 |
| Àrreu. Fotografia: Empar Sáez |
Sorgeixen rostres sobre la paret.
Com pústules. Les ombres s'endureixen.
Un vent insomne creua tot l'oblit
d'orella a orella. Glàndules pansides
revifen al seu pas, arrossegant
tota la sang quallada de les lleres.
No se us explica mai la veritat
però tots la sabeu: es modifiquen
els malnoms, les disfresses. En el fons
la dentadura persisteix, feréstega.
Cada arruga s'enfonsa com un vers
on sentir-hi la veu emmordassada.
Les arrels són aquestes, el corquim
que les ofega és aquest desordre
d'un món compost de vels d'errors i fems,
un laberint de rígides mentides
que es pretenen eternes. Tot és vent.
No il·lumina cap flor la lluna cega.
Joan Todó, El fàstic que us cega
és un poema preciós
ResponEliminaincreïble
gràcies pel comentari, Anònim, hi estic d'acord
ResponElimina