La sonata del clar de lluna

Sorrento. Fotografia: Empar Sáez

La sonata del clar de lluna (fragment)

 

Deixa’m venir amb tu. 

Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig, 

i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral 

potser ens podrem imaginar que volem, 

perquè sovint, i avui mateix encara, m’he sentit el frec 

de les faldilles 

com l’esbatec de dues ales poderoses; 

i si no et mous de dins d’aquest soroll del vol, 

sents que el coll se t’endureix, i els costats, i les carns, 

i així, tensada per la musculatura de l’aire blavís, 

i amb els nervis vigorosos de l’alçada, 

no té importància si te’n vas o si tornes, 

ni tampoc en té que els cabells em blanquegin 

(no és això el que em sap greu; el que me’n sap 

és que el cor no em blanquegi també). 

Deixa’m venir amb tu. 

Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna.

Traducció: Joan Casas