No ploro, no sé plorar, no puc plorar.

Esterri d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez

No ploro, no sé plorar, no puc plorar. 

Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure amb els 

     raucs de les granotes, confessar-me als violins. 

Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!, 

en aquesta pols beduïna, 

voldria poder donar una ànima al crit de l'home, 

sembrar de parpelles tots els cingles del món, 

cantar en els arxipèlags de nard de la innocència, 

anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els 

      somnis que no cremen. 

Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!.

Agustí Bartra, Ecce Homo (Tercera Elegia)

sóc l'àvia, i espero el llop

Cardona. Fotografia: Empar Sáez

"sóc l'àvia, i espero el llop 

potser també la meva néta 

si no s'encanta pel camí" 

són durs els contes 

roseguen el dolor quan cuinen innocència 

són fets per espantar, no per somriure. 

m'agraden 

resolen vespres escapçats 

al bosc espès dels dies massa llargs. 

i vull que m'acompanyin fins a l'última lletra 

per veure-li les dents i les orelles 

al llop eternament insatisfet. 

i saber que he fet bé d'entretenir-me, 

badoc de flors i ocells. 

no cal tenir cap pressa, 

som víctima i botxí en el bosc dels contes 

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)

L'olor a herba primera

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez

L'olor a herba primera 

em retorna terra endins, 

on poques vegades hi he anat, 

i des dels cims més alts, 

que sempre són blancs, 

recordo haver pensat 

en l'alçada del món i dels anys; 

en la mesura de la casa nua; 

en la immensitat del mar 

com uns llençols silenciats 

i en tot tu... fet cant de sirena. 

Sóc, llavors, en el punt més sublim 

de la conformitat.

IX 

Tot era clos. El soroll de l'aigua i el ventall de l'aire 

eren fora i tu, tu sota la pedra blanca 

t'has endut el so del món. 

Glòria Calafell, Basaments catalogats

com un adéu

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

com un adéu 

ho diu la bíblia. 

-si el poble no us escolta, marxeu. 

i en arribar al portal 

lleveu-vos les sandàlies, i espolseu-les. 

no guardareu ni un bri de pols 

del lloc que us ha ignorat!

-i qui voleu que escolti 

si fa mil anys que ens repetim? 

qui guarda encara les sandàlies 

de caminar per l'aiguamoll dels versos? 

joglars de mercadal, 

arrosseguem el carretó dels mots 

de poble en poble, de mercat a fira, 

de silenci en silenci, 

potser de cap a l'estimball dels ximples. 

per què ens haurien d'escoltar?

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)

Com en el riu de pedra

Vallfogona de Riucorb. Fotografia: Empar Sáez

Com en el riu de pedra

Bé et cal el son i el llarg oblit, 

les anyades que llaurin. Cap record 

enterbolint aquesta amarga nit. 

Com en el riu de pedra, maduri el cor. 

Joan Teixidor, Camí dels dies 

M'endinso amb l'heura...

Mura. Fotografia: Empar Sáez

M'endinso amb l'heura pel forat del pany. 

Quin vent m'ha dut a la porta del bosc? 

No hi ha senyals als arbres del tocom. 

El desig ha esfullat el cel sense resposta. 

Al nou convit, un envelat de pluja! 

Escampats sobre l'herba, pels ravals d'aquest vi, 

la sal del joc i el pebre de l'amor, 

i el teu cos i el meu cos recapte de la festa. 

Qui ens ha parat la taula amb tovalles de grana? 

 Quin trenta de febrer de quin sol? Quin planeta? 

Quina mar mig s'albira des del castell de cartes? 

 La foscor dóna cobri a l'averany més fosc. 

Camí d'enlloc, de tornada d'enlloc 

t'estimo, exiliada al perquè dels poetes. 

Maria-Mercè Marçal, El meu amor sense casa

Edicions Proa, 2003

Alçaves els braços com ales

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Alçaves els braços com ales 

i esperonaves el naixement del vent 

corrent entre el pes de l'aire immòbil. 

Ningú mai no va veure aturar-se 

el teu lleuger peu de dansa. 

