Límite

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Límite

Qué oscuro el borde de la luz

donde ya nada

reaparece.

José Ángel Valente, El inocente (Dins: Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)

Galaxia Gutenberg, 2006

XV

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

XV

(« No digáis que agotado su tesoro»)

Nos quedábamos tenues

emitiendo señales desde otro planeta

sin que nadie supiera

si el valor de los signos

era igual o distinto al suspiro o la lágrima.  

José Ángel Valente, Trenta y siete fragmentos (Dins Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)

Galaxia Gutenberg, 2006

Lloc del sol

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

LLOC DEL SOL

Hi ha un lloc a la taula on el sol

va abdicar del seu ofici.

Ja va ésser del sol

i del blat aquell lloc: ara

per més que escoltis, no tornaràs

a sentir la veu de qui,

fa molts anys, era la delicadesa

de la terra quan deia: "No embrutis

les estovalles"; "No et menges la poma?"

Tampoc ja no hi ha qui s'aboqui

a la finestra per sentir

el cos travessat pel matí.

Potser només un o altre vers

aconsegueixi ajuntar en el seu ritme

llum, veu i poma.

Eugénio de Andrade, Ofici de paciència

El Gall Editor, 2008

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló

***

Lugar do sol 

Há um lugar na mesa onde a luz 

abdicou do seu ofício. 

Já foi do sol 

e do trigo esse lugar – agora 

por mais que me escutes, não voltarás 

a ouvir a voz de quem, 

há muitos anos, era a delicadeza 

da terra a falar: “Não sujes 

a toalha”; “Não comes a maçã?” 

Também já não há quem se debruce 

na janela para sentir 

o corpo atravessado pela manhã. 

Talvez só um ou outro verso 

consiga juntar seu ritmo 

luz, voz, maçã.

Eugénio de Andrade, Oficio de paciéncia

AL FINAL...

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez

AL FINAL...

Al final la claror esdevé folla d'octubre

El paisatge és transparent i descarnat

Les ombres travessen el terra fins al cor

Les glaceres toquen els ulls i quina cremor

L'exquisida aurora blava no abandona el dia

Veritablement tremolen d'irisacions i d'amor

Davant aquesta rossa

Mestressa transparent de les altures.

Pierre Jean Jouve, Suor de sang

Edicions 62, 1981

Traducció d'Alfred Sargatal

***

A LA FIN...

A la fin la clarté devient folle d’octobre

Le paysage est transparent et décharné

Les ombres percent le sol jusqu’au coeur

Les glaciers touchent les yeux et quelle brûlure

L’exquise aurore bleue ne quitte pas le jour

Vraiment on tremble d’irisations et d’amour

Devant cette blonde

Maîtresse transparente des hauteurs.

Pierre Jean Jouve, Sueur de sang, 1964

Crear

Yawnghwe.  Fotografia: Empar Sáez

Crear 

una cançó

vol dir

néixer

i cantar amb coratge

de naixença en naixença.

Rose Ausländer, Compto els estels dels meus mots

Cafè Central / Eumo Editorial, 1997

Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català

(Universitat Pompeu Fabra) Professor: Feliu Formosa

***

Ein Lied 

erfinden

heißt 

geboren werden

und tapfer singen

von Geburt zu Geburt

Rose Ausländer

Quan tu

Phnom Penh. Fotografia: Empar Saéz

Quan tu
no hi ets
tot és cec.


Jo veig
aquesta ceguesa
amb els ulls nus


Rose Ausländer, Compto els estels dels meus mots
Cafè Central / Eumo Editorial, 1997
Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català
(Universitat Pompeu Fabra) Professor: Feliu Formosa


***


Wenn du 

nicht da bist 

ist alles blind 

Ich sehe 

diese Blindheit 

mit nackten Augen 

Rose Ausländer

On és la paraula

Yawnghwe. Fotografia: Empar Sáez

On és la paraula
que esborra els segles
que agafa la mort pel coll


On és
en aquest món
on tot es perd
on el sol ja no es mou
dins dels ulls del difunt


Anise Koltz, La terra calla
Traducció d'Anna Montero
Cafè Central / Eumo Editorial, 2005
***


Où est la parole
qui efface les siècles
qui saisit la mort à la gorge


Où est-elle
en ce monde
où tout se perd
où le soleil ne bouge plus
dans les yeux du défunt


Anise Koltz, La terre se tait (1999)

AMB UN VERS DE LA SEGADORA

Inle. Fotografia: Empar Sáez

AMB UN VERS DE LA SEGADORA

Escric per fer de la llum

vella dels corbs

el llindar d'un altre estiu.

