 |
| Casa Batlló, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez XXXIX Lo ordenó Ella. Cese la quimera del Infinito. La fila de los siglos se detuvo convirtiéndose en piedras opacas, y el mundo se apagó en el caos con chirrido de carbón encendido. Teresa Wilms, Anuarí Ediciones Torremozas, 2009 |
dimarts, 1 de setembre del 2020
Lo ordenó ella
En la immensitat del despertar
 |
| Olite. Fotografia: Empar Sáez |
VI
Nella vastità del risveglio
innumerevoli sono
le stanze del mattino,
En la immensitat del despertar
són innombrables
les estances del matí,
solitud alta i serena
com un son sense somnis.
Per boscos de niguls
la lluna desplega el seu vol
i quietament suspeses
les oronelles inventen
direccions resplendents
en l'aquàrium del cel.
Una teranyina de pensaments
ens exilia de les coses,
mentre clavats en més miralls
de la nostra imatge fem
un lloc on amagar-nos,
atemorits per l'agitació del món.
Pietro Civitareale, Ombres dibuixades
Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera
Cafè Central & Llibres del Segle, 2020
***
VI
innumerevoli sono
le stanze del mattino,
solitudine alta e serena
come un sonno senza sogni.
Per foreste di nubi
fa il suo volo la luna
e quietamente sospese
le rondini inventano
direzioni lucenti
nell'acquario del cielo.
Una ragnatela di pensieri
ci esilia dalle cose,
mentre fissati in più specchi
della nostra immagine facciamo
un luogo dove nascondersi,
timorosi del tumulto del mondo.
Pietro Civitareale, Ombre disegnate (2001)
dilluns, 31 d’agost del 2020
Port Arthur
 |
| Garaioa. Fotografia: Empar Sáez PORT ARTHUR Enmudece la visión de las montañas: hay un cuerpo flotando en su interior. Cabeza abajo, pequeños gusanos bailan y lo levantan a su manera, la mínima, una puntuación. Un signo que se estira hasta que vuelve. Todos los mundos son aquí y aquí se reúnen, Marco Antonio Raya, Mono La Garúa Poesía, 2016 |
Barco hundido
 |
| Cadaqués. Fotografia: Empar Sáez BARCO HUNDIDO Hay una regla precisa que permite establecer en una novena parte aquello que del hielo o el iceberg emerge de las aguas. Tratándose de barcos es difícil fijar regla alguna. Un barco hundido es siempre un fracaso del corazón. Rafael Pérez Estrada, Libro de horas (1985) dins: Poesía (1985-2000) Editorial Renacimiento, 2020 |
Intemporal
 |
| Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez |
INTEMPORAL
un poema
ignoro absolutamente las causas
puede llegar a ser más longevo que una piedra
el otro día leí que mientras
destruían un muro de 500 años
los obreros encontraron una carta de amor entre las piedras
entre las piedras hechas polvo
un poema puede llegar a ser eterno
sobrevivir al fuego
saltar de la piedra al papiro
y del papiro a la memoria
para ponerse a salvo
un poema puede llegar a ser eterno
así parece.
Rolando Kattan, Gabinete de curiosidades. Antología poética
La Garúa Poesía, 2020
Cua de sargantana
 |
| Uxué. Fotografia: Empar Sáez |
Cua de sargantana
Escindida del cos, la cua es mou:
aparença de vida.
L'infant depredador oblida el que ha fugit
i s'entreté amb la resta
com un gat juganer.
Els records només són espasmes del passat,
un fingiment del temps.
El temps que se'ns escapa.
Isabel M. Ortega Rion, Cues de sargantana
Edicions Tres i Quatre, 2019
Restes
 |
| Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez Restes Mai no sabràs si entre les masies esfondrades s'amaga un prec, o bé la lleu remor d'una llengua trèmula. Fes-te sols pregunta i avança pels llocs desconeguts. Si tu has canviat, o si ho han fet les coses, és irrellevant. El moviment mai no interroga: fa i desfà, crea i exalta. I ara on ets? Respon-me. De la llibertat te'n parlaran els nens o els àngels. No pas els angoixats. Lluís Calvo, L'espai profund Edicions Proa, 2020 |
Heroi
 |
| Portlligat. Fotografia: Empar Sáez Heroi Estimo el que en resta. Tu, pres en els meus llavis com una engruna de sal de tot el blau de mar que eres. Marta Pérez i Sierra, Punta de plom Pagès Editors, 2020 |
Ben amarg és el cor del poema
 |
| Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez |
Ben amarg és el cor del poema.
La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,
a baix l'altra mà
remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,
que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir
amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai
de mà en mà salada, entre els ulls,
en els alvèols de la boca.
