dimecres, 8 d’abril del 2015

Estanc

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Estanc (fragment)

No sóc res. 
Mai no seré res. 
No puc voler ser res. 
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món. 


Finestres de la meva cambra, 
de la meva cambra d'un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és 
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?), 
doneu al misteri d'un carrer amb gent que hi passa constantment, 
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments, 
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert, 
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers, 
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes, 
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res. 


Avui estic vençut, com si sabés la veritat, 
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses 
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut 
la filera de vagons d'un tren, amb el xiulet de la sortida 
des de dins del meu cap

i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa. 

Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat. 
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec

a l'Estanc de l'altra banda del carrer, cosa real per fora, 
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins. 


He fracassat en tot. 
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res. 
De la formació que em van donar, 
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa. 
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres, 
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra. 
Deixo la finestra, m'assec en una cadira. En què pensaré? 


(…) 

Fernando Pessoa, Poemes d’Álvaro de Campos
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***


TABACARIA


Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a pôr humidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

(...)

Álvaro de Campos

dissabte, 21 de març del 2015

Et conec, ets la que es vincla greument

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

(Et conec, ets la que es vincla greument;
jo el perforat, sóc el teu servent.
On flameja el mot que ens testimonia?
Tu  del tot, del tot real. Jo  del tot follia.)


Paul Celan, Cristall d'alè 
Traducció: Arnau Pons


***

(Ich kenne dich, du bist die tief Gebeugte,
ich, der Durchbohrte, bin dir untertan.
Wo flammt ein Wort, das für uns beide zeugte?
Du—ganz, ganz wirklich. Ich—ganz Wahn.)



Paul Celan, Atemkristall

dimarts, 10 de març del 2015

Les flors de l'albercoquer

Àrreu, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

Les flors de l'albercoquer


L'albercoquer tota sa flor lluirà.
És d'una pal·lidesa mig rosada:
d'una color de noia abandonada
que somniï un besar.


Josep Carner, Arbres


dissabte, 7 de març del 2015

He passat a frec...

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez


He passat a frec...


He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
                              era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
                           mida
                           humana. 



Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués(dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)

diumenge, 1 de març del 2015

A l'estil d'Alberto Caeiro

Quintin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez  




A l'estil d'Alberto Caeiro
 

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo. 

Jo em reconec en el bé i en el mal, 
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu; 
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant; 
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana. 



Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar (dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)

 

dissabte, 28 de febrer del 2015

Desistiu d'entendre el somni

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez


Desistiu d'entendre el somni,
observeu la trama, l'espai canviant,
el boscatge dens d'esguards,
els camins laberíntics,
continus com un quadre:
el fons bellugadís,
un arbre que viu en una llança,
un ull en res, núvol en destral;
només tous esguards de passadissos,
de cossos que s'acuben, d'una llum que es mor.


Hilari de Cara, Bolero


Tenies ales, quan girada d'esquena

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez



Tenies ales, quan girada d'esquena,
te les veia, les sentia fregar el vent,
i volaves, i em feies volar damunt teu enfora
i el vent emmudia per sentir-nos,
altíssim, i érem un centaure,
les plomes de nit fonda batien
i ens perdíem com si fóssim de veres
dos amants perfectes, un sol
cor bategant, i l'horitzó,
no nosaltres a ell, ens contemplava,
i els carrers, els campanars, els arbres,
obrien els ulls, i ens veien volar.


Hilari de Cara, Carrer d'Artà


divendres, 30 de gener del 2015

Rotación

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez 


Rotación


Alta columna de latidos
sobre el eje inmóvil del tiempo
el sol te viste y te desnuda
El día se desprende de tu cuerpo
y se pierde en tu noche
La noche se desprende de tu día
y se pierde en tu cuerpo
Nunca eres la misma
acabas siempre de llegar
estás aquí desde el principio.


