diumenge, 18 de setembre de 2022

L'arribada de Déu

Molló. Fotografia: Empar Sáez


L'arribada de Déu


Veu 1

Molts morts són com papallones de tardor.
Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.


Veu 3

Naixem perfectes per a la mort,
malforjats per a la vida.


Veu 2

A tots més d'una vegada ens tocarà morir.
Jo vaig morir l'any passat.
Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.

Veu 1

Ofegar un mort és cosa de pètals.


Veu 2

En tots els morts hi veig el mateix mort.
A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.


Veu 1

A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí
i un riu que hi corre.
L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:
es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.


Veu 2

Els morts cal lligar-los als seus llits,
enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,
dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.
Les seves ànimes els segueixen tèrboles.
N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús
a la parada equivocada.


Veu 3

Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.
Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:
fa tard.
Molt tard.

Veu 2

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L'home l'experimenta però no la pot conèixer.


Veu 1

La tensió es palpa.


Veu 3

La família pren possessió del mort.
Sospesa amb usura nom, possessions.
Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.
Ho vol tot. Tot és seu!


Veu 2

Tot és seu!
Però no l'ànima.
Cap ànima és engendrada.
Cap ànima és parenta d'altra.



Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada