dimarts, 2 de juny del 2020

L'escena de l'odi (fragment)

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez


(...)
Deixa la ciutat masturbadora, febril,
cua amputada de sargantana,
laberint cec de talps,
raça d'abjectes miops, tísics, tarats,
anèmics, cancerosos i arsenicats!
Deixa la ciutat!
Deixa la infàmia dels carrers i dels bulevards,
aquest vaivé cínic de bandits muts,
aquest bellugueig esponjós de carn viva,
aquest ésser-llimac fastigós i macabre,
aquesta S ziga-zaga de fuet autofustigant,
aquest aire expirat i espiritista,
aquest Infern del Dant per cantar,
aquest soroll de sol prostituït, impotent i vell,
aquest silenci pneumònic
de lluna tacada, i amb la bugadera que no ve!
Deixa la ciutat i fuig!
Deixa la ciutat!
Guanya les lluites de família en la victòria de deixar-la.
Deixa la casa, fuig-ne, deixa-ho tot!
Que no em retinguin les llàgrimes, que les llàgrimes són cadenes!
Deixa la casa i ja ho veuràs —et fugirà el Malson!
La família és llast: llença-la i vés-te'n al cel!
Però deixa-ho tot primer, m'has sentit?
Deixa-ho tot!
—Els altres, els sentiments, els instints,
i deixa't a tu també, a tu sobretot!
Deixa-ho tot i vés-te'n al camp
i deixa el camp també, deixa-ho tot!
—Posa't a néixer una altra vegada!
No vulguis tenir pare ni mare,
no vulguis tenir ningú altre ni Intel·ligència!
La Intel·ligència és el meu càncer:
puc sentir-La dins el cap que li manca aire!
La Intel·ligència és la febre de la Humanitat
i ningú no la sap regular!
I ja hi ha Intel·ligència de més: la cosa pot quedar aquí!
Després posa't a viure sense cap,
veges tan sols allò que vegin els ulls,
olora les olors de la Terra,
menja allò que doni la Terra,
beu dels rius i de les mars,
—Posa't a la Naturalesa!
Sent la Terra, escolta-La.
La Naturalesa a pler només sap riure i cantar!
Després posa't a vigilar els que neixen
i no els deixis néixer.
Vés-te'n després de nit dins la fosca
i roba a tothom la Intel·ligència
i rasca'ls bé el cap per dintre
amb les ungles i trossos d'ampolles trencades,
ben rascat, sense deixar-hi res,
i vés-te'n després de pressa ben de pressa,
sense que el sol et vegi,
a llençar-ho tot a la mar on hi hagi taurons!
Deixa-ho tot i a tu també!

José de Almada Negreiros, L'escena de l'odi (fragment)
Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol
Cafè Central / Eumo Editorial, 2013


***

(... ) 
Larga a cidade masturbadora, febril,
rabo decepado de lagartixa, 
labirinto cego de toupeiras, 
raça de ignóbeis míopes, tísicos, tarados,
anêmicos, cancerosos e arseniados! 
Larga a cidade! 
Larga a infâmia das ruas e dos boulevards, 
esse vaivém cínico de bandidos mudos, 
esse mexer esponjoso de carne viva,
esse ser-lesma nojento e macabro, 
esse S ziguezague de chicote autofustigante,
esse ar expirado e espiritista...
esse Inferno de Dante por cantar,
esse ruído de sol prostituído, impotente e velho,
esse silêncio pneumônico 
de lua enxovalhada sem vir a lavadeira! 
Larga a cidade e foge! 
Larga a cidade! 
Vence as lutas da família na vitória de a deixar. 
Larga a casa, foge dela, larga tudo!
Nem te prendas com lágrimas que lágrimas são cadeias!
Larga a casa e verás — vai-se-te o Pesadelo! 
A família é lastro: deita-a fora e vais ao céu! 
Mas larga tudo primeiro, ouviste? 
Larga tudo! 
— Os outros, os sentimentos, os instintos,
e larga-te a ti também, a ti principalmente! 
Larga tudo e vai para o campo 
e larga o campo também, larga tudo! 
— Põe-te a nascer outra vez!
Não queiras ter pai nem mãe, 
não queiras ter outros nem Inteligência! 
A Inteligência é o meu cancro: 
eu sinto-A na cabeça com falta de ar! 
A Inteligência é a febre da Humanidade 
e ninguém a sabe regular! 
E já há Inteligência a mais: pode parar por aqui!
Depois põe-te a virar sem cabeça, 
vê só o que os olhos virem, 
cheira os cheiros da Terra, 
come o que a Terra der, 
bebe dos rios e dos mares, 
— põe-te na Natureza! 
Ouve a Terra, escuta-A. 
A Natureza à vontade só sabe rir e cantar!
Depois põe-te à coca dos que nascem 
e não os deixes nascer. 
Vai depois pla noite nas sombras 
e rouba a toda a gente a Inteligência
e raspa-lhes a cabeça por dentro 
coas tuas unhas e cacos de garrafas, 
bem raspado, sem deixar nada, 
e vai depois depressa, muito depressa,
sem que o sol te veja,
deitar tudo no mar onde haja tubarões!
Larga tudo e a ti também!


José de Almada Negreiros, A cena do ódio

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada