Em regalaves estrelítzies

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

Em regalaves estrelítzies.

D'una elegància estranya i bella, deies.

Jo en temia les arestes

i la geometria acolorida com un parany.

Les posava en un gerro

per veure-les marcir-se, altives i humiliades.

En plantarem a casa, deies.

Planta'n, planta'n. Per què no en plantes?

Vaig fer un clot, amb les mans, just al cor.

Vaig fer un niu, un fossar. Vaig fer un plor.

En brosta un bec sagnant de cresta triforme:

una enyorança agresta, fonda, insultant.

Isabel M. Ortega Rion, Gravetat

Godall Edicions, 2023

(Carn i cor)

 

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

(Carn i cor)

Hi ha qui us bat el cor

en un morter de granit.

Déu ens prengué la carn i l'ànima

i va barrejar-ne les fronteres.

La nostra carn és dèbil, informe,

i somia que la llancin dins el granit

per perdre-hi el cor.

Alda Merini, Clínica de l'abandó

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba

Cafè Central & Eumo Editorial, 2016

***

C’è gente che prende il granito
per farvi battere un cuore.
Dio ci prese la carne e l’anima
mettendo insieme i confini.
La nostra carne così debole, così informe
sogna di essere buttata nel granito
per perdere il cuore.

Alda Merini, Clinica dell'abbandono (2004)

Evita paraules

 

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

Evita paraules, conceptes,

camins fressats. Observa

el lament de la llum 

per existir. Aprèn

per oblidar, per ésser

—tot just.

Antoni Clapés, in nuce

Edicions Proa, 2000

V

Gant. Fotografia: Empar Sáez

 

30 de julio. La ensenada ha devenido excéntrica —por primera vez en años hoy las medusas bullen en el mar, avanzan hinchándose lenta y considerablemente, pertenecen a la misma compañía naviera: AURELIA, andan sin rumbo como flores después de un entierro en el mar, si se las saca del agua pierden completamente su forma, como cuando se arranca del silencio una verdad indescriptible y se formula convirtiéndola en gelatina muerta, sí, son intraducibles, tienen que permanecer en su elemento. 

Tomas Tranströmer, Bálticos (1974) (dins: Bàlticos y otros poemas)

Traducción de F. J. Uriz

Visor Libros, 2012

***

30 juli. Fjärden har blivit excentrisk - idag vimlar maneterna för första gången på åratal, de pumpar sig fram lugnt och skonsamt, de hör till samma rederi: AURELIA, de driver somblom mor efter en havsbegravning, tar man upp dem ur vattnet försvinner all form hos dem, som när en obeskrivlig sanning lyfts upp ur tystnaden och formuleras till död gelé, ja de är oöversättliga, de måste stanna i sitt element.

Tomas Tranströmer, Östersjöar (1974)

Lava

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 Lava

A José Luis Piquero

Imagínate al diablo en una isla.

Envejecido y solo, como tú.

Memoria o espejismo,

cansancio y cicatriz,

hoy se pregunta si valió la pena.

Hoy se queda en la orilla.

Oye voces,

crujidos,

ve humo y no se adentra.

Amanece. Anochece. Y no se adentra.

No sabe aún si sueña o imagina

que habla con esas voces,

que toca con las manos esas voces,

que penetra los cuerpos de esas voces. 

Sabe que no es verdad.

Porque el diablo es un náufrago,

una deuda,

un rastro de ceniza.

El horizonte es la línea que divide el tiempo.

Imagínate esto:

rescoldos de una hoguera en esta playa.

Un cuerpo se remansa y se adormece.

Arena, azufre y sal.

Ernesto Frattarola, La vida oculta

Editorial Sapere Aude, 2022

Nosaltres, les fulles

Gant. Fotografia: Empar Sáez

23

 

«Nosaltres, les fulles remorejants, tenim una veu que respon a les tempestes, però ¿qui ets tu, tan silenciosa?»
        «Sóc només una flor.»

Rabindranath Tagore, Ocells errats

Traducció de l'anglès de Teresa Bauzà Bosch

Quid Pro Quo Edicions, 2022

**                                                                  

23

"We, the rustling leaves, have a voice that answers the storms, but who are you so silent?"

