 |
| La Canonja. Fotografia: Empar Sáez
ESPERO EL MEU CAPVESPRE
El cel estelat m'inunda la mirada
—i sé que jo també duc
a l'ànima moltes estrelles, moltes,
i vies làcties,
les meravelles de la foscor.
Però no les veig,
tinc massa sol a dintre,
per això no les veig.
Espero la posta del meu dia,
veure el meu horitzó, cloure les parpelles,
espero el meu capvespre, la nit i el dolor,
que el cel se m'enfosqueixi
i que surtin estrelles dins meu,
les meves estrelles,
que no he vist mai
encara.
Lucian Blaga, Els poemes de la llum
Traducció de Corina Oproae
Cafè Central & Llibres del Segle, 2016
***
Mi-aştept amurgul
În bolta înstelată-mi scald privirea —
și ştiu că şi eu port
în suflet stele multe, multe,
și căi lactee,
minunile întunericului.
Dar nu le văd,
am prea mult soare-n mine
de aceea nu le văd.
Aştept să îmi apună ziua
și zarea mea pleoapa să-şi închidă,
mi-aştept amurgul, noaptea şi durerea
sa mi se-ntunece tot cerul
și să răsară-n mine stelele,
stelele mele
pe care încă niciodată
nu le-am văzut.
Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919
|
dilluns, 1 de juny del 2020
Espero el meu capvespre
Després em preparo un nescafè i pico a màquina
 |
| Reus. Fotografia: Empar Sáez
DESPRÉS EM PREPARO UN NESCAFÈ I PICO A MÀQUINA
fa molt més fred fora del que em pensava
vaig a buscar llet i pa un matí de primavera
piulen uns pardals —ja els veig sota una bardissa
de molt lluny sento la dringadissa de les ampolles de llet
fa fred i hi ha una llum groga encegadora
xiula un tramvia per colentina
el somni encara fumeja
s'esvaeix
vent fort en tombar la cantonada del bloc
els cabells se m'han glaçat, porto només la caçadora, per primer cop enguany.
recordo: anit a la televisió els jocs universitaris: buf,
la patinadora de cul al gel
passo pel sol
encara estic adormit, és molt d'hora
però la gent s'ha despertat: una velleta
entra a la tenda
un nen s'espera a la porta del forn que surti sa mare
(porta un impermeable blau)
al cel blau fosc es dibuixa tallant el bloc amb «elèctrics»
els arbres ja fullegen, els bat el vent
estic tremolant, feliç, entro al forn
dono els diners, agafo el pa
a l'aparador hi ha cactus i altres plantes estranyes
visita a la pastisseria
després a la lleteria
dono els diners i agafo les ampolles de llet —em mullen les mans
amb la seva suor freda
i torno cap a casa
tot va bé, l'ascensor funciona
ella encara dorm
li veig el colze que surt de sota l'edredó quan passo prop del dormitori
poso la llet a bullir i miro per la finestra
Mircea Cărtărescu, Res. Poemes (1988-1992)
Traducció de Xavier Montoliu Paulí
Lleonard Muntaner Editor, 2018
|
NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA
 |
| Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez
X
NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA
No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me'l trobo cuit a la família
que m'ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L'oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t'oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d'aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d'Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!
Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll)
La Garúa Libros - Tanit, 2020
|
diumenge, 10 de maig del 2020
Aquestes paraules s'escrigueren
 |
| Brioude. Fotografia: Empar Sáez |
Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac.
Fes-ne una polsera per a un canell. No empunyis cap espasa ni brandis allò que es podria brandar, car la saviesa és un ocell moribund, gravat en un palmell. Gairebé no res. I aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac, abans que l’ésser com a ésser fos dat i beneït. Una bandada de vides, cadascuna amb cara de guanyar, cadascuna amb aquest encàrrec ruboritzant:
Burxa aquí. A partir d'ara la mà ja és lliure.
Patti Smith, Auguris d'innocència
Traducció de Laia Martínez i López
LaBreu Edicions, 2019
***
These words were written by a lake.
