Elegia primera

Vicenza. Fotografia: Empar Sáez

ELEGIA PRIMERA

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles

dels àngels? I si un àngel, de sobte, m'estrenyés

contra el seu cor, la seva existència més potent

m'anul·laria. Perquè la bellesa no és més 

que el preludi del que és terrible, que encara suportem;

i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya

anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

    Per això em domino i ofego el reclam

del meu plor obscur. A qui, doncs, podrem

recórrer? Ni als àngels, ni als homes;

i les bèsties, astutes, ja saben

que no ens sentim gaire segurs a casa,

en el món interpretat. Ens queda potser

un arbre en el pendent que solem veure

cada dia; ens queda el camí d'ahir

i la consentida fidelitat a un costum

que, trobant-se a gust amb nosaltres, no ens ha abandonat.

    Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d'espai còsmic

ens afila la cara, ¿a qui refusaria ella, l'anhelada,

la dolça decebedora que fatigosament

assetja el cor solitari? Serà més benigna als amants?

Ai!, els amants no fan sinó amagar-se el destí l'un a l'altre.

    No ho saps encara? Llança el buit que cenyeixes amb els braços

cap als espais que respirem perquè tal vegada els ocells

sentin, amb el seu vol més íntim, tota l'amplitud de l'aire.

Sí, les primaveres et necessitaven. Moltes estrelles

exigien que tu les contemplessis. Potser en el passat

va venir cap a tu una onada, o al passar

per davant d'una finestra oberta se't van lliurar

les notes d'un violí. Tot això era un missatge.

Però, vas saber entendre'l? ¿No estaves sempre distret, expectant,

com si tot t'hagués d'anunciar

una amant? (Digues, ¿on podries acollir-la,

si els teus grans i estranys pensaments

van i venen i sovint es queden a fer nit?)

Però si sents nostàlgia, canta les enamorades;

el seu celebrat sentiment encara és lluny de ser immortal.

Sí, canta les abandonades, les que tu —gairebé envejant-les—

trobaves més apassionades que les satisfetes.

Comença sempre de nou la inacabable lloança.

I pensa que l'heroi perdura; per ell, la mort mateixa va ser

només un pretext pel seu naixement últim.

Però la naturalesa exhausta torna a acollir

les enamorades en el seu si, com si ja no tingués la força necessària

per crear-les novament. ¿Has pensat prou en Gaspara Stampa,

de manera que una noieta qualsevol,

abandonada per l'amant, seguint el seu exemple

pogués dir: «Tant de bo jo fos com ella»?

Aquests dolors, els més antics de tots, ¿no ens haurien

de ser més fecunds? ¿No és hora que, estimant,

ens alliberem de la persona estimada i, vibrant tremolosos,

resistim com la fletxa que, tensa en l'arc, reuneix l'impuls que en el salt

la farà ser més que ella mateixa?

Perquè la permanència no és enlloc.

Veus, veus. Escolta, cor meu, com abans només

els sants escoltaven, els sants a qui la crida potent

feia elevar-se de terra sense que ells, impossibles,

deixessin de seguir absorts, de genolls,

sense prestar atenció a res, concentrats només

a escoltar. No, tu no podries suportar

la veu de Déu, ni de bon tros. Però escolta la brisa,

el missatge incessant que es forma de silenci.

Ara ve cap a tu en la veu dels que van morir joves.

A tot arreu on entraves, a les esglésies

de Roma o Nàpols, no et deien, serens, el seu destí?

O sorgia davant teu un epitafi,

com recentment aquella làpida a Santa Maria Formosa?

Què volen de mi els morts? Discretament, n'haig d'eliminar

aquesta aparença d'injustícia que a vegades

destorba una mica el pur moviment dels seus esperits.

Sens dubte, és estrany no habitar ja la terra,

no seguir practicant uns costums apresos de fa poc;

no donar a les roses ni a les altres coses, que en si mateixes

eren una promesa, la significació d'un futur humà.

No ser més el que un era en mans infinitament angoixades,

i encara haver-se de desfer del propi nom

com qui llença, lluny, una joguina trencada.

És estrany no seguir desitjant els desitjos. És estrany

veure dispers per l'espai tot allò

que estava unit. I és cansat ser mort,

cansat recuperar a poc a poc

un bri d'eternitat. Però els vius cometen

tots l'error de voler distingir massa clarament.

Els àngels (es diu) sovint no saben si passen

entre els vius o entre els morts. L'etern corrent

arrossega, a través dels dos regnes, totes les edats,

i en tots dos imposa la força de la seva veu.

Finalment, els morts prematurs ja no ens necessiten.

Un es va deslligant dolçament dels béns terrenals, com

es deixa el pit de la mare. Però nosaltres, que tenim

necessitat de misteris tan grans, perquè de la tristesa

brota sovint un progrés venturós, podríem existir sense ells?

¿és vana la llegenda que, fa temps, en el plany per Linos,

l'atrevida música primera va penetrar la terra seca i estèril,

i que llavors, en l'espai esbalaït que un jovenet

gairebé diví va abandonar per sempre, el buit es va emparar

d'aquesta vibració que ara ens exalta, ens consola i ens ajuda?

Rainier Maria Rilke, Elegies de Duino

Traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago
Editorial Flâneur, 2023