Cap ombra tot i ser nefasta

pertorba el meu esguard:

tinc quinze anys, a l'espai

quadrat del pati

retorna el cant de les cigales.

Amb el sol al voltant de la cintura

el cos deixa d'ésser dubte,

corre a l'encontre de l'aigua

o d'un altre cos i canta,

canta sense raó.

Eugénio de Andrade, Ofici de paciència

El Gall Editor, 2008

Traducció d'Antoni Xumet Rosselló

***

COM UM VERSO DA CEIFEIRA

Escrevo para fazer da luz

velha dos corvos

o limiar doutro verão.

Nenhuma sombra por mais nefasta

perturba o meu olhar:

tenho quinze anos, ao espaço 

quadrado do pátio

regressa o canto das cigarras.

Com o sol à roda da cintura

o corpo deixa de ser hesitação,

corre ao encontro da água

ou doutro corpo, e canta,

canta sem razão.

Eugénio de Andrade, Oficio de paciéncia

Canta'm aucell

Inle. Fotografia: Empar Sáez

II

Canta'm aucell

arcàngel

amb el bec estira

el fibló que despunta

del meu cervell

Per muntanyes i valls

transmigri el cant

i qui l'escolti

que se'n senti

recompensat

revulsionat

com si sentís per fi

la llengua més oculta

Luiza Neto Jorge, La llum (1984-1988), dins Destrets d'indret

Pagès Editors, 1999

Traducció d'Arnau Pons

***

Canta-me ave

arcanjo

com o bico puxa

a farpa que desponta

do meu cérebro

Por montes e vales

transmigre o canto

e quem o escute

se sinta

recompensado

revulsionado

como se ouvisse enfim

a língua mais oculta

Luiza Neto Jorge, A lume

Ell ens mira

Inle. Fotografia: Empar Sáez

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades

al motor del temps,

ens mira.

Tensa les cordes vocals

i no en surt cap paraula.

Ara escolta una melodia

que d’altres diuen que és el silenci

mentre dibuixa mentalment

l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni

que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.


Ricard Mirabete, Nuclear
Edicions Terrícola, 2015

Teorema d'unicitat

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez

TEOREMA D’UNICITAT

                                 (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

                                A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.

El llamp del dispers en la unicitat del vers

que erosiona en tu el neguit de ser funció

de l’explosió blanca de la platja solar

o del gris univers.

D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:

la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d'elevadors

Editorial Gregal, 2016

Elegías de Duino

Florència. Fotografia: Empar Sáez

¡Y nosotros
meros espectadores
en todo tiempo, en todos los lugares,
vueltos siempre hacia todo y nunca más allá!
El mundo nos agobia.
Lo organizamos. Pero
se derrumba en añicos.
Lo organizamos otra vez y, entonces,
nosotros mismos
caemos rotos en menudas trizas.

¿Quien nos conformó así,

que hagamos lo que hagamos,

tenemos siempre la actitud 

de quien se va?

Como el que sobre la última colina,

desde donde divisa todo el valle,

una vez más, se vuelve, se detiene y rezaga,

así vivimos—

despidiéndonos siempre.

Rainer Maria Rilke, Elegías de Duino (fragment de la vuitena elegia)

Versión de Juan Rulfo
Editoria Sexto Piso, 2015

***


Und wir: Zuschauer, immer, überall,
dem allen zugewandt und nie hinaus!
Uns überfüllts. Wir ordnens. Es zerfällt.
Wir ordnens wieder und zerfallen selbst.


Wer hat uns also umgedreht, daß wir,
was wir auch tun, in jener Haltung sind
von einem, welcher fortgeht? Wie er auf
dem letzten Hügel, der ihm ganz sein Tal
noch einmal zeigt, sich wendet, anhält, weilt –,
so leben wir und nehmen immer Abschied.


Rainer Maria Rilke, Duineser Elegien

No m'importa

Palaung. Fotografia: Empar Sáez

No m'importa gens el principi del món.