Giuseppe Ungaretti, El dolor 

Traducció: Lluís Servera 

*** 

Alzavi le braccia come ali 

E ridavi nascita al vento 

Correndo nel peso dell'aria immota. 

Nessuno mai vide posare 

Il tuo lieve piede di danza.

Giuseppe Ungaretti, Il dolore 

No tanquis els porticons, de nit...

Esterri d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez

No tanquis els porticons, de nit...

La veig cada dia al terradet de davant de casa endreçant i desendreçant. Quantes d'andròmines! Comptadors de gas, somiers, regadores, tot pols i rovell, esgavellat, esbotzat, míser. Estrelles de paper d'estany, de tota grandària, penjades pertot, a centenars com en un cel pedagògic. I un animal fabulós, de drap, que ella amoixa tendrament, i al qual parla amb manyagueria. Ara és menuda com un infant de gorra de cop; ara es dreça esvelta i altiva, tan alta, que no li veig la testa.-No tanquis, li dic, la finestra, de vespre; deixa el quinqué mig donat, amb poca claror, que et vegi treballant per l'estança; ajup-te, mou-te, estira't, desfes-te la tofarosa cabellera. Perd-te pel bosc de les teves múltiples ombres, penja i despenja robes arnades o capes amb folres de pell d'ermini, multiplica't fins a perdre't pels fondals del mirall. No tanquis, li dic, els porticons, de nit; deixa'm imaginar només, de fora estant, com te fas transparent sota un doll d'aigües, i endevinar, sense llibres ni gargots màgics, com te dius.

J.V.Foix, Tocant a mà...

Edicions 62, 1981

 

Mentre la pluja

Mura. Fotografia: Empar Sáez

Mentre la pluja 

Busca'm 

a l'alba, en la seva agulla groga 

al peu de la porta, 

busca'm 

pels cinc hiverns de l'any, 

pel fred de tots els matins, 

quan la llum ensabona i estén 

un camp de glaç perfecte. 

Busca'm en la memòria del vespre, 

quan la tarda és un record equivocat 

i la nit el raïm que premsen 

les esperances foradades. 

Busca'm. 

Jo seré l'aire sec quan plou, 

una paraula laminada. 

Només en les ombres és 

la meva ombra clara. 

Així que 

busca'm 

entre el que cau 

i quan m'haguis perdut 

obre els ulls i abraça'm, 

abraça'm 

        mentre la pluja.

Txema Martínez, L'arrel i la pluja

Brollador

Mura. Fotografia: Empar Sáez

Brollador

L'àngel desinfla les galtes

i encén les flames de l'aigua, 

entre ficcions d'incendi 

i polèmica de nacres. 

Quin cristall trenca les llàgrimes? 

Quina espasa entre les albes? 

Fina estructura de l'èxtasi. 

Calitja de porcellana. 

Perla viva, branca clara, 

entre les ombres més càndides, 

catedral de clarianes. 

Entre perles de cascada 

i diamants implacables, 

l'agonia de les aures. 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica

La víctima

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez

 La víctima

M'allunyava de tot, amics 

i terra i cel. Vanament em cridàveu 

quan era absent i nàufrag. 

No em compadiu, sóc infeliç i alt

i gairebé sagrat, captiu d'aquest incendi

transfigurant la nit. Hi ha dies

llargs com la història dels homes.

És un instant el que ens salva. 

Mai més no seré amb vosaltres. 

Quan parlo, sento una veu estrafeta; 

només quan callo, dic: 

"Estremiu-vos, sóc la víctima marcada, 

miro l'altar dels sacrificis." 

Joan Teixidor, El príncep

Anunciació de l'alegria

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez

Anunciació de l'alegria 

Devia ser l'estiu, devia ser jove: 

a l'encontre del dia caminava 

com qui entra dins l'aigua. 

Un cos desnú brillava en les arenes 

-cos o pedra, pedra o flor? 

Era verda la llum, i la bromera 

del vent rodava per les dunes. 

De cop vaig veure el mar alçar-se a plom, 

trabucar-se'm sencer damunt l'espatlla. 