String them around a wrist. Do not grip a sword or draw what might be drawn, for wisdom is a dying bird, engraved on a palm. Next to nothing. And these words were written by a lake, before being as being was scripted and dealt. A pack of lives, each with a winning face, each with this blushing command:
Prick this. This moment the hand is free.
Patti Smith, Auguries of innocence, 2005.
|
Por qué has preferido dar
 |
| Brioude. Fotografia: Empar Sáez
POR QUÉ HAS PREFERIDO DAR
este beso apátrida en la mejilla
del tiempo y no
en sus labios.
Y esa caricia
por qué ha de recorrer
las callejas extrañas
de la sombra.
Se diría un rostro
extinto surgido
de un estanque.
Húmeda es la huida
y fría
y tiembla.
Jean Portante, La reinvención de la sombra
Traducció del francès: Carlos Clementson, José Reyes de la Rosa y Antonio R. López.
La Garúa Poesía, 2019.
|
Tanta soledad
 |
| Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez
Tanta soledad para qué
si no es contigo
¿acaso el grito resplandece igual
cuando asume lo vacío de su eco?
Fer Gutiérrez, Todos los febreros cada dieciocho
La Garúa Poesía, 2020
|
dilluns, 4 de maig del 2020
dissabte, 2 de maig del 2020
Durante milenios
 |
| Seydisfjördur. Fotografia: Empar Sáez |
Durante milenios la lengua era invisible. Nube mágica, o alma. Aliento animado y animante y animal en el viento transparente del mundo.
De pronto, a causa del libro —a causa de la inscripción gráfica— la lengua conoce un inimaginable cara a cara consigo misma.
dissabte, 25 d’abril del 2020
Honorem la tija
 |
| Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez
Honorem la tija
maldestre de la flor
quatre pètals
emboscats en l'aire
honorem l'harmonia
supervivent de la por
els fruits del temps
però no
no pronunciïs
la paraula home
la paraula destral
la paraula tall
la paraula home
bull a besllum
des de l'úter de la son
fins al badoc dels captards
[turó de l'home]
Joan de la Vega, El tot solitari
LaBreu Edicions, 2019
|
dijous, 23 d’abril del 2020
Pagina
 |
| Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez |
Parece, si se considera al lector silencioso, inmóvil, de un libro —está sentado en un sillón, con el volumen mudo entre las manos, la cabeza inclinada, la lámpara a su lado, o la ventana—, que esta forma arqueada, apenas palpitante, envuelta a medias por la noche, o por la sombra, pero cuerpo que se mueve lentamente hacia la luz, emite unos signos poco propios sin duda de las criaturas que el aire anima; están próximos a los que apunta una planta que se mueve hacia el día.
*
Pascal Quignard, Tratado VI. Pagina (Dins: Pequeños tratados. Traducció de Miguel Morey. Sexto Piso, 2016)
diumenge, 19 d’abril del 2020
Graula negra en temps plujós
 |
| Brno, Moràvia. Fotografia: Empar Sáez
Graula negra en temps plujós
En aquella branca ferma d'allà dalt
encorbada, una graula negra i molla
ordena i reordena les plomes sota la pluja.
No espero cap miracle
ni cap accident
que faci que els ulls
se m'enceguin, ni busco ja
cap designi en aquest temps inestable,
sinó deixar que les plomes tacades caiguin com cauen,
sense cerimònia ni portent.
Tot i que, ho admeto, desitjo,
ocasionalment, alguna rèplica
del cel mut, francament no puc queixar-me:
una certa llum menor pot encara
sorgir, incandescent,
de la taula de la cuina o la cadira
com si un foc celestial s'apoderés,
de tant en tant, dels objectes més obtusos,
i hi consagrés així un interval
altrament inconseqüent,
conferint-li resplendor, honor,
amor, fins i tot. En tot cas, ara camino
amb compte (perquè podria passar,
fins i tot en aquest paisatge trist i ruïnós); escèptica,
però prudent; ignorant
si de sobte algun àngel podria deixar anar un esclat
a prop meu. Només sé que una graula
ordenant les seves plomes negres pot brillar prou
per omplir-me els sentits, obligant-me
a alçar parpelles i concedir-me
un breu respir de la por
de la indiferència completa. Amb sort,
si segueixo, tossuda, per aquesta estació
de fatiga, podré
dotar-me de
contingut. Els miracles s'esdevenen,
si és que se'n pot dir així, d'aquests trucs espasmòdics de joia radiant?