Ara les seves fulles s'avaloten
ara palpo la fusta afligida
d'un arbre immens

I la llum a través seu
brilla de llàgrimes



Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.


***


Peu m'importe le commencement du monde

Maintenant ses feuilles bougent 

maintenant c'est un arbre immense 

dont je touche le bois navré

Et la lumière à travers lui 

brille de larmes

Philippe Jaccottet, Airs (1967)

Al matí

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez

Al matí

m'empasse en silenci

el meu pa quotidià

Mentre que fora

els arbres retenen

els darrers parracs

de la nit

Qui pot dir-me

a quina distància

es manté la mort

Anise Koltz, La terra calla

Traducció d'Anna Montero

Cafè Central / Eumo Editorial, 2005

***

Le matin

j'avale en silence

mon pain quotidien

Tandis que dehors

les arbres retiennent

les derniers lambeaux

de la nuit

Qui peut me dire

à quelle distance

se tient la mort

Anise Koltz, La terre se tait (1999)

La cançó de l'òliba

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez

La cançó de l'òliba

Cantà

com el cigne blanquejà per sempre

com el llop llençà el seu cor delator

i els estels deixaren estar les pretensions

l'aire abandonà les aparences

l'aigua s'entumí expressament

la roca es rendí sense esperança

i morí el fred, més enllà del coneixement;

cantà

com tot ja no tenia res a perdre

i s'assegué, encara amb por,

a mirar les petjades de l'estrella

a sentir l'aleteig de la roca

i la seva pròpia cançó.

Ted Hughes, Corb. De la vida i les cançons del Corb

Traducció: Núria Busquet Molist

Lleonard Muntaner Editor, 2018

***

Owl's Song

He sang

how the swan blanched forever

How the wolf threw away its telltale heart

And the stars dropped their pretence

The air gave up appearances

Water went deliberately numb

The rock surrendered its last hope

And cold died beyond knowledge

He sang

How everything had nothing more to lose

Then sat still with fear

Seeing the clawtrack of star

Hearing the wingbeat of rock

And his own singing

Ted Hughes, Crow. From de Life and Songs of the Crow, 1970.

Seràs Reialme

Florència. Fotografia: Ferran d'Armengol

17-23 Seràs Reialme

A dins hi tens la cambra.

Si et tapes les orelles

i tanques els ulls

i parles callant

sentiràs com tremola

l'espelma que abrasa

els mobles que moren

tan lentament

dins teu.

Jaume C. Pons Alorda, Era

LaBreu Edicions, 2018

Brànquies

Granera,  Moianès. Fotografia: Empar Sáez

Brànquies

Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l'acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l'oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l'avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t'enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t'arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d'on tornaves a emergir com d'un somni; com ara, contenint l'exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d'una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l'oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l'estança o l'angle on es concentra la memòria de l'aire.

Abraham Mohino Balet, Ànemos

Godall Edicions, 2018 

Poema de la durada

Siem Reap. Fotografia: Empar Sáez

Poema de la durada (fragments seleccionats)

(...)

I jo, 

perquè em sorgeixin els moments de durada

i m'emmotllin la cara rígida

i em posin un cor al pit buit,

he de practicar el meu amor

incondicionalment

un any rere l'altre.

(...)

la durada amb el teu fill

et pot assaltar

cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació

amb una feina que a tu et sembal útil

sents en el silenci el complement que encara et falta

perquè tot estigui bé,

sents el soroll de la porta que s'obre,

signe de la tornada a casa,

que en aquell moment, a tu,

el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,

si estàs pel que has d'estar,

et sona com la més bella de les músiques.

(...)

Però això sí: en tots dos llacs senyoreja

la mateixa calma amorosa de la durada

i sempre que puc peregrino a l'un o l'altre.

En la calma d'aquests llacs

sé què faig

i sabent què faig

experimento qui sóc.

M'estic a la riba,

els ulls oberts, tot orelles,

i deixo que arribi el vespre.

(...)

Amb el suport de la durada,

jo, ésser d'un dia,

porto els meus predecessors i els meus successors a les espatlles,

una càrrega sublim.

Peter Handke, Poema de la durada 

Traducció de Marta Pera Cucurell

Cafè Central / Eumo Editorial, 2015