 |
| Galatina. Fotografia: Empar Sáez |
La poesia és, doncs, aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d'existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.
*
Avui, ningú no gosa parlar d'inspiració o de musa per por de ser ridiculitzat. No em desplau. No em desplau, tanmateix, comparar amb una dona invisible i més sàvia que jo aquesta realitat, aquesta força, aquest alè que quan m'hi apropo o quan ens retrobem, dirigeix la tria dels meus mots, en mesura la dicció, en disposa les correspondències. Què puc fer-hi, si aquesta m'és l'experiència més clara, més profunda? Només respiro quan m'oblido de mi. És la trista preocupació de la meva pell el que em priva de ser un veritable poeta.
Philippe Jaccottet, El passeig sota els arbres
Traducció d'Antoni Clapés
Días Contados, 2015
Ui, fa pensar molt! I és incert en ell mateix, diu el que diu com ho diu.
ResponEliminaNo recordo si ja l'he comentat, però m'agrada moltíssim.
ResponElimina"Només respiro quan m'oblido de mi": és que no en podem ser conscients, que respirem, que creem.
Un text extraordinari, cert! Gràcies, Helena, Bon Any!!
ResponElimina