Flux

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Flux 

Tan endins de la vida i tan a prop de la mort 

que no ho debato amb ningú ni m’enutjo, 

li arrenco el meu tros al profund de la terra; 

a l’Oceà Pacífic li enfonso el tascó verd 

enmig del cor, i em llenço a la meva platja.

S’enlairen ocells d’estany i sentor a canyella! 

Estic sola amb el temps, el meu assassí. 

Ens confinem en crisàlides de deliri i blau marí. 

Ingeborg Bachmann, Últimos poemas 

Traducció al castellà: Cecilia Dreymüller i Concha García
Ediciones Hiperión, 1999. 

(Versió al català: Empar Sáez) 

 ***

Strömung 

So weit im Leben und so nah am Tod, 

daß ich mit niemand darum rechten kann, 

reiß ich mir von der Erde meinen Teil; 

dem stillen Ozean stoß ich den grünen Keil 

mitten ins Herz und schwemm mich selber an. 

Zinnvögel steigen auf und Zimtgeruch! 

Mit meinem Mörder Zeit bin ich allein. 

In Rausch und Bläue puppen wir uns ein. 

Ingeborg Bachmann