        "I am a mere flower."

Rabindranath Tagore, Stray Birds

El flabiol

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

 
EL FLABIOL


En un racó de la cambra l'ombra va tocar el seu flabiol
va ser aleshores que vaig recordar-me de cisternes i grumers
i de la lluentor mortal de la platja nua


duia l'anell de la nit posat solemnement
i la navegació del silenci va continuar el seu viatge antiquíssim



Sophia de Mello Breyner Andresen, Geografia (dins: Sophia de Mello Breyner Andresen. Quaderns de Versàlia, VII, 2017)

Ara nosaltres estem perduts

Burano. Fotografia: Empar Sáez

     

   Ara nosaltres estem perduts i ell és al lloc fix que destinem als morts, però tu tens la seva poesia al davant. Agafa'ls. Aquests fulls són navalles.

Cristina Garcia Molina, fragment de Linòleum, dins: Els irredempts

LaBreu Edicions, 2022

5 [contrapoema]

        

Murano. Fotografia: Empar Sáez

                                     

                    5 [contrapoema]

Esdevinc als teus dits... perquè abans no era feta:

massa amorfa a la qual has d'unflar vida,

vidre calent al qual cal donar forma:

jo era un bassal, tu bufant m'has fet ampolla.

Així parla la veu de dins,

aquest és el llenguatge de l'opressor,

aquest és el llenguatge en què parlo.

La mentidera tem al buit, diu Adrienne Rich.

Glòria Coll Domingo, A través

LaBreu Edicions, 2022

Els salzes

Gant. Fotografia: Empar Sáez

ELS SALZES

Els salzes no saben que s'alcen,

pel brot de llum que els puja als ulls

es drecen.

Palpo les nervadures

i ensumo el revers de les fulles.

Compto anells a l'arbre del cor.

Fràgils i trencadissos

han cruixit els cristalls de rou.

Si mires el mirall del llac,

refulgents els veuràs

en els cercles de l'aigua,

immanents i esvanint-se.

Ricard Martínez Pinyol, Arrels d'aire. Obra poètica 1996-2020

LaBreu Edicions, 2021

 

 

Fredes

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

2

A la nit assalten malsons atàvics els ulls de l'infant,
ombres prematures que han aflorat
en la soledat blanca del Maestrat,
la dels arbres ferits,
la de les pedres cansades de temps.

Estrenys ben fort la mà càlida i petita
per abrigar la nítida passió de la mirada
que veu nevar per primer colp.


Manel Rodríguez-Castelló, Passatge
Edicions del Buc, 2022

Per les nostres terres

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

Per les nostres terres

                                                          3

Si hagués de presentar què és per a mi el món

agafaria un hàmster o un eriçó o un talp,

el col·locaria en una butaca de teatre al vespre

i acostant l'orella al musell humit

escoltaria què diu de la llum dels focus,

dels sons de la música i dels moviments del ball.

Czeslaw Milosz, El rei Popiel i altres poemes (1962) dins: Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
Edicions Proa, 2006

Cançó

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 CANÇÓ

Et preguntes si estic sola:

d'acord, sí, estic sola,

com un avió que planeja solitari i s'anivella

amb els senyals de ràdio, dirigint-se

a través de les Rocalloses

cap als passadissos de fil blavós

de l'aeròdrom que és l'oceà

Vols preguntar-me si estic sola?

Bé, és clar, sola,

com una dona que condueix país a través

dia rere dia, i deixa enrere

quilòmetre rere quilòmetre

petits pobles on hauria pogut aturar-se

i viure-hi i morir-hi, sola

Si estic sola

deu ser la solitud

de llevar-se primera, de respirar

el primer alè fred de l'alba a la ciutat,

de ser l'única que està desperta

en una casa embolcallada de son

Si estic sola

és amb la barca encallada al gel allà a la riba

en l'última llum vermella de l'any,

que sap el que és, que sap que no és ni

gel ni fang ni llum d'hivern

sinó fusta, i que sap com inflamar-se

Adrienne Rich, Submergir-se en el naufragi

Traducció de Pol Guasch

Edicions Poncianes, 2022

***

SONG

You’re wondering if I’m lonely:
OK then, yes, I’m lonely
as a plane rides lonely and level
on its radio beam, aiming
across the Rockies
for the blue-strung aisles
of an airfield on the ocean