La sang que es mou en les veus que magnifiquen
la fosca rere les coses,
els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres
que escrius
entre els meteors. Cus-te: brilles
per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes
enlaire i l'altra mà que blancament
treballa
a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici
d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig
negre de l'obra et mors
de llum compacta.
I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola
violència
dels nuclis folls de l'ànima.
Herberto Helder, Última ciència
Traducció d'Arnau Pons
Pagès Editors, 2000
***
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.
Herberto Helder, Última Ciência, Poesia Toda (1996)
dimecres, 19 d’agost del 2020
Hauria de recordar qui sóc
 |
| Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló. Fotografia: Empar Sáez |
Hauria de recordar qui sóc
per escriure’m.
Hauria de descolgar
entre les rels i la terra
la paraula que germina,
trèmulament invisible.
Tornar a la innocència
que habita el món dels dorments.
Tornar a ser allò que era
abans de néixer.
Tornar,
donar fe del meu despertar.
Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016
***
Dovrei ricordare chi sono
per scrivermi.
Dovrei staccare
tra le radici e la terra
la parola che germina,
tremulamente invisibile.
Ritornare all'innocenza
che abita il mondo dei dormienti.
Ritornare a essere quello che era
prima di nascere.
Ritornare,
testimoniare il mio risveglio.
Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló
dimecres, 29 de juliol del 2020
Pido excusas
 |
| Magyikan village. Fotografia: Empar Sáez
Pido excusas,
porque sin
darme cuenta
hice soplar mis brisas
sobre tus ramas,
y cayó
la única flor
que había brotado.
Maram al-Masri, Cereza roja sobre losas blancas
Traducción de Rafael Ortega.
Editorial Lancelot, 2009
|
Vas recorriendo a solas
 |
| Inle. Fotografia: Empar Sáez
VAS recorriendo a solas
el jardín,
despacio y sin cuidados,
mientras el verso fluye
entre la niebla
y el asomo lejano
de la luz.
Todo lo que vas viendo
te sorprende.
¿Qué puedes esperar,
más que lo inesperado?
Que las hierbas que pisas
son carne de tu carne.
Que la luna saldrá
cuando tú se lo digas.
Que no hay diferencias
entre el jardín y tú.
Caminas muy despacio,
para que todo pueda
sorprenderte.
Y te vas alejando,
tanto que, ya incapaz
el verso de seguirte,
se detiene.
José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007
|
El viatge
 |
| Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez
EL VIATGE
Un brunzeig fosc com el motor sord
d'un poderós transatlàntic
(que sentim estirats al llit, desperts,
en un camarot amb un ull de bou)
és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,
les vàlvules que aletegen i el fetge congestionat de sang.
Amb curiositat morbosa
els morts i els no-nats s'hi apinyen.
Estri meravellós,
delícia de rellotger suís.
I si un càncer la rosega i estrangula,
l'esgarrapa i obtura, l'esquinça...
llavors altres vides la substituiran
amb menuts gemecs de goig a la primavera!
Un petit cercle de llum;
una sola bombeta que fa pampallugues.
Foscor que s'estén sempre cap enfora;
un oreig lleuger que agita la quietud.
David H. Rosenthal, El viatge
Traduït per l'autor i Francesc Parcerisas.
Columna, 1992.
***
THE JOURNEY
A dark thrumming like the muffled engine
within a mighty oceanliner
(that one hears lying awake
in a portholed cabin)
is life! with its throbbing capillaries,
flapping valves, and blood-flushed liver.
With morbid curiosity
the dead and unborn crowd around.
A marvelous contrivance,
Swiss watchmaker's delight.
And should a cancer gnaw and strangle,
claw and clog, rend asunder...
then other lives will take its place
with whimpers of joy in springtime!
A small circle of light;
a single flickery bulb.
Darkness stretching forever outward;
a slight breeze that stirs the stillness.
David H. Rosenthal, The journey
|
Todo amor
 |
| Inle. Fotografia: Empar Sáez
Todo amor es un viaje en el tiempo.
Orilla pulida, cuevas pintadas,
desfiladeros de caliza.
Ciruelas y agua fría en el desierto.
El río en invierno. Esta lejanía.
Anne Michaels, Buceadores de la piel
Traducción de Jaime Priede
Bartleby Editores, 2003.
|
Voces reunidas
 |
| San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez
279- Cada vez que me despierto, comprendo que es fácil ser nada.