L'espera s'inicia de nou,
l'espera llarga de l'àngel,
per aquest rar i atzarós descens.
Sylvia Plath, El colós
Traducció de Núria Busquet Molist
Jardins de Samarcanda (Cafè Central & Eumo Editorial, 2019)
***
Black Rook In Rainy Weather
On the stiff twig up there
Hunches a wet black rook
Arranging and rearranging its feathers in the rain.
I do not expect a miracle
Or an accident
To set the sight on fire
In my eye, nor seek
Any more in the desultory weather some design,
But let spotted leaves fall as they fall,
Without ceremony, or portent.
Although, I admit, I desire,
Occasionally, some backtalk
From the mute sky, I can’t honestly complain:
A certain minor light may still
Lean incandescent
Out of kitchen table or chair
As if a celestial burning took
Possession of the most obtuse objects now and then —
Thus hallowing an interval
Otherwise inconsequent
By bestowing largesse, honour,
One might say love. At any rate, I now walk
Wary (for it could happen
Even in this dull, ruinous landscape); sceptical,
Yet politic; ignorant
Of whatever angel may choose to flare
Suddenly at my elbow. I only know that a rook
Ordering its black feathers can so shine
As to seize my senses, haul
My eyelids up, and grant
A brief respite from fear
Of total neutrality. With luck,
Trekking stubborn through this season
Of fatigue, I shall
Patch together a content
Of sorts. Miracles occur,
If you care to call those spasmodic
Tricks of radiance miracles. The wait's begun again,
The long wait for the angel,
For that rare, random descent.
Sylvia Phath, The Colossus
|
dimecres, 15 d’abril del 2020
Cançó
 |
| Inle. Fotografia: Empar Sáez |
CANÇÓ
Aturat el cavall sota l'arbre tot ple de tórtores, xiulo un xiulet tan pur, que no hi ha promeses a les ribes dels rius que tots aquests compleixin. (Les fulles vives del matí són la imatge de la glòria...)
*
I no és que hom estigui trist, però si es lleva abans de l'alba i se sap captenir en el comerç d'un arbre vell, recolzant el mentó en la darrera estrella, veu allà al fons del cel en dejú coses pures i grans que giren per plaer...
*
Aturat el cavall sota l'arbre que parrupeja, xiulo un xiulet més pur... I pau als qui, si han de morir, no han vist aquest dia. Però del meu germà el poeta hi ha hagut notícies. Ha escrit una altra cosa molt tendra. I alguns n'han tingut coneixença...
Saint-John Perse, Anàbasi. Edicions del Mall, 1984
Traducció d'Alfred Sargatal
**
CHANSON
Mon cheval arrêté sous l'arbre plein de tourterelles, je siffle un sifflement si pur, qu'il n'est promesses à leurs rives que tiennent tous ces fleuves. (Feuilles vivantes au matin sont à l'image de la gloire)...
*
Et ce n'est point qu'un homme ne soit triste, mais se levant avant le jour et se tenant avec prudence dans le commerce d'un vieil arbre, appuyé du menton à la dernière étoile, il voit au fond du ciel de grandes choses pures qui tournent au plaisir...
*
Mon cheval arrêté sous l'arbre qui roucoule, je siffle un sifflement plus pur... Et paix à ceux qui vont mourir, qui n'ont point vu ce jour. Mais de mon frère le poète, on a eu des nouvelles. Il a écrit encore une chose très douce. Et quelques-uns en eurent connaissance...
Saint-John Perse, Anabase, 1924
dilluns, 13 d’abril del 2020
Fascinación de la memoria
 |
| Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez |
FASCINACIÓN DE LA MEMORIA
Esta sombra que me confiere la luna como
una tinta inmaterial.
Rojez de la sangre que penetra el cordel
y el espíritu que penetra el alma.
Sólo la rosa es bastante frágil para
exprimir la eternidad.
Cierta rosa, que es menos un color,
que una respiración.
Cerramos los ojos y la rosa dice: Soy
yo.
Viajero, aproxímate y al fin respira
este olor que carece de todo documento.
Abrimos los ojos y la rosa ha
desaparecido: todos hemos respirado.
A través de la cascada, un largo
fuego horizontal, verde y rosa, juega la flauta.
José Lezama Lima, Sobre el crepúsculo y monstruos del agua, 1993 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)
dilluns, 6 d’abril del 2020
"The house of life"
 Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez
"THE HOUSE OF LIFE"
Com Rossetti rescatant l'ofrena d'amor
vers a vers del corrupte cos
d'Elizabeth Eleanor, l'escriptor
és un lladre de tombes. I és un mort
que dorm un son d'altri, el del llibre,
que a si mateix se somnia digerint
la seva carn i la seva sang i digerint
la seva mà i el seu franc arbitri.
Qui va construir casa seva? Qui va sembrar
la seva vida, qui la collirà?
Ni la seva mort li pertany, la va robar
a un altre i un altre li la robarà.
Pren-ne, menja'n, lector: això és el seu cos,
la inhabitada casa del llibre,
tu també ets, com ell, mort,
i tampoc no tens sentit.
Manuel António Pina, Els llibres
Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol
Cafè Central - Eumo Editorial, 2006
***
"THE HOUSE OF LIFE"
Como Rossetti resgatando a dádiva de amor
verso a verso ao corrupto corpo
de Elizabeth Eleanor, o escritor
é um ladrão de túmulos. E é um morto
dormindo um sono alheio, o do livro,
que a si mesmo se sonha digerindo
sua carne e seu sangue e dirigindo
a sua mão e o seu livre arbítrio.
Quem construiu a sua casa? Quem semeou
a sua vida, quem a colherá?
Nem a sua morte lhe pertence, roubou-a
a outro e outro lha roubará.
Toma, come, leitor: este é o seu corpo,
a inabitada casa do livro,
também tu estás, como ele, morto,
e também não fazes sentido.
Manuel António Pina, Os Livros
|
dissabte, 4 d’abril del 2020
Estoy
 |
| Hafnarfjörður. Fotografia: Empar Sáez
ESTOY
Estoy en la primera esquina de la mañana,
miro a todas partes y comprendo que no es la nada
con su abrigo de escarcha.
Es la mañana de las espinas,
me detengo con la respiración entre dos piedras.
Contemplo un hombre saboreando una espina de pescado.
Brillan como la luna, las espinas, los dientes,
las uñas.
El pescado vuelve a hundirse en el bolsillo hundido.
¿Las espinas del pescado
serán la primera forma en que se hace visible la nada?
¿La espina tocada por la luna es la nada?
Paso a la otra esquina,
una muchedumbre de ciempiés va brotando en una oficina
destartalada. Las voces se confunden
y llegan al oído como una última ola.
Un gordezuelo se dirige a mi rincón.
No puedo decir si me habla.
La nada se agitaba en mi boca
como un bulto forrado,
como una papilla que crecía
como si quisiera salir por la nariz.
Mascar, el buey de nieblas, la nada.
La esquina se llenó lluvia.
Descendía el agua por una escalera,
rectificaba sus pisadas.
Comencé a subdividirme con la lluvia.
El buey de nieblas levantaba el farol de la esquina.
La lluvia le prestaba guedejas,
como un rey asirio con su arco de plata.
La lluvia era el pestañeo de la nasa,
reaparecía como el dedo gordo del mago.
En la otra esquina se oyeron
los pitazos de un tren.
El tren penetró en su bolsillo,
era una culebra de madera.
Después el tren se colgó
del farol de la esquina,
tapado con el cuero del buey.
El que traía el acordeón,
como siempre, comenzó a hermanarse
con el farol movido por la lluvia.