You want to ask, am I lonely?
Well, of course, lonely
as a woman driving across country
day after day, leaving behind
mile after mile
little towns she might have stopped
and lived and died in, lonely

If I’m lonely
it must be the loneliness
of waking first, of breathing
dawn’s first cold breath on the city
of being the one awake
in a house wrapped in sleep

If I’m lonely
it’s with the rowboat ice-fast on the shore
in the last red light of the year
that knows what it is, that knows it’s neither
ice nor mud nor winter light
but wood, with a gift for burning

Adrienne Rich, Diving into the wreck (1973)

També aquests són versos de guerra

Gant. Fotografia: Empar Sáez

XIII

                                                                                                                       per a Nathan Zach

També aquests són versos de guerra

escrits mentre hi ha grans estralls, no pas lluny no pas a prop

asseguts de biaix a una taula il·luminada per bombetes

mentre encerclen les portes amb palmes

també aquest és un cant a Déu

perquè abaixi la mirada vers nosaltres, cucs,

i se'ns endugui

estimats i no estimats.

No és pas una treva —un regal
per a aquesta terra fulminada. 


Antonella Anedda, Nits de pau occidental

Traducció de Nora Albert

Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

***

XIII

                                                                                                                                                a Nathan Zach

Anche questi sono versi di guerra
composti mentre infuria, non lontano, non vicino
seduti di sghembo a un tavolo rischiarato da lumi
mentre cingono le porte di palme
anche questo è un canto verso Dio
che chini lo sguardo sui suoi vermi e ci travolga
amati e non amati.
Non una tregua - ma un dono
Per questa terra folgorata.

Antonella Anedda, Notti di pace occidentale (1999)

Desiderata

Gant. Fotografia: Empar Sáez

  PRÒLEG

    II

DESIDERATA

«El món és un fragment: 

no vulguis dir-ho tot.»

                      DAVID GIL

Els poemes ben curts,

que amassin en un puny

substància de memòria,

oxigen del bambú,

hipnosi de la mar,

llum perquè es doni a llum

un mirar desmirat.

Eduard Sanahuja i Yll, Magnicidi

AdiA Edicions, 2022

Pregària del matí de maig

Brussel·les. Fotografia: Empar Sáez

 

PREGÀRIA DEL MATÍ DE MAIG

Senyor, doneu-me la innocència dels animals

per poder beure aquest matí

l'harmonia i la força de les coses naturals.

Esborreu la màscara buida i vana

de la humanitat,

esborreu la vanitat,

perquè em perdi i em dissolgui

en la perfecció del matí

i perquè el vent em torni

la part de mi que viu

vora el jardí que sols jo vaig tenir.

Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia del mar

Traducció de Rosina Ballester

AdiA Edicions, 2022

**

Reza da Manhã de Maio


Senhor, dai-me a inocência dos animais
Para que eu possa beber nesta manhã
A harmonia e a força das coisas naturais.

Apagai a máscara vazia e vã
De humanidade,
Apagai a vaidade,
Para que eu me perca e me dissolva
Na perfeição da manhã
E para que o vento me devolva
A parte de mim que vive
​À beira dum jardim que só eu tive.

Sophia de Mello Breyner Andresen, Dia do mar (1947)

Poesia

Gant. Fotografia: Empar Sáez

Les coses que no existeixen són les més boniques. (Felisdônio)

*

Les coses que no tenen nom són les més pronunciades pels infants.

*

El silenci de les pedres no té altura.

*

Poesia és volar fora de l'ala.



Manoel de Barros, Riba del dessemblat. Antologia poètica
Selecció i traducció: Zoraida Burgos, Ricard Martínez-Pinyol, Mariona Masgrau Juanola, Cinta Massip Bonet, Ricardo Pieretti, Núria Prats Espar i Albert Roig
Lleonard Muntaner, 2006


**


As coisas que não existem são ais bonitas. (Felisdônio)

*

As coisas que não têm nome são mais pronunciadas por crianças.