Octavio Paz, Salamandra


dijous, 18 de desembre del 2014

La nit es desplegava esponerosa

Mas d'Azil, Ariege. Fotografia: Empar Sáez



La nit es desplegava, esponerosa damunt de la casa, tota guspirejant
de gotes de rosada i d'estrelles. Un cavall es perdia en el fons
blau clar amb franges platejades. Els miralls es tancaven. Al llit,
jo somiava en pastors adormits. Amb la galta
repenjada damunt del flabiol. Quan es despertaven
hi tenien una marca rosada com la cicatriu de la ferida
d'una batalla llunyana i secreta. Els pastors, sempre
em semblen atractius, perquè són solitaris, i els solitaris somien,
i els somiem nosaltres, allà dalt, a les muntanyes, entre els matolls,
lliures de testimonis, ignorats; solitaris, amb solitaris.


Iannis Ritsos, Crisòtemis (Tres poemes dramàtics)
Traducció de Joan Casas




dissabte, 1 de novembre del 2014

Un somriure profund

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez


(...) Un somriure profund
m'alça per les aixelles, no toco de peus a terra; em fa vergonya
que algú em vegi caminar pel jardí com un ocell. Em fa vergonya
aquesta meva lleugeresa infantil. Llanço l'àncora aquí, a la finestra,
amb les pluges, amb el sol; encara no m'he atipat de mirar.


Iannis Ritsos, Crisòtemis (Dins: Tres poemes dramàtics)
Traducció de Joan Casas




dimecres, 22 d’octubre del 2014

Fer el temps

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez




Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
                     i de les seves criatures. 


Vicenç Llorca, Calendari d'instints

dissabte, 18 d’octubre del 2014

No, mai cap foc cremarà l'ombra

San Antonio de Atitlan, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez


No, mai cap foc cremarà l'ombra,
perquè l'ombra, feta d'absència,
es mostra indiferent a la llum de la flama,
tot i que ens faci veure que n'escapa.
En va l'esforç del foc per fer-la enrera.
Les flames només cremen en les flames
—nosaltres en nosaltres—,
fins a la fosca de la cendra.



Carles Camps Mundó, L'Oració Total 



diumenge, 12 d’octubre del 2014

L'esforç floreix o dansa on el cos

Besalú. Fotografia: Empar Sáez



VIII


L'esforç floreix o dansa on el cos
No es nafra per complaure l'ànima,
I on la bellesa no naix del desfici,
I on el saber no es consum amb la llàntia de la mitjanit.
Oh castanyer, fonda arrel que floreixes,
¿Ets la fulla, la flor o el tronc? Oh cos
Pres per la música, Oh ulls lluents,
¿Com podem destriar la dansa de qui dansa?


W.B.Yeats, L'espasa i la torre
Traducció: Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig


***

 
VIII

 
Labour is blossoming or dancing where
The body is not bruised to pleasure soul,
Nor beauty born out of its own despair,
Nor blear-eyed wisdom out of midnight oil.
O chestnut-tree, great-rooted blossomer,
Are you the leaf, the blossom or the bole?
O body swayed to music, O brightening glance,
How can we know the dancer from the dance?



W.B.Yeats, The Tower


diumenge, 5 d’octubre del 2014

No la que dónes, la flor que ets jo vull

Pontevedra. Fotografia: Gustavo Marshall

XII


No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
   Temps hi haurà de negar
   després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
   ombra, erraràs absurda,
   rere el que no donares.


Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***
 

A flor que és, não a que dás, eu quero.
Porque me negas o que te não peço?
   Tempo há para negares
   Depois de teres dado.
Flor, sê-me flor! Se te colher avaro
A mão da infausta 'sfinge, tu perene
   Sombra errarás absurda,
   Buscando o que não deste.
 
