Llamarada

Quiberon. Fotografia: Ferran d'Armengol

Llamarada

¿Quien encendió la llama

de esas flores

de color pálpito

que abren sus ojos

en la noche?

¿Acaso fuiste tú

                 [silencio]

para que hiciéramos volar

nuestros nombres?

Joan de la Vega, Y tú, Pirene

Infancia

Sant Romà de Sau. Fotografia: Jordi Domingo Abad

Infancia


Hora en que la yerba crece
en la memoria del caballo.
El viento pronuncia discursos ingenuos
en honor de las lilas,
i alguien entra en la muerte
con los ojos abiertos
como Alicia en el país de lo ya visto.


Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches

Un cop acomiadat

Sant Sadurní d'Osormort. Fotografia: Jordi Domingo Abad

Un cop acomiadat, tanmateix, he tingut un sol desig:
adossar-me a aquest mur
per mirar, des de l'altra banda, tan sols el dia,
per ajudar millor les aigües que tenen la deu en aquestes muntanyes
a cavar un bressol en les herbes,
a dur, sota les branques de les figueres,
a través de la nit d'agost,
les barques plenes d'ardents sospirs.

Philippe Jaccottet, A la llum de l'hivern
Traducció: Antoni Clapés


***


Plutôt, le congé dit, n'ai-je plus eu qu'un seul désir: 
m'adosser à ce mur 
pour ne plus regarder à l'opposé que le jour, 
pour mieux aider les eaux qui prennent source en ces montagnes 
à creuser le berceau des herbes, 
à porter sous les branches basses des figuiers, 
à travers la nuit d'août, 
les barques pleines de brûlants soupirs. 


Philippe Jaccottet, À la lumière d'hiver 

Reinventes el passatge

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

Reinventes el passatge


Veus passar suaument 
pel cel de la tarda
la breu volada de coloms
contra un paisatge insignificant
d'antenes, finestres i teules,
el cel clar que emmarca aquest silenci
on escrius el gest d'una mirada
maldant per franquejar
els propis límits,
lluny d'aquell que sempre t'acompanya,
la seua veu gastada a cau d'orella
al fons tremolós d'una tarda.

I reinventes el passatge.
Qui va veure florir un colp
la nova primavera espera sempre. 


Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
Pagès Edicions, 2005

Ella i ell

Quimper. Fotografia: Empar Sáez

Ella i ell

Poema 3


Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.

L'ombra era la més llunyana carn de les coses.

Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
i va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres 
que perden el miracle del seu eclipsi.

Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do si e non
Traducció: Xavier Sierra


***


Ela i el

Poema 3


Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.

A sombra era a máis lonxana carne das cousas.

Ela avanzou por diante dos cóbados e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros 
que perden o miragre do eclipse.

El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.


Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non

Tard

Paestum. Fotografia: Empar Sáez

Tard


Se t'ha fet tard per guanyar esperances
i tard també per perdre
el do de la gratitud o certa confiança
en les petjades que t'han dut a trescar
amunt i avall aquestes vies.

La vida
para i despara taula cada dia,
et porta a pedalar pels carrers
contra la tramuntana
i a assaborir el vi fort
de les paraules.

Així mires el temps anar-se'n
de gaidó per la porta falsa de les hores
i et concentres en la pàgina en blanc
d'una absència.


Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament
Edicions 62, 2013

Mare dels ofegats

Châtelaillon. Fotografia: Empar Sáez

Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna'ns les herbes d'embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l'hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.


Josefa Contijoch, Congesta
Edicions 62, 2007

Ja siguen transparents o opaques

Alós d'Isil. Fotografia: Empar Sáez

   Ja siguen transparents o opaques, humils o engalonades amb imatges, les nostres paraules no contindran més sentit que un alè sense rostre que ressonàs per ell mateix sobre els enderrocs d'un temple o en un camp superbament desert des de sempre ignorat pels humans.

   Així, tant si deixa un nom com si esdevè anònim, tant si afegeix un terme al llenguatge com si s'extingeix en un sospir, de totes maneres el poeta desapareix, traït pel seu seu propi murmuri, i res no hi resta després d'ell més que una veu —sense ningú—.

Jean Tardieu, Una veu sense ningú
Traducció d'Eduard J. Verger


***

   Qu’elles soient transparentes ou opaques, humbles ou chamarrées d’images, ne contiendront pas plus de sens qu’un souffle sans visage qui résonnerait pour lui-même sur les débris d’un temple ou dans un champ superbement désert depuis toujours ignoré des humains. 

   Ainsi, qu’il laisse un nom ou devienne anonyme, qu’il ajoute un terme au langage ou qu’il s’éteigne dans un soupir, de toute façon le poète disparaît, trahi par son propre murmure et rien ne reste après lui qu’une voix —sans personne. 

Jean Tardieu, Une voix sans personne

Al príncep

Carnac. Fotografia: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
   si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
   de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
   no sent davant de mi tota la vida...
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
   hores i hores de solitud és l'única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
   vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
   que ve abans, en l'ocàs de la juventut.
Però per culpa també d'aquest nostre món humà
   que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l'excavadora - Antologia -)

Traducció de Josep Ballester i Enric Salom


***


AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera 
   se la notte ha un sapore di notti future 
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare 
   da tempi troppo amati e mai avuti del tutto, 
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne: 
   non sento più, davanti a me, tutta la vita... 
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo: 
   ore e ore di solitudine sono il solo modo 
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono, 
   vizio, libertà, per dare stile al caos. 
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte 
   che viene avanti, al tramonto della gioventù. 
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano, 
   che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.


Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo
 

Ran els límits

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

IX

Ran els límits que circumden
la pell, poso la cadència
fràgil de la mà que busca
l'escriptura i les relíquies
del teu cos il·luminat,
estàtua coronada
pel meu desig escumós,
alt inventari de sang
sense paraules.
      Silenci.


Guillem Viladot, Trapezi obert (Dins Poesia completa)

Si dorms tranquil

Carnac. Fotografia: Empar Sáez

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner, És tot el que tenim (Antologia poètica)
Traducció: Xènia Dyakonova

La nit fosca de l'ànima

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

LA NIT FOSCA DE L'ÀNIMA
   Donem-nos la llum


Una ombra és un home
un home és un gos
un gos és una cadira
una cadira és una vella
una vella és una nena
una nena és una nina
una nina és una flor
una flor és un insecte
un insecte és una fulla
una fulla és un avió
un avió és una estrella
una estrella és un fanal
que s'encén i parpalleja
un carrer que porta
tres borratxos
dos parelles
una idea amagada
un ametller florit
un nom penjat en una cantonada
un cotxe que trepitja la vorera
un gat que caça una rata fins que
es fon el carrer
i apaga el fanal
i el fanal apaga la paraula
i la paraula apaga la comunicació
i la comunicació encén la música de les esferes
i la música de les esferes gravita i roda i esclata
tan fluix
que ens tornem sords.

Una falla al generador.

Un llamp.

A les fosques.
Caminem a les fosques,
oh germans de la llum!


Dolors Miquel, Missa pagesa

Sempre els daus en blanc

Blanes. Fotografia: Empar Sáez

XI

Sempre els daus en blanc.

Horitzó desèrtic.

                         Tu fas possible l'infinit.

Guillem Viladot, Poesia Completa

El silenci de la finestra oberta

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

XXIV


El silenci de la finestra oberta.
El silenci de la teulada transparent.
El silenci del vent aturat
a la xemeneia.
Després la remor dels records:
el cos a cos,
la nostra simetria.


Guillem Viladot, Urc del cos

Llibres del Mall, 1987

Enigmes

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

Tres poemes d'Henri Michaux
Enigmes

II

Modelava una bestiola amb la molla del pa, una mena de ratolí. A penes acabava la tercera pota, heus ací que es posava a córrer... Fugia protegida per l'ombra de la nit.

(Qui je fus, 1927)

Joan Perucho, Quadern d'Albinyana

Plenamar

Premià de Dalt. Fotografia: Empar Sáez

Es bleguen les ombres sobre el teu mar

i els dies transiten damunt la llum 

que ens aombra. 

                 Som escletxa i claror

en un temps de llamp, en brasquer de besos

al caire d'un temps en les hores roges. 


I si érem nit en la plenamar

els dies i les ombres són ara         llum 
                                     
                                   i Nadal 



                Empar

"Limiar do fim"

Douarnenez. Fotografia: Empar Sáez

"LIMIAR DO FIM"


Abocat a les veus d'aquest vespre, una pluja
estiuenca em recorre descalça el quadern.
Veig brasquers d'ocells vius, mausoleus de flors blaves
i entre processons d'ombres formigues dubtant.
Wittgenstein em va dir: "Del que no es pot parlar
cal guardar-ne silenci", però crec
que es pot parlar de tot. L'únic fotut
és que es perden la fe i la passió literàries
quan s'arriba a l'edat en què un s'estima
més sembrar un llimoner que escriure versos.


Ponç Pons, Pessoanes

"VIDRAÇARIA"

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

 "VIDRAÇARIA"

Entre la vida

que et desconcerta i tu

sempre hi ha un vidre.

Unes ulleres

gruixades de miop

i una finestra

d'on veus, segut, com passa,

fumant, tot sol, la vida.

Ponç Pons, Pessoanes

Edicions Bromera, 2003

L'última llum

Mura. Fotografia: Empar Sáez

L'última llum

Obres la finestra. La ratlla 

de l'horitzó dibuixa ocres

de cera. Raja l'aigua minsa

de dies sense discurs. Veus

llunyanes es solidifiquen

al rocall erm de la distància.

Cau la tarda. El cos es mou

al compàs de l'última llum.

Montserrat Rodés, El temps fumeja

L'Aixernador Edicions, 1993

Elogi de la innocència

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

ELOGI DE LA INNOCÈNCIA

La gràcia rau

              en la innocència.

Els déus es mofen dels ganyons

en matèria de sentiments

i es mofen

         de les pregàries interessades.

Els déus malfien 

                dels golafres apetents

i els senyalen

                amb l'estigma

de la maledicció i l'oblit.

Els déus

només decanten

                aigua sagrada

sobre els innocents

que tèrbolament

                esperen

perduts i anhelants

gronxant-se arran del cingle

                       entre

desesperats i esperançats i vulnerables. 

Josefa Contijoch, Ales intactes
Columna edicions, 1996

Consell

Londres. Fotografia: Letícia Garcia

CONSELL

Pots agafar

el camí de la dreta

el camí de l'esquerra

o bé el camí del mig.

És igual:

arribaràs a un lloc

que no t'agradarà.

T'equivocaràs sempre.

Josefa Contijoch, Ales intactes 
Columna edicions 1996

Les tres fonts

Nàpols. Fotografia: Empar Sáez

LES TRES FONTS


En l'estepa del món, dolguda i infinita,
misteriosament tres fonts varen sorgir:
la de la joventut, font ràpida i rebel,
borbolla i raja fent remor i mirallejant.
Amb inspirat fluir, la font dita Castàlia
en el desert del món abeura els desterrats.
I és la darrera font la freda de l'oblit,
més dolçament que cap, calma l'ardor del cor.

                                        (1827)


Aleksandr S. Puixkin, Mentre visqui un sol poeta (Antologia poètica) Versió al català de Jaume Creus