*

Não tem altura o silêncio das pedras.

*

Poesia é voar fora da asa.


Manoel de Barros, O livro das ignorãças, 1993

Poesia d'hivern

Gant. Fotografia: Empar Sáez

POESIA D'HIVERN

 III

Qui gosaria dir:

seda nacre rosa

perquè ningú no ha teixit amb les seves mans la seda — en dies llargs en fusos llarguers i amb dits fins i sedosos

i ningú no ha collit al marge del matí la rosa — lleu i pesat ganivet de dolçor

perquè el riu ja no és sagrat i per això ni tan sols és riu

i l'univers no brosta de les mans d'un déu del gest i de l'alè d'un déu de l'alegria i de la vehemència d'un déu

i l'home que pensa al marge del destí mira d'obtenir permís de residència a la caserna provisional dels sobrevivents 

Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (dins: Sophia de Mello Breyner Andresen. Quaderns de Versàlia, VII, 2017)

Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

***


III


Quem ousaria dizer:


Seda nácar rosa


Porque ninguém teceu com suas mãos a seda - em longos dias em
compridos e com finos sedosos dedos


E ninguém colheu na margem da manhã a rosa - leve e pesada faca
de doçura


Pois o rio já não é sagrado e por issonem sequer é rio


E o universo não brota das mãos de um deus do gesto e do sopro de um
deus da alegria e da veemência de um deus


E o homem pensando à margem do destino procura arranjar licença
de residência na caserna provisória dos sobreviventes

Sophia de Mello Breyner Andersen, Geografia (1967)

Escalantes

Gant. Fotografia: Empar Sáez

ESCALANTES

Dos esculturas de Adriana Veyrat

                 I

La esquina me adelgazó

y la escalera

que entraba

en su ángulo recto

me condujo al punto

de la desaparición.

Pero ya en todo el espacio

me encontraba,

confundida con el aire.

Reconoce al dios del lugar

en el don

de la transparencia,

me dije.

Avanza hacia el misterio

de la negación de los bordes

donde nada arroja sombra. 

Clara Janés, Fractales

Pre-Textos, 2015

Un cas qualsevol

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

UN CAS QUALSEVOL

Podia haver passat.

Havia d'haver passat.

Havia passat abans. Després.

Aquí a prop. Més enllà.

De fet, ha passat, però no pas a tu.

T'has salvat perquè anaves el primer.

T'has salvat perquè anaves l'últim.

Perquè estaves sol. Acompanyat.

Perquè eres a la dreta. A l'esquerra.

Perquè plovia. Perquè feia un dia rúfol.

Perquè feia un sol espaterrant.

Per sort, hi havia un bosc.

Per sort, no hi havia arbres.

Per sort: un rail, un ganxo, una biga, un fre,

una bretxa, una corba, un mil·límetre, un segon.

Per sort, hi havia un ferro roent a què agafar-se.

De resultes, perquè, tanmateix i malgrat.

Què hauria passat, si la mà, el peu

s'haguessin trobat a un pas, a un pèl

del concurs de circumstàncies?

Així doncs, ¿ets aquí? Directament d'un instant encara entrebadat?

La malla tenia un sol ull, ¿i tu t'hi has esquitllat?

No me'n sé avenir, no trobo paraules.

Escolta

que de pressa que em batega el teu cor.

Wislawa Szymborska, Vista amb un gra de sorra

Traducció de Josep M. de Sagarra

Columna Edicions, 1997

 

Cavalls

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Cavalls

Cavalls, vostès els veuen! No m'obrin els ulls i mirin-los: n'estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquest silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l'abisme de l'animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l'astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una ampolla de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l'ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.