 
Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis 





dijous, 2 d’octubre del 2014

Si faig el meu ofici o el meu art

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez



Si faig el meu ofici o el meu art

Si faig el meu ofici o el meu art
monòton en la nit assossegada,
quan només s'aïra la Lluna
i els amants són al llit
duent als braços totes les tristeses,
vora la llum cantaire jo treballo,
no per ambició ni per guanyar-me el pa
o per l'envaniment i el comerç d'encanteris
als teatres de vori,
sinó per la senzilla
paga, la més secreta del seu cor.

No per l'home soberg jo, decantat
de l'aïrada Lluna, escric en pàgines
com d'escuma marina, ni pels morts
que amb els seus rossinyols i salms torregen,
ans pels enamorats, que estrenyen als seus braços
les tristeses dels segles,
i no donen lloances ni jornal,
ni fan cas del meu art o el meu ofici.

Dylan Thomas, Poemes de Dylan Thomas
Versió en català: Marià Manent


***


In My Craft or Sullen Art

In my craft or sullen art
Exercised in the still night
When only the moon rages
And the lovers lie abed
With all their griefs in their arms, I labour by singing light
Not for ambition or bread
Or the strut and trade of charms
On the ivory stages
But for the common wages
Of their most secret heart.

Not for the proud man apart
From the raging moon I write
On these spindrift pages
Nor for the towering dead
With their nightingales and psalms
But for the lovers, their arms
Round the griefs of the ages,
Who pay no praise or wages
Nor heed my craft or art.


Dylan Thomas, Deaths and Entrances


divendres, 26 de setembre del 2014

Núvol o poema

Campeche, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez



Núvol o poema

L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja
que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor
que es fa núvol...

L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba
que es fa arbre...

L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol
que es fa poema...


Josep M. Sala-Valldaura, Gota a gota
Proa, 2014


dimarts, 23 de setembre del 2014

Les paraules que escric són a penes memòria

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez



Les paraules que escric són a penes memòria
d'una llengua i un temps més humà i solidari.
No hi ha res a rimar. Si de cas el perfil
mil·lenari del foc o l'encís tardorenc
de fullats caquiers. Espai d'home proscrit,
el vers sirga encetant àvids ulls que el dolor
tempta ingrat d'abaltir. Territori indefès,
bes el fang dels records i m'invent una pàtria.
Existesc perquè estim. El pa treu floridura
i el poema s'enfondra damunt de la pàgina.
Serà llarga la nit. Embaumat pel perfum
de la prosa el discurs és un mar on furtius
s'ennaveguen els mots. El cel sembla un dibuix
encerat i entre els pins hi ha gemecs d'animàlia.


Ponç Pons, Estigma

dimarts, 2 de setembre del 2014

Ja em parla la tardor

Tiana. Fotografia: Empar Sáez




Ja em parla la tardor. A l'ampit
fosc, callant, m'escolte els pensaments
doblegar-se sota el vent occidental
que arremet contra les fulles dels meus negres
arbres només vius a la nit.
Després em tanque al llit. I em saluda
el cant d'un xaval que la nit
cruel fa créixer: la vida no canvia.


Sandro Penna, Poemes (1927 - 1938)
Traducció: Josep Piera

***

Già mi parla l'autunno. Al davanzale
buio, tacendo, ascolto i miei pensieri
piegarsi sotto il vento occidentale
che scroscia sulle foglie dei miei neri
alberi solo vivi nella notte.
Poi mi chiudo nel letto. E mi saluta
il canto di un ragazzo che la notte,
immite, alleva: la vita non muta.


Sandro Penna


da PensieriParole <http://www.pensieriparole.it/poesie/poesie-d-autore/poesia-195355>

diumenge, 31 d’agost del 2014

No sortirem...




Rio Dulce, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez


No sortirem…


No sortirem ja més a navegar
per l'alta mar on els vaixells naufraguen.
L'hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem baixat les veles per entrar
a recer d'algun port.
No serem més a la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
Si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.

Ens hem venut els somnis, oh amor!,
per la calma d'un port.


Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar (dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)