I aprenia a parlar en la teva boca, 

mossegant cada paraula d'alegria. 

Sens murs era la terra, i tot cremava. 

Eugénio de Andrade. 

Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna. Antologia. 

Traducció: Josep M. Llompart 

Edicions 62, 1988

Llarga nit de pedra

Vallfogona de Riucorb. Fotografia: Empar Sáez

Llarga nit de pedra 

El teulat de pedra.

De pedra les parets

i les tenebres.

De pedra el trespol

i les reixes. 

Les portes,

les cadenes,

l'aire,

les finestres,

els esguards

de pedra.

El cor dels homes

que allà enfora vetlen,

també són fets

de pedra.

I jo, morint

en aquesta llarga nit

de pedra.

Celso Emilio Ferreiro.  

Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna. Antologia. 

Traducció: Josep M. Llompart

I d'aquell llit d'absència

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

I d'aquell llit d'absència em vaig quedar acorada. 

Una pedra negra clavada al cor. 

I vaig veure els cavalls. Uns homes seien a la cleda. 

Unes paraules. I la vida, 

tota la vida en un xiscle. 

D'allí estant jo quin secret no hi vaig poder saber? 

Vaig preguntar-li, 

Què em diràs ara? I el desert, Què em calla? 

Bejan Matur, Al seu desert 

Versió d'Albert Roig

Insomni

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez

Insomni 

No ploris per l'edat que ja no és teva, 

ni per la que s'acosta, que és eterna. 

No ploris per la mort ni per la vida, 

ni resis a la sort: no pots guanyar. 

Besa els llavis finals de la tenebra 

i no obris més els ulls. Dorm, que s'acaba 

la rancorosa nit i no hi ha dia. 

Dorm, que ja surt el sol que et matarà. 

Pere Rovira, "La mar de dins" (Poesia 1979-2004) 

El darrer estiu

Monte Sant'Angelo. Fotografia: Empar Sáez

El darrer estiu 

S'ha mort un altre estiu. 
                          Tu rius i et banyes 
a la mar rovellada de la tarda. 
Sense por ni amargura, jo miro com s'apaguen 
els blaus sobre la platja. 
                          Ho hem jurat, com cada any: 
sempre tornarem junts a aquesta casa. 
El nostre sempre, l'únic que ens importa, 
durarà més que jo. 
                   Ho sé quan te m'abraces 
tremolosa de fred i ja no sento 
el bram del darrer estiu a les onades. 

Pere Rovira, "La mar de dins" (Poesia 1979-2004)

La felicitat

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

La felicitat 

La tramuntana està escombrant el mar, 

llis i argentat vora la platja, 

bullint d'escuma a l'horitzó, 

com si el pinzell del vent pintés el quadre 

del port, el mar, la costa, la botiga 

solitària que obre tot l'hivern. 

Les gavines planegen amb les ales 

com falçs immòbils que s'emmotllen, 

indiferents, segures, a les ràfegues. 

Però a la nit s'esborra tot: els pocs, 

dèbils fanals escolten els xiulets 

del vent que espanta les finestres cegues. 

Els tres en el petit apartament, 

com una gàbia damunt del mar, 

sentim els vidres colpejats amb sorra 

i aigua de mar tota la nit. 

Hem vingut per estar més junts, més sols. 

Els llocs familiars són tan absents, 

tan freds i tan boirosos: ja comença 

l'oblit, lluny de nosaltres no existim. 

Són uns dies feliços. 

Amb el vent sense sostre i el mar fred, 

i l'abandó del poble. Ser feliç 

sempre ha estat una cosa molt estranya. 

Joan Margarit, Joana

Somni

Xàtiva. Fotografia: Alfredo Garcia.

Somni 

A vegades 

la nostra vida es torna tan informe, 

bruta com un mineral, sollada com un estable, 

que voldríem morir, 

que tot morís, menys quelcom com un àmbit de llum 

que flotés damunt la tenebra, 

quelcom que encara és món, 

però tocat d’una virtut angèlica, 

límpid com el cristall d’una matinada, 

pur com una sendera enmig dels camps, 

lleuger com el trepig d’algú que no es veu bé qui és, 

com el trepig d’una dona harmoniosa, 

tal vegada al costat del trotet d’algun ruc, 

una ombra errant, 

solament el continu tira tira, al sòl dur, 

una dona allunyant-se, 

transparència com senda i matinada. 