Dolors Miquel, Sutura

Pagès editors, 2021

Les onades que se'n tornen

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

LES ONADES QUE SE'N TORNEN

     Una vegada, un home que, per una sèrie de problemes, es trobava en una posició difícil a la capital es dirigí cap a les províncies orientals. En arribar a la platja que separa les províncies d'Ise i d'Owari, veié l'escuma blanca de les onades i va compondre aquest poema:

                 Tot i recar-me,

                 cada passa m'allunya

                 d'allò que estimo.

                 Com envejo les ones

                 que en arribar se'n tornen!

Contes d'Ise

Traducció de Jordi Mas López

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005

 

 

Alguns arbres

Burano. Fotografia: Empar Sáez

ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix

cadascun amb el seu veí, com si parlar

fos una acció estàtica.

Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,

del món com si estiguéssim d'acord

amb ell, tu i jo

de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:

que el simple fet que siguin allà

vol dir alguna cosa; que aviat

podrem tocar, estimar, explicar. 

I contents de no haver creat 

aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:

un silenci que és ple de sorolls,

una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.

Amb una llum misteriosa, bellugant-se,

els nostres dies porten tal reserva

que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.

John Ashbery, Alguns arbres

Traducció de Melcion Mateu i Adrover

Edicions 62, 2001
 

***

SOME TREES

These are amazing: each
Joining a neighbor, as though speech
Were a still performance.
Arranging by chance

To meet as far this morning
From the world as agreeing
With it, you and I
Are suddenly what the trees try

To tell us we are:
That their merely being there
Means something; that soon
We may touch, love, explain.

And glad not to have invented
Such comeliness, we are surrounded:
A silence already filled with noises,
A canvas on which emerges

A chorus of smiles, a winter morning.
Placed in a puzzling light, and moving,
Our days put on such reticence
These accents seem their own defense.

John Ashbery, Some Trees

 

 

Siguin com siguin

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Siguin com siguin aquests repapiejos, les passades (aparentment) planetàries d'un univers accelerat són una de les meravelles de la Mescalina. A més, plasma experimentalment el món de la relativitat. En fa una exhibició. De sobte, quaranta minuts després d'haver-ne ingerit, la velocitat de les imatges augmenta fabulosament i el temps es capgira. Tot es modifica. Les idees són més aviat boles de billar que idees. La inversemblant irrealitat de la realitat és patent, violenta: les reflexions decapades i ràpides circulen com cossos astrals. 

En sortir de la Mescalina saps millor que cap budista que tot no és més que aparença. El que era abans no era sinó il·lusió de la salut. El que ha estat durant era il·lusió de la droga. Et converteixes.

Henri Michaux, Miserable miracle. La mescalina

Traducció de Guillem Usandizaga

Edicions Poncianes, 2021

Les muntanyes

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Les muntanyes

Ocupen com immenses dones

el vespre:

amb les mans de pedra recollides al pit

guaiten els enforcalls dels camins, callant

la infinita esperança d'un retorn.

Mudes ventre endins maduren fills

de l'absència. (Ho anomenaren veles

allà baix —o batalles. Per això, blau cel o roja

els semblarà la terra.) Ara una esllavissada

de passes a la grava

els fa trontollar les grans espatlles. El cel

parpalleja, li tremolen les blanques pestanyes.

Mares. I alcen el front, s'enretiren

dels vastos ulls les branques dels estels

si al caire extrem de l'espera

neix una aurora

i a l'erm de les entranyes els fa florir rosers. 

Antonia Pozzi, Espaiosa tardor

Traducció de Marta Nin

Godall Edicions, 2021

***

Le montagne

Occupano come immense donne
la sera:
sul petto raccolte le mani di pietra
fissan sbocchi di strade, tacendo
l’infinita speranza di un ritorno.

Mute in grembo maturano figli
all’assente. (Lo chiamaron vele
laggiù – o battaglie. Indi azzurra e rossa
parve loro la terra). Ora a un franare
di passi sulle ghiaie
grandi trasalgon nelle spalle. Il cielo
batte in un sussulto le sue ciglia bianche.

Madri. E s’erigon nella fronte, scostano
dai vasti occhi i rami delle stelle:
se all’orlo estremo dell’attesa
nasca un’aurora

e al brullo ventre fiorisca rosai.

Antonia Pozzi