ins Herz und schwemm mich selber an. 

Zinnvögel steigen auf und Zimtgeruch! 

Mit meinem Mörder Zeit bin ich allein. 

In Rausch und Bläue puppen wir uns ein. 

Ingeborg Bachmann 

Epitafi

El Boixar. Fotografia: Empar Sáez

Epitafi 

Amb els meus versos nòmades vaig recòrrer les illes 

del desig, els immensos territoris de l'ésser. 

Mentre diluviava damunt les avingudes, 

amb rosers i estàtues, vaig davallar a l'infern 

literal de metròpolis emmetzimades d'urc 

i de frivolitat. Un arlequí, mercuri, 

els peixos voladors em feien d'amulet. 

No sé per quin desfici, ara he anat més enfora, 

lluny de la xerrameca altiva i putrefacta 

dels bruixots de la tribu. No me n'he duit ni tinta. 

Els somnis, tants de sols violetes, la veu 

transparent de la mare són fustes d'un naufragi.

Antoni Vidal Ferrando, Gebre als vidres 

Sorgeixen rostres sobre la paret

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sorgeixen rostres sobre la paret.

Com pústules. Les ombres s'endureixen.

Un vent insomne creua tot l'oblit

d'orella a orella. Glàndules pansides

revifen al seu pas, arrossegant

tota la sang quallada de les lleres.

No se us explica mai la veritat

però tots la sabeu: es modifiquen

els malnoms, les disfresses. En el fons

la dentadura persisteix, feréstega.

Cada arruga s'enfonsa com un vers

on sentir-hi la veu emmordassada.

Les arrels són aquestes, el corquim

que les ofega és aquest desordre

d'un món compost de vels d'errors i fems,

un laberint de rígides mentides

que es pretenen eternes. Tot és vent.

No il·lumina cap flor la lluna cega.

Joan Todó, El fàstic que us cega