Marià Villangómez Llobet, Els béns incompartibles a: Obres completes (Poesia/2). 

Me estan dictando cosas

Castell de Cabres. Fotografia: Empar Sáez

Me estan dictando cosas, 

pero no desde otro mundo u otros seres, 

sino, más humildemente, desde adentro. 

Pero ¿quien está adentro, 

además de estar yo? 

¿o tal vez no estoy yo y he dejado mi lugar 

 para que otro me dicte? 

Si esto es así, 

no importa que el dictado 

no lo comprenda nadie. 

No importa ni siquiera 

que lo comprenda yo. 

Ser no es comprender. 

Roberto Juarroz. Octava poesía vertical.

Per damunt d’un turó, un núvol

La Pobla de Benifassà. Fotografia: Empar Sáez

Per damunt d’un turó, un núvol 

enrogit s’arrapa a aquella hora 

en què reposa l’ànima 

–i es dissipa. 

Com en mi mateixa, entro 

en el cor esquerdat del crepuscle. 

Entre les meves mans, de terra i d’aigua 

el seu rostre sacseja camins de foc 

–mons fràgils que els seus llavis 

amb prou feines acaricien. 

Lentament les seves parpelles 

roseguen el meu rostre 

–potser la meva ànima 

dins la seva boca està de nou 

fent-se 

i desfent-se. 

Meravellada, miro 

pel pany del món 

obro els ulls, obro la mà 

com si hagués estat convidada 

a collir la rosa del meu propi jardí.

En realitat és només veient-me en l’altre 

que puc veure’m, és només en el mirall 

d’una altra vida semblant a la meva que 

adquireixo la certesa de la meva realitat. 

Maria Zambrano 

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 

Traducció de Carles Duarte i Lluna Llecha. 

Pagès Editors, 2011

Verd i blanc

Rodi Garganico. Fotografia. Empar Sáez

Cenyeix la finestra oberta al somni, 

alça’t damunt ales èbries de flors. 

En quina aroma verda i blanca habites? 

En quin vol d’ales malmeses 

s’estén el teu vertigen i l'horitzó? 

Hi som tots en l’estimball.
Vial avall corren àngels nocturns. 

Oh, dolços ocells desnonats de llum!

Empar

La sonata del clar de lluna

Vallfogona de Riucorb. Fotografia: Empar Sáez

La sonata del clar de lluna (fragment)

Fonda, fonda, la caiguda, 

fonda, fonda, l’ascensió, 

l’estàtua aèria inflexible entre les ales esteses, 

fondo, fondo, el benifet implacable del silenci, 

trèmules lluminàries de l’altra riba, com si es balancegessin 

amb les mateixes ones, 

l’alè del mar. Agradable, lleu, 

aquest vertigen. Vés alerta, cauràs. No em miris, 

el meu lloc és el balanceig, l’esplèndid vertigen. 

Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna. 

Traducció: Joan Casas 

La sonata del clar de lluna

Sorrento. Fotografia: Empar Sáez

La sonata del clar de lluna (fragment)

 

Deixa’m venir amb tu. 

Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig, 

i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral 

potser ens podrem imaginar que volem, 

perquè sovint, i avui mateix encara, m’he sentit el frec 

de les faldilles 

com l’esbatec de dues ales poderoses; 

i si no et mous de dins d’aquest soroll del vol, 

sents que el coll se t’endureix, i els costats, i les carns, 

i així, tensada per la musculatura de l’aire blavís, 

i amb els nervis vigorosos de l’alçada, 

no té importància si te’n vas o si tornes, 

ni tampoc en té que els cabells em blanquegin 

(no és això el que em sap greu; el que me’n sap 

és que el cor no em blanquegi també). 

Deixa’m venir amb tu. 

Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna.

Traducció: Joan Casas