357- Un hombre solo es mucho para un hombre solo. 367- Crees que te falta todo, y sólo te faltan unas flores, para sobrarte todo. 393- Y si nada se repite igual, todas las cosas son últimas cosas. 400- Algunos, adelantándose a todos, van ganando el desierto. 411- Cuando no ando en las nubes, ando como perdido. 412- Mi sed agradece un vaso de agua, no un mar de agua. 443- El amor, cuando cabe en una sola flor, es infinito. 475- Cuando el mal crece el pequeño bien se agranda. 486- El sueño que no se alimenta de sueño desaparece. 521- Las distancias no hicieron nada. Todo está aquí. 532- En toda cosa hay un antes de su comienzo y un después de su fin, que borran su comienzo y su fin. 583- Todas las cosas pronuncian nombres. 590- Siempre me fue más fácil amar que elogiar. 607- Si no existiese lo breve, no existirían las flores. 646- Lo creado es la dificultad que halla todo creador en crear. 705- Las flores son eternamente bellas, sin un mañana. 820- Ninguna persona cabe totalmente en otra, ni la que se llama hijo. 875- ¿Por qué vuelve otra vez, mañana? 899- Una flor en las manos muere, apagando una estrella. 972- Acabo de sacrificar un pequeño insecto y miro la sangre. ¡Dios mío, que infinito mar de sangre! 987- La seriedad, en el niño, la veo seriedad, y en el hombre, la veo comicidad. 1002- No te pongas delante de tus ojos. Deja de ver tus ojos. 1007- Hasta las flores, para emanar sus perfumes, han menester morirse un poco. 1131- Te entierran casi siempre, cuando no eres un muerto. Antonio Porchia, Voces reunidas, Pre-Textos, 2006 |
dimecres, 15 de juliol del 2020
Reflectida, la nit creua la retina
 |
| Moià. Fotografia: Empar Sáez
Reflectida, la nit creua la retina d’una vora a l’altra. Puc escorcollar els forats de les pupil·les, penetrar-me pel raig estès de la mirada. Endins, convertiré els ulls en aigua; lliscaré mullada pel camí ondulat. Més endins, la llum cerca l’animal en flames.
No era cap amunt que havíem de buscar el cel.
Empar Sáez, Òrbita
La Garúa Libros - Tanit, 2020
|
diumenge, 12 de juliol del 2020
Rebentar d'una vegada
 |
| Barcelona. Fotografia: Empar Sáez |
XXXVII
Rebentar d'una vegada,
fer bocis del meu jo
i esquitxar tota cosa borda.
El cap en dues meitats
com una síndria esberlada
que raja aigua rosada
i és manà i és alè per l'assedegat.
Bel Granya, Síndria esberlada
La Garúa Libros - Tanit, 2020
dilluns, 6 de juliol del 2020
Una fe
 |
| Arequipa. Fotografia: Empar Sáez |
UNA FE
En els projectes trobo un nord que em fila
i descabdella, far que des del lluny
em fa camí. Si no atenyo la costa,
la costa ha d'aflorar-me al més efímer
del solc, que el litoral és llarg i pròxim
per a tothom qui navega una fe.
M. Dolors Coll Magrí, Mals pensaments i altres animals de companyia
La Garúa Libros - Tanit, 2020.
dissabte, 4 de juliol del 2020
Si ens podíem estar quiets en un punt
 |
| Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez Si ens podíem estar quiets en un punt, els anys que fos, fins a l'instant que un arbre, en créixer, ens toqués de tronc o de branca.
***
Tot això s'arrenca, ara, com una decoració que s'alcés: fons de taller.
Entre els arbres a mig fer, en l'encara no dels arbres, només n'hi ha un que ho és del tot: l'obra encertada. Amb els troncs assagetats per les branques, i les rames assagetades per les fulles: l'obra encertada.
Per si aconseguia de posar tot l'arbre en paraula, l'esmicava sencer en estelles molt petites i obria les lletres i les atapeïa d'estelles per dins.
Després assajava el so d'un arbre no visible. O, per contra, assajava l'obra que converteix un arbre en imatge, en tan únicament imatge que, per més que el vent s'hi enganyi, no emet cap so.
I l'arbre que fa dir a l'aire les més estranyes paraules que a l'aire se li poden fer dir. I l'arbre que s'agita sense vent. I l'arbre que es fa i es desfà. I l'arbre amb brogit de paraula. I el so d'arbre espès i endurit com un arbre. I l'arbre que ara brota en el so... I, al final de tots ells, la pomera amb els timbals a sota, amb les pomes que s'esqueixen de la branca i, en caure, percudeixen fort.
Perejaume, Els arbres (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)
|
L'obra posa les mans dins l'autor
 |
| Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez
L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.
***
Tot el que fa el cel és obra seva.
***
La terra posseeix l'esperit de la pobresa.
La força misteriosa de la terra és aquest esperit.
***
La terra prepara les paraules,
la terra negra, flonja, fèrtil,
amb les lletres carnals dels cucs
d'una escriptura travessadora,
demorada fins al temps establert
perquè, amb la consegüent
mastegada i podrida foscor,
la terra arribi a resplendir.