Venía disfrazado, emparentado el buey de nieblas.
La nada como espina de un cuerpo desconocido.
Lo sorprendí, también hundía las espinas
de pescado en los bolsillos hundidos.
Mayo y 1973
José Lezama Lima, Fragmentos de su imán, 1977 (dins: José Lezama Lima. Poesía completa. Editorial Sexto Piso, 2016)
|
dijous, 2 d’abril del 2020
Boira
 |
| Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez |
BOIRA
Pel seu caràcter limfàtic
la boira apareix ràpidament i estén
la constreta mortalla sobre el mas.
Malgrat la ceguesa, ovelles i persones
topen suaument a través de l'ungüent
del seu cos. El fum de llenya no en coacciona
l'opacitat i davalla humit.
De tall fàcil, en aparença, es retrau
i es guareix instantàniament.
Beus la seva carn en cada alenada.
S'estableix en terres baixes, s'enfila
fins al cim de la carena i es vessa,
fent ús d'arbres i elevacions de granit
com taulons famolencs. Tripulant
d'un submarí avanço pel fons de l'oceà.
La boira s'espesseix sobre les tombesfins al cim de la carena i es vessa,
fent ús d'arbres i elevacions de granit
com taulons famolencs. Tripulant
d'un submarí avanço pel fons de l'oceà.
de la família, desllustra làpides
i glaça els ossos de les icones.
Els pinsans, ràpids com aparicions,
el sol, un far amagrit, cau lentament
cap als confins del sistema.
Marco la plata borrosa
d'un tanc galvanitzat
com a punt de navegació
i m'embarco a través de la polpa rojai glaça els ossos de les icones.
Els pinsans, ràpids com aparicions,
el sol, un far amagrit, cau lentament
cap als confins del sistema.
Marco la plata borrosa
d'un tanc galvanitzat
com a punt de navegació
de les males herbes, sobre la catifa
d'agulles de roure, color mostassa.
El terra s'abat i es condensa.
En aquest quasi-món vacil·lo
—mentre la boira em crema la pell sento
una ombra de foc i escolto l'aigua
guspirejar quan encén la massa
de flames líquides. Una entitat viva,
la boira m'accepta —avanço
progressivament, segur de què emergiré
sense cap marca en el cos.
d'agulles de roure, color mostassa.
El terra s'abat i es condensa.
En aquest quasi-món vacil·lo
—mentre la boira em crema la pell sento
una ombra de foc i escolto l'aigua
guspirejar quan encén la massa
de flames líquides. Una entitat viva,
la boira m'accepta —avanço
progressivament, segur de què emergiré
sense cap marca en el cos.
John Kinsella, El silo. Una sinfonía pastoral
Traducció de Katherine M. Hedeen i Víctor Rodríguez Núñez
La Garúa Ediciones, 2019
(Traducció al català: Empar Sáez)
***
For all its lymphatic nature
fog appears rapidly and spreads
its shroud tightly about the farm.
And thought blinding, sheep and people
stumble smoothly through its unguent
body. Wood smoke fails to coerce
its opacity and drops moistly.
Apparently sectile it flinches
though heals instantly.
You drink its flesh with every breath.
Settling on low ground it climbs
to the peaks hills and spills,
using tress and granite outcrops
as hungry boards. A submariner,
I walk the ocean’s floor.
The fog thickens about the family
graves, tarnishing plaques
and chilling icons to the bone.
Finches zip like apparitions,
the sun, a limp beacon, drifts
to the rim of the system.
I mark the blurred silver
of a galvanised tank
as a point for navigation
and set off through the red flesh
of failing saltbush, over a carpet
of mustard she-oak needles.
The ground sinks and thickens.
In this quasi-world I hesitate ─
as the fog burns my skin I sense
a fire’s shadow and hear water
crackling as it fuels the mass
of liquid flame. A living entity
the fog, accepts me ─ I move steadily
on, confident that I will emerge
without a mark on my body.
John Kinsella, The Silo. A Pastoral Symphony
Subscriure's a:
Missatges (Atom)