***
Anant a peu percebem, sovint, una voluntat pròpia de les passes, com si fossin les passes que duguessin un home dret a sobre, amb el cel estès a l'altura dels turmells, com una terra veremada d'enfonsar-hi llum, d'airesembrar-la, fins que les passes veuen les paraules alçar-se, refiades, just per allà on és conduïda la quietud.
Perejaume, Pagèsiques (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)
|
divendres, 12 de juny del 2020
Van brotando una a una del silencio
 |
| Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez
VAN brotando una a una
del silencio, palabras que se escriben sin razón, igual que sin razón se ha levantado el viento y sigues respirando. El viento se levanta, y de repente cesa. Respiras y, de pronto, dejas de respirar. Simplemente, tú dejas de oír esas palabras. Los versos siempre ignoran, como tú, como el viento, cuándo van a cesar. José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín Tusquets Editores, 2007 |
dimarts, 2 de juny del 2020
L'escena de l'odi (fragment)
 |
| Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez |
(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,
cua amputada de sargantana,
laberint cec de talps,
raça d'abjectes miops, tísics, tarats,
anèmics, cancerosos i arsenicats!
Deixa la ciutat!
Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,
aquest vaivé cínic de bandits muts,
aquest bellugueig esponjós de carn viva,
aquest ésser-llimac fastigós i macabre,
aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,
aquest aire expirat i espiritista,
aquest Infern del Dant per cantar,
aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,
aquest silenci pneumònic
de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!
Deixa la ciutat i fuig!
Deixa la ciutat!
Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.
Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!
Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!
Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!
La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!
Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?
Deixa-ho tot!
—Els altres, els sentiments, els instints,
i deixa't a tu també, a tu sobretot!
Deixa-ho tot i vés-te'n al camp
i deixa el camp també, deixa-ho tot!
—Posa't a néixer una altra vegada!
No vulguis tenir pare ni mare,
no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!
La Intel·ligència és el meu càncer:
puc sentir-La dins el cap que li manca aire!
La Intel·ligència és la febre de la Humanitat
i ningú no la sap regular!
I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!
Després posa't a viure sense cap,
veges tan sols allò que vegin els ulls,
olora les olors de la Terra,
menja allò que doni la Terra,
beu dels rius i de les mars,
—Posa't a la Naturalesa!
Sent la Terra, escolta-La.
La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!
Després posa't a vigilar els que neixen
i no els deixis néixer.
Vés-te'n després de nit dins la fosca
i roba a tothom la Intel·ligència
i rasca'ls bé el cap per dintre
amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,
ben rascat, sense deixar-hi res,
i vés-te'n després de pressa ben de pressa,
sense que el sol et vegi,
a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!
Deixa-ho tot i a tu també!
José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Cafè Central / Eumo Editorial, 2013
***
(... )
Larga a cidade masturbadora, febril,
rabo decepado de lagartixa,
labirinto cego de toupeiras,
raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,
anêmicos, cancerosos e arseniados!
Larga a cidade!
Larga a infâmia das ruas e dos boulevards,
esse vaivém cínico de bandidos mudos,
esse mexer esponjoso de carne viva,
esse ser-lesma nojento e macabro,
esse S ziguezague de chicote autofustigante,
esse ar expirado e espiritista...
esse Inferno de Dante por cantar,
esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,
esse silêncio pneumônico
de lua enxovalhada sem vir a lavadeira!
Larga a cidade e foge!
Larga a cidade!
Vence as lutas da família na vitória de a deixar.
Larga a casa, foge dela, larga tudo!
Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!
Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo!
A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu!
Mas larga tudo primeiro, ouviste?
Larga tudo!
— Os outros, os sentimentos, os instintos,
e larga-te a ti também, a ti principalmente!
Larga tudo e vai para o campo
e larga o campo também, larga tudo!
— Põe-te a nascer outra vez!
Não queiras ter pai nem mãe,
não queiras ter outros nem Inteligência!
A Inteligência é o meu cancro:
eu sinto-A na cabeça com falta de ar!
A Inteligência é a febre da Humanidade
e ninguém a sabe regular!
E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!
Depois põe-te a virar sem cabeça,
vê só o que os olhos virem,
cheira os cheiros da Terra,
come o que a Terra der,
bebe dos rios e dos mares,
— põe-te na Natureza!
Ouve a Terra, escuta-A.
A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!
Depois põe-te à coca dos que nascem
e não os deixes nascer.
Vai depois pla noite nas sombras
e rouba a toda a gente a Inteligência
e raspa-lhes a cabeça por dentro
coas tuas unhas e cacos de garrafas,
bem raspado, sem deixar nada,
e vai depois depressa, muito depressa,
sem que o sol te veja,
deitar tudo no mar onde haja tubarões!
Larga tudo e a ti também!
José de Almada Negreiros, A cena do ódio
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)